FOLLOWING THE RUSSIAN STEPS...

In the last days Spain is sending to Catalonia Special police units (anti-riot), Civil Guards and today even military units (arguing a banal, but perfect excuse). Is it casual? Of course not.  It is worth to know that it is Catalan Government, not Spanish, who is in charge of the public security, and it has its own forces to deal with it. Then why Madrid is sending these units? Are they planning something? 

Spanish police parked near Barcelona

It really smells not to victory. but to a Crimea 2 strategy of infiltration. 

A Civil Guard convoy in Barcelona

Spain is following Russia steps, be aware of that in Brussels, Washington and in the whole world!

REALLY THE SAME, MR. GARCIA-MARGALLO?*

Crimean Way

Catalan Way

A few days ago, Spanish FA Minister, Mr. Garcia-Margallo declared that Crimea situation was exactly the same as Catalonia’s current process towards independence.

Really the same, Mr. Garcia-Margallo?

As Huffington’s Max Colleran wrote, “Spain’s governing party must moderate its zeal for false metaphors if they wish to take a seat at the EU foreign policy table as adults rather than petulant children who are myopically focused on their own internal disputes rather than geopolitics”

Bingo!

* (NOTE: First published here)

RÚSSIA, UCRAÏNA I CRIMEA*

Els espanyols, en plena desesperació perquè veuen que perden Catalunya a marxes forçades, s’agafen a qualsevol cosa que pensen que els fa servei, com un clau roent. Intenten evitar, naturalment, l’inevitable. La nostra independència. Ara, s’han abocat al tema de Crimea. Els pobres es fan un embolic. No saben ben bé com enfocar-ho, si bé això no és el que més importa. Ells volen perllongar la seva estratègia de fer por. Però la veritat és que van molt perduts: no saben si donar suport als uns o als altres. El cos, naturalment, els demana donar suport als russos. Paradoxalment, són els russòfons de Crimea els qui han convocat un referèndum d’autodeterminació. De manera, que els espanyols queden descol.locats. Per variar.

I és que el conflicte aquest té poc a veure amb el que està passant a l’Estat espanyol.  Allà, bàsicament, hi ha el conflicte entre dos estats sobirans: Rússia i Ucraïna, dos estats veïns i membres de l’ONU. És un conflicte formalment simètric, malgrat la disparitat de forces militars. Aquí es tracta d’un procés clar d’autodeterminació d’un poble respecte un estat que no només no els respecta, sinó que els va en contra en tots els sentits. Per això, és un conflicte asimètric, malgrat que Catalunya té un pes econòmic semblant, o superior en alguns casos, a Xile, Egipte, Portugal, Grècia, Finlàndia, Irlanda, Filipines o Israel, no és, encara, un estat i en conseqüència, no forma part, encara, de l’ONU. Per contra, Espanya sí, però només des del 1955, que és quan foren admesos els països nazi-feixistes derrotats deu anys abans, en la segona guerra mundial, per cert.

Per entendre la diferència entre els dos casos, cal remetre’s a la famosa opinió emesa pel Tribunal Internacional de Justícia de les Nacions Unides sobre el cas de Kosovo del 2010. En aquella opinió, el TIJ va deixar molt clar que la defensa de la integritat territorial dels estats que consagra el dret internacional, ateny exclusivament els conflictes entre estats sobirans, és a dir, el que he anomenat conflictes simètrics. Dit més planerament, el dret internacional prohibeix taxativament que un estat sobirà intenti envair o quedar-se una part d’un altre estat sobirà, que és el que exactament està passant a hores d’ara a Crimea, i molt probablement a altres zones d’Ucraïna, per part de Rússia. És innegable, doncs, que des d’una perspectiva estrictament jurídica, del dret internacional, Rússia està cometent una il.legalitat. I n’és tan conscient que intenta dissimular-ho fent que els seus soldats no portin elements identificatius en els seus uniformes. Naturalment, constatada aquesta il.legalitat, una altra cosa molt diferent, és si políticament (i econòmicament) interessa denunciar-ho.

Per contra, l’opinió del TIJ va deixar molt clar que els processos d’autodeterminació, com el cas català, naturalment, que es donen a l’interior d’un estat sobirà, no van en contra del dret internacional. La raó és que el dret internacional públic regula les relacions entre dos o més estats sobirans, i aquí, a Catalunya, hi ha un conflicte entre un únic estat sobirà, el Regne d’Espanya, i una part de la seva ciutadania que ha arribat a la conclusió que vol decidir crear el seu propi estat, exercint el dret a l’autodeterminació dels pobles, que sí que és un principi fonamental de les Nacions Unides.

En definitiva ens trobem en dos escenaris totalment diferents i qui els vulgui equiparar, de fet el que busca és alimentar la confusió o la por.

