Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ESPANYA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ESPANYA. Mostrar tots els missatges
dimecres, 2 d’octubre del 2019
dimarts, 26 de setembre del 2017
CATALAN INDEPENDENCE: RABAT'S DIPLOMACY APATHY IS DAMAGING MOROCCO'S LONG TERM INTERESTS
Hassan Masiky, 25.09.2017
Washington DC – Morocco needs an intense diplomatic campaign to draw international attention to the United Nations and European Union’s double standers in tolerating Spain’s harsh crack down on Catalans rights to vote for independence while disparaging Morocco despite its more comprehensive attitudes in the western Sahara. An active Moroccan involvement in the Catalan conflict will not lessen Spain’s’ mistrust of its southern neighbor’s long-term intentions but will certainly dampen Madrid’s support of the Polisario.
Footage of The Guardia Civil raiding the Catalan local government’s offices and news reports of the militarization of the Catalane region are dangerous developments and a new escalation in Madrid’s response to Barcelona’s upcoming referendum on independence. Yet, Moroccan officials, news outlets and civil society remain absent from this scene that should be a fertile theater for Rabat to solidify its positions in the Western Sahara conflict, the future of the occupied cities of Ceuta and Melilla, and the final demarcations of Morocco’s territorial waters.
The argument that Rabat should stay away from this Spanish “internal affair” is nothing but an excuse and an easy way out for the Moroccan diplomacy to explain its apathy. The Moroccan embassy in Madrid and the consulate in Barcelona should be present and active in following events, issuing statements and disseminating information. Rabat’s fears that its involvement would strain the relationship and push Madrid to take a harder stand in the Western Sahara conflict are overblown.
It is naïve if not negligent for the Moroccan officials to stay away from events in Barcelona. The developments in Catalonia have a direct impact on Morocco and on the future of Spanish-Moroccan relations.
From the final status of the two occupied enclaves to the boundaries of Morocco’s territorial waters in the Mediterranean and the Atlantic, the two nations have a dicey and complex list of outstanding issues that need to be negotiated at one time or another. Thus, this is the ideal moment and a historic milestone for the Moroccans to engage the Spanish in talks over these crucial topics.
Making a stance for the right of the Catalans to vote for independence and following the developments of a political crisis in a neighboring country are normal diplomatic and political stands that are far from being interferences in the internal affairs of a sovereign state. Morocco could duplicate Spain’s approach to dealing with the Sahara affair and past crisis in Rabat.
It is a fact that the Spanish government and civil society have been instrumental in the advancement and expansion of the Algeria backed Sahrawi secessionist agenda in the Western Sahara. It would be hypocritical for Madrid that promoted the Polisario Front (Algeria supported guerilla movement fighting Morocco over the Western Sahara territory) drive for independence to condemn Morocco for calling out Madrid’s double standard in Catalonia. The Spaniards have to decide if they are for or against the right to self-determination.
In the name of self-rule for the Western Sahara, dozens of Spanish lawyers have attempted to force their way into Moroccan courts to defend Sahrawis separatists’ right to protest and express their views. Today, we do not see these Spanish lawyers denouncing the arrests of Catalan politicians and activists.
Ironically, the Spanish courts’ position that a Catalan independence referendum is illegal and unconstitutional on the grounds that all Spaniards need to vote for a constitutional amendments is very similar to Morocco’s stand on the United National attempts to hold a referendum on the self-determination for the Western Sahara.
Nonetheless, past Spanish governments, Socialist and right wing, rebuffed the Moroccan government positions disputing the Polisario’ s justification for a referendum based on the limited and unrepresentative voters’ lists established after the Spanish census of 1974.
Algeria and the Polisario may have gone too far in their endeavor for independence to negotiate effectively for a wider autonomy within Morocco. Yet, an autonomy plan for the Western Sahara remains the only viable resolution for the longest running conflict in Africa. The Catalans in Spain have given Rabat an excellent opportunity to achieve this goal, now it is up to the Moroccan diplomats to substantiate and demonstrate this reality.
dijous, 27 d’octubre del 2016
La présence de l’amiral Kuznetsov en Méditerranée : normal ou non ? Le ravitaillement par l’Espagne : légal ?
26.10.2016
B2) Le passage du groupe naval russe constitué autour de l’unique porte-avions russe Amiral Kuznetsov, est suivi à la trace par les forces de l’OTAN (le commandement maritime allié) et a suscité quelque émois. Car ce groupe naval est équipé, cette fois, de son groupe aérien. Et sa direction face à la Syrie ne laisse pas d’inquiéter. Il est cependant nécessaire de garder la tête froide et de ne pas tomber dans le piège de la démonstration de force.
1° Le groupe naval russe peut-il naviguer en Méditerranée (Atlantique, Manche, etc). Est-ce légal ou légitime ?
Le passage du groupe naval est tout à fait légal et légitime. « La Russie a le droit d’opérer dans les eaux internationales » a d’ailleurs indiqué très clairement ce soir, le secrétaire général de l’OTAN, Jens Stoltenberg, lors de sa conférence de presse. NB : ce groupe ne peut pas normalement pénétrer dans les eaux territoriales (12 miles nautiques) d’un État sans son autorisation.
2° Est-ce nouveau ?
Non. Ce type de déploiement n’est pas rare ni vraiment nouveau. « Cela est arrivé avant. » confirme le secrétaire général de l’OTAN. « Nous avons vu le déploiement de navires de guerre russes et aussi du groupe naval en Méditerranée. Et nous avons aussi bien sûr vu également auparavant des visites portuaires des navires russes y compris vers des ports de pays de l’OTAN » note Stoltenberg.
NB : L’Amiral Kuznetsov a, en fait, déjà accompli sept missions en Méditerranée, la dernière fin 2013 / 2014 (détails sur le site). A cette occasion, il avait d’ailleurs fait deux escales successives, en février et avril 2014 à Limassol à Chypre. Régulièrement, d’ailleurs, la Russie déploie ses navires entre ses différentes bases maritimes faisant route du nord — Baltiisk (flotte de la mer Baltique) et Severomorsk (flotte duNord) ou Kaliliningrad — vers le sud — Sébastopol (mer noire) — ou vers l’Est — Vladivostok (flotte du Pacifique). Elle utilise ainsi régulièrement les corridors maritimes internationaux : en Baltique, dans la Manche, à Gibraltar, dans le Bosphore ou dans le Canal du Suez. Des corridors qui sont non loin de pays membres de l’Alliance.
3° Est-ce connu ?
Oui. Un tel déploiement n’est pas discret. En général, c’est le but d’ailleurs. Le déplacement d’un groupe naval a des objectifs logistiques, militaires mais aussi politiques, de diplomatie publique, de propagande, de démonstration de force. La Russie utilise ce moyen aujourd’hui comme les Américains, et dans une moindre mesure les Français, les Britanniques ou les Chinois le font. Ce mouvement est d’ailleurs observé de très près par l’OTAN.
4° Qu’est-ce qui est différent ?
Ce qui fait la différence cette fois, c’est que le groupe naval de l’Amiral Kuznetsov part en Méditerranée au large de la Syrie dans une situation de guerre aggravée, où l’engagement russe aérien est majeur (vital pour le régime même). Il « peut être utilisé comme une plate-forme pour davantage d’attaques contre Alep et en Syrie » s’inquiète ainsi le secrétaire général de l’OTAN. Et il pourrait « aggraver la catastrophe humanitaire déjà en cours dans Alep et en Syrie ».
5° Les pays membres de l’OTAN (comme voulait le faire l’Espagne) ont-ils le droit de ravitailler ces navires ?
