DOS SUBMARINS NUCLEARS A GIBRALTAR...

El Regne Unit i els Estats Units estan fins al capdamunt de les provocacions d'Espanya, i el consideren un aliat poc confiable, més enllà de les declaracions diplomàtiques. El govern espanyol, fidel a la tradició franquista, aprofita l'estiu per distreure el personal i agitar l'espantall de Gibraltar i així distreure l'opinió pública. 

Paradoxalment,  les dues superpotències han decidit marcar paquet i donar-li una lliçó als espanyols, i han fet coincidir l'estada a la Base Naval de Gibraltar de dos submarins nuclears: el HMS Tireless (S88), britànic, i el Annapolis (SSN-760), americà. No vols caldo, dues tasses, nen!

Els espanyols han respost amb controls a la frontera amb Gibraltar que han provocat eternes cues per passar d'un cantó a un altre. A banda, és clar d'una histèrica ofensiva mediàtica impulsada per la caverna, com ja és habitual.

Aquesta estratègia s'ha complementat amb una altra de molt més greu com és el suport logístic a bucs de guerra russos que han atracat al port de Ceuta i han carregat provisions. Aquesta col.laboració militar amb un país que actualment és un pària a nivell internacional, i que està incrementant la tensió internacional i que ha decretat un boicot salvatge contra els productes de la pròpia Unió Europea, no pot ser més que qualificat d'una nova, d'una enèssima deslleialtat envers els seus aliats europeus.

Resulta curiós que ara que Espanya està pidolant ocupar càrrecs de rellevància a la ONU (una cadira enel Consell de Seguretat), i a la Unió Europea, es dediqui a trepitjar l'ull de poll dels americans i dels britànics. Potser és que vol aconseguir el vot rus i tambés dels xinesos i de tot el que penja d'aquests dos països (és  a dir dels seus aliats/clients). Potser sí. Però està jugant amb foc.

L'altre dia, en Margallo deia que si Espanya aconsegueix estar al Cosell de Seguretat de l'ONU, representarà els interessos dels països africans. Em vaig fer un tip de riure. L'únic país africà amb el quals els espanyols tenen unes relacions estretes és concretament, una de les darreres i més bestials dictadures, a més d'ex-colònia: la Guinea Equatorial, al dictador de la qual li riuen totes les gràcies per aconseguir explotacions petrolieres. Imagineu-vos el nivell.

Per cert, dit sigui de passada, a Catalunya també tenim algun espavilat que es pensa que encaixant la mà amb un dictador el fa més home... quan de fet s'empastifa de sang...

ELS INFORMES DEL CATN (3): LA INSIGNIFICANÇA D'ESPANYA*

En l’informe número 4 que ha elaborat el Consell Assessor per a la Transició Nacional, s’insisteix en una idea força. Concretament al fet que l’independentisme català no ha de ser antiespanyol. Hi estic totalment d’acord. Bàsicament perquè és com preocupar-se d’una realitat que és totalment perifèrica en el món mundial. Dit d’una altra manera, qui es preocupa d’una realitat que és irrellevant o insignificant?

Espanya, fins i tot, si hi comptem Catalunya en el seu interior, és un estat que no compta en el món mundial per a res. Imagineu-vos després de la imminent independència de Catalunya. No va ser membre fundador de la ONU, perquè en aquell moment era un estat pària, arrenglerat amb les potències feixistes que acabaven de ser derrotades, i ocupades militarment per les potències aliades. Destí que malauradament no vam compartir. Conseqüentment, no ocupa cap cadira permanent en el Consell de Seguretat de l’ONU. Tampoc va participar en els inicis de la integració europea, ni tampoc ha aconseguit formar part del G-6, ni de les seves ampliacions posteriors. I, per més inri, no és un membre oficial del G-20, que aplega els països més desenvolupats conjuntament amb els anomenats països emergents, on sí que en són membres, l’Argentina i Mèxic, per exemple.

Les seves iniciatives internacionals es compten per fracassos. El més gran de tots ells és el de les Cimeres Iberoamericanes, la darrera de les quals celebrada recentment al Panamà, les ha deixades en un estat quasi catatònic. I és que cada cop més, el paper d’Espanya dins del muntatge iberoamericà, és menys rellevant, en benefici de Mèxic, de Colòmbia, d’Argentina, i naturalment, del Brasil.

L’altre àmbit tradicional, el del Mediterrani i el Magreb, els espanyols només pinten allò que França els deixa que pintin, i res més, atès que en el repartiment estratègic de les àrees d’influència entre Paris i Berlín, és territori d’hegemonia francesa. I punt. Als espanyols només els queda les engrunes… Algunes altres iniciatives, com el de l’Aliança de les Civilitzacions o el Fòrum de les Cultures, han tingut un ressò més aviat modest, sent magnànims. Naturalment, a dins de la UE, bàsicament, la seva funció és la parar la mà a veure què cau.

En definitiva, Catalunya, un cop independent, proposo que destini una partida d’ajuda solidària –aquesta sí que ho serà de debò- per tal que la societat espanyola no hagi de patir la inutilitat dels seus governs, la seva corrupció i la seva ineficàcia.

*(NOTA: Post penjat al ND, el 06.01.2014)