I L'EUROPEA?

Membres de la Junta Directiva Nacional de Reagrupament, abans d'assistir a la manifestació del No tinc por, amb la bandera de la UE, amb crespó negre,

SCOTLAND'S PLACE IN EUROPE

SCOTLAND'S PLACE IN EUROPE

Read more publications on Calaméo

DISCURS D'ÀLEX SALMOND/ALEX SALMOND SPEECH

Europe must see Scotland’s Brexit fate as unacceptable

THERE have been two fundamental shocks, turn-ups or surprises in European history in the last 1,000 years. The first was Leicester City winning the English Premier League last season. And the second was in 1297 when a rag-tag and bobtail army of Scottish peasants laid low the might of Plantagenet chivalry at Stirling Bridge.

This, it should be said, was not absolutely unique. The Flemish peasants did much the same to the French a handful of years later at Courtrai. However there is no doubt that Stirling Bridge was a turn-up for the books and the reverberations from it whistled around mediaeval Europe.

Rather like Leicester City, William Wallace came down to earth with a bump the following season at Falkirk. However, in the meantime how did he and his co-Guardian of Scotland, Andrew De Moray, celebrate their historic victory? I can see you are thinking a giant ceilidh is coming on. Well, no – they actually wrote a letter to Lübeck, the headquarters of the Hansiatic League and here I paraphrase from the Latin: “There has been a change, we are back in charge. Could we have our trading concessions back and, listen, be nice to our two merchants who are carrying this letter.”

The Hansiatic League was the mediaeval equivalent of the single marketplace and the Lubeck letter is the equivalent of the Scottish First Minister saying to today’s European Commission: “Look, we don’t like the idea of full English Brexit, we didn’t vote for it and we are not having it. We hope to be in charge soon.”

Wind the European time clock forward some 450 years, and we find a Scots gentleman, bored out of his mind tutoring a Scots nobleman, writing from Toulouse in France to his friend saying that he was starting to write a new book. The bored Scot was Adam Smith, the friend was David Hume and the book was the Wealth of Nations.

The point is that in the 18th century Scotland was at the centre of the development of European thought and the age of rationality represented by the Scottish Enlightenment ushered in both the French and American revolutions.

Wind that clock forward another century and a half. We find Scotland, 100 years ago, at the centre of European conflict. Our losses as a percentage of the population from the carnage of the Great War are only matched by those of Germany and France.

There are villages in the North East and the Highlands of Scotland where of young men of fighting age no less than half were killed or seriously injured.

And therefore more than most, we have huge interest in the peace to which Europe has contributed over the last 65 years.

The purpose of these three separate stories is to emphasis that Scotland has for a millennium been a European country. In trade, in cultural and scientific advance and development. In peace and in war Scotland has been at the heart of Europe.

Therefore to be told now that against the wishes of the Scottish people that these connections are to be severed, that we are to be reduced to the role of at best a bystander, is not just democratically unacceptable – it flies in the face of our history.

It should not just be unacceptable to Scotland – it should be unacceptable to Europe.

There are many negative things about the Brexit process. It will be intensely damaging to the United Kingdom. Brexit offers nothing but salt and vinegar, as President Tusk memorably put it.

However one of the worst aspects is how the time and effort of Europe will be preoccupied in dismantling part of the European project. What a waste when Europe’s eye should be on the challenges of the present and the future. Europe should be galvanising to repair the weaknesses in the project – a project which Robert Schuman pointed out 66 years ago will not be made all at once or in a single plan.

However, there is an aspect of Scotland’s story which should bring hope to the rest of the continent. We hear a great deal about how the established order is under siege from the forces of right-wing populism. How liberal values, progressive politics and respect for the judiciary are on the retreat across Europe, and indeed the planet.

However, in Scotland it is progressive pro-European forces who are in the ascendency. The protest against the establishment is expressed in liberal values, and the European Union for all its faults is regarded as a positive thing.

As President Juncker said himself, Scotland has earned the right to be heard. And, as he mentioned to me today, to be listened to in Brussels.

Scotland is not unique in this. In a number of countries forces of change have also emerged from the autonomist left. And yet how have European institutions responded? The answer is not well. When the reactionary vandals are at the gates of the Treaty of Rome then help from all progressive Europeans should be treasured and valued.

We need a Europe where dissent is channelled into fresh hope. We need to lift again the tattered flag of a social Europe. We need to fuel once again the idealist vision that propelled Maurits Coppieters himself – where self-determination of peoples, linguistic and cultural diversity, peace and democracy, could all find a home in a united Europe.

In the coming weeks, the Government of Scotland will be publishing a paper on Scotland’s way forward. How we can maintain our European connections, how the UK could accommodate this without countermanding to the Brexit process across England.

What we need now from the rest of this continent is not just goodwill and encouragement. We need vocal support and the realisation that we have to turn the tide away from all that Brexit represents if we are to build a European home with room for all its nationalities.

Or as Hamish Henderson once put it, in his great anthem, Freedom Come All Ye:

So come all ye at hame wi Freedom

Never heed whit the hoodies croak for doom

In your hoose a’ the bairns o Adam

Can find breid, barely-bree and painted room.

OI QUE MOLA?

EL DE SOTA ...

NO GENS!

UNES ELECCIONS DE SEGONA*

Les eleccions espanyoles cada cop importen menys als catalans i les catalanes. Es va comprovar el mes de desembre. I s'ha reconfirmat, si calia, en les eleccions de juny. Una participació molt a la baixa, a molta distància de les eleccions al Parlament de Catalunya. A anys llum. Aquesta és, sense cap mena de dubte, la dada més rellevant. I que representa el nivell de desconnexió creixent que tenim respecte la política espanyola. És una gran notícia. Si a Escòcia la desconnexió ja és abismal, no anem pas enrere a Catalunya respecte la resta de l'Estat.

Resulta veritablement patètic els discursos espanyolistes dels comuns que es pensen que han guanyat no se què. Mireu, només cal comparar el 1,6 milions de catalans i catalanes que vam votar Junts pel Sí amb els 0,8 milions que han votat a aquest artefacte podemita. I recordo que han baixat quasi 80.000 vots respecte el desembre, o sigui, que sent generosos, s'estanquen. I cal tenir present que, desgraciadament, una part no petita d'aquests votants, són independentistes d'extrema esquerra, que en un referèndum, probablement votarien "sí", a diferència del que faria en Xavier Domènech.

Aquesta galàxia filocolauista, doncs, va de baixa. Que ho tinguin molt clar i que no s'atreveixin a parlar en nom de tots els catalans i les catalanes. Farts i tips de les seves pocasoltades. L'altre tema, òbviament, són les forces independentistes. ERC ha continuat practicant el joc de posar-se de perfil, que tants rèdits li està donant. Totes les guitzes judicials li cauen a CDC, i les mediàtiques i de les xarxes socials, ben merescudament, a la CUP. Mentre que ella, ERC, queda més neta que una patena. S'ha tornat a demostrar que la seva força rau en la indefinició de CDC.

I és que CDC ha tornat a fer “un Trias”, en el sentit que la seva aposta per assajar d'anar per primera vegada en solitari i amb les seves sigles de partit, s'ha demostrat que no engresca la gent, més aviat al contrari. La seva negativa a fer una candidatura transversal  i tancar-se en ella mateixa, només es pot valorar tenint present que era la darrera oportunitat que tenien per fer-ho després de quaranta anys d'història.

Bé, ara que s'han esbravat, és el moment de fer les coses bé i amb seriositat. La construcció d'un nou partit independentista i transversal. De fet, això era el realment important. Les eleccions espanyoles, una nosa, que feliçment ja han passat. Des del meu punt de vista, els invents “à la Trias” s'han d'acabar d'una vegada, perquè han donat uns resultats terribles. Sobretot els que van permetre ocupar el govern local de Barcelona, a una política que té l'objectiu de carregar-se el procés independentista.

