L'ONU I CATALUNYA*

Unes declaracions recents del Secretari General de l'ONU, el senyor Ban-Ki Moon sobre Catalunya i el seu dret a l'autodeterminació, van aixecar una tirallonga de reaccions positives, algunes, crítiques d'altres, que convé aclarim per desfer malentesos.

Abans, però, contextualitzar el cas. Les esmentades declaracions les va fer a Madrid, en ocasió del 60è aniversari de l'ingrés d'Espanya a l'ONU... I, sí, no m´he equivocat, era el 60è aniversari i no el 70è aniversari com correspondria... si Espanya n'hagués estat membre fundadora.

Però Espanya, el 1945, i això és molt important tenir-ho present, i no deixar de remarcar-ho mai, no en va ser de membre fundador, perquè en va quedar explícitament exclosa, atesa que la seva consideració d'estat filofeixista, és a dir, clarament favorable a les potències feixistes que estaven a punt de ser definitivment derrotades en la Guerra Mundial. Espanya era un estat pària, i ho va continuar sent fins que l'adveniment de la Guerra Freda li va permetre fer el salt del feixisme a proclamar-se avantguarda de l'anticomunisme. D'aquesta manera va posar-se sota l'ala protectora d'uns Estats Units en plena paranoia respecte el perill roig, sobretot a partir del moment que els soviètics van desenvolupar la seva pròpia bomba atòmica i els comunistes xinesos van proclamar la República Popular de la Xina, tots dos esdeveniments produïts el 1949. De fet, Espanya no va ser admesa a l'ONU fins a l'any 1955, és a dir, deu anys després de la seva fundació. Hi va entrar a l'hora que la resta d'estats que durant la guerra havien col.laborat amb el nazisme, d'alguna manera o una altra: Albània, Àustria, Bulgària, Hongria, Romania, Itàlia, Finlàndia, Portugal. En definitiva, que el silenciament d'aquests deu anys de vagar per l'espai sideral, que diria aquell, és altament significatiu.

Respecte, ara sí, les paraules del Secretari General de l'ONU, concretament, va afirmar que Catalunya no figura en la llista de les Nacions Unides de territoris no autònoms susceptibles d'exercir el dret a l'autodeterminació. I és cert. Cal dir que el Dret a l'Autodeterminació ja s'havia inclòs com un dels punts de la Carta de l'Atlàntic, aprovada el mes d'agost de 1941 i que va ser el precedent de la creació de l'ONU. En el seu punt 3, efectivament, es reconeixia que “tots els pobles tenen el dret a l'autodeterminació”. Quan finalment es va constituir l'ONU, quatre anys més tard, una de les primeres decisions que es va prendre va ser elaborar una llista de territoris no autogovernats o tutel.lats. Aquesta llista la van fer els territoris administradors, és a dir, els que n'exercien el control. I, naturalment, en ella no figurava Catalunya. Ara bé, el fet que no figurés Catalunya, en cap cas no vol dir que no tingui el dret a l'Autodeterminació, atès que aquest dret, com es deia en la Declaració de l'Atlàntic, es predica a “tots els pobles”, i no només als que figuren en la llista de l'ONU. I de fet, molts pobles han assolit la independència per la via de l'autodeterminació, sense figurar-hi. Per exemple, el cas d'Algèria, que no era pas considerada una colònia, sinó un territori metropolità i per això tampoc va figurar mai en la llista.

La conclusió és que, en la seva desesperació posterior a la seva humiliant derrota en les eleccions del 27S, els espanyols van intentar manipular les paraules del Secretari General de l'ONU, convertint-les en una arma llancívola contra la Catalunya victoriosa. Una mostra més del seu patetisme, i del seu mal perdre.

Però el més bo del tema, és que el Secretari General de l'ONU, va apostar clarment pel diàleg i l'entesa entre “les parts”. Això és, va fer el que diplomàticament s'entén com una calbotada en tota regla a l'actitud tancada per part de Madrid, del govern espanyol, de negociar res amb Catalunya, d'igual a igual, és a dir, sense imposar condicions i molt menys des de posicions de força preconcebudes. En definitiva, una nova i humiliant derrota diplomàtica d'Espanya, al qual Ban-Ki Moon li va marcar un gol per tota l'esquadra, i el que encara és més divertit, a domicili i amb el senyor Rajoy mirant-lo amb cara de beneit. És a dir, amb la que té.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 52, Novembre 2015)

NEXT UN 71st SESSION GENERAL ASSEMBLY ...

