DOS SUBMARINS NUCLEARS A GIBRALTAR...

El Regne Unit i els Estats Units estan fins al capdamunt de les provocacions d'Espanya, i el consideren un aliat poc confiable, més enllà de les declaracions diplomàtiques. El govern espanyol, fidel a la tradició franquista, aprofita l'estiu per distreure el personal i agitar l'espantall de Gibraltar i així distreure l'opinió pública. 

Paradoxalment,  les dues superpotències han decidit marcar paquet i donar-li una lliçó als espanyols, i han fet coincidir l'estada a la Base Naval de Gibraltar de dos submarins nuclears: el HMS Tireless (S88), britànic, i el Annapolis (SSN-760), americà. No vols caldo, dues tasses, nen!

Els espanyols han respost amb controls a la frontera amb Gibraltar que han provocat eternes cues per passar d'un cantó a un altre. A banda, és clar d'una histèrica ofensiva mediàtica impulsada per la caverna, com ja és habitual.

Aquesta estratègia s'ha complementat amb una altra de molt més greu com és el suport logístic a bucs de guerra russos que han atracat al port de Ceuta i han carregat provisions. Aquesta col.laboració militar amb un país que actualment és un pària a nivell internacional, i que està incrementant la tensió internacional i que ha decretat un boicot salvatge contra els productes de la pròpia Unió Europea, no pot ser més que qualificat d'una nova, d'una enèssima deslleialtat envers els seus aliats europeus.

Resulta curiós que ara que Espanya està pidolant ocupar càrrecs de rellevància a la ONU (una cadira enel Consell de Seguretat), i a la Unió Europea, es dediqui a trepitjar l'ull de poll dels americans i dels britànics. Potser és que vol aconseguir el vot rus i tambés dels xinesos i de tot el que penja d'aquests dos països (és  a dir dels seus aliats/clients). Potser sí. Però està jugant amb foc.

L'altre dia, en Margallo deia que si Espanya aconsegueix estar al Cosell de Seguretat de l'ONU, representarà els interessos dels països africans. Em vaig fer un tip de riure. L'únic país africà amb el quals els espanyols tenen unes relacions estretes és concretament, una de les darreres i més bestials dictadures, a més d'ex-colònia: la Guinea Equatorial, al dictador de la qual li riuen totes les gràcies per aconseguir explotacions petrolieres. Imagineu-vos el nivell.

Per cert, dit sigui de passada, a Catalunya també tenim algun espavilat que es pensa que encaixant la mà amb un dictador el fa més home... quan de fet s'empastifa de sang...

A VOLTES AMB EL TEMA EUROPEU

Quan els espanyols branden el papu de l'exclusió d'una Catalunya independent de la Unió Europa, fins i tot de forma indefinida, cometen dos errors pel cap baix.

El primer és pensar que el fet que qualsevol dels estats membres actuals disposi d'un dret de vet, equival automàticament a que l'usi. Fins al moment, no s´ha usat mai per vetar l'accés d'un estat candidat. De fet, el dret de vet no deixa de ser una mena de mecanisme de negociació que en la pràctica serveix per arrencar compensacions i poca cosa més. Com per exemple, quan Grècia va amenaçar amb exercir-lo pel tema, ben ridícul, dit sigui de passada, de la denominació de Macedònia. En aquest sentit, Espanya no es troba en les millors de les condicions per vetar res. Amb una situació financera, macroeconòmica i social de pena, els seus socis la poden collar per on vulguin per desincentivar-la a que sigui la primera en recórre-hi. I això, per molta pantomima que facin des de Madrid, és cosa d'un cap de setmana tancats en règim de tercer grau. I punt. Fins i tot es pot recórrer, com ja ha passat recentment, al Big Brother, de l'altre cantó de l'Atlàntic, per acabar de donar una empenteta. Un possible acord, en aquest sentit, passaria perquè Catalunya assumís un percentatge superior al que li correspondria del deute espanyol (18%), per exemple el 20% o a tot estirar un 22%. I avall que fa baixada.

El segon error és considerar que els ciutadans de Catalunya perdran la ciutadania europea quan deixin de ser espanyols. Atès que la majoria de catalans i catalans no som nacionals d'un altre estat que no sigui l'espanyol, no podem renunciar a la nacionalitat espanyola. De manera que, els catalans tindrem la nacionalitat espanyola, i doncs la ciutadania europea, fins al dia que Catalunya esdevingui estat membre de la UE, quan serem ciutadans europeus i nacionals catalans. Per aconseguir-ho només caldrà establir un periode de transició entre la Declaració d'Independència i la seva entrada en vigor. Un periode que pot durar entre 12 o 18 mesos, on, en cap moment, és important dir-ho, deixarem de ser membres de la UE, primer en tant que nacionals espanyols, i després en tant que nacionals catalans. Durant aquest període, es faran els ajustaments necessaris de caire institucional i es procedirà a la ratificació per part dels Estats Membres del Tractat d'Adhesió de la República de Catalunya a la UE. Un dels canvis institucionals més rellevants és que a Catalunya se li assignaran un nombre d'eurodiputats en funció de la seva població (aproximadament uns 17 o 18), que naturalment seran restats dels que actualment té el Regne d'Espanya, que passarà, doncs, a tenir-ne uns 36 o 37, fet que sense cap mena de dubte alegrarà a Polònia, que la superarà en nombre.

Aquest procés només es podria avortar si Espanya privés els catalans de la nacionalitat espanyola abans de l'ingrés a la UE, però llavors això atemptaria contra els drets humans perque ens deixaria jurídicament desprotegits, fet que és contrari a la legislació europea segons la doctrina del Tribunal de Justícia Europeu. Llavors, Espanya s'exposaria a la suspensió de determinats drets, inclosos els drets de vot (al Consell, al Parlament...), d'acord el que estableix l'article 7 del TEU, per violació continuada dels valors esmentats en l'article 2 del TEU (respecte per la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l'estat de dret, el respecte pels drets humans, inclosos els drets de les persones que pertanyen a les minories ... prevalença del pluralisme, la no-discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre les dones i els homes).

(NOTA: Article aparegut inicialment a LA VEU DE REAGRUPAMENT, núm. 23, Març 2013)