ELS MATINS DE TV3 PROTAGONITZA UN NOU ESCÀNDOL

Nou escàndol protagonitzat pels Matins de TV3, amb la inefable Lídia Herèdia al capdavant. Avui ha dedicat 32 minuts, a entrevistar a l'anterior ministre d'afers exteriors espanyol, en Garcia Margallo, per tal que fes publicitat del seu llibre, i de passada, llancés unes quantes amenaces i acoquinés l'audiència amb les seves demandes d'intevenció policial, judicial o la que sigui per impedir el proper referèndum d'independència.

Cal dir-ho clarament, es tracta d'una operació de guerra psicològica, que cal emmarcar en el context de la propera conferència que el President Puigdemont farà a Madrid (per cert, no la podria fer a Nova York, Roma, Berlin, Moscou....?), per tal de condicionar-la. 

El que resulta a més altament significatiu és que la durada ha estat molt més llarga que les entrevistes anteriors, fetes a responsables en actiu, que tenien una durada mitjan de 22 o 23 minuts, si bé la de la Consellera de Treball, només va durar 17 minuts. Resulta xocant, que els afers socials es tractin en tant poc temps, si són allò que realment interessa a la gent, com l'Herèdia no s'ha cansat de matxacar al llarg de tots aquests darrers anys. Per contra, l'entrevista a un ex-ministre, espanyol i espanyolista, se li dedica el brutal espai de 32, quasi 33 minuts, per dir penjaments, amenaces, fatxenderies, sobre el procés!

Això no pot continuar així. Repeteixo hi ha una campanya concertada contra el procés independentista, que es desenvolupa des de dins de TV3, i s'ha d'aturar immediatament. No pot passar ni una setmana més això!

Cal fer alguna cosa al respecte!

MARGALLONS...

Els margallons, al natural o a l'escabetx, però millor menjar-se'ls per no sentir dir més tonteries para-feixistes!

Mireu-lo quina pinta de poca pena. I ell juga a ser un gran estadista... 24 hores els Mossos? i un bé negre, gamarús!

Per molt que intentis espanyolitzar-te, els teus amos de Madrid, sempre et consideraran sospitós, tanoca!

DOS ESPANYOLS QUE FAN EL RIDÍCUL

El Ministre espanyol Garcia Margalló (sí amb accent)

La populista mediàtica, i probablement agent del CNI, Colau

Dos espanyols, dos ridículs. 

Primer, el Parlament Danès, no el govern, (manipulador), li ensenya al Ministre sideral unes quantes lliçons de democràcia europea. Cada cop són més els estat que ja estan fins al capdamunt de les xarlotades (perdó Xarlot) d'aquest fantasmet. Molt aviat. li cantaran les quaranta.

I després, la nena Colau, que quan no pot convidar mediàtics madrilenys a Barcelona, es dedica a intoxicar. Com per exemple, a dir que l'ex-president uruguaià José Mújica li donava suport. Des de l'Uruguai l'al.ludit li ha parat els peus a aquesta impresentable. Molt probablement, una agent del CNI, tot i que això no ho sabrem del cert fins més endavant.

En definitiva, els espanyols reben garrotades cada cop que intenten manipular. I jo que me n'alegro.