Oui en théorie, chaque Etat est souverain et peut décider d’accueillir ou de ravitailler n’importe quelle force qu’il souhaite. La décision de l’Espagne d’accueillir le groupe naval russe dans son port de la Ceuta (enclave espagnole au Maroc) n’est pas illégale. Jusqu’à nouvel ordre, il n’y a pas de guerre entre l’OTAN et la Russie. « Il appartient à chaque nation, chaque Allié, de décider individuellement s’il fournit un ravitaillement en carburant et des fournitures aux navires russes » si on écoute Jens Stoltenberg. S’il existe un problème, c’est d’ordre plus politique, souligne-t-on à l’OTAN (1).
6° L’Espagne a-t-elle le droit de ravitailler un navire russe ?
Non. Dans une situation de guerre en Syrie, où la Russie est un belligérant (reconnu officiellement comme tel par les 28, cf. les conclusions du dernier Conseil européen), l’Espagne n’a pas la marge de manœuvre décrite par le secrétaire général de l’OTAN. Au contraire. Elle doit se conformer à la réglementation européenne (décidée à l’unanimité). Je ne suis pas sûr ainsi que le ravitaillement d’un navire de guerre soit vraiment conforme à l’embargo décrété par l’Union européenne vis-à-vis de la Syrie en mai 2013. L’UE a ainsi notamment interdit toute exportation d’armes ou outils pouvant servir à la répression, à destination de la Syrie ainsi que toute aide d’ordre technique.
Le texte est assez complexe. Et de fins juristes pourraient peut-être y trouver des failles. Mais il est clair qu’en agissant ainsi, un gouvernement européen contourne la décision qu’il a lui-même contribuée à adopter. Selon moi, la décision européenne, même complexe, interdit réellement toute aide technique (le ravitaillement en est une) pouvant servir à la répression en Syrie (ce que pourraient faire les navires de guerre russes et leurs avions à bord).
« Sont interdits la vente, la fourniture, le transfert et l’exportation à destination de la Syrie, que ce soit par les ressortissants des États membres ou depuis le territoire des États membres (…) de certains équipements, biens et technologies susceptibles d’être utilisés à des fins de répression interne (…) qu’ils proviennent ou non de leur territoire. […] Il est interdit: a) de fournir, directement ou indirectement, une aide technique (…) ou d’autres services en rapport [avec cette interdiction] (…) aux fins d’une utilisation en Syrie (….). »
(Nicolas Gros-Verheyde)
(1) Devant les pressions, l’Espagne a finalement renoncé à accueillir les navires russes. Ou, plus exactement, les Russes ont modifié leur plan de navigation, renonçant à leur escale, après une demande d’information espagnole…
diumenge, 2 d’octubre del 2016
dimecres, 15 d’abril del 2015
BONA NOTÍCIA: MÈXIC SUPERA ESPANYA!
Segons un article periodístic, l'economia mexicana ja supera l'economia espanyola, i es converteix, doncs, en la primera economia hispana. Lògic. Mèxic és membre de ple dret del G20, i Espanya no. És un procés sense aturador: em refereixo a la progressiva periferització d'Espanya en el context de la Hispanitat o del món Iberoamericà. Naturalment, Brasil ja fa temps que l'havia superada... I aviat, vés a saber, si també Colòmbia ho farà. A nivell lingüístic, ja fa temps que Espanya cada cop pinta menys. De fet, la llengua espanyola és, avui en dia, una llengua bàsicament americana, i ho serà cada cop més. Comptant també amb el cas dels propis Estats Units. Madrid s'està convertint en una perifèria menor de la Hispanitat, en benefici de Nova York, Miami, Los Angeles, Mexico DF, Bogotá... Cada cop més, les grans empreses llatinoamericanes, i sobretot mexicanes, tenen més presència a Espanya, de manera que s'està invertint la suposada hegemonia històrica...
Un altre senyal que ens indicia que aquells que somnien en fer de Barcelona una cocapital espanyola, la vessen, perquè aviat, relacionar-se amb Espanya de qualsevol manera serà com multiplicar per zero, és a dir, zero.