... Will count with one more seat and one more vote...  

ELS VALORS DE LA CATALUNYA INDEPENDENT*

Un cop derrotada la deriva espanyolista, com tot sembla indicar que passarà el proper 27 de setembre, haurem arribat al punt de no retorn. Llavors serà el moment de fer jugar totes les nostres cartes de forma pública –de forma privada estic segur que ja s'estan jugant- en el camp de la diplomàcia internacional.

Els espanyols no són conscients del que implica una victòria democràtica a Europa, i es pensen que encara que perdin, tot continuarà igual. Naturalment, s'equivoquen. Però ja s'ho trobaran. Recordo que porten més de 300 anys burxant pel tema de Gibraltar, i no han aconseguit res.

 Allò que realment m'interessa, però, és què farem els catalans i les catalanes amb la victòria que haurem aconseguit amb tants d'esforços. En aquest sentit, aporto les següents reflexions al respecte, si més no en l'àmbit de les relacions internacionals, i ja, de forma descarada i desacomplexada, perquè ja no ens veurem coartats per Espanya, de les relacions diplomàtiques. Que serem membres de l'ONU, de la UE i de les principals organitzacions internacionals globals i regionals, ho dono també per descomptat.

Això no obstant, de cara a l'elaboració tant de la pròpia Constitució, com de la nostra campanya de public relations envers la resta d'estats del món, així com de l'opinió pública i la societat civil globals penso que és molt important emfasitzar els següents punts.

Presentar-nos, i ser-ho, òbviament, com a un peace-loving state, és a dir, un estat amant de la pau, que és la condició establerta per a ser admès a les Nacions Unides. No cal dir que la història de Catalunya en aquest sentit ens avala d'allò més, ja que fins i tot ens podem remuntar a les Assemblees de Pau i Treva feudals per donar-ne prova. També cal assenyalar que aquesta condició no pressuposa el no recurs a l'opció militar, si s'escau, per fer acomplir les pròpies resolucions de l'organització, per la qual cosa, i això és un avís per a navegants, qui dedueixi d'aquí que l'element militar en el nou estat català és sobrer, s'equivoca totalment. Ben al contrari, n'ha de ser un element destacat, que demostri la nostra voluntat de contribuir a fer complir aquelles obligacions aprovades per l'ONU que requereixin la seva participació.

Assumir com a valors de la nostra república, del nostre estat, la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l'estat de dret, el respecte als drets humans inclosos els drets de les minories, per tal de construir una societat on prevalguin els principis del pluralisme, la no-discriminació, tolerància, justícia, solidaritat i la igualtat entre els homes i les dones. Tots ells, estan inclosos, com és ben sabut en l'article 2 del Tractat consolidat de la Unió Europea. Malgrat que algú pot deduir l'existència d'una certa jerarquia entre ells, resulta ben evident que això no vol dir que es contempli la no existència d'algun d'ells. Tots són importants i la seva violació pot fins i tot comportar sancions a aquell estat membre que els incompleixi.

No tinc cap mena de dubte que la Constitució catalana que faremen els propers mesos tindrà present aquests valors i aquests principis, però, insisteixo, caldrà una important campanya d'informació arreu del món, per a donar-ho a conèixer i a difondre-ho. Serà una tasca excitant i a l´hora imprescindible, però l'acomplirem amb amb solvència. Entre d'altres raons, perquè no tenim cap més remei que fer-ho així. I perquè, això sí, ens ho creiem.

*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, 07.09.2015)

DOS SUBMARINS NUCLEARS A GIBRALTAR...

El Regne Unit i els Estats Units estan fins al capdamunt de les provocacions d'Espanya, i el consideren un aliat poc confiable, més enllà de les declaracions diplomàtiques. El govern espanyol, fidel a la tradició franquista, aprofita l'estiu per distreure el personal i agitar l'espantall de Gibraltar i així distreure l'opinió pública. 

Paradoxalment,  les dues superpotències han decidit marcar paquet i donar-li una lliçó als espanyols, i han fet coincidir l'estada a la Base Naval de Gibraltar de dos submarins nuclears: el HMS Tireless (S88), britànic, i el Annapolis (SSN-760), americà. No vols caldo, dues tasses, nen!

Els espanyols han respost amb controls a la frontera amb Gibraltar que han provocat eternes cues per passar d'un cantó a un altre. A banda, és clar d'una histèrica ofensiva mediàtica impulsada per la caverna, com ja és habitual.