ESPINOSA DE LOS MONTEROS, UN PROVOCADOR*

Per enèssima vegada, l’Alt Comissionat per a la Marca Espanya, Carlos Espinosa de los Monteros y Bernaldo de Quirós, ha intentat excitar els ànims dels catalans. I per enèssima vegada, ha fracassat. Allò que sobta més d’aquest personatge és que no es cansa d’intentar provocar-nos.Malgrat els seus continuats fracassos. Però ell, és, com es diu en la política espanyola, “inasequible al desaliento”. Ho ha fet, ho fa i ho continuarà fent. Les seves periòdiques aparicions als media per insultar Catalunya, ha fet que ja amb anterioritat més d’un hagi bussejat en la seva biografia política i personal, incloent la familiar, que és on hi ha més substància. Resumint, militats, franquistes, falangistes, nazis, i tot el que vulgueu, més barrejat i ben adobat, amb matrimonis amb 5, 10 o fins i tot més fills, com les rates. Aquest senyor és el paradigma de l’espanyol fatxenda, de l’appartxik que ha servit l’estat espanyol des de l’Administració pública (l’antic Instituto Nacional de Indústria, Iberia, etc), i des del món del negocis i de les seves institucions representatitves. Particularment rellevant, penso que cal destacar-la, és la presidència que va ostentar d’un dels lobbies més importants, fins i tot jo diria el més important que hi ha avui en dia a l’estat espanyol. Em refereixo, és clar, a l’ANFAC. Creada el 1977, és a dir en plena transició política, l’Associación Nacional de Fabricantes de Automóviles y  Camiones, que aplega tots els fabricants de cotxes i camions establerts a l’Estat espanyol (és a dir, inclosos els no espanyols), dins “els interessos generals del país“, com s’afirma en el seu web.

L’ANFAC és un lobby amb una força impressionant, perquè, de forma directa o indirecta, la seva actuació afecta a banda de tots els treballadors del sector de l’automòbil i els camions, a la seva indústria auxiliar i components, i a la xarxa comercial de distribuïdors. Centenars de milers de persones, potser fins i tot més d’un milió. Analitzar les relacions de l’ANFAC amb els diferents governs espanyols, des dels de l’UCD, passant pel PSOE i amb els del PP, és sense cap mena de dubte un tema de tesi doctoral de polítiques públiques, que ara mateix ignoro si encara està pendent, però que és de calaix. Sobretot per veure els intercanvis de favors entre uns i altres. Ara mateix, per exemple, el famós plan PIVE, creat sota el govern de Zapatero i mantingut sota el govern de Rajoy, és un exemple paradigmàtic d’aquesta força de l’ANFAC. Probablement, és l’única mesura que  els peperos han preservat de l’anterior administració. I no deu ser pas per casualitat.

Bé, Espinosa de los Monteros va ser president de l’ANFAC entre el 1991 i el 1996. A partir del 1997 va entrar a Inditex, l’empresa mare de Zara, on va arribar a ocupar la Vicepresidència, fins que el 2012, el PP, de la mà del Ministre d’Afers Exteriors, l’inefable Garcia Margallo, el va triar com a Alt Comissionat per a la Marca Espanya. Val a dir, que el nou càrrec, amb rang de Secretari d’Estat, va donar lloc a una baralla entre els ministres d’Exteriors, el d’Hisenda, el de Comerç, que es va solucionar com sempre se sol solucionar aquests temes que és fent-lo dependre directament de Presidència,i santes pasqües. La funció del càrrec és la de coordinar totes les accions internacionals per promoure les empreses espanyoles al món. I està clar que amb aquesta funció, els xocs amb la Diplomàcia Catalana en construcció, i obtenint cada cop més èxits, és inevitable. En aquest sentit, sembla que la seva única obsessió és destruir qualsevol intent de consolidar una Marca Catalunya, i de passada, encara que ho té més difícil, destruir també la Marca Barcelona. Per això, quan hi ha un èxit empresarial català, l’home es posa dels nervis i no triga ni cinc minuts en fer unes declaracions intempestives, que després, ha de matisar o corregir, amb l’habitual referència al que “no s’ha entès el que volia dir“.

Bé, en definitiva, no podem caure en la seva provocació continuada. Però sí que tenim l’obligació d’acumular el màxim d’informació sobre aquest personatge, per tal d’utilitzar-la quan sigui el moment escaient. Perque a l’enemic no li podem deixar respirar ni un segon. Ah, per cert, un dels seus cinc fills, l’Ivan, és dels dirigents del partit neofeixista VOX, on fins fa poc militava en Vidal Quadras.

