LA INTEL.LIGÈNCIA EUROPEA ES POTENCIA AMB L'INTCEN*

En un article anterior ens preguntàvem si arran dels atemptats a París del passat mes de novembre, havia arribat l’hora de potenciar el Centre d’Anàlisi de la Intel·ligència de la Unió Europea (INTCEN). Unes setmanes després hem conegut la resposta. I ha estat una resposta contundent i rotunda.

A principis del mes de desembre s’ha fet públic el relleu del seu màxim responsable. El fins llavors cap de l’INTCEN, el finès IIkka Salmi, ha estat rellevat pel que podem considerar un dels més importants agents d’intel·ligència europeus, l’alemany Gerhard Conrad, procedent del Bundesnachrichtendienst (BND), és a dir, el Servei d’Intel·ligència Federal alemany, encarregat de la intel·ligència exterior, això és, ras i curt, de l’espionatge. El BND és una de les principals agències d’intel·ligències europees i es caracteritza per estar directament subordinada a l’Oficina de la Cancelleria, i no de cap ministeri federal. En conseqüència, sota les ordres de la mateixa Angela Merkel. El fet, doncs, que el nou màxim responsable de l’INTCEN procedeixi d’una de les principals agències d’intel·ligència europea, és una clara indicació que, definitivament, aquesta instància que, de fet, no és una agència pròpiament dita, sinó una unitat administrativa integrada en el Servei Europeu d’Acció Exterior (SEAE), està molt probablement cridada a ser potenciada i a assumir un protagonisme més important en els pròxims temps.

El seu nou responsable directe, Gerhard Conrad, concretament, ha destacat al llarg de la seva carrera professional, com un dels màxims experts en el món àrab i ha participat en operacions d’intel·ligència a l’Orient Mitjà, que li han valgut diversos sobrenoms tals com Mr. Hezbollah, Mr. Hamas, el James Bond alemany o el nou Lawrence d’Aràbia alemany. Uns sobrenoms que, en alguns casos, no són precisament neutrals. Per comprendre’ls, cal donar un breu cop d’ull a aquella part de la seva biografia que és coneguda.

Nascut el 1954, i casat amb una altra agent del BND, Conrad és un especialista en el món àrab, amb el grau de doctor, que va aprendre la llengua a Damasc, i que la parla sense accent, fet que aplana molt la relació amb molts dels seus interlocutors, sobretot en els moments de conversa no oficial, els quals, com és sabut, sovint són els més claus. Des del 1996 ha participat en moltes de les negociacions per a l’alliberament d’ostatges en mans de les diverses organitzacions armades àrabs, i ha teixit una xarxa de relacions estretes tant amb els israelians, com també amb actors tan antagònics com el mateix líder de Hezbollah, Hassan Nasrallah (foto superior), i amb els seus protectors iranians. La seva participació en dues d’aquestes negociacions, particularment, ha estat les qui li han reportat més reconeixement.

Concretament les aconseguides, després d’intensíssimes negociacions, els anys 2008 i 2011. La primera va permetre el retorn de les despulles de dos soldats israelians a canvi de l’alliberament de cinc presoners i de les despulles de 199 combatents morts durant la Guerra entre Israel i Hezbollah del 2006. La segona, el 2011, va significar el retorn a casa del soldat israelià Gilad Shalit, capturat per Hamas el 2006, a canvi de l’alliberament de 1027 presoners, palestins o araboisraelians la majoria. 

Per aquestes missions, Conrad ha rebut reconeixements com la Creu Federal al Merit, o l’Anti–Defamation League Paul Ehrlich–Gunther K. Schwerin Human Rights Award. Àdhuc el mateix Primer Ministre israelià, Benjamim Nethanyahu, va agrair personalment la tasca de Conrad en l’alliberament de Shalit.

En definitiva que, com dèiem més amunt, tot sembla indicar que la Unió Europea ha decidit potenciar la seva intel·ligència. Ara caldrà veure com es compatibilitza això amb el funcionament ordinari de les agències d’intel·ligència nacionals, sobretot amb les de més pes com són les britàniques, les franceses, i naturalment, les mateixes alemanyes. Sense oblidar, per descomptat, la resta, de dimensions més modestes.

*(NOTA: Post penjat a Geopolitica.cat, el 19.12.2015)

ÉS L'HORA DE L'INTCEN?*

Quan el passat mes de gener van tenir lloc els atemptats a París, la reacció d’alguns europolítics va ser reclamar la potenciació d’un servei d’intel·ligència europeu, i particularment del ja existent Centre d’Anàlisi de la Intel·ligència de la Unió Europea (EU INTCEN), que en l’actualitat depèn del Servei Europeu d’Acció Exterior (SEAE), encapçalat per la italiana Federica Mogherini. Naturalment, la reacció en calent no va rebre, que se sàpiga, una resposta per part de Brussel·les. Tanmateix, els darrers atemptats d’aquest novembre a la mateixa ciutat, podrien fer que algunes peces és movessin en aquest sentit.

Federica Mogherini

A hores d’ara, l’INTCEN és un òrgan administratiu, de fet no és una agència, ni té un reconeixement legal específic. Relativament petit, amb una setantena de membres, la meitat dels quals, són membres dels serveis d’intel·ligència dels diferents estats membres que hi són assignats. Té la seva seu al cor del complex de la Unió Europea a Brussel·les. El seu responsable directe és el finès Ilkka Salmi, antic cap del Supo (Servei de Seguretat i Intel·ligència de Finlàndia). Una de les divisions que el composen, la d’Anàlisi, per cert, la dirigeix un espanyol, José Miguel Palacios.

Ilkka Salmi

L’INTCEN no és un òrgan operacional. No recol·lecta dades, ni tracta amb informació personal, ni realitza operacions clandestines o encobertes. La seva tasca principal és per contra, la de l’anàlisi estratègica, que té com a objectiu aconsellar, avaluar i, si s’escau, alertar, de possibles riscos, als responsables de prendre decisions. Per fer-ho, es basa en la recerca d’informació en obert, en les xarxes socials, però també en tota aquella informació que li arriba de la presència d’instàncies de la UE arreu del món, o, naturalment, dels propis serveis d’Intel·ligència dels Estats Membres. També en el seu funcionament d’estar en alerta en mode 24/7, és a dir les 24 hores del dia, els set dies de la setmana.

José Miguel Palacios

El producte de tot plegat són uns 500 reports anuals, molts dels quals de caràcter confidencial, secret o molt secret que es difonen dins del SEAE i altres instàncies europees i d’aquells governs d’Estats Membres.

Però un hipotètic creixement o potenciació de l’INTCEN, no semblava gaire probable fins al moment actual, atès que s’encavalcaria funcionalment amb la tasca realitzada pel conjunt d’agències d’intel·ligència europees. Actualment, 27 dels Estats Membres de la UE disposen d’una o de diverses d’agències d’intel.ligència. És a dir tots tret d’un, i encara en aquest darrer cas no és ben bé segur. De totes elles, però, les que assumeixen un protagonisme singular, per història, i pel seu potencial actual són les britàniques, franceses i alemanyes. Unes agències que vetllen de forma molt gelosa per les seves competències i que cadascuna d’elles disposa d’uns canals d’informació, d’uns recursos, que difícilment els comparteixen per raons òbvies. A més, les relacions més que estretes d’algunes d’elles amb agències extra-europees, i singularment, amb les dels Estats Units -entre d’altres, es podria veure seriosament compromesa, si es decantessin per reforçar l’agència europea. I és que la confiança és la paraula clau en el món de la intel·ligència, i particularment, en l’àmbit de la col·laboració entre elles.

