ISRAEL PROHIBEIX L'ENTRADA AL SOCIATA COLLBONI.... BEN FET!

Hi ha dies que et fan més felic. I avui és un d'ells. L'estat d'Israel ha prohibit l'entrada del sociata Collboni per les seves decisions de tallar tota relació entre Barcelona i Jerusalem i Israel en general.

Quina hòstia tan ben donada! I quina lliçó per l'independentisme català per tal que tracti els sociates com es mereixen. Aprenguem a fer i treballar com un estat, cony. Qui la fa, la paga. I que es prepari ara el presidentet del 155 i també el seu amo de Madrid. Seran els següents a rebre.

Jo francament, veig que aquesta gentussa tenen els dies comptats. Els queden dos telenotícies, i quan Aliança Catalana guanyi, millor que s'amaguin perquè anirem a per ells i els seus sequaços corruptes. Avui és un dia feliç i Catalunya és més a prop de la seva Independència.

How Israel Built a Modern-Day Trojan Horse: Exploding Pagers, publicat al The New York Times (18.9.2024)

The Israeli government did not tamper with the Hezbollah devices that exploded, defense and intelligence officials say. It manufactured them as part of an elaborate ruse.

By Sheera FrenkelRonen Bergman and Hwaida Saad
Sept. 18, 2024

The pagers began beeping just after 3:30 in the afternoon in Lebanon on Tuesday, alerting Hezbollah operatives to a message from their leadership in a chorus of chimes, melodies, and buzzes.

But it wasn’t the militants’ leaders. The pages had been sent by Hezbollah’s archenemy, and within seconds the alerts were followed by the sounds of explosions and cries of pain and panic in streets, shops and homes across Lebanon.

Powered by just a few ounces of an explosive compound concealed within the devices, the blasts sent grown men flying off motorcycles and slamming into walls, according to witnesses and video footage. People out shopping fell to the ground, writhing in agony, smoke snaking from their pockets.

Mohammed Awada, 52, and his son were driving by one man whose pager exploded, he said. “My son went crazy and started to scream when he saw the man’s hand flying away from him,” he said.

By the end of the day, at least a dozen people were dead and more than 2,700 were wounded, many of them maimed. And the following day, 20 more people were killed and hundreds wounded when walkie-talkies in Lebanon also began mysteriously exploding. Some of the dead and wounded were Hezbollah members, but others were not; four of the dead were children.

Israel has neither confirmed nor denied any role in the explosions, but 12 current and former defense and intelligence officials who were briefed on the attack say the Israelis were behind it, describing the operation as complex and long in the making. They spoke to The New York Times on the condition of anonymity, given the sensitivity of the subject.

The booby-trapped pagers and walkie-talkies were the latest salvo in the decades-long conflict between Israel and Hezbollah, which is based across the border in Lebanon. The tensions escalated after the war began in the Gaza Strip.

Iranian-backed groups like Hezbollah have long been vulnerable to Israeli attacks using sophisticated technologies. In 2020, for example, Israel assassinated Iran’s top nuclear scientist using an A.I.-assisted robot controlled remotely via satellite. Israel has also used hacking to stymie Iranian nuclear development.

In Lebanon, as Israel picked off senior Hezbollah commandos with targeted assassinations, their leader came to a conclusion: If Israel was going high-tech, Hezbollah would go low. It was clear, a distressed Hezbollah chief, Hassan Nasrallah, said, that Israel was using cellphone networks to pinpoint the locations of his operatives.

“You ask me where is the agent,” Mr. Nasrallah told his followers in a publicly televised address in February. “I tell you that the phone in your hands, in your wife’s hands, and in your children’s hands is the agent.”

Then he issued a plea.

“Bury it,” Mr. Nasrallah said. “Put it in an iron box and lock it.”

He had been pushing for years for Hezbollah to invest instead in pagers, which for all their limited capabilities could receive data without giving away a user’s location or other compromising information, according to American intelligence assessments.

Israeli intelligence officials saw an opportunity.

Even before Mr. Nasrallah decided to expand pager usage, Israel had put into motion a plan to establish a shell company that would pose as an international pager producer.

By all appearances, B.A.C. Consulting was a Hungary-based company that was under contract to produce the devices on behalf of a Taiwanese company, Gold Apollo. In fact, it was part of an Israeli front, according to three intelligence officers briefed on the operation. They said at least two other shell companies were created as well to mask the real identities of the people creating the pagers: Israeli intelligence officers.

B.A.C. did take on ordinary clients, for which it produced a range of ordinary pagers. But the only client that really mattered was Hezbollah, and its pagers were far from ordinary. Produced separately, they contained batteries laced with the explosive PETN, according to the three intelligence officers.

The pagers began shipping to Lebanon in the summer of 2022 in small numbers, but production was quickly ramped up after Mr. Nasrallah denounced cellphones.

Some of Mr. Nasrallah’s fears were spurred by reports from allies that Israel had acquired new means to hack into phones, activating microphones and cameras remotely to spy on their owners. According to three intelligence officials, Israel had invested millions in developing the technology, and word spread among Hezbollah and its allies that no cellphone communication — even encrypted messaging apps — was safe anymore.

Not only did Mr. Nasrallah ban cellphones from meetings of Hezbollah operatives, he ordered that the details of Hezbollah movements and plans never be communicated over cellphones, said three intelligence officials. Hezbollah officers, he ordered, had to carry pagers at all times, and in the event of war, pagers would be used to tell fighters where to go.

Over the summer, shipments of the pagers to Lebanon increased, with thousands arriving in the country and being distributed among Hezbollah officers and their allies, according to two American intelligence officials.

To Hezbollah, they were a defensive measure, but in Israel, intelligence officers referred to the pagers as “buttons” that could be pushed when the time seemed ripe.

That moment, it appears, came this week.

Speaking to his security cabinet on Sunday, Prime Minister Benjamin Netanyahu said he would do whatever was necessary to enable more than 70,000 Israelis driven away by the fighting with Hezbollah to return home, according to reports in Israeli news outlets. Those residents, he said, could not return without “a fundamental change in the security situation in the north,” according to a statement from the prime minister’s office.

On Tuesday, the order was given to activate the pagers.

To set off the explosions, according to three intelligence and defense officials, Israel triggered the pagers to beep and sent a message to them in Arabic that appeared as though it had come from Hezbollah’s senior leadership.

Seconds later, Lebanon was in chaos.

With so many people wounded, ambulances crawled through the streets, and hospitals were soon overwhelmed. Hezbollah said at least eight of its fighters were killed, but noncombatants were also drawn into the fray.

In southern Lebanon, in the village of Saraain, one young girl, Fatima Abdullah, had just come home from her first day of fourth grade when she heard her father’s pager begin to beep, her aunt said. She picked up the device to bring it to him and was holding it when it exploded, killing her. Fatima was 9.

On Wednesday, as thousands gathered in Beirut’s southern suburbs to attend an outdoor funeral for two people killed in the blasts, chaos erupted anew: There was another explosion.

Amid the acrid smoke, panicked mourners stampeded for the streets, seeking shelter in the lobbies of nearby buildings. Many were afraid that their phone, or the phone of a person standing next to them in the crowd, was about to explode.

“Turn off your phone!” some shouted. “Take out the battery!” Soon a voice on a loudspeaker at the funeral urged everyone to do this.

For the Lebanese, the second wave of explosions was confirmation of the lesson from the day before: They now live in a world in which the most common of communication devices can be transformed into instruments of death.

One woman, Um Ibrahim, stopped a reporter in the middle of the confusion and begged to use a cellphone to call her children. Her hands shaking, she dialed a number and then screamed a directive:

“Turn off your phones now!”

Liam Stack and Euan Ward contributed reporting.

Sheera Frenkel is a reporter based in the San Francisco Bay Area, covering the ways technology impacts everyday lives with a focus on social media companies, including Facebook, Instagram, Twitter, TikTok, YouTube, Telegram and WhatsApp. More about Sheera Frenkel

Ronen Bergman is a staff writer for The New York Times Magazine, based in Tel Aviv. His latest book is “Rise and Kill First: The Secret History of Israel’s Targeted Assassinations,” published by Random House. More about Ronen Bergman.

6 i 7 d’octubre, Gaza i Israel, per Joan Carretero*

"Gaza era un territori dirigit, amb mà de ferro, per una organització que no té com a referència els drets humans, sinó la destrucció, l’aniquilació de l’Estat d’Israel"

Joan Carretero

31/05/2024 12:35

6 d’octubre del 2023

Si calgués explicar la situació de Gaza fins al proppassat 6 d’octubre, es podria ben dir que aquest territori, entre Israel –amb qui comparteix 51 km de frontera nord-est–, Egipte –11 km de frontera sud– i 40 km de costa mediterrània, estava absolutament controlat per una organització islamo-terrorista, Hamàs, sense que hi hagués la presència de cap persona jueva, ni civil ni militar, en aquest paratge des del 2005. Ll’any 2005, el primer ministre israelià Ariel Sharon va ordenar l’evacuació de totes les persones israelianes/jueves que hi vivien i que hi varen deixar, intactes, tots els mitjans de producció que fins llavors els havien servit per guanyar-se la vida en aquest lloc, com foren hivernacles i equipaments diversos. Una terra, doncs, completament, judenrein, il·lusió utòpica de tots els antisemites.

Quan parlem de Gaza, no podem parlar d’una democràcia, ni d’un règim mínimament acceptable en termes occidentals, sinó d’un règim medieval, on no es respecta cap llibertat individual, ni religiosa ni de cap altra mena, ni cap comportament que no s’atengui a una interpretació absolutament fonamentalista i rigorista de la xaria, que comporta execucions d’homosexuals, de dissidents, cap dret civil per a les dones, etc. Estem, per tant, en un territori dirigit, amb mà de ferro, per una organització que no té com a referència els drets humans més bàsics, sinó la destrucció, l’aniquilació de l’Estat d’Israel i l’assassinat de tots els jueus, allà on siguin i, també, de totes aquelles persones que no s’adaptin als seus codis de conducta.

Per tant, malgrat que s’ha repetit fins a no poder més, és obvi que no es podia parlar de “territori ocupat”, que no es podia parlar de “presó a l’aire lliure”, de “camp de concentració”, provocat per Israel: en tot cas, si ho era, ho era per Hamàs. Tampoc es pot dir que Israel tenia completament reclosa aquesta franja de terra: fins a aquest dia, passaven diàriament a treballar a Israel unes 20.000 persones de Gaza, moltes altres eren tractades de malalties de certa complexitat en hospitals israelians, pels passos fronterers d’Erez i Kerem Shalom entraven a Gaza milers de tones de queviures, benzina i béns de consum. I cal insistir-hi, atès l’etern oblit, que a més hi ha 11 km de frontera amb Egipte.

Tot això amanit pel llançament sovintejat de centenars de coets, des de Gaza cap a Israel, havent de ser protegits els ciutadans dels sud d’Israel per la tecnologia de la cúpula de ferro i havent de córrer a amagar-se a refugis. Això provocava la reacció, de tant en tant, de l’exèrcit de defensa d’Israel amb bombardejos i tancaments puntuals dels passos fronterers.

Ben segur que aquesta franja de terra no era el paradís, excepte per als jerarques de Hamàs, però no pas per les accions d’Israel, sinó pel capteniment de Hamàs, que ha destinat milers de milions d’euros a la construcció de túnels i a la fabricació de coets per atacar Israel, i a l’enriquiment dels seus sàtrapes, en lloc de destinar recursos al benestar dels seus ciutadans. Cal dir que, encara abans del 7 d’octubre una gran proporció de la població de Gaza vivia en camps de refugiats, i és de molt difícil comprensió que uns palestins en un territori sota uns dirigents palestins encara estiguin reclosos en aquests camps i no se’ls hagi ajudat a tenir habitatges mínimament dignes. Certament, amb una part del que s’ha destinat a preparar la guerra amb Israel s’hauria pogut ajudar a tenir una vida més pròspera a una ciutadania, que bé que ho mereix.

7 d’octubre del 2023

El dia 7 d’octubre s’esqueia en sàbat, un temps sagrat per al judaisme, dia de festa, lleure, repòs, oració, dedicació a la família, segons els costums de cadascú. S’havia acabat Sukkot i se celebrava, també, la festa de Simhat Torà, la joia pel lliurament de la Torà. La matinada d’aquell dia, sense prèvia declaració de guerra, es llancen centenars de coets des de Gaza cap a Israel i, tot seguit, es produeix una invasió d’uns 2.000 combatents de Hamàs, amb tota mena de vehicles, que trenquen les defenses israelianes i s’apoderen d’instal·lacions militars i poblacions civils, sobretot kibbutzim ubicats en zones frontereres, i de tot el que troben en la seva devastadora incursió.

