A mi m’agradaria comprovar que les eleccions del 2012, foren les darreres eleccions autonòmiques. Les següents eleccions al Parlament de Catalunya o bé han de ser plebiscitàries, de manera que els partits patriotes formaran un bloc compacte i derrotarem el bloc espanyolista-negacionista, de manera que immediatament declararem la Independència i si s’escau convocarem un referèndum ratificatori. O bé seran unes eleccions constituents, de Constitució Catalana, s’entén. En aquest cas, voldrà dir que prèviament ja s’haurà declarat la independència de forma unilateral, i ja anirem cara a la construcció d’un estat propi. No hi ha cap altra possibilitat… en el camí cap a la Transició Nacional, òbviament. No em cansaré de dir que l’actual Parlament, ja podria declarar perfectament la independència, de forma unilateral. N’està plenament legitimat. De fet seria la via més ràpida per deslliurar-nos del llast espanyol.
Però posem que volem ser més papistes que el papa, i llavors convoquem eleccions, bé en un dels sentits exposats més amunt, bé en l’altre. Hi ha el risc que, convocant eleccions, els nostres enemics mortals, les vulguin convertir en autonòmiques. I això s’ha d’evitar de totes totes. Sovint els propis independentistes caiem en les trampes que ens fan els espanyols. Corregeixo: molt sovint hi caiem, perquè si no, ja fóssim lliures, no? I encara més, sovint els independentistes caiem en les nostres pròpies trampes, la qual cosa ja té mèrit…
Posaré un exemple que se’m va fer avinent aquest diumenge passat, tot assistint, com a convidat, a la Conferència Nacional d’Esquerra. Però ben pensat, el que ara diré és generalitzable a tots els partits, no només a la venerable formació republicana.
En les properes eleccions, que si no podem evitar-ho, se celebraran en el seu moment, i que com he dit abans, només poden ser o bé plebiscitàries o bé constituents, qui cridi “Oriol, president!”, o qui cridi “Artur, president!”, o qui cridi “Joan i Dolors, co-presidents! (ai mare!)”, estarà fent, objectivament, el joc a l’autonomisme. És a dir, estarà convertint les eleccions en un nova contesa autonòmica.
I la raó és ben clara, en les properes eleccions, si són plebiscitàries, no hi ha Arturs, Oriols, Joans i Dolors que valguin. L’única consigna que s’ha de sentir és el d’Independència!, per activa i per passiva. La independència com a garantia per a la supervivència i l’expansió de la identitat catalana. Hem d’omplir el carrer d’Independències i d’estelades… i, naturalment, de gent.
Qui no sigui conscient d’això, segur que posarà tots els seus esforços en obtenir un màxim nombre de diputats … autonòmics, per molt independentistes que se’n diguin. La història i la política ens ensenyen que dir-se d’una determinada ideologia, no garanteix que la segueixis, si no que te’n surts com pots per anar tirant de beta. La política independentista, no és la que fan els diputats independentistes. És la que ens porta a la independència per la via més ràpida. Perquè és urgent assolir-la.
En les properes eleccions, sobretot si aquestes són plebiscitàries, cal deixar-se de partits i llistes i votar per la Independència, que a poder ser, ha d’estar la més reforçada possible. Si, com a mi m’agradaria, fossin unes eleccions constituents, és evident que l’escenari seria molt més delicat. Llavors caldria que els dos principals partits es posessin d’acord, fet molt difícil, en el relat de les eleccions. Aquestes eleccions, llavors es tractaria de saber quin país volem o desitgem, i els candidats haurien d’anar a per totes, perquè els deures ja s’haurien acabat.
*(NOTA: Post penjat al DGS, el 10.07.2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada