LLIBRE LLEGIT: START-UP NATION

Era un llibre que tenia pendent. Ja des de la seva aparició, el 2009, el volia llegir. I aquests dies he pogut satisfer el meu desig. Podem dir que es tracta d'un llibre d'èxit. I he de reconèixer que m'ha interessat d'allò més. És un llibre, a més a més, que el seu impacte ha anat en paral·lel al desenvolupament del procés català, a partir del 2010, i això ha fet que sovint es plantegin paral·lelismes.

El miracle econòmic israelià, sobretot té lloc a partir de mitjans dels anys 90, i té com a base la simbiosi que existeix entre l'experiència adquirida en el sí de les forces de defensa israelianes (IDF) i el teixit empresarial de start ups que es desenvolupa amb l'auge de la digitalització i de les empreses tecnològiques. Naturalment, també hi ha uns components previs: els culturals característics del poble jueu, o l'experiència dels kibbutz que es van desenvolupar durant els primers anys del nou estat, i dels quals sortiren productes com la revolució tecnològica agrària que va convertir el desert en zones productives.

Lògicament, dels aspectes que m'han cridat més l'atenció és el protagonisme d'unes forces armades israelianes construïdes en base a una relació molt crítica i horitzontal on els oficials juniors, poden criticar obertament, si s'escau, els seus superiors, i on qualsevol cap d'unitat, assumeix un protagonisme sobre el terreny sense esperar unes ordres concretes o estrictes, de manera que ha de saber espavilar-se i ensortir-se'n, sempre amb l'objectiu de minimitzar les pròpies baixes i de maximitzar l'acompliment dels objectius. Una fórmula inaudita en comparació amb el funcionament ordinari d'altres exèrcits on la cadena de comandament, de dalt a baix és sacrosanta. Això fa que un cop acabat el servei militar obligatori, molts joves israelians hagin acumulat una experiència i una capacitació que, quan entren a la universitat, siguin molt més madurs i experimentats que la majoria d'altres universitaris del món occidental, i per descomptat, del món àrab, També m'ha cridat l'atenció la importància que es dóna a la revisió crítica posterior a la finalització d'un operatiu, on tots els oficials, independentment de la seva graduació critiques o són criticats per la seva actuació anterior, i d'on poden sortir conseqüències, com el relleu de comandants o l'ascens d'alguns dels responsables de l'operatiu. Val a dir també, que aquells que destaquen, són seleccionats per formar part d'unitats d'èlits en intel·ligència i ciberguerra, que igualment, en acabar el servei i/o la reserva entren en el món empresarial formant xarxes de col·laboració que poden desembocar en empreses capdavanteres.

Un capítol molt interessant és, també, el de la formació de l'exèrcit de Singapur, a partir de 1966, que va ser fet, en gran part, amb la col·laboració de militars israelians. L'explicació d'aquest episodi és una demostració fefaent que en un període relativament curt de temps, es pot desenvolupar una capacitació militar per part d'una societat que en els moments previs no tenia una experiència al respecte. Un exemple de súmmament interessant per motius obvis,

Altres elements que es destaca en el llibre és la importància de la immigració jueva soviètica, en els anys posteriors a la desaparicó de l'URSS, i de l'impacte que en tots els sentits en l'Israel contemporani, tant en termes quantitatius com qualitatius (si bé cal reconèixer que no parlen de la cara fosca d'aquest procés, l'anomenada red mafia que va treure profit de la facilitat d'aconseguir passaports israelians que els obria moltes portes). Particularment l'impacte va ser gran en termes de tècnics, enginyers, investigadors, que van donar una forta empenta al món universitari i empresarial...

Una comparativa és la que es fa amb altres estats petits. fonamentalment, amb el propi Singapur, Finlàndia i Dubai i altres estats del Golf. En tots ells, Israel destaca per la seva capacitat d'innovar i de generar empreses capdavanteres, etc., producte d'una cultura del risc, que no té por al fracàs i també de la seva voluntat de superar les dificultats i globalitzar-se anant arreu del món des de l'Amèrica Llatina, la Xina, l'Índia, precisament per obviar el boicot del món àrab i dels seus aliats islamistes (Iran, particularment).

Finalment, les relacions amb els Estats Units, i sobretot el rol d'Israel en algunes de les empreses més conegudes del Silicon Valley, com pot ser Intel o Google, que no coneixia i que demostren que Israel en les darreres dues dècades hi ha tingut un gran protagonisme.

En definitiva, un llibre molt interessant, i que pot ajudar-nos a plantejar el nostre poble desenvolupament, ara que aviat tindrem a les nostres mans els instruments d'estat per a fer-ho possible.

DARRERES LECTURES (1a part)

Acabo de llegir dos llibres molt interessants i que recomano, si bé ja adverteixo que són treballs acadèmics, de manera que no espereu obres literàries. Són lectures que faig per enfortir, encara més (eheheh), el meu bagatge teòric.

A Stability-seeking power

U.S, Foreign Policy and Secessionist Conflicts
Jonathan Paquin

McGill-Queen's University Press 

ISBN-10: 0773537376

ISBN-13: 978-0773537378

Un llibre altament recomanable i que s'adiu amb el context actual, tot i que va ser publicat el 2010, fet que no li permet estudiar el darrer cas d'independència, la de Sudan del Sud, que com sabem, és del 2011. L'autor és professor de ciència política a la Universitat Laval de Quebec. Es tracta d'una anàlisi i caracterització de com els Estats Units reaccionen als conflictes secessionistes, i més concretament, si opten per fer costat als estats preexistents o, si per contra, s'inclinen per donar suport als independentistes. En definitiva, quina és la lògica que guia la seva actuació al respecte. L'aproximació emprada és la de l'escola realista, i la metodologia és la comparada i l'estudi de cas. En concret, estudia els casos de les independències de  Croàcia i Eslovènia, Macedònia, Kosovo, Eritrea i Somalilàndia. Tret del darrer,cas, són estats que de forma immediata a la independència o al passats uns anys, van ser finalment reconeguts pels Estats Units. 

En els primers capítols del llibre, l'autor presenta la seva tesi. Aquesta tesi la construeix en base a l'observació dels casos esmentats. Segons Paquin, els Estats Units es posicionen en els conflictes secessionistes buscant sempre el manteniment de l'estabilitat, que de vegades pot coincidir amb l'statu quo, però d'altres no. La clau, però, és què entén per estabilitat: la defensa dels seus interessos. En concret, la seva actuació al respecte segueix dues etapes. En la primera, quan esclata un conflicte secessionista, lògicament els Estats Units, es preocupa tant per l'estabilitat externa, com per l'estabilitat interna que genera. 

L'estabilitat externa és molt important, perquè implica que el conflicte pot afectar altres estats veïns, i en aquest sentit pot passar de ser un conflicte intern a ser un conflicte regional. Per exemple, si es generen refugiats que volen escapar i anar als estats veïns o si el conflicte afecta a la sobirania d'aquests estat. Si l'estat en perill aconsegueix controlar l'estabilitat externa, els Estats Units, li donaran suport.en detriment del moviment secessionista.

Pel que fa a l'estabilitat interna, els Estats Units donen suport a l'estat si aquest és capaç de neutralitzar de facto, el secessionisme, o accepta obrir negociacions bilaterals o a través de tercers. En cas contrari, o si l'estat entra en perill de col·lapse, optarà per donar suport al moviment secessionista.

En definitiva, en aquesta primera etapa, els Estats Units, segons Paquin, sempre prioritzen el suport a l'estat existent si aquest garanteix tant l'estabilitat interna com l'externa. 

Això no obstant, els Estats Units no han tingut cap problema en trencar amb l'statu quo i donar suport als moviments secessionistes si, un cop constatat que l'estat del qual aquests últims es volen secessionar no és capaç de mantenir l'estabilitat, bé per una repressió indiscriminada que provoca una onada de refugiats que pot desestabilitzar els estats veïns, bé perque afecta les fronteres internacionals, bé perquè es tanca a qualsevol negociació ni intermediació externa o bé perquè entra en crisi o en col·lapse. 

Llavors, i només llavors, els Estats Units miren cap al moviment secessionista, al qual li oferiran suport, si al seu torn, és capaç de mantenir, ell sí, l'estabilitat externa i la interna. 

Pel que fa a l'estabilitat externa, el moviments secessionista o independentista, ha de garantir que la seva reivindicació es dóna sobre un territori ben definit, que respectarà les fronteres internacionals, i la convivència pacífica amb els estats veïns. No són admissibles, doncs, veleïtats expansionistes o reivindicacions d'altres porcions de territoris situats en altres estats. Tampoc cap mostra de revengisme o d'irredentisme.

Quant a l'estabilitat interna, els Estats Units han donat suport als independentistes, quan aquests demostren un control efectiu del territori propi, quan respecten les fronteres interiors, i quan es comprometen a bastir una institucions democràtiques, incloent-hi l'ús del referèndum, el respecte al lliure mercat, i la protecció de les minories.

Els Estats Units, han acabat reconeixent la independència de tots els casos estudiats, que complien (quasi) totes les condicions esmentades, tret del de Somalilàndia. En aquest darrer cas, els Estats Units. no han donat el pas, perquè, segons l'autor, existeix com una aversió envers els afers de Somàlia, que es remunta al 1993, arran dels fets de Mogadishu, on van morir diversos soldats americans. I també perquè, sempre segons l'autor, el reconeixement no aportaria cap canvi significatiu a l'estabilitat del conjunt de Somàlia i de la regió, d'aquesta manera, representa un cas únic.

Paquin, compara l'argument de la recerca de l'estabilitat com a criteri d'actuació del govern dels Estats Units envers els moviments secessionistes, amb altres d'alternatius com són el del poder dels lobbies de les parts enfrontades en cada cas, dins la política americana, o l'argument que l'actuació americana es basa només en els seus interesso empresarials o de negocis. Arguments que, segons ell, no expliquen satisfactòriament l'actuació dels Estats Units en els casos estudiats.

La darrera frase del llibre, referida als moviments independentistes unilaterals del món desenvolupat (Escòcia, Quebec i Euskadi, no inclou Catalunya), sosté que tindran molt difícil el seu reconeixement per part dels Estats Units, atès que,això només ha succeït en casos d'alts nivells de violència o de caos, situacions gens desitjables. Tal vegada, els esdeveniments que s'han donat a Escòcia (referèndum del 2014, Brèxit, 2016), a Euskadi (desaparició de facto d'ETA), o a Catalunya (des del 2010), imposen una nova reflexió al respecte.

NO NOMÉS EXISTEIX EL POLÒNIA.... AQUESTS TAMBÉ SÓN BONS!

Genials Alec Baldwin i Tom Hanks. La noia no tinc el gust, però en conjunt, molt bons 

ELS ESTATS UNITS I LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA*

Ens agradi o no, la Independència de Catalunya no es farà contra la voluntat dels Estats Units, per la qual cosa és de summa importància reforçar-hi la presència pública i privada i multipicar totes les iniciatives per a convèncer-los que la independència de Catalunya els beneficia.

Aparentment, Catalunya no ha estat el centre d'interès dels Estats Units en el context de l'estat espanyol. Sobretot a nivell militar, mai no ha comptat amb una base americana (com Rota o Morón), o més recentment, de l'OTAN (com Bétera). Tampoc hi ha hagut grans fàbriques de capital americà com és el cas de la Ford a Almussafes, o la General Motors a Figueruelas, si bé en aquest darrer cas, el Port de Barcelona juga un paper logísitic important.

El President Puigdemont rep l'ambaixador dels Estats Units, Costos

Tanmateix, la situació està canviant de forma molt important. Per una banda, el Consolat General dels Estats Units a Barcelona, és públic i notori que no és un consolat qualsevol, sinó que té una rellevància pròpia, sobretot en temes de seguretat, lluita contra el terrorisme gihadista i el crim organitzat (drogues, màfies diverses, blanqueig de capital, tràfic de persones) l'acció del qual s'estén pel mediterrani occidental. En segon lloc, en els darrers anys, Barcelona s´ha convertit cada cop més en una destinació pels turistes americans, sobretot arran de l'auge dels creuers pel Mediterrani. Centenars de milers de turistes americans visiten Barcelona, un dels principals destins després de Londres, París i Roma, capitals de grans estats de referència. Tercer, Barcelona i la seva àrea s'està convertint en un hub europeu i mundial de les tecnologies digitals i del mòbil i està atraient una important presència de moltes empreses, incloses les capdavanteres, americanes del sector, fet que té una rellevància estratègica fonamental. Finalment, i no per això menys important, la xarxa universitària i d'investigació catalana, proporciona un capital humà qualificat, com es demostra en la seva capacitat d'innovació, i de captació de recursos, sobretot a escala de la Unió Europea, però també, cada cop més dels propis Estats Units. L'existència d'empreses catalanes amb una presència important a l'altra banda de l'Atlàntic, en àmbits com la farmàcia, l'hospitalari, etc., així ho certifiquen.

En conseqüència, i malgrat els intents barroers de la diplomàcia espanyola de forçar una declaració contrària dels Estats Units a la Independència de Catalunya, ningú no dubta, i menys ells mateixos, que un posicionament dels Estats Units a favor de la independència de Catalunya, tindria uns efectes multiplicadors. Però hem de ser conscients que l'estratègia dominant en la política nordamericana pel que fa als moviments d'independència que es donen al món és extremadament pragmàtica. Dóna suport a aquells que beneficien els seus interessos i s'oposa a aquells que no. Un altre element que la caracteritza, aquesta política, és la defensa de l'statu quo si aquest suposa una estabilitat.

Per sort, els errors espanyols no sobren precisament. L'obstinació espanyola a negar-se a negociar amb Catalunya, és molt mal vista arreu, Washington inclòs, entre d'altres raons perquè l'obliga a dedicar una part dels seus recursos a intentar acabar amb l'independentisme català. Uns recursos que, com en el cas de la intel.ligència o la seguretat, es desvien d'altres objectius que són molt més rellevants per a Washington com és la lluita contra el gihadisme internacional, les xarxes criminals, etc. A més a més, Espanya ha donat mostres de ser un aliat poc fidel, que flirteja amb amistats poc recomanables, i que continua assetjant de forma constant el gran aliat europeu dels Estats Units, com és la Gran Bretanya, pel tema de Gibraltar, amb les implicacions geoestratègiques i militars que això comporta.

Catalunya, però no es pot limitar a treure profit dels errors espanyols: ha de jugar les seves cartes. Situada al cor de Mediterrani i fronterera amb França, ha de fer avinent que la seva subordinació economicofinancera i d'infrastructures a Espanya, perjudica tots aquells socis que hi inverteixen, i n'incrementa el risc per a la seguretat col·lectiva, inclosa la dels Estats Units, la dels seus ciutadans i les seves empreses. I fer-ho prop de les institucions decisionals americanes (President, Congrés, Administració), així com de la societat civil (mèdia, celebrities, think tanks, empreses, etc), és fonamental.

Per altra banda, la carta de la democràcia. Estats Units va néixer precisament d'una Declaració d'Independència, i el propi President dels Estats Units, ha dit en els seus discursos, més d'una i de dues vegades, que el principi d'autodeterminació, és a dir, el dret a decidir dels ciutadans, està per damunt de tot. En aquest sentit cal fer arribar a Washington el missatge clar i nítid que aquí hi ha un poble que no només està compromès amb la pau, sinó que d'una forma pacífica i democràtica decideix el seu futur, i que ho fa respectant les voluntats minoritàries, sí, però en cap cas subordinant-se a elles. I que qui, de forma permanent, i sense bona fe, es nega permanentment a negociar és el govern espanyol, fet que fa impossible qualsevol entesa o acord.

Només amb la Independència, la potencialitat de Catalunya estarà en condicions de desenvolupar-se i això beneficiarà la seguretat col.lectiva, en general, i als Estats Units en particular.

*(NOTA: Article penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 57, Juny 2016)

BONA NOTÍCIA: MÈXIC SUPERA ESPANYA!

Segons un article periodístic, l'economia mexicana ja supera l'economia espanyola, i es converteix, doncs, en la primera economia hispana. Lògic. Mèxic és membre de ple dret del G20, i Espanya no. És un procés sense aturador: em refereixo a la progressiva periferització d'Espanya en el context de la Hispanitat o del món Iberoamericà. Naturalment, Brasil ja fa temps que l'havia superada... I aviat, vés a saber, si també Colòmbia ho farà. A nivell lingüístic, ja fa temps que Espanya cada cop pinta menys. De fet, la llengua espanyola és, avui en dia, una llengua bàsicament americana, i ho serà cada cop més. Comptant també amb el cas dels propis Estats Units. Madrid s'està convertint en una perifèria menor de la Hispanitat, en benefici de Nova York, Miami, Los Angeles, Mexico DF, Bogotá... Cada cop més, les grans empreses llatinoamericanes, i sobretot mexicanes, tenen més presència a Espanya, de manera que s'està invertint la suposada hegemonia històrica... 

Un altre senyal que ens indicia que aquells que somnien en fer de Barcelona una cocapital espanyola, la vessen, perquè aviat, relacionar-se amb Espanya de qualsevol manera serà com multiplicar per zero, és a dir, zero.

Un altre element interessant que destaca l'esmentat article, és que arran de la crisi, Espanya ha baixat en PIB sis posicions en el rànking mundial: ha estat superada per Canadà, Índia, Austràlia i Corea del Sud. I aviat ho serà o ho està sent ja per Rússia i Mèxic. I de cara al 2017, Turquia també li passarà la mà per la cara. A hores d'ara el gran objectiu espanyol de superar Itàlia, i de presentar-se com la quarta economia europea, és ja una utopia inabastable.

Amb la Independència de Catalunya, la patacada espanyola en l'esmentat rànking pot assolir dimensions, aquestes sí, siderals. Però que no es preocupin; la República de Catalunya serà solidària i estarà disposada a rescatar Espanya del forat on caurà irremeiablement. Per descomptat, la solidaritat amb els nostres veïns, que no falti.

EL GRITO DE DOLORES

Avui és el dia del Grito de Dolores, que va marcar la Declaració d'Independència de Mèxic, l'any 1810. Fa doncs, 204 anys. Mèxic ocupa un lloc molt important en la història de Catalunya. Sobretot la immediata a la fi de la Guerra dels tres anys. Molts catalans i catalanes hi trobaren una llar, una feina, una família. La República Mexicana no va reconèixer mai el govern de Franco com a representant legítim de l'Estat espanyol. No va ser fins al 1977, que no es restabliren les relacions diplomàtiques oficials. Va donar una lliçó a tots els que practiquen la realpolitik, a aquells que els importa un rave si el gat és negre o és blanc, sinó el que importa és que caci ratolins... Mèxic va marcar una línia vermella i la va respectar escrupulosament. 

Tampoc no hem d'oblidar que va ser allà on es reuní el Parlament de Catalunya a l'exili (bé en veritat,els parlamentaris republicans que encara vivien i que s'hi van desplaçar) per escollir el President de la Generalitat a l'exili, un cop el President Irla hi va renunciar, em sembla que al.legant motius de salut. Parlo dels membres del Parlament escollit en les eleccions del 1932. I la reunió a Mèxic es va fer el 1954! 

Fos com fos, Mèxic representa la dignitat, la democràcia, al llarg de la història. I no és casual que avui en dia tingui una rellevància geopolítica immensament més gran que el Regne d'Espanya. Començant per als Estats Units. 

Avui fa 204 anys del Grito de Dolores,que marca la Declaració d'Independència de Mèxic. Val a dir que Espanya no la va reconèixer fins 11 anys després. Un cop va arribar a la conclusió que massacrar el poble mexicà com va fer, no li sortia a compte. El mateix havia passat amb el cas dels Estats Units. La Declaració d'Independència dels Estats Units (una Declaració Unilateral d'Independència com una casa de pagès, per cert), es va fer el 4 de juliol del 1776,però el Regne Unit no la va reconèixer fins al 3 de setembre del 1783, després també d'unes quantes massacres de patriotes, i d'una derrota, militar, of course.

Resulta curiós comprovar com és d'anti-espanyol el mes de setembre. S'hi commemora el dia de Gibraltar (10), la Diada Nacional de Catalunya (11), el Grito de Dolores de Mèxic (15), i la Independència de Xile (18), de lluny la de més marcat caràcter anti-espanyol.

DOS SUBMARINS NUCLEARS A GIBRALTAR...

El Regne Unit i els Estats Units estan fins al capdamunt de les provocacions d'Espanya, i el consideren un aliat poc confiable, més enllà de les declaracions diplomàtiques. El govern espanyol, fidel a la tradició franquista, aprofita l'estiu per distreure el personal i agitar l'espantall de Gibraltar i així distreure l'opinió pública. 

Paradoxalment,  les dues superpotències han decidit marcar paquet i donar-li una lliçó als espanyols, i han fet coincidir l'estada a la Base Naval de Gibraltar de dos submarins nuclears: el HMS Tireless (S88), britànic, i el Annapolis (SSN-760), americà. No vols caldo, dues tasses, nen!

Els espanyols han respost amb controls a la frontera amb Gibraltar que han provocat eternes cues per passar d'un cantó a un altre. A banda, és clar d'una histèrica ofensiva mediàtica impulsada per la caverna, com ja és habitual.

Aquesta estratègia s'ha complementat amb una altra de molt més greu com és el suport logístic a bucs de guerra russos que han atracat al port de Ceuta i han carregat provisions. Aquesta col.laboració militar amb un país que actualment és un pària a nivell internacional, i que està incrementant la tensió internacional i que ha decretat un boicot salvatge contra els productes de la pròpia Unió Europea, no pot ser més que qualificat d'una nova, d'una enèssima deslleialtat envers els seus aliats europeus.

Resulta curiós que ara que Espanya està pidolant ocupar càrrecs de rellevància a la ONU (una cadira enel Consell de Seguretat), i a la Unió Europea, es dediqui a trepitjar l'ull de poll dels americans i dels britànics. Potser és que vol aconseguir el vot rus i tambés dels xinesos i de tot el que penja d'aquests dos països (és  a dir dels seus aliats/clients). Potser sí. Però està jugant amb foc.

L'altre dia, en Margallo deia que si Espanya aconsegueix estar al Cosell de Seguretat de l'ONU, representarà els interessos dels països africans. Em vaig fer un tip de riure. L'únic país africà amb el quals els espanyols tenen unes relacions estretes és concretament, una de les darreres i més bestials dictadures, a més d'ex-colònia: la Guinea Equatorial, al dictador de la qual li riuen totes les gràcies per aconseguir explotacions petrolieres. Imagineu-vos el nivell.

Per cert, dit sigui de passada, a Catalunya també tenim algun espavilat que es pensa que encaixant la mà amb un dictador el fa més home... quan de fet s'empastifa de sang...

25è ANIVERSARI DE LA VIA BÀLTICA

Statement by NSC Spokesperson Caitlin Hayden On the Occasion of the 25th Anniversary of The Baltic Way

On behalf of President Obama and the people of the United States, we congratulate the people of Estonia, Latvia, and Lithuania on the 25^th anniversary of The Baltic Way.  Today, we remember that as many as two million people joined hands on August 23, 1989 to form a human chain spanning nearly 400 miles from Tallinn to Riga to Vilnius.  This impressive, peaceful demonstration of courageous people—men and women, young and old—was organized as a rebuke to the 1939 Molotov-Ribbentrop pact which led to the occupation of the region by the Soviet Union. The United States never recognized the Soviet occupation of Estonia, Latvia, and Lithuania, which lasted from World War II until restoration of independence in 1991.  

The Baltic Way was a remarkable moment in history that illustrated the desire for freedom and democracy and set the stage for the fall of the Berlin Wall just two months later.  The Berlin Wall divided people, but the Baltic Way united them and inspired hope for a new era.

In the years that followed the Baltic Way and the end of the Cold War, Estonia, Latvia, and Lithuania demonstrated an impressive and successful transition to democracy that serves as a model for all states in transition today.  The Baltic States are valuable members of key international organizations, including the European Union, NATO, and the OSCE.  They are sharing their expertise in democracy and development with other states in Eastern Europe, Central Asia, and elsewhere*. 

The United States values our partnership and the deep bonds of friendship with Estonia, Latvia, and Lithuania.  We further reaffirm our enduring commitment to their security. 

On this special day, the United States sends heartfelt wishes to the people of Estonia, Latvia, and Lithuania as we continue to work together to create a better future for all people, in the spirit of the peaceful and innovative Baltic Way.

(*) Emphasis mine

ESTATS UNITS AMB GIBRALTAR...

En plena histèria espanyola contra Gibraltar, els Estats Units van i envien un submarí nuclear tipus Los Angeles a la base naval britànica al penyal. És així com les gasten les potències internacionals. Res d'esgarrips bojos, d'actituds fatxendes, de mitjans de l'odi escalfant el personal. Res de tot això. Amb la visita d'un submarí amic ja queda tot dit... És de suposar que els espanyols captin el missatge, tot i que probablement això no farà callar la brunete, però aquesta no és més que folklore. Per cert, des dels Estats Units no obliden la visita, també amistosa, d'un buc de guerra rus a Ceuta...

VIETNAM I ESTATS UNITS, AMICS PER SEMPRE?

El General Dempsey passant revista a una unitat vietnamita

Una servidora va créixer amb les notícies de la guerra del Vietnam a la ràdio i a la televisió. Fins i tot, a casa, quan em negava a menjar fetge, em deien que ho fes pels nens del Vietnam... Després pel.lícules com Apocalypse Now, The Deer Hunter, van ser claus en la meva formació filmogràfica... En definitiva, que el tema de Vietnam en certa mesura ha format part de la meva pròpia biografia personal... 

És probablement per aquest motiu que veure com, per primera vegada en moltes dècades, un Cap de l'Estat Major Conjunt (el famós Joint Chiefs of Staff) dels Estats Units visita de nou el Vietnam comunista, l'únic que existeix, de fet, per aproximar posicions cap a un acord militar. com ha passat aquesta darrera setmana, no em pot deixar indiferent. 

El poble vietnamès va patir enormement durant la seva guerra d'alliberament. Primer contra els francesos. Després contra els americans. Milions de morts. I de fet, encara pateix moltes conseqüències, com la malformació de molts infants, els efectes de l'Agent Taronja...

Però ve´t aquí que aquest poble mil.lenari, històricament enfrontat amb el seu poderós veí del nord, la Xina, és capaç de passar pàgina, i fins i tot tornar a relacionar-se amb un exèrcit que li va causar un immens dolor.

És una lliçó que cal aprendre. Vietnam, actualment, té un contenciós que cada cop està incrementant en tensió amb la Xina, respecte les illes Spratly i Paracel, en l'anomenat Mar del Sud de la Xina. I per fer-hi front no fila prim a l´hora de cercar aliats. De fet a més dels Estats Units, també té contactes amb l'Índia i amb Rússia, les dues grans potències asiàtiques que poden competir amb la Xina.

El present, doncs, s'imposa. I, malgrat el patiment encara present, els vietnamesos opten per una política tan pragmàtica, que fins i tot ha fet dels seus famosos tunels que empraren contra els G.I. , els tunnels rat war, una atracció visitada per turistes i fins i tot per presidents i primers ministres d'arreu del món. Una forma pragmàtica, repeteixo, de combinar la memòria històrica i obtenir  ingressos econòmics. 

EL PROBLEMA DE LA INSIGNIFICANÇA INTERNACIONAL D'ESPANYA

La principal dificultat que Catalunya troba a l'hora de construir una estratègia internacional de suport a la independència és, paradoxalment, la insignificança internacional d'Espanya. Aquest fet fa que, com a mínim en les darreres dècades, a cap estat li importi el més mínim el que passa a Espanya. La visibilitat internacional d'Espanya, en els darrers dos-cents anys, ha estat igual a zero. Amb l'excepció puntual, és clar, de la guerra del 36-39, si bé ni tan sols llavors, va mobilitzar excessivament els governs del món. No fou, per exemple, l'excusa per iniciar un conflicte mundial, com sí que ho va ser l'assassinat de Francesc Ferran d'Àustria, el 1914, o l'agressió a Polònia, el 1939.

Enlloc del món, Espanya hi pinta res. A l'Amèrica Llatina, que de seguida ve a la memòria, és més que evident que països com Mèxic, Argentina o Colòmbia, tenen a hores d'ara més rellevància geopolítica i geoestratègica que no pas Espanya. Tota l'estratègia de cimeres iberoamericanes de les darreres dècades està en situació de mort terminal. Fins i tot, en àmbits com la llengua i la literatura, a hores d'ara, el protagonisme és Americà, mentre que Espanya no és res més que una reserva cada cop més carca i ultra, que no té cap mena d'interès pels llatinoamericans cultes i amb ambició. L'intent neocolonial de la Marca Espanya, ha fracassat lamentablement. 

