EL PROBLEMA DE LA INSIGNIFICANÇA INTERNACIONAL D'ESPANYA

La principal dificultat que Catalunya troba a l'hora de construir una estratègia internacional de suport a la independència és, paradoxalment, la insignificança internacional d'Espanya. Aquest fet fa que, com a mínim en les darreres dècades, a cap estat li importi el més mínim el que passa a Espanya. La visibilitat internacional d'Espanya, en els darrers dos-cents anys, ha estat igual a zero. Amb l'excepció puntual, és clar, de la guerra del 36-39, si bé ni tan sols llavors, va mobilitzar excessivament els governs del món. No fou, per exemple, l'excusa per iniciar un conflicte mundial, com sí que ho va ser l'assassinat de Francesc Ferran d'Àustria, el 1914, o l'agressió a Polònia, el 1939.

Enlloc del món, Espanya hi pinta res. A l'Amèrica Llatina, que de seguida ve a la memòria, és més que evident que països com Mèxic, Argentina o Colòmbia, tenen a hores d'ara més rellevància geopolítica i geoestratègica que no pas Espanya. Tota l'estratègia de cimeres iberoamericanes de les darreres dècades està en situació de mort terminal. Fins i tot, en àmbits com la llengua i la literatura, a hores d'ara, el protagonisme és Americà, mentre que Espanya no és res més que una reserva cada cop més carca i ultra, que no té cap mena d'interès pels llatinoamericans cultes i amb ambició. L'intent neocolonial de la Marca Espanya, ha fracassat lamentablement. 

A Europa, Espanya no té més pes que el que li vol donar França, que la té com una peça més en la seva estratègia de bloc llatí (juntament amb Itàlia i Portugal), que és aquella que utilitza quan vol marcar paquet després d'un atac de banyes quan s'emprenya amb Alemanya. Però per regla general, és un recurs circumstancial, ja que té molt clar que l'eix París-Berlin és el prioritari. Aquesta subordinació a França s'estén també als temes mediterranis i del Magrib, com s'ha demostrat en el darrer accident aeri on, malgrat que la tripulació era espanyola, tota la investigació ha anat a mans dels francesos, fent els espanyols el paper de mers comparses. Veure les imatges dels policies espanyols en mig del desert limitant-se a mirar el que feien i decidien els seus col.legues francesos, podia fer riure si no fos pel context de la notícia.

Pel que fa als Estats Units, quan hi ha hagut tensions hispano-marroquines, sempre s'ha inclinat a favor de Rabat. I no cal dir, respecte el cas de Gibraltar, on el suport a Londres és total, de manera que Espanya genera un pòsit d'anti-americanisme sense paral.lelisme en el cas europeu, que s'estén en altres temes, com en el cas del conflicte de l'Orient Mitjà o en la tolerància, per part espanyola, envers el feixisme. No debades, l'estat espanyol és l'únic estat del món, on el feixisme no ha estat derrotat militarment.

La pregunta

Així les coses, quan sentiu la pregunta "I què en diuen a Madrid?" podeu apostar a ulls clucs que la fa, de fet només la pot fer, un català. O més aviat un catalanet. I és que aquesta pregunta no té cap mena de sentit en el context mundial. Dient-ho en plata, a ningú l'importa una merda el que diuen -o pensen- a Madrid. Per dir-ho encara més clar: No one gives a shit about what Madrid (Spain) says. Tret d'un lloc: Barcelona. 

Només a Barcelona es pot sentir aquesta pregunta de forma recorrent. Em refereixo, és clar, a la Barcelona espanyola, la Barcelona del BOE, de l'Íbex 35, del Pont Aeri, de l'AVE, del Clásico, tota aquesta Barcelona provinciana, subordinada, tota aquesta Barcelona de TV3, de La Vanguardia i El Periódico de Catalunya... La que va permetre fer la viu-viu a Jordi Pujol...

L'euro

Sortosament, això està començant a canviar. Molts catalanets han vist que per molt bé que s'hi posin, Espanya ho vol tot per Madrid, de manera que o s'espanyolitzen o nastis de plastis. El projecte espanyol per a Catalunya, és el de ser una província de baix valor afegit al servei de les elits empresarials i financeres de Madrid. Punt. Tot el realment important s´ha de concentrar en l'hinterland de Madrid. I no cal dir que la frustració per la pèrdua de la seva hegemonia en el context lingüístic hispànic en benefici dels estats americans, com ja s'ha dit, se sublima amb les polítiques supremacistes que s'executen amb mà de ferro als Països Catalans, sobretot al País Valencià i a les Illes, i fan el que poden, a la Catalunya Central. 

L'altre element clau és l'euro. La pertanyença d'Espanya a la zona euro fa que per primera vegada en segles, les potències europees, i particularment, Alemanya, que és qui es juga més, hagi de fer un esforç per fixar-s'hi, tot i que, segurament, li fa una mandra enorme.

I és en aquest context, on Catalunya, a diferència del cas d'Escòcia, pot treure profit. Cal elaborar una estratègia que demostri fefaentment, que una Catalunya independent és un benefici per a la Unió Europea, en el sentit que, de la mateixa manera que altres estats de dimensions similars (Dinamarca, Finlàndia, Àustria...) pot convertir-se en un soci de confiança, i que no tindrà cap problema per retornar el deute pendent. Serà un actiu al sud d'Europa, en mig de tant PIGS, i un motor logístic en ple Mediterrani. 

En definitiva, que només una Catalunya independent, membre de la Unió Europea, pot fer aportacions al seu progrés i consolidació, actuant com un contribuent net i ajudant a la consolidació del benestar de milions de ciutadans europeus.

I en el contet extraeuropeu, o global, que una Catalunya independent serà un país clarament compromès amb la causa de la llibertat dels pobles, de la diversitat i sobretot de la democràcia.