AVUI ÉS UN GRAN DIA!

Avui el President de la Generalitat, Artur Mas, signarà el decret de convocatòria del que seran unes eleccions plebiscitàries amb tots els ets i els uts. Avui, més que mai, ens hem de posar les piles i encarar aquests 55 dies que queden, amb tota l'energia possible i la impossible. Ens ho juguem tot, i no ens val res més que la victòria!

A partir d'avui, la concentració ha de ser màxima, i cal estar en perfecte formació quan, el proper 11 de setembre, s'iniciï la campanya electoral. Una campanya electoral que per molt dura que sigui, la guanyarem de carrer, això no tinc cap mena de dubte. El tsunami serà total. Les candidatures independentistes aconseguirem una victòria espectacular.

I aquesta victòria serà abassagadora, de manera que als ulls de tot el món, els Catalans i les Catalanes s'hauran pronunciat de manera rotunda a favor de la Independència i tot des d'una actitud sublimment democràtica.

Repeteixo el que ja he dit en altres posts. Cap vot independentista es pot quedar a casa, cap excusa és de rebut. Cap poble, barri, ciutat de Catalunya ha de quedar verge de la nostra presència directa, de manera que derrotarem el populisme mediàtic, que és l'única arma que tenen els espanyols. I que neutralitzarem amb la nostra presència al carrer, a les places, a les carreteres, i si cal a l'espai sideral. No hi ha cap excusa per dir que no n'hi ha prou. Victòria o Victòria!

Què llargs se'm faran aquests sis o vuit mesos de desconnexió, però més que molèsties, els viurem amb joia i emoció, per construir una República Catalana, nova de trinca, amb tot per fer (bé), amb molta il.lusió i tota l'empenta del que un poble orgullós és capaç de tenir quan té a les seves mans el seu futur. 

Perquè no hi ha opció més progressista amb més garanties de llibertat, de progrés i de justícia social que la Independència. La resta són engrunes i excuses de malpagador!

La Catalunya políticament lliure, socialment justa i materialment plena, la tenim a les nostres mans i no la deixarem escapar. Tenim l'honor i la responsabilitat de culminar la feina que les darreres generacions dels darrers tres-cents anys han maldat per assolir-la. Per ells, però sobretot per nosaltres i per les generacions que vindran, hem de rematar la feina, que van construir amb sang, suor i llàgrimes. Però ara amb vots, somriures i treball.

I els que no ho entenguin, es fotran de morros! Vés que hi farem! Però nosaltres no esperarem ni res ni a ningú. Un cop la victòria serà nostra, tothom qui vulgui compartir-la serà benvingut. Però el que és segur és que mai més, ens deixarem prendre la llibertat i la Independència.

Endavant!

A GUANYAR!

Una cosa bona que té el dia 11 de març, és que inicia el compte enrere cap a l'11 de setembre. Queden 6 mesos per al Dia Nacional de Catalunya, i enguany ens trobarem a les portes de les eleccions del 27S. Unes eleccions plebiscitàries, que seran definitives per a la història de la nostra Pàtria. De manera que a treballar i a guanyar!

2014: L'ANY QUE ELS CATALANS DECIDIREM!

Cada dia que passa ho tinc molt clar, més clar. Ja hem entrat al 2014, l'any que els catalans i les catalanes decidirem. Peti qui peti. Decidirem el nostre futur de forma sobirana i posarem un fita per la llibertat de la Nació Catalana. N'estic absolutament convençut. És un honor i és una responsabilitat que no podem defugir. Més encara: no volem defugir. Una responsabilitats envers tots aquells que ens han precedit, molts dels quals s'hi van deixar la pell, la suor, l'esforç i que ara, allà on siguin ens miren i diuen tu que ho pots fer, fins al final, a sac!. I una responsabilitat envers els que vindran, per donar-los un futur lliure i orgullós, aquell que ens ha mancat en les dècades anteriors. Quin millor present que deixar a la posteritat, abans que aquesta ens xucli de forma ineludible! Val a dir, en el nostre descàrrec, que és una oportunitat que no ens l'hem trobada en mig del carrer. 

És una oportunitat que l'hem anat treballant, començant per aquells que van formar part de la Catalunya resistent dels anys 40 i 50, en els moments més durs, més esgarrifosos de la dictadura. Seguint per aquells que en els 60 i els 70 s'imaginaren un món més rebel, més revolucionari, que s'aixecaren contra una dictadura que es resistia a desaparèixer i contra un franquisme sociològic que predicava allò de no ficar-se en política. I després, en els darrers anys del segle passat, la lluita contra l'autonomisme, el borbonisme, i contra un sistema que predicava el conformisme, el consumisme, que s'enfotia dels que sortíem al carrer i ens enfrontàvem amb la policia espanyola, contra la premsa que ens tractava de marginals i d'arreplegats. Poc a poc, però, el món, el país, la societat va anar basculant, i allò que abans semblava impossible ha acabant fent-se realitat (Mandela dixit).

Per que la veritat és que ja som independents! Psicològicament ja hem trencat amb Espanya. Ara només cal fer el pas definitiu. Mai res tornarà a ser com abans. 

S'emperren en voler prohibir la consulta. Ja veurem quant els durarà la seva agonia. La veritat és que quant més bordin més convençuts en sortim de tirar endavant. Cada cop que obren la boca fabriquen independentistes! Els hauríem de fer un monument! Premi a al fatxa sense fronteres que col.labora amb la conversió a la independència de centenars, de milers de persones. 

"Hem d'obligar a que a totes les televisions del món mundial aparegui la imatge, si tenen collons, que no els tindran, de la Guàrdia Civil retirant les 8.000 i escaig urnes de tots els col.legis electorals"

De gent que, com un familiar meu, no feia gaire per tocar el que no sona al personal, apareixia en un dinar familiar amb una bandera falangista -i això que Franco va condemnar a mort el seu avi, militar lleial a la República, i oficial artiller de primer categoria, i ara diu que només parlarà català, tot i que sempre havia parlat espanyol. Una notícia excel.lent per començar l'any. Ha estat una de les primeres trucades que he rebut aquest matí.

La veritat els hem d'obligar a que a totes les televisions del món mundial aparegui la imatge, si tenen collons, que no els tindran, de la Guàrdia Civil retirant les 8.000 i escaig urnes de tots els col.legis electorals. A que no s'atreveixen? Fixeu-vos que ja es comencen a arronsar. El bellotari Monago, que té  l'encàrrec dins del PP d'anar tocant el que no sona, ja diu que suspendre l'autonomia no, però carregar-se en Mas, sí. Això és una baixada de pantalons en tot regla.

Us imagineu la BBC, Al-Jazzeera, la CNN, la CBS, les televisions alemanyes, escandinaves, brasileres, xineses, russes, retransmetent en directe com els números de la Guàrdia Civl intenten emportar-se les urnes. I centenars de milers, milions, de catalans protegint-les?  Però la nostra obligació és anar fins al final.

I en tot cas, després vindran unes eleccions. I en aquestes eleccions els catalans i les catalanes tornarem a tenir el dret a decidir sobre el nostre futur. I llavors serà, si cal encara, el cop definitiu. La independència material és a tocar. Com ja he dit mantes vegades, no és un somni, no és un desig. És una necessitat material inajornable. I a nosaltres ens pertoca fer-la realitat i fer-nos dignes d'aquest moment històric. L'emoció és immensa i les ganes d'entrar en acció també. 

Fem-nos dignes de Catalunya!

Bon any 2014!

ELECCIONS CONSTITUENTS*

Espanya es troba al caire de l'abisme. Amb un cap de l'estat que no s'aguanta els pets, ni la vergonya. Amb un president del govern a l'ull de l'huracà i que es troba a la corda fluixa. Més fluixa que mai. Un cap de l'oposició que no té cap mena de credibilitat com a renovació de res, perquè ja es va cremar d'allò més quan era ministre. Un tribunal constitucional de fireta, sense cap mena de legitimitat. Un poder judicial tercermundista. Una economia ensorrada. Una credibilitat sota mínims. En fi, tot plegat, un desastre, que ratlla l'humor negre quan apareix aquell alter ego de John Wayne Gacy, que respon al nom de Garcia Margalló -amb una o accentuada- i intenta vendre´ns la moto, invendible, de la Marca España.

Des de sectors de l'extrem espanyolisme, s'està intentant aprofitar la situació per a fer un tour de force i intentar fer un canvi de règim, fins i tot arribant a la transició cap a una hipotètica Tercera República... Un escenari que per al Poble Català, fóra de perill de mort.

Hem d'aprofitar aquesta conjuntura. És necessari que les principals forces polítiques catalanaes, que és sinònim de dir, les principals forces sobiranistes del país. treballin plegades per treure'ns d'aquest pou sense fons.

Es parla molt de portar a terme unes eleccions plebiscitàries, on aquestes forces sobiranistes acordarien algun tipus d'entesa que prioritzés el dret a decidir i el triomf de les quals obriria la porta a una consulta sobre la Independència o bé, directament a una Declaració Unilateral de la Independència, per part del Parlament.

Se'n parla tant, de les eleccions plebiscitàries, que els espanyols sembla que ja estan rumiant en com evitar-les. I en això el PP i el PSOE, no anirien pas separats. Concretament he llegit o escoltat que el mecanisme per intentar impedir-ho serà la reforma de la Llei de Partits, que tan bons resultats va donar, aparentment, al País Basc -després s'ha vist que tota la joia que despertà en el seu moment, s'ha acabat esvaint, i avui Euskadi és cada cop més sobirana, per cert. Aquesta reforma consistiria en il.legalitzar o suspendre qualsevol elecció que tingués per objectiu l'impuls del moviment separatista, o alguna cosa així.

Veure com els guàrdies civils, la policia nacional, retiren urnes dels col.legis electorals catalans, tindria un impacte desastrós en la imatge pública del país. Per això penso que no s'atreviran a fer-ho.

Les eleccions plebiscitàries deixen massa autonomia als espanyols per tal que ens puguin fer mal. Per això jo considero més positiu les eleccions constituents. Aquest model pressuposa que abans d'elles ha tingut lloc una declaració d'independència de Catalunya. De manera que les eleccions constituents legitimen la nova nació. Entenem per eleccions constituents aquelles que tenen una finalitat específica que es tracta per escollir els diputats catalans que redactaran o impulsaran la nova Constitució de Catalunya.

Com es pot veure, les Constituents són un pas més que les plebiscitàries. Tenen lloc en un context de Sobirania i no tenen més límit que la voluntat del poble català, entre d'altres raons perquè es fan un cop declarada la Sobirania. Un cop ja hem passat adults.

No us omple aquesta proposta?

*(NOTA: Post penjat al DGS, 17.07.2013)

SER-NE CONSCIENTS*

A mi m’agradaria comprovar que les eleccions del 2012, foren les darreres eleccions autonòmiques. Les següents eleccions al Parlament de Catalunya o bé han de ser plebiscitàries, de manera que els partits patriotes formaran un bloc compacte i derrotarem el bloc espanyolista-negacionista, de manera que immediatament declararem la Independència i si s’escau convocarem un referèndum ratificatori. O bé seran unes eleccions constituents, de Constitució Catalana, s’entén. En aquest cas, voldrà dir que prèviament ja s’haurà declarat la independència de forma unilateral, i ja anirem cara a la construcció d’un estat propi. No hi ha cap altra possibilitat… en el camí cap a la Transició Nacional, òbviament. No em cansaré de dir que l’actual Parlament, ja podria declarar perfectament la independència, de forma unilateral. N’està plenament legitimat. De fet seria la via més ràpida per deslliurar-nos del llast espanyol. 

Però posem que volem ser més papistes que el papa, i llavors convoquem eleccions, bé en un dels sentits exposats més amunt, bé en l’altre. Hi ha el risc que, convocant eleccions, els nostres enemics mortals, les vulguin convertir en autonòmiques. I això s’ha d’evitar de totes totes. Sovint els propis independentistes caiem en les trampes que ens fan els espanyols. Corregeixo: molt sovint hi caiem, perquè si no, ja fóssim lliures, no? I encara més, sovint els independentistes caiem en les nostres pròpies trampes, la qual cosa ja té mèrit…

Posaré un exemple que se’m va fer avinent aquest diumenge passat, tot assistint, com a convidat, a la Conferència Nacional d’Esquerra. Però ben pensat, el que ara diré és generalitzable a tots els partits, no només a la venerable formació republicana.

En les properes eleccions, que si no podem evitar-ho, se celebraran en el seu moment, i que com he dit abans, només poden ser o bé plebiscitàries o bé constituents, qui cridi “Oriol, president!”, o qui cridi “Artur, president!”, o qui cridi “Joan i Dolors, co-presidents! (ai mare!)”, estarà fent, objectivament, el joc a l’autonomisme. És a dir, estarà convertint les eleccions en un nova contesa autonòmica.

I la raó és ben clara, en les properes eleccions, si són plebiscitàries, no hi ha Arturs, Oriols, Joans i Dolors que valguin. L’única consigna que s’ha de sentir és el d’Independència!, per activa i per passiva. La independència com a garantia per a la supervivència i l’expansió de la identitat catalana. Hem d’omplir el carrer d’Independències i d’estelades… i, naturalment, de gent.

Qui no sigui conscient d’això, segur que posarà tots els seus esforços en obtenir un màxim nombre de diputats … autonòmics, per molt independentistes que se’n diguin. La història i la política ens ensenyen que dir-se d’una determinada ideologia, no garanteix que la segueixis, si no que te’n surts com pots per anar tirant de beta. La política independentista, no és la que fan els diputats independentistes. És la que ens porta a la independència per la via més ràpida. Perquè és urgent assolir-la.

En les properes eleccions, sobretot si aquestes són plebiscitàries, cal deixar-se de partits i llistes i votar per la Independència, que a poder ser, ha d’estar la més reforçada  possible. Si, com a mi m’agradaria, fossin unes eleccions constituents, és evident que l’escenari seria molt més delicat. Llavors caldria que els dos principals partits es posessin d’acord, fet molt difícil, en el relat de les eleccions. Aquestes eleccions, llavors es tractaria de saber quin país volem o desitgem, i els candidats haurien d’anar a per totes, perquè els deures ja s’haurien acabat.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 10.07.2013)

LA DECLARACIÓ UNILATERAL D'INDEPENDÈNCIA, LA VIA ADIENT

Catalunya es troba enfrontada a un dilema triple per realitzar la seva Independència. Ha de convocar una consulta o referèndum? Ha de plantejar-se unes eleccions plebiscitàries? O, en darrer terme, a d'aprovar una Declaració Unilateral d'Independència?

Des del meu punt de vista, la resposta és clara: ha de procedir a aprovar una Declaració Unilateral d'Independència (DUI, d'ara endavant), el més aviat possible. Cal tenir present, que les tres opcions no són antagòniques en termes generals. Poden ser fins i tot complementàries. Però el gran dilema és com executar-les cronològicament: és a dir, quina va primera, quina després i quina és la darrera.

La que presenta més problemes, i de lluny, és la consulta o referèndum, sobretot si aquesta es fa en el marc de la legislació ecspanyola. Des del meu parer, aquesta possibilitat és literalment morta. Els espanyols mai acceptaran que amb les seves lleis, la seva cash cow o la seva gallina dels ous d'or, se'n secessioni. Ni harta vino, vaja. I en el cas, hipotètic que, per pressions exteriors (UE, USA) ho acceptés, la campanya estaria tan viciada, tan manipulada, tan sotmesa a tot tipus d'abusos, que de fet constituiria un frau. Fins i tot estic segur que els ecspanyols farien tot el possible per tancar el senyal de TV3, que ells identifiquen com el seu principal enemic mediàtic. En tot cas, caldria la presència d'observadors internacionals, tot i que no penso que el govern espanyol els acceptés. En definitiva, una consulta o referèndum dins de la legalitat espanyola és un pur suïcidi polític.

Dos. Unes eleccions plebiscitàries, té l'avantatge respecte l'anterior que l'únic que les pot convocar és el President de la Generalitat, de manera que només compta la seva voluntat, no la dels espanyols. I només això ja és un gran pas. A partir d'aquí ja comencen, però, les complicacions. Pressuposa la creació d'una candidatura única sobiranista amb l'objectiu d'arrassar al Parlament? O bé la signatura prèvia d'un acord entre partits que tot seguit s'enfrontaran a matadegolla per veure qui es col.loca en la pole position de la Independència? 