En aquest sentit, si ja existís una República Catalana, constituïda com a estat sobirà i membre de l’ONU, és evident que, si seguís la lògica del dret internacional, el govern català hauria de condemnar l’agressió russa a la integritat territorial ucraïnesa

Quant al tema de Crimea, és evident que les autoritats regionals tenen tot el dret a convocar un referèndum d’autodeterminació. Fins abans de la caiguda del govern de Ianukóvitx, semblava clar, però, que el que es pretenia era únicament, incrementar l’autonomia dins d’Ucraïna, opció ben vista, per cert, per la minoria tàtara, l’autòctona de Crimea.

Probablement, arran dels darrers esdeveniments, i atesa la majoria russòfona en el territori, no es pot descartar ni que es busqui l’annexió directa a Rússia –opció amb poca lògica, perquè seria subordinar-se a un poder més llunyà encara que el de Kíev, i que tindria uns costos molt alts per a la pròpia Rússia, i particularment, per Putin. O bé la formació d’un estat independent, que més aviat seria un estat titella, semblant els casos d’Abkhàzia o Ossètia del Sud, que no deixen de ser simples peons de Moscou. 

*(NOTA: Text publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 34, Març 2014)

UCRAÏNA, RÚSSIA, AMB POLÒNIA AL FONS A L'ESQUERRA

L'intervencionisme rus a Crimea és una flagrant violació del dret internacional, que protegeix la integritat territorial d'un estat sobirà contra la intervenció d'un o d'uns altres estats sobirans. De manera que els fets que estan passant ara mateix a Crimea, que forma part d'Ucraïna, no poden ser acceptats des d'un punt de vista jurídic. És evident que Rússia està instrumentalitzant els russos que viuen a Crimea en benefici propi.

És una situació que, no cal dir-ho, és totalment diferent de la que passa a Catalunya, tal i com ha remarcat amb tota la raó del món, el propi New York Times, recentment. En el nostre cas, el principi de la integritat territorial que preval en el dret internacional, no és d'aplicació, perquè no hi ha un estat sobirà que atempta contra la integritat d'un altre estat sobirà. Aquí, per contra, s'invoca el dret a decidir, és a dir, la democràcia en base al dret a l'autodeterminació dels pobles, que, per dir-ho clarament, és un dels principis fundacionals de les Nacions Unides, des de la seva formació, l'any 1945. En el cas català, doncs, una part de la ciutadania ha decidit engegar un procés d'autodeterminació des de dins d'un estat sobirà (el Regne d'Espanya), sense la participació o influència de cap altre estat sobirà. El dret a l'autodeterminació ha permès a dotzenes de pobles esdevenir estats sobirans en les darreres dècades,per la qual cosa no és quelcom excepcional, sinó, que cada cop és més habitual. En conseqüència, el govern espanyol no pot al.legar res des de la perspectiva del dret internacional, perquè, repeteixo, aquest només regula les relacions -els conflictes- entre estats sobirans. No entre un estat sobirà i una part de la seva pròpia ciutadania.

Més enllà del que passarà demà amb el referendum pro-rus, estic convençut que Putin utilitzarà Crimea com una titella, i tard o d'hora, deixarà tirades les autoritats regionals, quan li convingui fer-ho. És impensable que l'annexió de Crimea a Rússia sigui irreversible i definitiva.

Si això passa, Europa tindrà un problema enorme. Hi hauria un efecte dominó de conseqüències imprevisibles. I qui se situaria al bell mig de la tempesta seria Polònia i probablement, els països bàltics i fins i tot Romania. 

Polònia, particularment, se sentiria, si no se sent ja, directament amenaçada per l'expansionisme rus. I actuarà en conseqüència. És a dir, plena de desconfiança envers la Unió Europea, i en especial, envers Alemanya, pels seus lligams estratègics cada cop més forts amb Rússia, buscarà un aliat segur en els Estats Units. El mateix probablement faran els països bàltics, fet que pot arrossegar, de retop els països escandinaus.

Però, remarco, Polònia serà la peça clau. Una història farcida de pugnes amb Rússia, i també d'una certa amistat amb Ucraïna, fa que si Rússia se'n surt amb l'ocupació i annexió de Crimea, Polònia farà sonar totes les alarmes i posarà en perill l'estabilitat de la pròpia Unió Europea. I és que als polonesos, heure-se-les amb els russos no els ve de nou, i no tenen cap mena mania si cal fer-ho. Tenen molt clar el que si juguen i no s'acoquinaran ni a la primera, ni a la segona, ni a l'enèsima.

La pregunta és, quant de temps marcarà paquet Putin? Quan deixi de fer-ho, què passarà amb Crimea? 

I, tot i que en un nivell molt inferior, quan trigarà la Unió Europea en afartar-se de les continuades sortides de to d'Espanya, que intenta embolicar la troca i barrejar allò que no es pot barrejar?