Per enèssima vegada, l’Alt Comissionat per a la Marca Espanya, Carlos Espinosa de los Monteros y Bernaldo de Quirós, ha intentat excitar els ànims dels catalans. I per enèssima vegada, ha fracassat. Allò que sobta més d’aquest personatge és que no es cansa d’intentar provocar-nos.Malgrat els seus continuats fracassos. Però ell, és, com es diu en la política espanyola, “inasequible al desaliento”. Ho ha fet, ho fa i ho continuarà fent. Les seves periòdiques aparicions als media per insultar Catalunya, ha fet que ja amb anterioritat més d’un hagi bussejat en la seva biografia política i personal, incloent la familiar, que és on hi ha més substància. Resumint, militats, franquistes, falangistes, nazis, i tot el que vulgueu, més barrejat i ben adobat, amb matrimonis amb 5, 10 o fins i tot més fills, com les rates. Aquest senyor és el paradigma de l’espanyol fatxenda, de l’appartxik que ha servit l’estat espanyol des de l’Administració pública (l’antic Instituto Nacional de Indústria, Iberia, etc), i des del món del negocis i de les seves institucions representatitves. Particularment rellevant, penso que cal destacar-la, és la presidència que va ostentar d’un dels lobbies més importants, fins i tot jo diria el més important que hi ha avui en dia a l’estat espanyol. Em refereixo, és clar, a l’ANFAC. Creada el 1977, és a dir en plena transició política, l’Associación Nacional de Fabricantes de Automóviles y Camiones, que aplega tots els fabricants de cotxes i camions establerts a l’Estat espanyol (és a dir, inclosos els no espanyols), dins “els interessos generals del país“, com s’afirma en el seu web.
L’ANFAC és un lobby amb una força impressionant, perquè, de forma directa o indirecta, la seva actuació afecta a banda de tots els treballadors del sector de l’automòbil i els camions, a la seva indústria auxiliar i components, i a la xarxa comercial de distribuïdors. Centenars de milers de persones, potser fins i tot més d’un milió. Analitzar les relacions de l’ANFAC amb els diferents governs espanyols, des dels de l’UCD, passant pel PSOE i amb els del PP, és sense cap mena de dubte un tema de tesi doctoral de polítiques públiques, que ara mateix ignoro si encara està pendent, però que és de calaix. Sobretot per veure els intercanvis de favors entre uns i altres. Ara mateix, per exemple, el famós plan PIVE, creat sota el govern de Zapatero i mantingut sota el govern de Rajoy, és un exemple paradigmàtic d’aquesta força de l’ANFAC. Probablement, és l’única mesura que els peperos han preservat de l’anterior administració. I no deu ser pas per casualitat.
Bé, Espinosa de los Monteros va ser president de l’ANFAC entre el 1991 i el 1996. A partir del 1997 va entrar a Inditex, l’empresa mare de Zara, on va arribar a ocupar la Vicepresidència, fins que el 2012, el PP, de la mà del Ministre d’Afers Exteriors, l’inefable Garcia Margallo, el va triar com a Alt Comissionat per a la Marca Espanya. Val a dir, que el nou càrrec, amb rang de Secretari d’Estat, va donar lloc a una baralla entre els ministres d’Exteriors, el d’Hisenda, el de Comerç, que es va solucionar com sempre se sol solucionar aquests temes que és fent-lo dependre directament de Presidència,i santes pasqües. La funció del càrrec és la de coordinar totes les accions internacionals per promoure les empreses espanyoles al món. I està clar que amb aquesta funció, els xocs amb la Diplomàcia Catalana en construcció, i obtenint cada cop més èxits, és inevitable. En aquest sentit, sembla que la seva única obsessió és destruir qualsevol intent de consolidar una Marca Catalunya, i de passada, encara que ho té més difícil, destruir també la Marca Barcelona. Per això, quan hi ha un èxit empresarial català, l’home es posa dels nervis i no triga ni cinc minuts en fer unes declaracions intempestives, que després, ha de matisar o corregir, amb l’habitual referència al que “no s’ha entès el que volia dir“.
Bé, en definitiva, no podem caure en la seva provocació continuada. Però sí que tenim l’obligació d’acumular el màxim d’informació sobre aquest personatge, per tal d’utilitzar-la quan sigui el moment escaient. Perque a l’enemic no li podem deixar respirar ni un segon. Ah, per cert, un dels seus cinc fills, l’Ivan, és dels dirigents del partit neofeixista VOX, on fins fa poc militava en Vidal Quadras.
PD. Ahir es va fer públic el cessament “per mutu acord“ de Joan Maria Nin com a conseller delegat i la seva substitució immediata per un espanyol, Gonzalo Gortázar. Molt sospitós tot plegat. És curiós com avui mateix, el tema no obre Telenotícies ni centra les tertúlies, ni res de res, quan es tracta de la institució més important del país!!!! Què ha passat realment, quines són les implicacions d’aquest canvi sobtat? Perquè els mèdia es queden amb la nota de premsa oficial. I la pregunta del milió: Té a veure això amb possibles dissensions internes respecte la posició a adoptar per part de l’entitat quant al procés cap a la Independència? Amb el nomenament de Gortázar, s’ha imposat definitivament l’opció espanyola?
*(NOTA: Post penjat al DGS, el 02.07.2014)