PD. Ahir es va fer públic el cessament “per mutu acord“ de Joan Maria Nin com a conseller delegat i la seva substitució immediata per un espanyol, Gonzalo Gortázar. Molt sospitós tot plegat. És curiós com avui mateix, el tema no obre Telenotícies ni centra les tertúlies, ni res de res, quan es tracta de la institució més important del país!!!! Què ha passat realment, quines són les implicacions d’aquest canvi sobtat? Perquè els mèdia es queden amb la nota de premsa oficial. I la pregunta del milió: Té a veure això amb possibles dissensions internes  respecte la posició a adoptar per part de l’entitat quant al procés cap a la Independència? Amb el nomenament de Gortázar, s’ha imposat definitivament l’opció espanyola?

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 02.07.2014)

REALLY THE SAME, MR. GARCIA-MARGALLO?*

Crimean Way

Catalan Way

A few days ago, Spanish FA Minister, Mr. Garcia-Margallo declared that Crimea situation was exactly the same as Catalonia’s current process towards independence.

Really the same, Mr. Garcia-Margallo?

As Huffington’s Max Colleran wrote, “Spain’s governing party must moderate its zeal for false metaphors if they wish to take a seat at the EU foreign policy table as adults rather than petulant children who are myopically focused on their own internal disputes rather than geopolitics”

Bingo!

* (NOTE: First published here)

EL POLI BO AMENAÇA AMB 300.000 MORTS*

L’expresident Gonzalez, en un programa espanyol de televisió va amenaçar amb 300.000 morts. Així és com les gasten els polis bons. Els guais, són així. Ja Azaña, va assenyalar en el seu diari la conveniència i l’eficàcia de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Compte que ja en portem 75, i la cosa es descontrola. No oblidem, tampoc, el simpàtic Rubalcaba que quan era ministre, va militaritzar els controladors aeris tot afirmant que “qui fa un pols a l’estat, perd”. Són així els polis bons, uns catxondos. La veritat, que hi hagi encara gent que se’ls empassi, és per fer un tractat de psiquiatria.

I els polis dolents? Darrerament, en Margallo ha fet una jugada hàbil. Ha trencat tot lligam entre el cas català i l’escocès, afirmant que probablement Espanya no vetarà l’entrada d’una Escòcia independent a la Unió Europea. És hàbil, perquè d’aquesta manera desactiva o pretén desactivar l’interès de l’opinió pública britànica, i en general l’anglòfona sobre el cas català. Margallo i el seu equip eren conscients que els mitjans de comunicació anglòfons tenen una rellevància enorme en la conformació de l’opinió pública mundial, i doncs una influència en els decisors polítics, els governs. Mentre existia un paral.lelisme entre els casos català i escocès, l’altaveu que això ha representat per l’independentisme català ha estat enorme. A partir d’ara, sense la crossa del paral.lelisme escocès, l’interès pel cas català, Margallo pensa, haurà de disminuir significativament. El primer ministre escocès, Alex Salmond deu estar encantat amb Rajoy. En certa mesura, és com una venjança. Estic segur que les paraules de Mas a la BBC elogiant i enyorant la “british mentality”, em sembla que va dir, no devien agradar gaire a Salmond. Qui segurament està com una mona, o ho hauria d’estar, és el Primer Ministre del Regne Unit, David Cameron. Desconec si Cameron les té totes, sobre el resultat del referèndum, però ara sap que no podrà brandar un dels principals arguments que fins ara emprava, l’amenaça del vet espanyol.

Margallo, a més, en els darrers dies ha fet un pas més. Ha posat al mateix nivell una Catalunya independent amb tots aquells estats que actualment es troben en el llimb en el conjunt de la comunitat internacional dels estats. És a dir, aquells estats que s’han autoproclamat independents, però que no són reconeguts per pràcticament cap altre estat del món. La tirallonga és coneguda: Somaliland, Ossètia del Sud o Abkhazia…

El noi s’haurà d’esforçar una mica més i deixar de prendre la comunitat internacional com a imbècils. Catalunya està a anys llum d’aquests casos aberrants. Catalunya forma part d’Europa, i representa una potència econòmica, social, política, immensament superior a la dels casos esmentats. Aixó ho sap Margallo, ho sabem nosaltres i, sobretot, ho sap el món mundial, per la qual cosa, l’individu queda força retratat i el seu prestigi, que és el d’Espanya, molt i molt tocat. Les cancelleries del món mundial, si és que l’han escoltat, segur que hauran pensat que aquest individu s’ha begut l’enteniment.