Tothom que ha volgut ha pogut assabentar-se de la magnitud de la tragèdia: unes 1.200 persones assassinades, militars, civils, dones, homes, nens, nenes, vells i joves. I no només assassinades sinó, també, violades, esquarterades, criatures decapitades, persones cremades vives i mortes, embarassades que varen ser esbudellades i assassinats els fetus i un seguit infinit de perversions.

Fer esment del festival Supernova de música, per l’amor, la llibertat i la pau, que es feia al costat de la frontera i on varen ser massacrats i segrestats centenars de joves.

Per augmentar el patiment de la societat israeliana es van endur, com a ostatges centenars de persones, algunes fins i tot mortes o malferides. Alguns d’aquests ostatges ja són de retorn a casa, però encara n’hi ha molts que no s’han pogut alliberar.

No hi va haver pietat per a ningú. No hi va haver misericòrdia, tothom, fos quin fos el seu estat, fou torturat i assassinat. No es va salvar ningú per cap acte d’humanitat per part d’aquests terroristes.

No cal dir que molts governs, partits, organitzacions, varen donar les seves condolences a l’estat d’Israel i varen condemnar aquests actes abominables. D’altres governs, partits i organitzacions, sobretot vinculats a l’esquerra, encara no han condemnat aquestes matances o ho han fet de manera molt lleugera o fins i tot ho han justificat com uns actes de “resistència”. La paradoxa més absurda és veure “organitzacions feministes” que no condemnen les violacions de dones jueves o organitzacions LGTBI que donen suport a Hamàs, que lapida homosexuals.

En qualsevol cas, des d’aquest tràgic jorn, el que més s’anava insistint era que la resposta d’Israel fos “proporcionada”. La meva pregunta era i és: davant d’aquesta carnisseria inhumana, quina pot ser una resposta proporcionada? Quina és la mesura? Quina és la reacció adient? Com s’hi ha de tornar una societat quan veu aquest infern? Quina nació no vol recuperar els seus fills segrestats? Quin poble no es defensa dels que el volen eliminar i fer desaparèixer de la terra?

Tot i aquesta terrorífica matança, l’exèrcit de defensa d’Israel ha procurat combatre intentant evitar les morts de civils, fins on és possible en una guerra urbana. I cal tenir en compte que lluita contra uns terroristes mimetitzats en civils, fins i tot disfressats de sanitaris, que interposen civils davant seu, que s’amaguen en hospitals, escoles i qualsevol equipament públic, local o internacional. L’EDI pateix més baixes pròpies pel fet de tractar de minimitzar el patiment de civils. L’EDI ha obert corredors humanitaris i ha proporcionat queviures.

És evident que en una guerra sempre hi ha patiment. Tanmateix, és ben segur que l’EDI és un exèrcit on prevalen els comportaments ètics i el respecte pels drets humans.

NOTA: Publicat a El Món, 7.6.2024 (fotos meves, JS)

MODELS DE POLÍTICA DE DEFENSA: ISRAEL (3a PART)

MODELS DE POLÍTICA DE DEFENSA: ISRAEL (2a PART)

MODELS DE POLÍTICA DE DEFENSA: ISRAEL (1aPART)

LLIBRE LLEGIT: START-UP NATION

Era un llibre que tenia pendent. Ja des de la seva aparició, el 2009, el volia llegir. I aquests dies he pogut satisfer el meu desig. Podem dir que es tracta d'un llibre d'èxit. I he de reconèixer que m'ha interessat d'allò més. És un llibre, a més a més, que el seu impacte ha anat en paral·lel al desenvolupament del procés català, a partir del 2010, i això ha fet que sovint es plantegin paral·lelismes.