Als qui no som militants de CDC, la llagrimeta per la seva desaparició, realment, ens rellisca. No estem per a aquestes comèdies. Estem per crear una força de xoc electoral que culmini el procés independentista d'una vegada, i si pot ser, per sempre. I en aquesta força, naturalment, els que procedeixen de CDC hi tenen un lloc rellevant, però en cap cas, de monopolització. Per dir-ho més clarament, en el nou partit hi han de cabre tant els que procedim de Reagrupament, com els de Solidaritat  i, naturalment els Demòcrates, que estan fent una feina excel.lent, per cert. Si no es dóna aquesta confluència, tindrem un problema. I per que això passi, no hi ha d'haver ni una engruna de processisme, és a dir, de voluntat d'allargar innecessàriament el procés cap a la independència (com per exemple esperar que el 100% de catalans hi votaran a favor). I per descomptat, no rebutjar el recurs a la unilateralitat, conscients com suposo que som, a aquestes alçades, que els espanyols mai acceptaran cap mena d'acord o de pacte. També ha de quedar clar que l'aposta és per la Independència, i res de mitges tintes o de sobiranismes de pa sucat amb oli.

Cal tenir clar que, paradoxalment, els esdeveniments al Regne Unit, poden fer accelerar tot plegat. Escòcia ja ha demanat una interlocució directa amb la Unió Europea i aquesta porta, no podem deixar que es tanqui als nostres morros. Amb això vull dir, que no podem perdre el temps. No es tracta de ser un hiperventilat, es tracta d'aprofitar el moment. I ara, se'ns presenta un escenari que no podem desaprofitar, i que cal emprar-lo al nostre favor. Cal ser-ne conscients. I actuar en conseqüència.

*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, 27.06.2016)

LA INTEL.LIGÈNCIA EUROPEA ES POTENCIA AMB L'INTCEN*

En un article anterior ens preguntàvem si arran dels atemptats a París del passat mes de novembre, havia arribat l’hora de potenciar el Centre d’Anàlisi de la Intel·ligència de la Unió Europea (INTCEN). Unes setmanes després hem conegut la resposta. I ha estat una resposta contundent i rotunda.

A principis del mes de desembre s’ha fet públic el relleu del seu màxim responsable. El fins llavors cap de l’INTCEN, el finès IIkka Salmi, ha estat rellevat pel que podem considerar un dels més importants agents d’intel·ligència europeus, l’alemany Gerhard Conrad, procedent del Bundesnachrichtendienst (BND), és a dir, el Servei d’Intel·ligència Federal alemany, encarregat de la intel·ligència exterior, això és, ras i curt, de l’espionatge. El BND és una de les principals agències d’intel·ligències europees i es caracteritza per estar directament subordinada a l’Oficina de la Cancelleria, i no de cap ministeri federal. En conseqüència, sota les ordres de la mateixa Angela Merkel. El fet, doncs, que el nou màxim responsable de l’INTCEN procedeixi d’una de les principals agències d’intel·ligència europea, és una clara indicació que, definitivament, aquesta instància que, de fet, no és una agència pròpiament dita, sinó una unitat administrativa integrada en el Servei Europeu d’Acció Exterior (SEAE), està molt probablement cridada a ser potenciada i a assumir un protagonisme més important en els pròxims temps.

El seu nou responsable directe, Gerhard Conrad, concretament, ha destacat al llarg de la seva carrera professional, com un dels màxims experts en el món àrab i ha participat en operacions d’intel·ligència a l’Orient Mitjà, que li han valgut diversos sobrenoms tals com Mr. Hezbollah, Mr. Hamas, el James Bond alemany o el nou Lawrence d’Aràbia alemany. Uns sobrenoms que, en alguns casos, no són precisament neutrals. Per comprendre’ls, cal donar un breu cop d’ull a aquella part de la seva biografia que és coneguda.

Nascut el 1954, i casat amb una altra agent del BND, Conrad és un especialista en el món àrab, amb el grau de doctor, que va aprendre la llengua a Damasc, i que la parla sense accent, fet que aplana molt la relació amb molts dels seus interlocutors, sobretot en els moments de conversa no oficial, els quals, com és sabut, sovint són els més claus. Des del 1996 ha participat en moltes de les negociacions per a l’alliberament d’ostatges en mans de les diverses organitzacions armades àrabs, i ha teixit una xarxa de relacions estretes tant amb els israelians, com també amb actors tan antagònics com el mateix líder de Hezbollah, Hassan Nasrallah (foto superior), i amb els seus protectors iranians. La seva participació en dues d’aquestes negociacions, particularment, ha estat les qui li han reportat més reconeixement.