A Europa, Espanya no té més pes que el que li vol donar França, que la té com una peça més en la seva estratègia de bloc llatí (juntament amb Itàlia i Portugal), que és aquella que utilitza quan vol marcar paquet després d'un atac de banyes quan s'emprenya amb Alemanya. Però per regla general, és un recurs circumstancial, ja que té molt clar que l'eix París-Berlin és el prioritari. Aquesta subordinació a França s'estén també als temes mediterranis i del Magrib, com s'ha demostrat en el darrer accident aeri on, malgrat que la tripulació era espanyola, tota la investigació ha anat a mans dels francesos, fent els espanyols el paper de mers comparses. Veure les imatges dels policies espanyols en mig del desert limitant-se a mirar el que feien i decidien els seus col.legues francesos, podia fer riure si no fos pel context de la notícia.

Pel que fa als Estats Units, quan hi ha hagut tensions hispano-marroquines, sempre s'ha inclinat a favor de Rabat. I no cal dir, respecte el cas de Gibraltar, on el suport a Londres és total, de manera que Espanya genera un pòsit d'anti-americanisme sense paral.lelisme en el cas europeu, que s'estén en altres temes, com en el cas del conflicte de l'Orient Mitjà o en la tolerància, per part espanyola, envers el feixisme. No debades, l'estat espanyol és l'únic estat del món, on el feixisme no ha estat derrotat militarment.

La pregunta

Així les coses, quan sentiu la pregunta "I què en diuen a Madrid?" podeu apostar a ulls clucs que la fa, de fet només la pot fer, un català. O més aviat un catalanet. I és que aquesta pregunta no té cap mena de sentit en el context mundial. Dient-ho en plata, a ningú l'importa una merda el que diuen -o pensen- a Madrid. Per dir-ho encara més clar: No one gives a shit about what Madrid (Spain) says. Tret d'un lloc: Barcelona. 

Només a Barcelona es pot sentir aquesta pregunta de forma recorrent. Em refereixo, és clar, a la Barcelona espanyola, la Barcelona del BOE, de l'Íbex 35, del Pont Aeri, de l'AVE, del Clásico, tota aquesta Barcelona provinciana, subordinada, tota aquesta Barcelona de TV3, de La Vanguardia i El Periódico de Catalunya... La que va permetre fer la viu-viu a Jordi Pujol...

L'euro

Sortosament, això està començant a canviar. Molts catalanets han vist que per molt bé que s'hi posin, Espanya ho vol tot per Madrid, de manera que o s'espanyolitzen o nastis de plastis. El projecte espanyol per a Catalunya, és el de ser una província de baix valor afegit al servei de les elits empresarials i financeres de Madrid. Punt. Tot el realment important s´ha de concentrar en l'hinterland de Madrid. I no cal dir que la frustració per la pèrdua de la seva hegemonia en el context lingüístic hispànic en benefici dels estats americans, com ja s'ha dit, se sublima amb les polítiques supremacistes que s'executen amb mà de ferro als Països Catalans, sobretot al País Valencià i a les Illes, i fan el que poden, a la Catalunya Central. 

L'altre element clau és l'euro. La pertanyença d'Espanya a la zona euro fa que per primera vegada en segles, les potències europees, i particularment, Alemanya, que és qui es juga més, hagi de fer un esforç per fixar-s'hi, tot i que, segurament, li fa una mandra enorme.

I és en aquest context, on Catalunya, a diferència del cas d'Escòcia, pot treure profit. Cal elaborar una estratègia que demostri fefaentment, que una Catalunya independent és un benefici per a la Unió Europea, en el sentit que, de la mateixa manera que altres estats de dimensions similars (Dinamarca, Finlàndia, Àustria...) pot convertir-se en un soci de confiança, i que no tindrà cap problema per retornar el deute pendent. Serà un actiu al sud d'Europa, en mig de tant PIGS, i un motor logístic en ple Mediterrani. 

En definitiva, que només una Catalunya independent, membre de la Unió Europea, pot fer aportacions al seu progrés i consolidació, actuant com un contribuent net i ajudant a la consolidació del benestar de milions de ciutadans europeus.

I en el contet extraeuropeu, o global, que una Catalunya independent serà un país clarament compromès amb la causa de la llibertat dels pobles, de la diversitat i sobretot de la democràcia.

ARTUR MAS A LA CNN, AVUI

COMPARAR NACIONS*

En els casos de secessió i creació d’un estat nou, és evident que qui més ha de treballar són els partidaris de la independència. Però a ningú se li escapa que si aquests compten amb la complicitat d’altres estats, l’esforç i el sacrifici a fer, potser no serà tan gran. Si a més a més, aquests estats còmplices són gran potències, llavors la situació encara és més favorable. Llavors és quan apareix el concepte de padrins, és a dir, de grans estats que posen sota la seva protecció, els partidaris de la independència, i ajuden a que aquesta sigui molt més possible en un lapse de temps molt més curt. La contrapartida, és clar, és que quant més important sigui el protagonisme de l’estat padrí, més influència exercirà aquest en la política domèstica del nou estat constituït, per la qual cosa el marge d’actuació –un eufemisme per evitar dir la sobirania- d’aquest últim, serà, en principi, més estret. 

Un exemple d’apadrinament serien els casos d’Eslovènia i Croàcia, respecte Alemanya. O els de Montenegro i sobretot Kosova, respecte els Estats Units.

En el cas català, és evident que a hores d’ara no comptem amb un padrí, internacional. Ni tan sols amb aliats, tot i que sí que alguns dirigents polítics ja han mostrat la seva predisposició de reconèixer una Catalunya independent si aquesta ho esdevé per mitjans democràtics i pacífics.