El miracle econòmic israelià, sobretot té lloc a partir de mitjans dels anys 90, i té com a base la simbiosi que existeix entre l'experiència adquirida en el sí de les forces de defensa israelianes (IDF) i el teixit empresarial de start ups que es desenvolupa amb l'auge de la digitalització i de les empreses tecnològiques. Naturalment, també hi ha uns components previs: els culturals característics del poble jueu, o l'experiència dels kibbutz que es van desenvolupar durant els primers anys del nou estat, i dels quals sortiren productes com la revolució tecnològica agrària que va convertir el desert en zones productives.

Lògicament, dels aspectes que m'han cridat més l'atenció és el protagonisme d'unes forces armades israelianes construïdes en base a una relació molt crítica i horitzontal on els oficials juniors, poden criticar obertament, si s'escau, els seus superiors, i on qualsevol cap d'unitat, assumeix un protagonisme sobre el terreny sense esperar unes ordres concretes o estrictes, de manera que ha de saber espavilar-se i ensortir-se'n, sempre amb l'objectiu de minimitzar les pròpies baixes i de maximitzar l'acompliment dels objectius. Una fórmula inaudita en comparació amb el funcionament ordinari d'altres exèrcits on la cadena de comandament, de dalt a baix és sacrosanta. Això fa que un cop acabat el servei militar obligatori, molts joves israelians hagin acumulat una experiència i una capacitació que, quan entren a la universitat, siguin molt més madurs i experimentats que la majoria d'altres universitaris del món occidental, i per descomptat, del món àrab, També m'ha cridat l'atenció la importància que es dóna a la revisió crítica posterior a la finalització d'un operatiu, on tots els oficials, independentment de la seva graduació critiques o són criticats per la seva actuació anterior, i d'on poden sortir conseqüències, com el relleu de comandants o l'ascens d'alguns dels responsables de l'operatiu. Val a dir també, que aquells que destaquen, són seleccionats per formar part d'unitats d'èlits en intel·ligència i ciberguerra, que igualment, en acabar el servei i/o la reserva entren en el món empresarial formant xarxes de col·laboració que poden desembocar en empreses capdavanteres.

Un capítol molt interessant és, també, el de la formació de l'exèrcit de Singapur, a partir de 1966, que va ser fet, en gran part, amb la col·laboració de militars israelians. L'explicació d'aquest episodi és una demostració fefaent que en un període relativament curt de temps, es pot desenvolupar una capacitació militar per part d'una societat que en els moments previs no tenia una experiència al respecte. Un exemple de súmmament interessant per motius obvis,

Altres elements que es destaca en el llibre és la importància de la immigració jueva soviètica, en els anys posteriors a la desaparicó de l'URSS, i de l'impacte que en tots els sentits en l'Israel contemporani, tant en termes quantitatius com qualitatius (si bé cal reconèixer que no parlen de la cara fosca d'aquest procés, l'anomenada red mafia que va treure profit de la facilitat d'aconseguir passaports israelians que els obria moltes portes). Particularment l'impacte va ser gran en termes de tècnics, enginyers, investigadors, que van donar una forta empenta al món universitari i empresarial...

Una comparativa és la que es fa amb altres estats petits. fonamentalment, amb el propi Singapur, Finlàndia i Dubai i altres estats del Golf. En tots ells, Israel destaca per la seva capacitat d'innovar i de generar empreses capdavanteres, etc., producte d'una cultura del risc, que no té por al fracàs i també de la seva voluntat de superar les dificultats i globalitzar-se anant arreu del món des de l'Amèrica Llatina, la Xina, l'Índia, precisament per obviar el boicot del món àrab i dels seus aliats islamistes (Iran, particularment).

Finalment, les relacions amb els Estats Units, i sobretot el rol d'Israel en algunes de les empreses més conegudes del Silicon Valley, com pot ser Intel o Google, que no coneixia i que demostren que Israel en les darreres dues dècades hi ha tingut un gran protagonisme.

En definitiva, un llibre molt interessant, i que pot ajudar-nos a plantejar el nostre poble desenvolupament, ara que aviat tindrem a les nostres mans els instruments d'estat per a fer-ho possible.

DOS LLIBRES LLEGITS

En els darrers dies he acabat de llegir dos llibres, molt interessants. Un podem dir que va tenir, quan es va publicar, el 2012, força èxit. L'altre, més recent, 2015, és més acadèmic, però no per això menys polèmic, i també molt aconsellable de llegir.