Concretament les aconseguides, després d’intensíssimes negociacions, els anys 2008 i 2011. La primera va permetre el retorn de les despulles de dos soldats israelians a canvi de l’alliberament de cinc presoners i de les despulles de 199 combatents morts durant la Guerra entre Israel i Hezbollah del 2006. La segona, el 2011, va significar el retorn a casa del soldat israelià Gilad Shalit, capturat per Hamas el 2006, a canvi de l’alliberament de 1027 presoners, palestins o araboisraelians la majoria. 

Per aquestes missions, Conrad ha rebut reconeixements com la Creu Federal al Merit, o l’Anti–Defamation League Paul Ehrlich–Gunther K. Schwerin Human Rights Award. Àdhuc el mateix Primer Ministre israelià, Benjamim Nethanyahu, va agrair personalment la tasca de Conrad en l’alliberament de Shalit.

En definitiva que, com dèiem més amunt, tot sembla indicar que la Unió Europea ha decidit potenciar la seva intel·ligència. Ara caldrà veure com es compatibilitza això amb el funcionament ordinari de les agències d’intel·ligència nacionals, sobretot amb les de més pes com són les britàniques, les franceses, i naturalment, les mateixes alemanyes. Sense oblidar, per descomptat, la resta, de dimensions més modestes.

*(NOTA: Post penjat a Geopolitica.cat, el 19.12.2015)

ELS VALORS DE LA CATALUNYA INDEPENDENT*

Un cop derrotada la deriva espanyolista, com tot sembla indicar que passarà el proper 27 de setembre, haurem arribat al punt de no retorn. Llavors serà el moment de fer jugar totes les nostres cartes de forma pública –de forma privada estic segur que ja s'estan jugant- en el camp de la diplomàcia internacional.

Els espanyols no són conscients del que implica una victòria democràtica a Europa, i es pensen que encara que perdin, tot continuarà igual. Naturalment, s'equivoquen. Però ja s'ho trobaran. Recordo que porten més de 300 anys burxant pel tema de Gibraltar, i no han aconseguit res.

 Allò que realment m'interessa, però, és què farem els catalans i les catalanes amb la victòria que haurem aconseguit amb tants d'esforços. En aquest sentit, aporto les següents reflexions al respecte, si més no en l'àmbit de les relacions internacionals, i ja, de forma descarada i desacomplexada, perquè ja no ens veurem coartats per Espanya, de les relacions diplomàtiques. Que serem membres de l'ONU, de la UE i de les principals organitzacions internacionals globals i regionals, ho dono també per descomptat.

Això no obstant, de cara a l'elaboració tant de la pròpia Constitució, com de la nostra campanya de public relations envers la resta d'estats del món, així com de l'opinió pública i la societat civil globals penso que és molt important emfasitzar els següents punts.

Presentar-nos, i ser-ho, òbviament, com a un peace-loving state, és a dir, un estat amant de la pau, que és la condició establerta per a ser admès a les Nacions Unides. No cal dir que la història de Catalunya en aquest sentit ens avala d'allò més, ja que fins i tot ens podem remuntar a les Assemblees de Pau i Treva feudals per donar-ne prova. També cal assenyalar que aquesta condició no pressuposa el no recurs a l'opció militar, si s'escau, per fer acomplir les pròpies resolucions de l'organització, per la qual cosa, i això és un avís per a navegants, qui dedueixi d'aquí que l'element militar en el nou estat català és sobrer, s'equivoca totalment. Ben al contrari, n'ha de ser un element destacat, que demostri la nostra voluntat de contribuir a fer complir aquelles obligacions aprovades per l'ONU que requereixin la seva participació.

Assumir com a valors de la nostra república, del nostre estat, la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l'estat de dret, el respecte als drets humans inclosos els drets de les minories, per tal de construir una societat on prevalguin els principis del pluralisme, la no-discriminació, tolerància, justícia, solidaritat i la igualtat entre els homes i les dones. Tots ells, estan inclosos, com és ben sabut en l'article 2 del Tractat consolidat de la Unió Europea. Malgrat que algú pot deduir l'existència d'una certa jerarquia entre ells, resulta ben evident que això no vol dir que es contempli la no existència d'algun d'ells. Tots són importants i la seva violació pot fins i tot comportar sancions a aquell estat membre que els incompleixi.

No tinc cap mena de dubte que la Constitució catalana que faremen els propers mesos tindrà present aquests valors i aquests principis, però, insisteixo, caldrà una important campanya d'informació arreu del món, per a donar-ho a conèixer i a difondre-ho. Serà una tasca excitant i a l´hora imprescindible, però l'acomplirem amb amb solvència. Entre d'altres raons, perquè no tenim cap més remei que fer-ho així. I perquè, això sí, ens ho creiem.

*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, 07.09.2015)

AMB PATATES ...

Espanya s'ha menjat amb patates la seva fatxenderia respecte les quotes a rebre dels refugiats. Inicialment remugava i es feia el suec. Però a l'hora de la veritat, quan la Merkel ha dit "passa cap aquí", el govern espanyol ha obeït disciplinadament. 

L'episodi té molta més trascendència del que sembla. Demostra clarament que Madrid no pinta res, i que el seu milhomisme i bocagrossisme s'esvaeixen a les primeres de canvi quan qui mana toca el xiulet. 

A veure si en traiem les lliçons corresponents i deixem clar que Espanya a la Unió Europea no pinta res, des del punt de vista de la presa de decisions fàctiques. Si ho tenim assumit, tot anirà molt millor i ens centrarem en el que realment importa: demostrar a la UE i al món sencer que els Catalans i les Catalanes votem democràticament i desacomplexadament per la Independència.

DEMOCRÀCIA, LIDERATGE, CORATGE....

Sense entrar en la qüestió de fons sobre com fer front a la situació econòmica i social a Grècia, que hauria de ser objecte d'un altre post, permeteu-me que reflexioni sobre algunes lliçons que es deriven del referèndum grec d'avui.

1. Democràcia: Qui ha parlat, i de quina forma, és el poble grec, directament, fent un nou exercici de democràcia, que és allò que precisament no volen que fem els espanyols. O és que havia de votar tota Europa, o tota la Unió Europea o si voleu tota l'Euro-zona?. No, és clar que no. O es que no tindrà efectes el vot grec a la resta de socis europeus? Sí, és clar que sí. Però el vot era grec. Permeteu-me també que assenya-li una altre tret molt lligat al procés: la seva immediatesa. Tsipras va decidir convocar-lo a dues setmanes vista, si no m'erro, d'aquesta manera ens dóna una lliçó de com no donar peixet als teus adversaris, sobretot si aquests són tan immensament poderosos.

2. Lideratge: Tsipras ha tornat a jugar-se-la i ha guanyat. Sense por, posant-se al davant del repte.No al costat, ni al darrere, ni a l'esquerra, ni a la dreta. És un exemple fefaent d'un polític que lliga el seu futur amb allò que realment pensa i defensa, de manera que no fa càlculs estratègics per continuar si la cosa no li surt bé. És un tot o res. Un caixa o faixa. És l'exemple d'un polític que no és un professional en el sentit que no aspira a perpetuar-se en el poder, si no pot fer el que realment vol fer. Caldria que altres polítics, més nostrats, n'aprenguessin. No només aquells que amaguen les seves (suposades) idees per aconseguir més vots, sinó aquells que accepten que se'ls veti o fer-se el hara-kiri. Per dir-ho més clar: un líder només pot formar part de la solució. Si forma part del problema, el que ha de fer, si és honrat, és deixar-ho córrer. En definitiva, si no cremes els vaixells i mires endavant, no tens credibilitat i la gent no et seguirà.

3. Coratge: La pressió mediàtica pel Sí ha estat immensa. Recordo que Grècia representa, si arriba, el 2% de la UE, és a dir una minúcia. Recordo, també, que a hores d'ara, la Catalunya-Principat té un PIB superior al de Grècia (que n'ha perdut un 20% en els darrers anys). En aquest sentit. la pressió que ha rebut al llarg dels darrers dies i les darreres setmanes ha estat immensament superior a la que el govern espanyol ha exercit o està exercint damunt de Catalunya. Un exemple doncs, de coratge, de no deixar-se impressionar per la insisitència i els mitjans dels adversaris. Si tens les coses clares, i et jugues les garrofes, no hi ha pressió que valgui...

I una addenda: La Unió Europea està fent tot el que pot per evitar expulsar un Estat Membre de la zona euro. Un Estat Membre que, per més inri, és un receptor net de transferències des de Brussel.les i Frankfurt (i també de Washington, per cert). 