Aquesta estratègia s'ha complementat amb una altra de molt més greu com és el suport logístic a bucs de guerra russos que han atracat al port de Ceuta i han carregat provisions. Aquesta col.laboració militar amb un país que actualment és un pària a nivell internacional, i que està incrementant la tensió internacional i que ha decretat un boicot salvatge contra els productes de la pròpia Unió Europea, no pot ser més que qualificat d'una nova, d'una enèssima deslleialtat envers els seus aliats europeus.

Resulta curiós que ara que Espanya està pidolant ocupar càrrecs de rellevància a la ONU (una cadira enel Consell de Seguretat), i a la Unió Europea, es dediqui a trepitjar l'ull de poll dels americans i dels britànics. Potser és que vol aconseguir el vot rus i tambés dels xinesos i de tot el que penja d'aquests dos països (és  a dir dels seus aliats/clients). Potser sí. Però està jugant amb foc.

L'altre dia, en Margallo deia que si Espanya aconsegueix estar al Cosell de Seguretat de l'ONU, representarà els interessos dels països africans. Em vaig fer un tip de riure. L'únic país africà amb el quals els espanyols tenen unes relacions estretes és concretament, una de les darreres i més bestials dictadures, a més d'ex-colònia: la Guinea Equatorial, al dictador de la qual li riuen totes les gràcies per aconseguir explotacions petrolieres. Imagineu-vos el nivell.

Per cert, dit sigui de passada, a Catalunya també tenim algun espavilat que es pensa que encaixant la mà amb un dictador el fa més home... quan de fet s'empastifa de sang...

LA (SEGONA) LLIÇÓ KURDA

Fa unes setmanes ja vaig referir-me a la situació al Kurdistan meridional, és a dir, a la situada a l'Iraq. Ho vaig fer amb motiu de l'entrada dels peshmergues a la seva ciutat santa de Kirkkuk. De fet, en les darreres setmanes, les tropes kurdes han incrementat un 40% el territori que controlen. I ho han fet lluitant en solitari contra les milícies islamistes de l'ISIL i davant la desaparició fàctica de l'exèrcit regular iraquià sota les ordres de Baghdad. Aquesta expansió territorial kurda ha tingut en compte aquelles poblacions on els kurds formen la majoria o una part significativa de la població, que es trobaven fora de la regió kurda autònoma, i tenia per objectiu protegir tant a kurds com a altres minories religioses i ètniques, que estan sent objecte d'atacs per part dels gihadistes.

En els darrers dies, però, les milicies islamistes han ocupat algunes poblacions, arran del fet que els kurds se'ls esgotava ràpidament les municions. Això els ha obligat a replegar-se, a l'hora que provocaven terribles pèrdues als seus adversaris. El problema logístic, com sempre, té un fonament econòmic. El govern de Baghdad no ha traspassat els fons provinents de la venda del petroli, un 18% del total, al govern kurd, i això fa que pateixi una escassetat econòmica. 

Davant d'aquesta situació els kurds han reaccionat en tres direccions. 

La primera ha estat assumint la competència d'exportar petroli pel seu compte. És a dir, una acció unilateral com déu mana i ha cedit llicències d'explotació a companyies petrolieres internacionals, per la qual cosa, ja comença a tenir ingressos propis, sense haver de dependre de Baghdad. De calaix.

La segona és enviant una delegació a l'ONU per tal d'aconseguir un permís per comprar armes sense passar per Baghdad. Una  demanda delicada, atès que, per exemple, els Estats Units són favorables a que aquest tipus de compres es canalitzi pel govern iraquià. Els delegats kurds, tenen, però, una basa. Les armes són imprescindibles per protegir els centenars de milers de població civil refugiada, kurda i no kurda, que està entrant en el seu territori, o que es troba aïllada i, sense la protecció dels peshmergues, seran objecte d'agressió per part dels gihaddistes. Ras i curt, la seva supervivència depèn que les tropes kurdes disposin d'armament per defensar-les. A no ser que vulguin que ho facin a cops de pedra o d'escopinades...

(D'aquesta segona direcció hi ha una derivada que cal tenir en compte. Els peshmergues tradicionalment han tingut una vocació militar defensiva, i els manca, doncs, una cultura ofensiva, pròpia dels exèrcits invasors  o expansionistes. Per exemple, no compten amb aviació).

Finalment, la tercera direcció, és la que políticament més interès té. Em refereixo a la crida feta per tal que les diferents milícies kurdes, tant les de l'Iraq, com les de Síria i les de Turquia, es coordinin per anihilar l'amenaça gihaddista. Es tracta d'una iniciativa molt ambiciosa que pot posar terme a anys de tensió entre elles, sovint enfrontades a causa de ser instrumentalitzades pels estats de la zona, i, perquè no dir-ho, pels Estats Units. En concret, segons les darreres notícies, les forces del PKK (kurds del nord, Turquia), del PUK (kurds del Sud, Iraq), i del PYD (kurds sirians), estan llançant ara mateix atacs coordinats contra els gihaddistes, cadascú des de les seves bases, bé per recuperar algunes de les poblacions perdudes, bé per protegir els refugiats que es troben dispersos per les muntanyes en condicions infrahumanes, amb molts iinfants i gent gran que ja han mort.

Una nova lliçó, doncs, de dignitat i de fortalesa, que ens ofereix aquest poble que està atravessant una situació molt dificíl, però amb una voluntat de ferro per sobreviure i aconseguir la seva llibertat.

I, és que als kurds, els cal alguna cosa més que fortalesa psicològica...

RÚSSIA, UCRAÏNA I CRIMEA*

Els espanyols, en plena desesperació perquè veuen que perden Catalunya a marxes forçades, s’agafen a qualsevol cosa que pensen que els fa servei, com un clau roent. Intenten evitar, naturalment, l’inevitable. La nostra independència. Ara, s’han abocat al tema de Crimea. Els pobres es fan un embolic. No saben ben bé com enfocar-ho, si bé això no és el que més importa. Ells volen perllongar la seva estratègia de fer por. Però la veritat és que van molt perduts: no saben si donar suport als uns o als altres. El cos, naturalment, els demana donar suport als russos. Paradoxalment, són els russòfons de Crimea els qui han convocat un referèndum d’autodeterminació. De manera, que els espanyols queden descol.locats. Per variar.

I és que el conflicte aquest té poc a veure amb el que està passant a l’Estat espanyol.  Allà, bàsicament, hi ha el conflicte entre dos estats sobirans: Rússia i Ucraïna, dos estats veïns i membres de l’ONU. És un conflicte formalment simètric, malgrat la disparitat de forces militars. Aquí es tracta d’un procés clar d’autodeterminació d’un poble respecte un estat que no només no els respecta, sinó que els va en contra en tots els sentits. Per això, és un conflicte asimètric, malgrat que Catalunya té un pes econòmic semblant, o superior en alguns casos, a Xile, Egipte, Portugal, Grècia, Finlàndia, Irlanda, Filipines o Israel, no és, encara, un estat i en conseqüència, no forma part, encara, de l’ONU. Per contra, Espanya sí, però només des del 1955, que és quan foren admesos els països nazi-feixistes derrotats deu anys abans, en la segona guerra mundial, per cert.

Per entendre la diferència entre els dos casos, cal remetre’s a la famosa opinió emesa pel Tribunal Internacional de Justícia de les Nacions Unides sobre el cas de Kosovo del 2010. En aquella opinió, el TIJ va deixar molt clar que la defensa de la integritat territorial dels estats que consagra el dret internacional, ateny exclusivament els conflictes entre estats sobirans, és a dir, el que he anomenat conflictes simètrics. Dit més planerament, el dret internacional prohibeix taxativament que un estat sobirà intenti envair o quedar-se una part d’un altre estat sobirà, que és el que exactament està passant a hores d’ara a Crimea, i molt probablement a altres zones d’Ucraïna, per part de Rússia. És innegable, doncs, que des d’una perspectiva estrictament jurídica, del dret internacional, Rússia està cometent una il.legalitat. I n’és tan conscient que intenta dissimular-ho fent que els seus soldats no portin elements identificatius en els seus uniformes. Naturalment, constatada aquesta il.legalitat, una altra cosa molt diferent, és si políticament (i econòmicament) interessa denunciar-ho.

Per contra, l’opinió del TIJ va deixar molt clar que els processos d’autodeterminació, com el cas català, naturalment, que es donen a l’interior d’un estat sobirà, no van en contra del dret internacional. La raó és que el dret internacional públic regula les relacions entre dos o més estats sobirans, i aquí, a Catalunya, hi ha un conflicte entre un únic estat sobirà, el Regne d’Espanya, i una part de la seva ciutadania que ha arribat a la conclusió que vol decidir crear el seu propi estat, exercint el dret a l’autodeterminació dels pobles, que sí que és un principi fonamental de les Nacions Unides.

En definitiva ens trobem en dos escenaris totalment diferents i qui els vulgui equiparar, de fet el que busca és alimentar la confusió o la por.