Un altre element interessant que destaca l'esmentat article, és que arran de la crisi, Espanya ha baixat en PIB sis posicions en el rànking mundial: ha estat superada per Canadà, Índia, Austràlia i Corea del Sud. I aviat ho serà o ho està sent ja per Rússia i Mèxic. I de cara al 2017, Turquia també li passarà la mà per la cara. A hores d'ara el gran objectiu espanyol de superar Itàlia, i de presentar-se com la quarta economia europea, és ja una utopia inabastable.
Amb la Independència de Catalunya, la patacada espanyola en l'esmentat rànking pot assolir dimensions, aquestes sí, siderals. Però que no es preocupin; la República de Catalunya serà solidària i estarà disposada a rescatar Espanya del forat on caurà irremeiablement. Per descomptat, la solidaritat amb els nostres veïns, que no falti.
dimecres, 1 d’octubre del 2014
FOLLOWING THE RUSSIAN STEPS...
In the last days Spain is sending to Catalonia Special police units (anti-riot), Civil Guards and today even military units (arguing a banal, but perfect excuse). Is it casual? Of course not. It is worth to know that it is Catalan Government, not Spanish, who is in charge of the public security, and it has its own forces to deal with it. Then why Madrid is sending these units? Are they planning something?
 |
| Spanish police parked near Barcelona |
 |
| A Civil Guard convoy in Barcelona |
dimarts, 2 de setembre del 2014
LES INDEPENDÈNCIES AL MÓN (1): SETEMBRE
Amb aquest post començo una sèrie dedicada a commemorar les Independències (o si s'escau, una efemèride equivalent) que s'han donat al llarg de la història. Reprenc, en aquest sentit, una iniciativa que ja vaig començar el 2011 (com passen els anys!) en el bloc antecessor del que esteu llegint ara mateix. Cliqueu, si voleu el primer post d'aquella sèrie, dedicat al Pakistan. La d'ara, però, serà menys ambiciosa. Em limitaré a recordar, a l'inici de cada mes, si fa no fa, quines són les dates assenyalades per als estats que compleixen anys. Així si algú el vol felicitar ho podrà fer amb prou temps.
He de dir que al twitter (@graccus) ja he començat a felicitar inidividualment cadascun dels estats que en els darrers dies han commemorat el seu aniversari d'independència. Per fer-ho m´he inspirat en els comunicats de premsa que cada dia emet el Departament d'Estat dels Estats Units, naturalment, reduint-lo al format requerit per aquesta xarxa social. En alguns casos, eles estats no celebren la independència, sinó el Dia Nacional per algun altre motiu. Tanmateix, els dono un caràcter equivalent, com fa el propi Departament d'Estat.
Contràriament als que alguns m´han dit sobre una iniciativa semblant que vaig proposar fer en un altre context, penso que és altament necessària i educativa. Aferma el fet que els estats tenen història, és a dir, que en algun moment donat van néixer, o si voleu, es van constituir. I en la major part dels casos, es van constituir com a conseqüència d'un procés d'independència. Que el Departament d'Estat dels Estats Units es dediqui sistemàticament a felicitar tots els estats existents no deu ser pas casualitat. Hem de deixar-nos d'agafar-nos-la amb paper de fumar i d'estar acomplexats per si no som prou moderns o prou guais.
Per il.lustrar aquest primer post, he escollit dues fotos que em semblen altament significatives, i que demostren ben clarament que Espanya sap signar, i acceptar, Tractats d'Independència. La primera és el Tractat de París, pel qual Espanya acceptava la Independència de Cuba, el 1898. La segona és el moment que el franquista Manuel Fraga, pare polític de Mariano Rajoy, per cert, signa la Independència de Guinea Equatorial, davant del President Macias, el 1968. I és que els franquistes, també signaven independències (a més a més de penes de mort, és clar). Cosa que als seus fills polítics, els de la branca del PP, en concret, que són els que ara són al govern, els costa d'entendre.
Bé, espero que us agradi aquesta inciativa. I espero que ben aviat, el Ministeri d'Afers Exteriors de la República de Catalunya, prengui el relleu d'aquesta tasca, d'una forma oficial.
Naturalment, si hi ha algun error, les queixes, al Departament d'Estat, a Washington, D.F.
