BATLLESSA COLAU, ET QUEDEN 12 HORES PER DETENIR AQUEST TERRORISTA ESPANYOL

Si aquest nazi no està detingut en menys de 12 hores, des de la batllessa Ada Colau, passant pel Regidor de Seguretat, Albert Batlle, fins al cap de la Guàrdia Urbana han de dimitir o ser destituïts. Diuen que es diu Marco Redondo Castilla.

I sí, ha començat una cacera humana!

EL JORN DELS MISERABLES*

L’operació d’estat que ha significat la reelecció d’Ada Colau al capdavant del govern de Barcelona, amb el suport, ben esperat, dels socialistes i, l’inesperat, de Manuel Valls, aprofundeix clarament en la crisi de l’estat espanyol i en la construcció de la República Catalana. 

I això és així, perquè ha obligat els espanyols a actuar a la desesperada, contra tota lògica, i sorprenent l’opinió pública internacional, que ha vist com una suposada líder de l’esquerra més populista, era escollida gràcies als vots d’un polític desprestigiat a França i arreu del món. 

Això no és normal. Això no s’entén des d’una lògica europea, i fins i tot diríem mundial. A l’Europa progressista, això no s’hauria acceptat mai. Però és ben evident que, a Espanya, té tota la seva lògica. 

Hem assistit a una nova «Operació Salvar Espanya», i en van unes quantes. I a cadascuna d’elles, el desprestigi espanyol s’ensorra cada cop més. 

Després d’aquest episodi, només els falsos comuns poden estar satisfets. Els que ho són de debò, encara deuen d’haver caigut en un estat de depressió profunda. I no és per casualitat. Que qui estigui darrera del vot a la Colau, sigui el fons Blackstone, una de les empreses que més terrorisme immobiliari practica resulta una paradoxa. 

O potser no. Siguem realistes i pensem en clau de realpolitk. Que ja va sent hora. Deixem-nos de lliris i teletubisme. Els espanyols ens volen la pell. I el PSOE s’ha proposat fer de braç executor. I van a per totes. És a dir, el PSOE és l’enemic aferrissat de la República Catalana. I amb ell, és clar, el seu acòlit, el PSC. Aquesta constatació òbvia, de calaix, ens porta a dues reflexions que penso que són rellevants.

La primera és que l’»Operació Colau», no és més que la primera fase. Amb ella s’ha aconseguit el trencament de l’equidistància dels dirigents dels comuns i de tots aquells que esperen d’això aconseguir una menjadora, que, a partir d’ara la defensaran a matadegolla. S’ha acabat la comèdia, i el PSOE suma un nou aliat. Tots els discursets esquerranistes de la Colau i companyia s’han esvaït, engolits pel miratge de continuar ocupant les cadires. Que sense elles, la vida és molt dura. Ara, ben probablement, assistirem a actes folclòrics de radicalisme social, totalment innocus per al poder espanyol. 

Aquesta fase, serà seguida, m’hi jugo un pèsol, pel gran envit que representarà l’»Operació Borrell»**, és a dir, la presentació d’aquest individu com a candidat a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, amb l’objectiu, és que esdevingui el President de la Generalitat. I d’aquesta manera donar per acabat el procés. 

Per aconseguir aquest objectiu, el PSOE necessitarà d’un nou aliat. I aquest, tot sembla indicar-ho, seran els dirigents liquidacionistes que actualment es troben al capdavant d’Esquerra Republicana. Es veu a venir, cada cop més clar. Serà la tàctica del salami, que ja era aplicada durant la guerra freda a l’Europa sota control soviètic, i que consisteix, essencialment, en anar afeblint l’enemic, no de tot d’una, sinó tall rere tall, fins que no en quedi res, d’ell.

Això em porta a la segona reflexió. El lamentable espectacle que hem vist en els pactes postelectorals locals ens hauria de servir com un toc d’atenció. Els partits republicans, ens alguns casos, han caigut de quatre potes en la trampa espanyola. Amb l’agreujant que alguns d’ells ho han fet sense complexos, anant-se al llit municipal amb el seu major enemic. Repetim-ho: el PSOE. No entendre que davant la suposada estratègia local que han esgrimit alguns polítics de vol gallinaci, els espanyols han aconseguit quotes de poder que no es mereixien i que les faran valer que arribi el moment.

Per això, és necessari, s’imposa, no deixar entabanar-nos. Tenim una força immensa al nostre abast. 

Tenim un President a l’exili, i un a l’interior, que estan disposats a anar a per totes. Ells han de ser, de fet, són, el nostre referent. I hem d’ajudar-los a acabar la feina. La nostra batalla a Europa és més decisiva que mai. L’estem guanyant i la guanyarem, si no ens deixem fer talls, com voldrien els nostres enemics.

Amb el President Puigdemont al Parlament Europeu, els espanyols estan derrotats. Només és qüestió de no afluixar. I sobretot d’actuar amb realpolitk. Sense caure en el kumbaianisme, ni en abraçades llefiscoses.

(*NOTA: Publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.90, JUNY 2019)
(**NOTA: És evident que els darrers esdeveniments del mes de juliol, canvien molt aquest plantejament. De fet, però, demostren el grau de desesperació dels espanyols, que ja han conclòs que l'escenari del xoc serà Europa, tal i com el propi President Puigdemont sempre ha mantingut.)

REPUGNÀNCIA, INDIGNITAT, PATETISME... CAL DIR RES MÉS????

Aquesta és l'Espanya de la que els Domènech, Colau, Coscus, Franco Rabell, dubten de marxar i l'equiparen a la República de Catalunya en tant que Estat independent. 