Passem, doncs, a comentar The Revenge of Geography de Robert D. Kaplan. Es tracta d'un autor de més de quinze llibres, que escriu bàsicament sobre política internacional en algunes de les publicacions més influents en l'opinió pública. No es tracta específicament d'un acadèmic clàssic, sinó més aviat d'algú que a través de la seva tasca en diversos think tanks i les seves publicacions pretén influir en els decisors.particularment en l'àmbit de la seguretat nacional, lògicament des dels interessos dels Estats Units. Estem doncs a mig camí entre un periodista especialitzat i un analista estratègic.

El llibre és una reflexió sobre la importància de la geografia (els mapes) en l'actuació dels diferents estats, sobretot de les grans potències. Hi ha, doncs, un interès per aquesta branca del coneixement com és la geopolítica, sovint menystinguda, per alguns, reivindicada pels altres.

He de dir que algunes de les afirmacions que conté m'han semblat summament suggerents, Així per exemple, el fet que la geografia condicioni o tingui un pes important en el desenvolupament de les nacions fa pensar. Segons l'autor aquelles nacions que es desenvolupen en espais oberts, de fàcil accés per altres pobles, potencials adversaris, tendeixen cap a la construcció de poders polítics molt autoritaris, militaritzats, perquè, lògicament, estan sotmesos a una pressió forastera constant, mentre que aquells altres que compten amb la geografia com a primera defensa envers els invasors,tendeixen a desenvolupar estats més tolerants i democràtics. 

Així, per exemple, la insularitat de la Gran Bretanya l'ha feta històricament difícilment atacable durant molts segles, i va permetre consolidar un sistema de parlamentarisme i liberalisme. Més encara, els Estats Units, protegit per dos oceans, i amb dos veïns que no han representat una excessiva amenaça (tret de la guerra del 1812, pel que fa al Canadà, i les guerres de 1846-48, amb Mèxic) sobretot a mesura que esdevenia una potència mundial al llarg del segle XX, ha ajudat a la consolidació d'un sistema polític basat en la democràcia, els drets dels individus, i la divisió de poders.

Una altra de les reflexions que m'han semblat suggerents és la referida a considerar que a hores d'ara, els interessos estratègics d'Europa, s'estenen per tot el Sàhara i el Sahel, de punta a punta del continent africà, i no a les costes de la Mediterrània. De manera que la veritable frontera no és el mar, sinó el desert. Lògicament, les implicacions d'aquesta visió són ben evidents i tenen unes connotacions polítiques immediates.

En el mateix sentit, però aplicat al cas americà, hi ha la visió, que no és original seva, de considerar el Carib com un mar mediterrani, de manera que tots els estats riberencs constitueixen una comunitat amb interessos compartits, i que poc tenen a veure, amb els estats del con sud que obeeixen a uns de força diferents, Fins i tot diu, l'autor, que la Costa Atlàntica americana té molt més en comú amb la costa atlàntica europea que no pas amb la costa americana de l'Atlàntic sud.

Dit això, afegim que el llibre es divideix en tres parts. Les dues primeres són les més importants, mentre que la darrera és molt més breu, però també conté elements interessants.

La primera part, és la més acadèmica, perquè bàsicament consisteix en una presentació de les tesis dels principals autors que en el seu moment van escriure sobre el paper de la geografia en l'actuació dels estats, és a dir, sobre els visionaris. Simplificant, aquí es presenten i, en alguns casos, s'analitzen amb una certa profunditat, les tesis principals d'aquells teoritzadors que emfasitzen la importància de la perspectiva terrestre (Euràsia) i els que ho fan de la perspectiva marítima (Poder Naval), així com altres que es troben a mig camí de l'una i de l'altra (Rimland).