La primera opció la veuria més plausible, però poc probable. Es podria fer una coalició CiU-ERC, amb un ticket Mas-Junqueras, que realment podria ser imbatible... tret que el factor Duran i Lleida que embogiria fins a límits insospitats i faria tot el possible per trencar-lo, sense estalviar-se cap recurs. A més també hauria d'incloure Iniciativa i fins si tot sectors socialistes tipus Ernest Maragall. I els rosega-pastanagues no perdrien ocasió per anar tocant el que no sona.

De fet, aquí el problema seria si els partits sobiranistes actuen com a tals o prioritzen els seus interessos immediats. I aquí, el gran risc és que, per exemple, ERC prioritzi el sorpasso a la independència. Segons m'han comentat fonts internes, molts republicans no fan més que somniar en abraonar-se damunt la nau convergent, com si es trobessin en un combat al mar, armats fins a les dents i assedegats de sang. I així, naturalment, poca cosa es pot fer. Tot i que alguna sí, com tirar per la borda el llast unionista o duranista. Segons els baròmetres d'opinió pública, un 78,2% dels votants de CiU, votarien per la Independència, la qual cosa vol dir que el vot espanyolista o duranista n'és el 21,8%, uns percentatges que són ben rotunds.

És precisament aquest tema de la priorització, el que posa en perill la possibilitat d'un acord previ entre partits, perquè el més probable és que en l'escalfor de la campanya posterior, aquest acord salti pels aires, i tot se'n vagi a can pistraus.

Per altra banda, alguns espanyols han suggerit la possibilitat d'anul.lar unes eleccions en clau plebiscitària, argumentant que plantegen un escenari que va més enllà de les competències del Parlament de Catalunya. Una posició insostenible, aquesta d'anul.lar eleccions en el marc de la Unió Europea... Del tot impossible, vaja.

L'opció de la DUI, té el gran avantatge que tot depèn de Catalunya, i res d'Espanya. La DUI es pot fer de forma immediata. A hores d'ara si es votés la DUI, el sí a la Independència obtindria, hipotèticament 87 vots favorables i 48 contraris, és a dir, un 64.4%. És cert que podrien haver sorpreses: els 13 escons duranistes podrien passar de bàndol, en la seva totalitat o en part. Jo diria que només uns pocs d'ells ho farien. També hi cabria la possibilitat que algun convergent li tremolessin les cames, i que des dels rengles d'ICV algú altre embogís,no debades, només el 50.4% dels seus votants recolzen la sobirania. Però també podria passar que diputats socialistes canviessin de bàndol, encara que pocs, uns quants d'ells ho podrien fer.

En termes generals, penso que tindria molta importància la percepció prospectiva de qui guanyaria, sobretot en polítics que poden perdre el seu escó. I com sempre en aquestes circumstàncies, es decantarien cap al cavall guanyador.

A banda del possible i probable moviment de peces que acabo d'esmentar, també s'ha criticat a la DUI que no seria ben vista a ulls internacionals. Jo penso que contràriament, la immediatesa dels seus efectes seria agraït, perque tallaria de soca-rel el periode d'incertesa o de radicalització que suposaria fer una campanya referendària o unes eleccions plebiscitàries. En aquest sentit, seria clau que existís ben fixat un ordre públic en mans de la Generalitat i només de la Generalitat, i aquí el paper de lideratge presidencial serà clau. També ho seria tenir controlats els elements armats sota les ordres de Madrid...

En definitiva, com diu la dita, no es pot fer una truita sense trencar ous. I pensar que l'accés a la Independència es farà amb el vist-i-plau del 100% dels ciutadans, és somniar un altre tipus de truites. Hi haurà gent que farà el possible per evitar-ho, i hem de tenir present que si no volem tornar enrere, a aquesta gent se l'haurà de derrotar sense contemplacions, perquè no s'atindran a raons. 

Com ja vaig escriure en un altre post anterior, aquells que no estiguin disposats a derrotar els ecspanyols que no acceptin la voluntat majoritària dels catalans, millor que no facin nosa. Perquè se'ls haurà de derrotar, d'una vegada i de forma definitiva.

Un cop declarada la independència, i establerta una legalitat catalana, naturalment, es pot fer un referèndum ratificatori o convocar unes eleccions que ja serien constituents i on legítimament els diferents partits tractarien d'obtenir els millors resultats, però això ja seria una altra història.