En definitiva, poli bo o poli dolent, als catalans hem de fer via, de la millor manera possible, i passar pantalla d’Espanya. 

Game Over.

*(NOTA: Post penjat al DGS, 05.02.2014)

ELECCIONS CONSTITUENTS*

Espanya es troba al caire de l'abisme. Amb un cap de l'estat que no s'aguanta els pets, ni la vergonya. Amb un president del govern a l'ull de l'huracà i que es troba a la corda fluixa. Més fluixa que mai. Un cap de l'oposició que no té cap mena de credibilitat com a renovació de res, perquè ja es va cremar d'allò més quan era ministre. Un tribunal constitucional de fireta, sense cap mena de legitimitat. Un poder judicial tercermundista. Una economia ensorrada. Una credibilitat sota mínims. En fi, tot plegat, un desastre, que ratlla l'humor negre quan apareix aquell alter ego de John Wayne Gacy, que respon al nom de Garcia Margalló -amb una o accentuada- i intenta vendre´ns la moto, invendible, de la Marca España.

Des de sectors de l'extrem espanyolisme, s'està intentant aprofitar la situació per a fer un tour de force i intentar fer un canvi de règim, fins i tot arribant a la transició cap a una hipotètica Tercera República... Un escenari que per al Poble Català, fóra de perill de mort.

Hem d'aprofitar aquesta conjuntura. És necessari que les principals forces polítiques catalanaes, que és sinònim de dir, les principals forces sobiranistes del país. treballin plegades per treure'ns d'aquest pou sense fons.

Es parla molt de portar a terme unes eleccions plebiscitàries, on aquestes forces sobiranistes acordarien algun tipus d'entesa que prioritzés el dret a decidir i el triomf de les quals obriria la porta a una consulta sobre la Independència o bé, directament a una Declaració Unilateral de la Independència, per part del Parlament.

Se'n parla tant, de les eleccions plebiscitàries, que els espanyols sembla que ja estan rumiant en com evitar-les. I en això el PP i el PSOE, no anirien pas separats. Concretament he llegit o escoltat que el mecanisme per intentar impedir-ho serà la reforma de la Llei de Partits, que tan bons resultats va donar, aparentment, al País Basc -després s'ha vist que tota la joia que despertà en el seu moment, s'ha acabat esvaint, i avui Euskadi és cada cop més sobirana, per cert. Aquesta reforma consistiria en il.legalitzar o suspendre qualsevol elecció que tingués per objectiu l'impuls del moviment separatista, o alguna cosa així.

Veure com els guàrdies civils, la policia nacional, retiren urnes dels col.legis electorals catalans, tindria un impacte desastrós en la imatge pública del país. Per això penso que no s'atreviran a fer-ho.

Les eleccions plebiscitàries deixen massa autonomia als espanyols per tal que ens puguin fer mal. Per això jo considero més positiu les eleccions constituents. Aquest model pressuposa que abans d'elles ha tingut lloc una declaració d'independència de Catalunya. De manera que les eleccions constituents legitimen la nova nació. Entenem per eleccions constituents aquelles que tenen una finalitat específica que es tracta per escollir els diputats catalans que redactaran o impulsaran la nova Constitució de Catalunya.

Com es pot veure, les Constituents són un pas més que les plebiscitàries. Tenen lloc en un context de Sobirania i no tenen més límit que la voluntat del poble català, entre d'altres raons perquè es fan un cop declarada la Sobirania. Un cop ja hem passat adults.

No us omple aquesta proposta?

*(NOTA: Post penjat al DGS, 17.07.2013)