Si això és així, algú es pensa, seriosament, que Catalunya quan voti en les eleccions plebiscitàries a favor de la Independència, hi haurà algun Estat Membre de la UE que votarà a favor de la seva expulsió de la UE o de l'euro, tenint present que som un contribuent net -no un receptor, doncs- al pressupost de la UE, és a dir, que paguem més del que rebem? I doncs, que contribuïm al benestar de milions d'europeus (espanyols inclosos, per cert)? Va home va, això no s'ho creu ningú! 

BRUTAL MENYSPREU EUROPEU A ESPANYA!

Aquesta imatge i totes les notícies que s'hi refereixen, són un testimoni fefaent de fins a quin punt Espanya és menyspreada per la Unió Europea. En la cimera de Brussel.les d'aquests dies, els grans estats de la UE semblen decidits a negociar directament amb Grècia, per tal d'assolir un acord. Fixem-nos però, que a la taula hi ha polítics alemanys, francesos, italians, polonesos, no sé si n'hi ha d'anglesos (no seria lògic, atès que no formen part de l'eurozona), a banda, és clar, de grecs... Però els que no hi són, segur, són els espanyols. Tanta fatxenderia de pressumir que són una de les principals potències europees, i a l'hora de la veritat, a l'hora de tallar el bacallà, no només Itàlia, sinó que fins i tot la pròpìa Polònia, la de veritat, els passa la mà per la cara. Voleu algun exemple més paradigmàtic de menyspreu i bandejament?

Que aquesta reflexió sigui utilitzada pel President Mas, o la gent d'Afers Exteriors o del Diplocat, amb tota llibertat, si ho consideren necessari. O pels eurodiputats a Brussel.les i a Estrasburg. Que se senti que els espanyols, no pinten res de res a escala europea, ni, menys encara a escala mundial. Són un zero a l'esquerra. I Catalunya ha de desconnectar-hi el més aviat possible, perquè no podem continuant fent el ridícul d'estar espoliats per aquesta gentola. Com diu en Titot, més que solidaritat, despertem compassió. I ja n'hi ha prou, d'aquest color!

UNA GRAN OPORTUNITAT: LETÒNIA

Letònia, sense cap mena de dubte un dels països que més s'ha mostrat favorable, fins i tot amb un cert desacomplexament oficial, al dret a decidir dels Catalans, presidirà la Unió Europea durant els primers sis mesos del 2015. És una gran oportunitat que no podem pas deixar passar. Naturalment, ja se sap que la presidència rotatòria del Consell, no és sinònim de barra lliure per part de qui la detenta. De fet, funciona un sistema de trio, on les decisions sobre els temes a discutir en cada presidència es consensuen entre la presidència anterior, la vigent, i la futura. D'aquesta manera, es fa una planificació a 18 mesos que permet tenir una visió més global. Però tot i això, és evident que hi ha un cert marge de maniobra, i qui ostenta la presidència pot introduir alguns matisos i posar determinats èmfasis, que poden ser significatius. 

Logo de la presidència letona

En el cas que ens ocupa, el trio el formen Itàlia, que ara acaba la seva presidència, Letònia, que la tindrà en la primera meitat del 2015, i Luxemburg, que la rellevarà en la segona meitat. (També és interessant saber que les presidències del 2016 correspondran als Països Baixos i a Eslovàquia). 

Monument a la Pàtria i la Llibertat a Riga

Quan queden poques setmanes per iniciar-se, la Presidència letona ja ha establert quins són els seus objectius, i naturalment, ja es pot consultar el calendari de totes les cimeres i esdeveniments europeus, de diversos rangs, que s'hi celebraran.

Pel que fa a Catalunya, penso que caldria aprofitar aquests sis mesos que vénen, per convèncer els socis europeus de la seva necessària implicació en el procés, atesa la nul.la disposició del soci espanyol a moure fitxa, més aviat al contrari. Caldria fer-los veure que l'actitud espanyol és profundament negativa per a l'estabilitat de la pròpia Unió Europea, i sobretot que els espectacles lamentables que cada cop més protagonitzen els diplomàtics espanyols (des dels ambaixadors al darrer mindundi) comprometen la credibilitat de la UE a nivell global (és a dir davant de les organitzacions internacionals, i de la resta de grans potències mundials, com els Estats Units, Xina, Rússia, etc.).