Independències (o efemèride equivalent) del mes de setembre al món (entre parèntesis el dia del mes)
Eslovàquia (1), Vietnam (2), San Marino (3), Swazilàndia (6), Brasil (7), Andorra (8), Macedònia (8), Tadjikistan (9), Gibraltar (10), Nicaragua (15), Honduras (15), El Salvador (15), Guatemala (15), Costa Rica (15), Mèxic (16), Papua Nova Guinea (16), Xile (18), St. Kitts and Nevis (19), Malta (21), Belize (21), Armènia (21), Mali (22), Guinea-Bissau (24), Botswana (30).
dissabte, 9 d’agost del 2014
EL PROBLEMA DE LA INSIGNIFICANÇA INTERNACIONAL D'ESPANYA
La principal dificultat que Catalunya troba a l'hora de construir una estratègia internacional de suport a la independència és, paradoxalment, la insignificança internacional d'Espanya. Aquest fet fa que, com a mínim en les darreres dècades, a cap estat li importi el més mínim el que passa a Espanya. La visibilitat internacional d'Espanya, en els darrers dos-cents anys, ha estat igual a zero. Amb l'excepció puntual, és clar, de la guerra del 36-39, si bé ni tan sols llavors, va mobilitzar excessivament els governs del món. No fou, per exemple, l'excusa per iniciar un conflicte mundial, com sí que ho va ser l'assassinat de Francesc Ferran d'Àustria, el 1914, o l'agressió a Polònia, el 1939.
A Europa, Espanya no té més pes que el que li vol donar França, que la té com una peça més en la seva estratègia de bloc llatí (juntament amb Itàlia i Portugal), que és aquella que utilitza quan vol marcar paquet després d'un atac de banyes quan s'emprenya amb Alemanya. Però per regla general, és un recurs circumstancial, ja que té molt clar que l'eix París-Berlin és el prioritari. Aquesta subordinació a França s'estén també als temes mediterranis i del Magrib, com s'ha demostrat en el darrer accident aeri on, malgrat que la tripulació era espanyola, tota la investigació ha anat a mans dels francesos, fent els espanyols el paper de mers comparses. Veure les imatges dels policies espanyols en mig del desert limitant-se a mirar el que feien i decidien els seus col.legues francesos, podia fer riure si no fos pel context de la notícia.
Pel que fa als Estats Units, quan hi ha hagut tensions hispano-marroquines, sempre s'ha inclinat a favor de Rabat. I no cal dir, respecte el cas de Gibraltar, on el suport a Londres és total, de manera que Espanya genera un pòsit d'anti-americanisme sense paral.lelisme en el cas europeu, que s'estén en altres temes, com en el cas del conflicte de l'Orient Mitjà o en la tolerància, per part espanyola, envers el feixisme. No debades, l'estat espanyol és l'únic estat del món, on el feixisme no ha estat derrotat militarment.
La pregunta
Així les coses, quan sentiu la pregunta "I què en diuen a Madrid?" podeu apostar a ulls clucs que la fa, de fet només la pot fer, un català. O més aviat un catalanet. I és que aquesta pregunta no té cap mena de sentit en el context mundial. Dient-ho en plata, a ningú l'importa una merda el que diuen -o pensen- a Madrid. Per dir-ho encara més clar: No one gives a shit about what Madrid (Spain) says. Tret d'un lloc: Barcelona.
Només a Barcelona es pot sentir aquesta pregunta de forma recorrent. Em refereixo, és clar, a la Barcelona espanyola, la Barcelona del BOE, de l'Íbex 35, del Pont Aeri, de l'AVE, del Clásico, tota aquesta Barcelona provinciana, subordinada, tota aquesta Barcelona de TV3, de La Vanguardia i El Periódico de Catalunya... La que va permetre fer la viu-viu a Jordi Pujol...
L'euro
Sortosament, això està començant a canviar. Molts catalanets han vist que per molt bé que s'hi posin, Espanya ho vol tot per Madrid, de manera que o s'espanyolitzen o nastis de plastis. El projecte espanyol per a Catalunya, és el de ser una província de baix valor afegit al servei de les elits empresarials i financeres de Madrid. Punt. Tot el realment important s´ha de concentrar en l'hinterland de Madrid. I no cal dir que la frustració per la pèrdua de la seva hegemonia en el context lingüístic hispànic en benefici dels estats americans, com ja s'ha dit, se sublima amb les polítiques supremacistes que s'executen amb mà de ferro als Països Catalans, sobretot al País Valencià i a les Illes, i fan el que poden, a la Catalunya Central.
L'altre element clau és l'euro. La pertanyença d'Espanya a la zona euro fa que per primera vegada en segles, les potències europees, i particularment, Alemanya, que és qui es juga més, hagi de fer un esforç per fixar-s'hi, tot i que, segurament, li fa una mandra enorme.
En definitiva, que només una Catalunya independent, membre de la Unió Europea, pot fer aportacions al seu progrés i consolidació, actuant com un contribuent net i ajudant a la consolidació del benestar de milions de ciutadans europeus.
I en el contet extraeuropeu, o global, que una Catalunya independent serà un país clarament compromès amb la causa de la llibertat dels pobles, de la diversitat i sobretot de la democràcia.
dilluns, 19 d’agost del 2013
UN BREU A LA 14, AIXÒ SÍ AMB FOTO
Els espanyols, decidits a fer el ridícul, no es queden els últims. Més aviat són deixebles avantatjats. Ara la brunete mediàtica en pes tornen a la càrrega amb el tema de Gibraltar, suposo que per distreure el personal i fer aixecar el patriotisme espanyol en moments de necessitat suprema -llegiu-hi, Catalunya.
Sempre passa el mateix, com fa 300 anys. Dos es barallen i un tercer rep -llegeixi's de nou, Catalunya.
No m'estranyaria que els espanyols quan rebin la patada a l'entrecuix de part de la Unió Europea, que la rebran, exigeixin compensacions, i aquestes incloguin fer-se el boig en el tema de la Independència de Catalunya. És a dir, deixar-los les mans lliures.
Clar que això només serà possible si els catalans no ho impedim. És feina nostra denunciar qualsevol tipus d'abús dels principis bàsics sobre els que es construeix la Unió Europea, que es detallen en l'article 2 deL Tractat, com ja he exposat manta vegades en aquest bloc i en altres mitjans.
Per la seva banda, el més llest de la pel.lícula, és a dir, el Regne Unit, redueix el guirigall a l'estret de Gibraltar. Fixeu-vos que fins i tot el The Times, en parla en un breu de la pàgina 14. Això sí, petita victòria espanyola, amb una foto -més aviat petita...
I és que hi ha coses importants -com el retorn de la sospita que Lady Di va ser assassinada.., a la qual el venerable diari dedica la portada....- i coses que no ho són.
dijous, 31 de gener del 2013
ESPANYA, AL TOP DE L'ÍNDEX DE MISÈRIA
Ahir no va ser un bon dia per Espanya. Els mèdia de tot el món anaven plens de notícies dolentes sobre l'economia espanyola. Un festival. D'això ja en parlarem en un altre post. Però ara vull destacar que per acabar-ho d'arreglar, sembla que també pel que fa a l'Índex de Misèria, que es calcula amb les taxes de la desocupació (EPA) i de la inflació (IPC), Espanya ocupa un lloc preeminent, fins i tot per damunt de països com Sudàfrica, Grècia, Veneçuela, Argentina, Portugal o Egipte.
A nivell estatal, la taxa de desocupació és del 26,18% i l'IPC del 2,9%, per la qual cosa l'Índex de Misèria voreja el 30%, com es pot veure en el quadre adjunt.
Un altre bon argument per la Independència.
I em pregunto què espera el govern del senyor Mas per escampar aquestes dades. No a nivell internacional, que ja les coneixen prou, sinó a nivell de tots els catalans i catalanes, per aquells que encara tinguin dubtes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)