La segona part, consisteix en anàlisi de les diferents unitats geogràfiques que tenen un protagonisme en el debat geopolític: Europa, on hi ha alguna referència a Catalunya, considerada com a part de l'imperi carolíngi; Russia i els estats de l'Àsia central; la Xina i les seves ambicions tant terrestres com marítimes; el subcontinent Indi, i on també s'analitza el rol estratègic de l'Afganistan, els estats taps de Buthan i Nepal i Birmània que limita també amb la Xina, Tailàndia i Laos; Iran i el seu impacte històric i actual, que actua de pivot entre Orient i Occident, però que també té una enorme influència en el Pèrsic i fins i tot en la Mediterrània; i finalment, també Turquia, amb la seva projecció històrica envers l'Europa Central i Oriental, però també envers el Càucas, fins i tot l'Àsia Central, i, també envers l'Orient Mitjà i les seves complexes relacions amb Israel. De fet, un altre tret que destaca l'autor i que m'ha semblat summament interessant és que tant els casos iranià com turc, exemplifiquen un islamisme no àrab, enfront el reiterat fracàs de l'islam àrab d'assumir un protagonisme major.

La tercera part, s'ocupa d'Amèrica, i molt particularment del paper de Mèxic en l'Amèrica del segle XXI. Aqui enllaça amb un debat que s'ha desenvolupat en els darrers anys entre estrategues americans, alguns dels quals consideren Mèxic com el veritable problema actual per a la continuïtat dels Estats Units basat en els principis tradicionals (protestanisme, anglo-saxonisme,llengua anglesa, etc). Per alguns autors tot això està en perill per l'auge demogràfic i econòmic dels hispans, però principalment de Mèxic, de manera que exigeixen més atenció de Washington envers el sud, paral.lel a un creixent allunyament d'àmbits com el Mitjà Orient, Iraq o Afganistan. Com es pot comprovar, la proposta de Trump de construir el mur a la frontera meridional, no és una idea sorgida del no-res, sinó que està fonamentada en tesis etnicistes ja formulades per pensadors molt més seriosos, i que veuen la societat nordamericana cada cop més amenaçada pel creixement de les comunitats provinents del sud.

En definitiva que, lògicament, cal llegir en clau americana, i que malgrat que conté idees que poden ser qüestionables, no deixa d'aportar reflexions interessants.

Autor: Robert D. Kaplan

Títol: The revenge of geography. What the map tells us about coming conflicts and the battle against the fate

Editorial: Random House

Any; 2012

ISBN: 978-0-8129-8222-0

Aquest llibre estudia l'ús dels Mèdia Socials (Facebook, Instagram, web, selfies) per part d'Israel en els conflictes darrers, des de la guerra amb Hizbollah, el 2006, fins a l'ofensiva sobre Gaza del 2014, i que és paral.lel al procés de radicalització de la societat israeliana en contra qualsevol acord amb els seus enemics. Es tracta d'un llibre acadèmic, però que planteja clarament un posicionament de les seves autores, consistent en una crítica ferotge a la societat israeliana i també a l'exèrcit israelià, que ha acabat fent seguidisme de les iniciatives individuals i col·lectives dels propis soldats, que transmetien en directe la seva implicació en els combats i exhibien un creixent menyspreu pels seus adversaris.

Una cosa que sorprèn de llibre, és que el text és relativament curt, no arriba a les 98 pàgines, incloses moltes fotografies, mentre que l'aparell crític, les cites, les referències, és molt extens, de manera que les autores proporcionen molta informació complementària.

De fet, el llibre és el recull de capítols, cadascun dels quals pot ser un article acadèmic. 

La tesi de les autores és que el procés d'aquests anys (2006-2014), Israel ha viscut una etapa de militarisme digital, que ha accentuat les tensions, i que fa que ens trobem més lluny que mai de qualsevol opció de pau. S'hi analitza les estratègies informatives i digitals de l'exèrcit israelià per difondre un relat dels diferents conflictes analitzats favorable al seu punt de vista. L'objectiu dels israelians és posar en dubte molts dels documents digitals que els defensors de la causa pro-palestina pengen a la xarxa. Un cas que s'analitza amb profunditat és l'assalt a la flotilla de la llibertat del 2010, i com els israelians van intentar donar-li la volta per aparèixer com a víctimes en contra de botxins.

En definitiva, un llibre interessant i no pas neutral, però que obre, metodològicament, portes a l'anàlisi d'altres conflictes digitals en aquest inici del segle XXI.