Aquesta mancança, però, no ens ha de desanimar. Més aviat ens hauria de fer veure que el cas català és un cas molt específic. Catalunya com a subjecte econòmic és molt més important que qualsevol dels darrers estats que han accedit a la independència. Vull dir que no és un mindundi, com sempre ens volen fer creure els nostres adversaris. Contràriament, Catalunya és un tema major, particularment en l’escenari europeu. Si som conscients d’aquest pes, en comparació amb altres casos recents, actuarem de forma més ferma i més segura de nosaltres mateixos. I, penso, que cada cop ho som més, de conscients.

Llavors a partir d’aquesta consciència, d’un posicionament polític ferm a favor de la creació d’un estat propi, independent, serà més fàcil convèncer, interessar, atraure els nostres socis europeus i globals. No debades, Catalunya és un país profundament internacionalitzat i per això mateix interdependent. Si Catalunya progressa, creix, sense el llast espanyol, els interessos i els beneficis dels nostres socis també creixeran. En definitiva, que quant més ens convencem que no som un país petit, molt millor. I fins i tot no caldrà dependre de padrins, que després intenin cobrar els serveis prestats. Entre d’altres raons, perquè els beneficis obtinguts per formar part d’una Catalunya rica i plena, ja els haurà compensat de sobres.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 32, Gener 2014)

EGIPTE, I TURQUIA, COM A EXEMPLES

El cop d'estat a Egipte ha aixecat la moral de molts espanyols. No han trigat ni una micronèssima de segon en traçar els paral.lelismes corresponents. "El dret a decidir", és a dir, les urnes, la democràcia, té uns límits, Pedro Jota dixit. I quan se superen aquests límits, l'exèrcit ha d'intervenir per restablir l'ordre. I punt. Sigui a Egipte, o sigui a Catalunya. Queda clar?

Salvant les distàncies, aquesta situació recorda a la prèvia del cop d'estat del 23F del 1981. Pocs mesos abans, el mes de setembre, i més en concret, entre la nit de l'11 i el 12 de setembre del 1980 -que ja és casualitat, per altra banda- els generals turcs van decidir acabar amb la democràcia existent al seu país i van protagonitzar un cop d'estat amb el suport dels Estats Units, o si més no, d'alguns dels seus elements, de les seves agències. Eren temps de Guerra Freda, encara, però ja s'apuntaven nous elements: la Revolució Islàmica a l'Iran, la presa d'ostatges a l'ambaixada dels Estats Units, la invasió soviètica de l'Afganistan, les revoltes de Solidarnosc a Polònia, la victòria sandinista a Nicaragua...

En aquest sentit, el suport americà al cop d'Estat turc, va ser interpretat pels colpistes espanyols com un senyal. Va ser un element que va influir poderosament en la decisió de tirar endavant el 23F. Pels colpistes, la situació política i socioeconòmica espanyola era insostenible i calia que els militars fessin alguna cosa al respecte. Si a Turquia, els colpistes havien comptat amb la connivència dels Estats Units, perquè no havia de passar el mateix a Espanya?

Doncs bé, pot l'exemple egipci esdevenir un nou senyal per als militars espanyols que volen intervenir políticament davant el repte de la Transició Nacional Catalana? En el seu dia, el New York Times, ja va titllar els militars que amenaçaven Catalunya de troglodytes, entre ells l'actual màxim responsable del CNI, Félix Sanz. Tot sembla indicar que sí.

Fèlix Sanz, cap del CNI espanyol

Naturalment, però, hi ha una diferència fonamental. Catalunya forma part de la Unió Europea, la qual institució no contempla de cap de les maneres que un estat no democràtic, en formi part. 

Es quedarà de mans plegades la UE, si un dels estats membres, prohibeix un referendum o unes eleccions democràtiques? Em fa l'efecte que no. 

La Unió Europea no compta actualment amb cap mecanisme institucional que determini que si un nou estat es constitueix separant-se d'un estat membre, aquell esdevé o no automàticament un nou estat membre, si aquesta és la seva voluntat és clar.

Amb el que sí compta la UE, i això és inqüestionable, és un mecanisme sancionador per aquell estat membre que vulneri els seus, diguem-ne, principis fundacionals o rectors. 

La Unió es fonamenta en els valors del respecte a la dignitat humana, de la llibertat, de la democràcia, de la igualtat, de l’estat de dret i del respecte als drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories. Aquests valors són comuns als estats membres en una societat caracteritzada pel pluralisme, la no- discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre dones i homes.

L'Estat Membre que violi aquests principis se'l pot arribar a privar dels seus drets polítics, és a dir, del seu dret de participació i de vot dins de la Unió. Si persisteix en la seva actitud, a ningú se li escapa que es pot arribar molt més lluny, encara.

Per altra banda, l'absència d'una normativa aplicable que abans deia, és cada cop menys rellevant atès que cada cop hi ha més precedents, alguns de caràcter jurídic i d'altres polítics, que permeten gestionar el conflicte i evitar que es violin els valors al.ludits.