En aquest sentit, si ja existís una República Catalana, constituïda com a estat sobirà i membre de l’ONU, és evident que, si seguís la lògica del dret internacional, el govern català hauria de condemnar l’agressió russa a la integritat territorial ucraïnesa

Quant al tema de Crimea, és evident que les autoritats regionals tenen tot el dret a convocar un referèndum d’autodeterminació. Fins abans de la caiguda del govern de Ianukóvitx, semblava clar, però, que el que es pretenia era únicament, incrementar l’autonomia dins d’Ucraïna, opció ben vista, per cert, per la minoria tàtara, l’autòctona de Crimea.

Probablement, arran dels darrers esdeveniments, i atesa la majoria russòfona en el territori, no es pot descartar ni que es busqui l’annexió directa a Rússia –opció amb poca lògica, perquè seria subordinar-se a un poder més llunyà encara que el de Kíev, i que tindria uns costos molt alts per a la pròpia Rússia, i particularment, per Putin. O bé la formació d’un estat independent, que més aviat seria un estat titella, semblant els casos d’Abkhàzia o Ossètia del Sud, que no deixen de ser simples peons de Moscou. 

*(NOTA: Text publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 34, Març 2014)

ELS INFORMES DEL CATN (3): LA INSIGNIFICANÇA D'ESPANYA*

En l’informe número 4 que ha elaborat el Consell Assessor per a la Transició Nacional, s’insisteix en una idea força. Concretament al fet que l’independentisme català no ha de ser antiespanyol. Hi estic totalment d’acord. Bàsicament perquè és com preocupar-se d’una realitat que és totalment perifèrica en el món mundial. Dit d’una altra manera, qui es preocupa d’una realitat que és irrellevant o insignificant?

Espanya, fins i tot, si hi comptem Catalunya en el seu interior, és un estat que no compta en el món mundial per a res. Imagineu-vos després de la imminent independència de Catalunya. No va ser membre fundador de la ONU, perquè en aquell moment era un estat pària, arrenglerat amb les potències feixistes que acabaven de ser derrotades, i ocupades militarment per les potències aliades. Destí que malauradament no vam compartir. Conseqüentment, no ocupa cap cadira permanent en el Consell de Seguretat de l’ONU. Tampoc va participar en els inicis de la integració europea, ni tampoc ha aconseguit formar part del G-6, ni de les seves ampliacions posteriors. I, per més inri, no és un membre oficial del G-20, que aplega els països més desenvolupats conjuntament amb els anomenats països emergents, on sí que en són membres, l’Argentina i Mèxic, per exemple.

Les seves iniciatives internacionals es compten per fracassos. El més gran de tots ells és el de les Cimeres Iberoamericanes, la darrera de les quals celebrada recentment al Panamà, les ha deixades en un estat quasi catatònic. I és que cada cop més, el paper d’Espanya dins del muntatge iberoamericà, és menys rellevant, en benefici de Mèxic, de Colòmbia, d’Argentina, i naturalment, del Brasil.

L’altre àmbit tradicional, el del Mediterrani i el Magreb, els espanyols només pinten allò que França els deixa que pintin, i res més, atès que en el repartiment estratègic de les àrees d’influència entre Paris i Berlín, és territori d’hegemonia francesa. I punt. Als espanyols només els queda les engrunes… Algunes altres iniciatives, com el de l’Aliança de les Civilitzacions o el Fòrum de les Cultures, han tingut un ressò més aviat modest, sent magnànims. Naturalment, a dins de la UE, bàsicament, la seva funció és la parar la mà a veure què cau.

En definitiva, Catalunya, un cop independent, proposo que destini una partida d’ajuda solidària –aquesta sí que ho serà de debò- per tal que la societat espanyola no hagi de patir la inutilitat dels seus governs, la seva corrupció i la seva ineficàcia.

*(NOTA: Post penjat al ND, el 06.01.2014)

EL PRESIDENT OBAMA I EL DRET A L'AUTODETERMINACIÓ

"We have taken these positions because we believe that freedom and self-determination are not unique to one culture. These are not simply American values or Western values – they are universal values. And even as there will be huge challenges that come with a transition to democracy, I am convinced that ultimately government of the people, by the people and for the people is more likely to bring about the stability, prosperity, and individual opportunity that serve as a basis for peace in our world.

President Barack Obama, Discurs a l'Assemblea General de l'ONU, 25.09.2012

(Llegiu-ne la transcripció completa, aquí)