Autores: Adi Kuntsman & Rebecca L. Stein

Títol: Digital Militarism. Israel's occupation in the Social Media Age

Any: 2015

Editorial: Stanford University Press

ISBN: 978-0-8047-9490-9

LA INTEL.LIGÈNCIA EUROPEA ES POTENCIA AMB L'INTCEN*

En un article anterior ens preguntàvem si arran dels atemptats a París del passat mes de novembre, havia arribat l’hora de potenciar el Centre d’Anàlisi de la Intel·ligència de la Unió Europea (INTCEN). Unes setmanes després hem conegut la resposta. I ha estat una resposta contundent i rotunda.

A principis del mes de desembre s’ha fet públic el relleu del seu màxim responsable. El fins llavors cap de l’INTCEN, el finès IIkka Salmi, ha estat rellevat pel que podem considerar un dels més importants agents d’intel·ligència europeus, l’alemany Gerhard Conrad, procedent del Bundesnachrichtendienst (BND), és a dir, el Servei d’Intel·ligència Federal alemany, encarregat de la intel·ligència exterior, això és, ras i curt, de l’espionatge. El BND és una de les principals agències d’intel·ligències europees i es caracteritza per estar directament subordinada a l’Oficina de la Cancelleria, i no de cap ministeri federal. En conseqüència, sota les ordres de la mateixa Angela Merkel. El fet, doncs, que el nou màxim responsable de l’INTCEN procedeixi d’una de les principals agències d’intel·ligència europea, és una clara indicació que, definitivament, aquesta instància que, de fet, no és una agència pròpiament dita, sinó una unitat administrativa integrada en el Servei Europeu d’Acció Exterior (SEAE), està molt probablement cridada a ser potenciada i a assumir un protagonisme més important en els pròxims temps.

El seu nou responsable directe, Gerhard Conrad, concretament, ha destacat al llarg de la seva carrera professional, com un dels màxims experts en el món àrab i ha participat en operacions d’intel·ligència a l’Orient Mitjà, que li han valgut diversos sobrenoms tals com Mr. Hezbollah, Mr. Hamas, el James Bond alemany o el nou Lawrence d’Aràbia alemany. Uns sobrenoms que, en alguns casos, no són precisament neutrals. Per comprendre’ls, cal donar un breu cop d’ull a aquella part de la seva biografia que és coneguda.

Nascut el 1954, i casat amb una altra agent del BND, Conrad és un especialista en el món àrab, amb el grau de doctor, que va aprendre la llengua a Damasc, i que la parla sense accent, fet que aplana molt la relació amb molts dels seus interlocutors, sobretot en els moments de conversa no oficial, els quals, com és sabut, sovint són els més claus. Des del 1996 ha participat en moltes de les negociacions per a l’alliberament d’ostatges en mans de les diverses organitzacions armades àrabs, i ha teixit una xarxa de relacions estretes tant amb els israelians, com també amb actors tan antagònics com el mateix líder de Hezbollah, Hassan Nasrallah (foto superior), i amb els seus protectors iranians. La seva participació en dues d’aquestes negociacions, particularment, ha estat les qui li han reportat més reconeixement.

Concretament les aconseguides, després d’intensíssimes negociacions, els anys 2008 i 2011. La primera va permetre el retorn de les despulles de dos soldats israelians a canvi de l’alliberament de cinc presoners i de les despulles de 199 combatents morts durant la Guerra entre Israel i Hezbollah del 2006. La segona, el 2011, va significar el retorn a casa del soldat israelià Gilad Shalit, capturat per Hamas el 2006, a canvi de l’alliberament de 1027 presoners, palestins o araboisraelians la majoria. 

Per aquestes missions, Conrad ha rebut reconeixements com la Creu Federal al Merit, o l’Anti–Defamation League Paul Ehrlich–Gunther K. Schwerin Human Rights Award. Àdhuc el mateix Primer Ministre israelià, Benjamim Nethanyahu, va agrair personalment la tasca de Conrad en l’alliberament de Shalit.

En definitiva que, com dèiem més amunt, tot sembla indicar que la Unió Europea ha decidit potenciar la seva intel·ligència. Ara caldrà veure com es compatibilitza això amb el funcionament ordinari de les agències d’intel·ligència nacionals, sobretot amb les de més pes com són les britàniques, les franceses, i naturalment, les mateixes alemanyes. Sense oblidar, per descomptat, la resta, de dimensions més modestes.

*(NOTA: Post penjat a Geopolitica.cat, el 19.12.2015)