Sintèticament, aquests precedents són:

a. L'opinió de la Cort Suprema del Canadà, que declara que el govern federal haurà de negociar amb una província del Canadà, si aquesta es pronuncia de forma clara a una pregunta clara a favor de la separació. No existeix, doncs, el dret a no negociar, altrament dit, el negacionisme, fet que atempta contra la dignitat humana, perquè pressuposa un no reconeixement de l'altri. Tota comunitat humana que s'autodetermina i cerca la seva llibertat, de forma democràtica i sense cap discriminació, ha de tenir el dret de ser reconeguda com a interlocutora per l'autoritat de la qual es vol separar. Un cop assolit aquest reconeixement, s'inicia la negociació bé de forma bilateral, bé amb la intermediació de tercers. En cap cas és de rebut, benentès, una actitud supremacista, en el sentit que un dels interlocutors es consideri superior o per damunt de l'altra interlocutor, negant, doncs, el valor de la igualtat i a l'hora de la diferència. 

b. La Llei que va regular el referèndum d'autodeterminació de Montenegro, que es va elaborar en gran part sota la inspiració de la pròpia Unió Europea, i que va evitar un nou conflicte als Balcans. De fet, va ser un dels grans èxits de la UE en la seva dimensió de prevenció de conflictes. La llei montenegrina establia que la Independència s'assoliria si en  la votació participava un mínim del 50% del cens electoral i el vot favorable a la Independència, arribava a un mínim del 55%. La Unió Europea, per la seva part, només reconeixeria el nou estat si es complien les dues condicions esmentades. Naturalment, aquí hi ha algunes consideracions a fer, com per exemple, què passaria si el resultat favorable era entre el 50%+1 però no arribava al 55% esmentat. El no reconeixement de la independència atemptaria clarament contra un dels valors de la UE, com és el de la igualtat, atès que amb aquesta mesura, no hi ha una igualtat entre el vot d'un partidari de la  independència, que pot perdre tot i guanyar, i el vot d'un partidari de l'unitarisme, que pot guanyar tot i perdre. En aquest sentit, cal tenir en compte que quan es va aprovar la llei referendària, Montenegro no formava part de la Unió Europea. En cas de formar-ne part, difícilment aquesta llei hauria encaixat en el marc de la normativa europea.

Reconeixement de Kosovo pels Estats Units i la Unió Europea

c. L'opinió del Tribunal Internacional de Justícia de La Haia, una institució que depèn de l'ONU, sobre la declaració de sobirania de Kosovo. En aquesta opinió, es deixa clar que les declaracions de sobirania, en tant que declaracions polítiques, no van en contra del dret internacional, si no que representen un parer d'una comunitat en funció d'una determinada correlació de forces, sempre i quan, naturalment, aquesta hagi estat el producte d'un procés democràtic. Igualment, la declaració de sobirania d'un territori que forma part d'un estat sobirà no atempta contra el dret a la integritat territorial que contempla el dret internacional, perquè aquest dret afecta a les relacions entre estats sobirans, no entre un estat sobirà i una part de la seva població, que es vol separar. En definitiva, el TIJ deixa clara la naturalesa política d'una declaració de sobirania democràtica, per la qual cosa no pot ser portada davant de cap tribunal, perquè òbviament, no es pot judicialitzar les ideologies polítiques que no atemptin contra els drets humans. Un extrem que al Tribunal Constitucional espanyol li costa entendre, i que encara entendrà menys amb la renovació de membres que s'ha produït darrerament.

d. L'acord entre el Govern del Regne Unit de la Gran Bretanya i el Govern d'Escòcia, en virtut del qual el primer accepta que el segon pugui organitzar un referèndum d'autodeterminació, és un exemple fefaent d'una actitud oberta i favorable al dret a decidir, és a dir, a l'exercici de la democràcia, concretada en la frase que recentment, el propi Primer Ministre Cameron va pronunciar Let the People decide. Òbviament, el Regne Unit és un estat membre que ha acceptat que els ciutadans que viuen en una part del seu territori estatal decideixin el seu futur polític. 

Cal afegir, que des d'aquesta perspectiva, també podem aportar el cas de Groenlàndia, que en tant que part del territori de Dinamarca, va aprovar en el seu moment sortir de la Unió Europea, un altre exemple, doncs, de dret a decidir exercit per una part de la ciutadania d'un Estat Membre. Un procés que, tot ho sembla indicar, tot i que no es pot avançar esdeveniments, en la plena independència de Groenlàndia.

En definitiva, com podem veure, tenim tot un conjunt de casos que, per molt que responen a casos particulars, és del tot òbvi que marquen unes fites que han de permetre legitimar no només el dret, sinó sobretot l'exercici de l'autodeterminació del Poble Català. 

La unificació d'Alemanya la va encapçalar el Poble, no els polítics

L'exercici del dret a l'autodeterminació també s'ha invocat en altres casos recents que no són per a l'accessió a la Independència, però que tenen en comú l'element central del dret a decidir per part dels ciutadans: em refereixo, entre d'altres, a l'acord d'unificació del poble alemany, que es fa al.ludint explícitament al dret d'autodeterminació. I l'acord de pau al nord d'Irlanda, en el qual a banda de les dues comunitats enfrontades secularment, van participar com a mediadors, tres estats més: el del Regne Unit, el de la República d'Irlanda i el dels Estats Units. Aquí també es va al.ludir explícitament al dret a l-autodeterminació dels nordirlandesos, posant d'aquesta manera fi a dècades de violència, o en tot cas disminuint-la a uns nivells molt inferiors.

EL DIA DE LA INDEPENDÈNCIA

Avui, 4 de juliol, és per definició, el Dia de la Independència. Bé, d'acord, de la Independència dels Estats Units, però també, perquè negar-ho, de totes les Independències posteriors que, d'alguna manera o altra se n'han inspirat. El llistat és enorme: Índia, Filipines, Algèria, etc.

Per això, també, en part, és també un referent per a Catalunya, que encara no l'hem assolida, però estem molt a prop de fer-ho. I és que llegir la Declaració d'Independència dels Estats Units, estudiar-la, conèixer-la, fins i tot memoritzar-la, hauria de ser una activitat d'obligat compliment a les escoles. I no tant pel seu component patriòtic americà, que òbviament a nosaltres no ens al.ludeix, sinó pel seu tarannà revolucionari, democràtic i naturalment republicà. Va ser la Revolució Americana, que diuen ells. 

Nosaltres, Catalans, ara estem fent la Revolució Catalana, i vull que d'aquí dos-cents anys i escaig, la gent de llavors també ens estudïin amb el mateix respecte que ara es té per la dels Estats Units.