Superar unes cultures d’intel·ligència molt arrelades a cada estat membre, i també els llaços de confiança bastits al llarg del temps entre determinades agències europees entre elles i amb d’altres extra-europees, faria quasi impossible la preeminència de l’INTCEN respecte a les agències d’intel·ligència nacionals.

Però hi ha dos elements que poden modificar aquesta situació. La primera, la de la nova conjuntura de guerra amb el terrorisme gihadista. No debades, si ja arran dels atemptats de l’11 de setembre del 2001 als Estats Units, el President Bush va declarar l’inici de la Guerra contra el Terror, ara es pot dir que el President Hollande i el seu primer ministre, Manuel Valls, acaben de declarar, taxativament, que França està en guerra. I aquesta declaració pot arrossegar amb ella tota la Unió Europea i l’OTAN si, com es comença a parlar França decideix invocar diverses clàusules de solidaritat existents en llurs ordenaments respectius.

La segona és que no es tracta d’un procés immediat. Segurament caldria basar-se en la metodologia de les bones pràctiques. Aquesta consisteix, d’entrada, a renunciar a impulsar una agència des de dalt, ordenada i dirigida principalment pels responsables polítics. Per contra, es tractaria de treure les lliçons corresponents d’aquells casos on la col·laboració bilateral o multilateral ha estat exitosa i ha acabat donant lloc a un procés d’integració, en gran part perquè aquest ha respost a l’interès compartit i a la generació d’una confiança mútua fonamentada en l’expertesa dels actors directament implicats. A partir d’emular i adaptar, si s’escau, aquests casos, al voltant del món de la intel·ligència, es podria bastir una intel·ligència europea més sòlida i cohesionada. Un procés, però, que necessitaria un espai de temps considerable per madurar. I el problema és que, lògicament, el temps és el que més escasseja, si es vol evitar nous episodis d’atacs indiscriminats com els que acabem de patir al cor d’Europa, que ens fan comprendre que també haurien pogut tenir lloc a qualsevol altre racó de la Unió. Fins i tot, per descomptat, al nostre.

Cal dir que l’INTCEN no és l’únic instrument de què disposa la UE en el camp de la intel·ligència. Hi ha altres organismes tals com l’Estat Major de la Unió Europea (EUMS), format exclusivament per militars, i que col.laboraestretament amb l’INTCEN, i que també té la seu a Brussel·les. El Centre de Satèl·lits de la UE (EUSC), localitzat a Torrejón (Espanya). I, amb una presència cada cop més rellevant, l’agència policial EUROPOL, aquesta sí amb una personalitat jurídica pròpia i encarregada de temes de lluita contra la delinqüència, la criminalitat i la seguretat. Té la seu a La Haia.

Reunió de l'Europol

Fora de l’entramat de la UE, cal assenyalar també l’existència del Club de Berna, i del seu Grup Contra-Terrorista (CTG), format per tots els estats membres de la UE més Suïssa i Noruega, que actua com un àmbit d’intercanvi d’informació, i d’avaluació de situacions de riscos.

Michel Barnier visitant l'OTAN

Per acabar, cal afegir que ara fa uns mesos, el President de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker, va sorprendre tothom nomenant el veterà polític francès, Michel Barnier, com a Assessor Especial de la Comissió per a la Seguretat i la Defensa. Una decisió que va ser llegida com un intent de tenir una certa veu des de la Comissió en aquesta àrea que, en principi, correspon gestionar a la ja esmentada Federica Morgherini en la seva qualitat d’Alta Representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat. Des del seu nomenament, Barnier, un polític amb molta experiència, i antic comissari de la mateixa UE, s’ha dedicat a viatjar i a reunir-se amb diverses responsables de l’àmbit de la seguretat i la defensa, a més a més d’aparèixer en diversos mitjans de comunicació internacional, afegint, doncs, una nova veu procedent d’una instància, com és la UE, que més aviat va sobrat, que mancat, precisament, de veus. Sobretot, en aquest àmbit competencial.

*(NOTA: Post penjat a Geopolítica.cat, el 17.11.2015)