Ara, perquè això sigui possible, i sobretot, per a que això sigui eficaç, cal que Catalunya es presenti de forma decidida i ferma davant de la comunitat internacional i, naturalment, davant dels nostres socis europeus. I per aconseguir això cal comptar amb una majoria sòlida a favor de la Independència, tant a nivell de la ciutadania, com a nivell del govern i del Parlament. I penso que aconseguir aquesta solidesa és ja un prioritat immediata. Una Catalunya que durant aquests sis mesos, però sobretot durant la primera part d'aquests sis mesos, donés a la Unió Europea, sobretot, però també a la resta del món, una prova de fermesa, unitat i decisió cap a la Independència, trobaria en la presidència letona més un aliat que no pas un detractor. (I amb una mica de sort, no ens cal gaire, la reacció espanyola, augmentaria encara més el suport internacional a la nostra causa). 

Modestament, penso que és una oportunitat que no podem deixar passar. 

ELS INFORMES DEL CATN (5): L'INFORME NÚM. 6*

L’informe núm. 6 del Consell Assessor per a la Transició Nacional que s’ha fet públic recentment, com no podia ser d’una altra manera, ha suscitat un intens debat. D’antuvi avanço que una servidora l’aplaudeix efusivament, atès que el seu contingut és una demostració escrita de pura lògica o, si voleu, més nostradament, de seny o sentit comú. 

Diguem-ho clar, les posicions que argumenten que la Catalunya independent quedarà fora de la UE, pels segles dels segles, o no saben de geografia, i no han vist mai un mapa d’Europa, o, més probablement, són els típics espanyols bocamolls, fatxendes, milhomes, que es pensen que encara no se ha puesto el sol, en el seu ja extingit imperio. Es tanta la tonteria que implica, que considero que ni tan sols plantejar-lo com a escenari o plantejar escenaris alternatius a la pertanyença a la UE, és una veritable pèrdua de temps, i de recursos públics. En aquest sentit, els dels CATN han treballat massa.

Diguem-ho loud and clear, la Catalunya independent no estarà de facto, ni un microsegon fora de la Unió Europea des del moment que se’n declari. Punt. Dit d’una altra manera, els catalans i les catalanes, els ciutadans de la Unió Europea, no percebran cap canvi el dia I (I, d’Independència), respecte el dia I-1 i el dia I+1. Bé, sí que percebran un canvi: la gloriosa bandera catalana onejarà orgullosa en un màstil en companyia de la resta de 28 banderes. Punt.

Dit això, desenvolupem els arguments. En primer lloc, el projecte europeu consisteix en integrar totes les nacions europees a la Unió. Atès que Catalunya és una nació europea com la que més, plantejar una Unió Europea sense Catalunya, és una veritable bestiesa. Una altra cosa és que Catalunya no complís els criteris de Copenhagen.Però és evident que Catalunya no és Somaliland, encara que hi ha provocadors que ho diuen, i els compleix tots i de sobres, de manera que no hi ha excusa. Catalunya, com vol, no només serà lliure i independent, sinó que també serà un estat membre de la Unió Europea. És una obvietat que ja cansa escoltar-la. I avorreix.

La segona discussió és sobre el suposat vet que exercirà el Regne d’Espanya. Els espanyols es pensen que són algú a la Unió Europea, i que imposaran a la resta d’estats membre el vet a l’ingrès de Catalunya. Quin riure! Precisament, no sembla casualitat que al dia següent de fer-se públic l’informe, se sabés que el Regne d’Espanya genera, diàriament, 290 milions de deute! A veure, un país que deu un bilió d’euros, amb b de burro, el que ha de fer és pagar i callar. Punt. Els espanyols es pensen que són una gran potència mundial, quan de fet no són ni goliats, però sí que tenen els peus de fang. Ric quan escolto els espanyols dient que en els processos de secessió, sempre surt més perjudicat el país petit, respecte el país “gran”, com va fer no fa gaire el president del Banc d’Espanya. I naturalment, pressuposava que el país “gran” era Espanya. Però nen, Espanya només és gran en atur, en deute, en corrupció, en manca de mà d’obra qualificada, i en poca cosa més.

Jo, és que la veritat no ho puc entendre. De què van, aquesta gent? La millor manera de fer-los veure que van errats, és que d’una punyetera vegada fem el pas endavant i els deixem amb un pam de nas. El President Mas i el seu govern, les formacions partidàries de la sobirania, i per damunt de tot, la gran majoria dels ciutadans de Catalunya, hem de fer el pas endavant decisiu i de forma contundent, que no deixi cap dubte al respecte del que volem, perquè ho necessitem. I qui sigui tan enze com per comparar-nos amb Somalilàndia, Abkhazia o Ossètia del Sud, doncs és el seu fotut problema. Ja haurà de corregir la seva visió. Nosaltres, hem d’anar de cara a barraca, és a dir, cap a la Independència, i fer-ho el més aviat possible.

Fins i tot, dels tres escenaris plausibles que estableix l’informe, des del meu parer, jo eliminaria el de l’ingrés ordinari, perquè és evident que els catalans i les catalanes, ja som ciutadans europeus des de fa molts anys. I és evident que cada cop més la ciutadania europea assoleix una personalitat pròpia, al marge de la nacionalitat, i és impensable, en aquest sentit, que 7.5 milions de ciutadans europeus deixessin de ser-ho de la nit al dia. Això no s’aguanta per enlloc!

Ha de quedar clar que les amenaces d’exclusió de la UE que branden els espanyols, és només un arma llancívola per fer por en el context d’un referèndum o d’unes eleccions plebiscitàries, però que no té cap mena de connexió amb la realitat. Al dia següent de la victòria independentista, aquests arguments s’esfumaran i no se’n parlarà mai més. De fet, els més interessats en la pertanyença de Catalunya a la Unió Europea, seran els propis espanyols. I no en tingueu cap dubte, el canvi d’argument no els farà caure la cara de vergonya. Als representants catalans a Brussel.les, en la seva primera participació en les instàncies europees, els rebran donant-los un cop a l’esquena i els diran allò tan castís de “Hombre, Artur, no pareces catalán!”. I tal dia farà un any.

*(NOTA: Post penjat al DGS, amb el títol Les vies d'integració a la Unió Europea, el 16.04.2014)

COMPTE AMB EL MES D'AGOST*

En política, com en l’exèrcit, avançar-se als esdeveniments és clau per estar sempre un pas per endavant del teu adversari, o del teu enemic. A hores d’ara, és evdent que els espanyols tenen les de perdre. Les enquestes assenyalen una victòria contundent del SÍ+SÍ, i la pressió internacional és cada cop més forta per tal que Espanya mogui fitxa. No pot estar-se 10 mesos dient No a tot. Això a la Unió Europea no s’entèn. Per la seva banda, els Estats Units, encara que no ho siguin, es fan el suec. L’eslògan del President Mas, que va fer públic a l’acte d’inici del Tricentenari, a Lleida, és cabdal: “Democràcia, vots i mobilització”, és guanyadorm perquè s’entés arreu del món democràtic. I perquè els catalans i les catalanes surten al carrer, perquè ja volen que s’acabi tota aquest malson de l’espoli espanyol. Volen, volem, una nova oportunitat, un començar de nou que deixi enrere l’estat espanyol.

Mentre el President Mas continui donant suport al procés, i la gent, assumeixi el paper de coresponsable, tot anirà bé. Per moltes moneries que faci en Duran i Lleida -tireu-li cacauets, això sí. I per moltes excuses que hi posi en Junqueres.

Ara bé, aquesta visió optimista no ens  ha de fer perdre de vsta que així com una fera quan és ferida de mort, ataca de forma desesperada, també els espanyols poden encara fer algunes actuacions desesperades.

Així per exemple, seguint la tradició franquista i potser anterior i tot, és molt probable que si decideixen echarse al monte, el millor moment per fer-ho, segurament, serà el mes d’agost. Aixx quin recurs més suat això del mes d’agost, em direu. I tindreu raó. Però ja se sap que els espanyols això d’innovar els costa.

Al mes d’agost, tothom és areeu del món. Aquest any, però, jo recomanaria que no ens anéssim gaire lluny. Perquè tinc la impressió que ens haurrem de moure. I de forma immediata.

Estiguem a l’aguait i no baixem mai la guàrdia.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 12.02.2014)