Imma Tubella - Escriptora
Avui és un bon dia per recordar la definició de colònia. N’hi ha per donar i per vendre, començant per la d’Adam Smith al seu llibre La riquesa de les nacions, publicat l’any 1776, on defineix les colònies com territoris extractius subordinats als interessos del centre. És a dir, que un territori pot estar plenament integrat en un estat i, alhora, ser tractat com una colònia si la relació és d’extracció i subordinació. Aquest és clarament el cas de Catalunya, i qui ho dubti, que no es perdi la conferència de l’economista David Ros organitzada pel Consell de la República el dia 12 de febrer a l’Ateneu Barcelonès sobre el preu que paguem els catalans per continuar al Regne d’Espanya i els efectes sobre la nostra qualitat de vida. Les dades són esgarrifoses i indignants.
“Si una colònia és un territori que paga però no decideix i que contribueix però no controla, Catalunya és una colònia sens cap mena de dubte."
Una colònia no es defineix només per banderes o exèrcits. Es defineix per relacions de poder. Catalunya té capacitat real de decisió sobre qüestions estratègiques que l’afecten? No. Catalunya aporta més recursos dels que rep? Sí. On es prenen les grans decisions que ens afecten? A Madrid. I a Madrid neguen la condició colonial i ho presenten com una qüestió de solidaritat i d’equilibri territorial? Sí. Doncs si una colònia és un territori que paga però no decideix i que contribueix però no controla, Catalunya és una colònia sens cap mena de dubte. A més a més, Catalunya està subordinada a un estat per dret de conquesta. No ho oblidem. Al segle XXI, una colònia no necessita virreis, no necessita soldats, no necessita una administració separada. N’hi ha prou amb pressupostos no executats, competències tutelades, capacitat fiscal sense sobirania i un centre que decideix sense patir les conseqüències.
 |
| Una colònia del Tercer Món? No, Catalunya, ara mateix (J.S.) |
El col·lapse permanent de Rodalies, la saturació estructural de la sanitat pública i la normalització de les escoles barracó no són accidents ni errors de gestió. Són el funcionament ordinari d’una relació colonial.
“El problema no és ideològic. És la lògica d’un Estat que permet que Madrid competeixi fiscalment a la baixa mentre utilitza Catalunya com a base recaptatòria"
Catalunya no només paga. Paga més que ningú. És la comunitat autònoma amb el tipus marginal d’IRPF més alt de l’Estat, molt per sobre de la mitjana i en l’extrem oposat del model madrileny. Mentre aquí es demana esforç fiscal en nom dels serveis públics, a Madrid la presidenta Ayuso anuncia noves rebaixes de l’IRPF i es presenta com a paradís de la “llibertat fiscal”. El contrast, doncs, no és anecdòtic, és estructural. Perquè mentre Madrid pot abaixar impostos sense que se li col·lapsin els trens, Catalunya, que recapta més, no pot garantir serveis bàsics en condicions. No perquè no vulgui, sinó perquè no decideix. El resultat és pervers. El territori amb més pressió fiscal és també el que pateix més dèficit crònic d’inversions estatals. Paguem més, però rebem menys. Només a tall d’exemple, el que Catalunya envia a Espanya i no torna se situa entre 70 i 86 milions d’euros al dia, o entre 3 i 3,6 milions cada hora.
El tren que no arriba no és només una molèstia quotidiana. És temps expropiat, mobilitat limitada, vides condicionades. Una sanitat tensionada no és només una llista d’espera. És retard diagnòstic, desigualtat social i angoixa vital. Les escoles en barracons no són una solució temporal. Són la prova que el futur d’un país pot quedar indefinidament ajornat sense conseqüències polítiques per a qui decideix des de lluny.
 |
| Revolució i Independència dels Estats Units (JS) |
A mitjan segle XVIII, les 13 colònies nord-americanes no es van revoltar contra Anglaterra perquè els impostos fossin excessius, sinó perquè eren impostos imposats per un parlament aliè. No era una queixa econòmica, sinó una denúncia de domini colonial. Pagaven, però no governaven. Contribuïen, però no decidien. Exactament el mateix esquema que avui regeix la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol
Qui no agafa Rodalies no en pateix el caos. Qui no depèn del CAP no veu la urgència. Qui no porta els fills a barracons escolars no veu la necessitat d’invertir en escoles dignes.
El problema no és ideològic. És la lògica d’un Estat que permet que Madrid competeixi fiscalment a la baixa mentre utilitza Catalunya com a base recaptatòria. Un territori útil per finançar el sistema, però prescindible a l’hora d’invertir-hi. I, això, tant ho defensen les esquerres com les dretes espanyoles i espanyolistes.
Quan el deteriorament és constant, no estem davant una negligència, estem davant un model colonial plenament vigent. I la història és clara. Cap colònia accepta indefinidament pagar com una metròpoli i viure com una perifèria. La independència, tard o d’hora, arriba. Per dignitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada