RÚSSIA, UCRAÏNA I CRIMEA*

Els espanyols, en plena desesperació perquè veuen que perden Catalunya a marxes forçades, s’agafen a qualsevol cosa que pensen que els fa servei, com un clau roent. Intenten evitar, naturalment, l’inevitable. La nostra independència. Ara, s’han abocat al tema de Crimea. Els pobres es fan un embolic. No saben ben bé com enfocar-ho, si bé això no és el que més importa. Ells volen perllongar la seva estratègia de fer por. Però la veritat és que van molt perduts: no saben si donar suport als uns o als altres. El cos, naturalment, els demana donar suport als russos. Paradoxalment, són els russòfons de Crimea els qui han convocat un referèndum d’autodeterminació. De manera, que els espanyols queden descol.locats. Per variar.

I és que el conflicte aquest té poc a veure amb el que està passant a l’Estat espanyol.  Allà, bàsicament, hi ha el conflicte entre dos estats sobirans: Rússia i Ucraïna, dos estats veïns i membres de l’ONU. És un conflicte formalment simètric, malgrat la disparitat de forces militars. Aquí es tracta d’un procés clar d’autodeterminació d’un poble respecte un estat que no només no els respecta, sinó que els va en contra en tots els sentits. Per això, és un conflicte asimètric, malgrat que Catalunya té un pes econòmic semblant, o superior en alguns casos, a Xile, Egipte, Portugal, Grècia, Finlàndia, Irlanda, Filipines o Israel, no és, encara, un estat i en conseqüència, no forma part, encara, de l’ONU. Per contra, Espanya sí, però només des del 1955, que és quan foren admesos els països nazi-feixistes derrotats deu anys abans, en la segona guerra mundial, per cert.

Per entendre la diferència entre els dos casos, cal remetre’s a la famosa opinió emesa pel Tribunal Internacional de Justícia de les Nacions Unides sobre el cas de Kosovo del 2010. En aquella opinió, el TIJ va deixar molt clar que la defensa de la integritat territorial dels estats que consagra el dret internacional, ateny exclusivament els conflictes entre estats sobirans, és a dir, el que he anomenat conflictes simètrics. Dit més planerament, el dret internacional prohibeix taxativament que un estat sobirà intenti envair o quedar-se una part d’un altre estat sobirà, que és el que exactament està passant a hores d’ara a Crimea, i molt probablement a altres zones d’Ucraïna, per part de Rússia. És innegable, doncs, que des d’una perspectiva estrictament jurídica, del dret internacional, Rússia està cometent una il.legalitat. I n’és tan conscient que intenta dissimular-ho fent que els seus soldats no portin elements identificatius en els seus uniformes. Naturalment, constatada aquesta il.legalitat, una altra cosa molt diferent, és si políticament (i econòmicament) interessa denunciar-ho.

Per contra, l’opinió del TIJ va deixar molt clar que els processos d’autodeterminació, com el cas català, naturalment, que es donen a l’interior d’un estat sobirà, no van en contra del dret internacional. La raó és que el dret internacional públic regula les relacions entre dos o més estats sobirans, i aquí, a Catalunya, hi ha un conflicte entre un únic estat sobirà, el Regne d’Espanya, i una part de la seva ciutadania que ha arribat a la conclusió que vol decidir crear el seu propi estat, exercint el dret a l’autodeterminació dels pobles, que sí que és un principi fonamental de les Nacions Unides.

En definitiva ens trobem en dos escenaris totalment diferents i qui els vulgui equiparar, de fet el que busca és alimentar la confusió o la por.

En aquest sentit, si ja existís una República Catalana, constituïda com a estat sobirà i membre de l’ONU, és evident que, si seguís la lògica del dret internacional, el govern català hauria de condemnar l’agressió russa a la integritat territorial ucraïnesa

Quant al tema de Crimea, és evident que les autoritats regionals tenen tot el dret a convocar un referèndum d’autodeterminació. Fins abans de la caiguda del govern de Ianukóvitx, semblava clar, però, que el que es pretenia era únicament, incrementar l’autonomia dins d’Ucraïna, opció ben vista, per cert, per la minoria tàtara, l’autòctona de Crimea.

Probablement, arran dels darrers esdeveniments, i atesa la majoria russòfona en el territori, no es pot descartar ni que es busqui l’annexió directa a Rússia –opció amb poca lògica, perquè seria subordinar-se a un poder més llunyà encara que el de Kíev, i que tindria uns costos molt alts per a la pròpia Rússia, i particularment, per Putin. O bé la formació d’un estat independent, que més aviat seria un estat titella, semblant els casos d’Abkhàzia o Ossètia del Sud, que no deixen de ser simples peons de Moscou. 

*(NOTA: Text publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 34, Març 2014)