No sé pas, què dirien els seus estimadíssims referents internacionals, tipus Gramsci et cia....

Postcos... de què aneu?

LA TURISMEFÒBIA, OBJECTIU DEL CNI

L'atac, perfectament coordinat, contra un hotel de Barcelona, ha de ser la gota que fa vessar el got. La turismefòbia es converteix ja en una actitud violenta, que suposo que a hores d'ara ja està sent analitzada pels Mossos d'Esquadra, i no dubto que més aviat que tard, els seus responsables siguin identificats, detinguts, jutjats i condemnats. No es pot deixar passar. La condemna, per part de jutges espanyols, és més incerta.

I és que la turismefòbia és, no tinc cap mena de dubte, una operació d'intel·ligència dirigida pels aparells de l'estat, probablement el CNI. I la raó és ben senzilla.

Barcelona s'ha convertit en un referent turístic mundial, i sobretot des del 2011, quan CiU va arribar al govern local, de la mà de Xavier Trias, i en ple procés independentista, Barcelona va deixar de ser la segona ciutat d'Espanya, per ser la Capital de Catalunya. De manera que els milions de turistes que la visiten de seguida els quedava clar aquest missatge. Això implicava que quants més turistes menys Espanya. De seguida van saltar les alarmes a Espanya i es va posar en marxa l'operació turismefòbia, mitjançant l'impuls de suposades plataformes ciutadanes que intenten boicotejar l'auge internacional de Barcelona, i sobretot, seguint la línia estratègica dels serveis d'intel·ligència espanyol, donar una imatge de la ciutat i per extensió de Catalunya, d'una societat violenta i dividida. 

El CNI ha obtingut diversos èxits: animar una paleoesquerra, totalment passada de voltes; l'al·lucinant i incomprensible arribada al poder local de l'agent espanyola Ada Colau, després de terribles errors dels partits independentistes (de tots, començant per CiU, seguint per ERC, i per no parlar de la CUP, actuant de tontos útils); i ara, convertir el turisme en una cosa negativa per a l'opinió pública, o per una part molt important d'ella. 

És obvi que una societat sotmesa a una monoactivitat econòmica és un risc que s'ha d'evitar de totes, totes. Però fer una política turística planificada i diversificada, pot ajudar econòmicament, socialment i en tots els sentits a una Catalunya que encara té molts problemes laborals, De manera que cal unes polítiques publiques concertades, que aportin valor, que contractin persones, que converteixin els barris de Barcelona, en llocs de qualitat i acabin amb situacions de misèria, d'habitatges precaris, insalubres, i on és impossible portar una vida sana en ple segle XXI.

Cal ser valents, desemmascarar la paleoesquerra, col·laboradora del CNI, i sobretot desarticular aquests brots de violència, que si no es controlen ja, poden evolucionar, per la pròpia lògica de l'espiral de violència, en quelcom molt més seriós.

L'OBSESSIÓ MALALTISSA DE COLAU PEL BORN!

Aquests carros ja sé com acabaran... Fins als ous!

THAT'S FUCKING AWESOME!

The Francos equestrian statue, retrieve by Mayoress Colau, painted and with a pig's head at the top. Oh boy, Catalans Patriots are inspired. Please, don't stop. We want more! And we have until January!

FUCKING AWESOME!

LA CUP AFAVOREIX COLAU I ELS SOCIATES

Fa uns dies la Colau menyspreava la CUP. La resposta per part d'aquesta ha estat... votar-li els pressupostos i d'aquesta manera aplanar el camí per a que els sociates entrin en el govern de la Capital Nacional de Catalunya. Gran operació estratègica! 

Ara veurem si fan el mateix amb els pressupostos de la Generalitat. Em jugo un pèsol que no serà tan senzill. Les diputades cuperes retorceran els ous dels consellers fins aconseguir qualsevol parida.

El terrible de tot plegat és que ja res no sorprèn, no indigna. Només cansa, només avorreix. La tasca cupera consisteix en fer de mamoporreros dels sociates. És tan penós, que produeix basques. 

Els sociates ja governen a les quatre capitals de demarcació. I ho fan amb pactes diferents. Són uns cracks! Amb els convergents a Girona. Amb els naranjitos a Lleida, amb els peperos a Tarragona i ara amb els colauistes a Barcelona. Un 10 sí senyor.

I el pitjor de tot, és que la Colau, no només sobreviu, si no que es reforça. Ara l'equip de govern ja no seran 11 contra la resta, sinó que comptarà amb els 4 sociates. I no m'estranyaria que aviat també entressin els erkys. 

N'hi ha per llogar-hi cadires!

INDIGNANT!

No hi ha cap excusa. I no penso amagar el cap sota l'ala i dir que no passa res. Perquè la situació que s'ha esdevingut a Girona, és veritablement indignant. Que el fet que les quatre ciutats que són capital de província, estiguin controlades per Espanya és, literalment, intolerable.

A Barcelona, el tumor colauita fa i desfà com vol. Més aviat desfà. Gràcies a una desastrosa campanya electoral menada per l'anterior batlle, primer. I després als complexos dels dos partits d'esquerra catalans, que donen oxigen a una formació que només compta amb 11 escons sobre 45 (o 47 ara no recordo). Increïble. Tot el que està passant a Barcelona aquests darrers dies, per no dir setmanes i mesos, és patètic. I imperdonable.

A Lleida, ja ho sabem, aquest insult a la intel.ligència, que hi ha com a paer, ha pactat i ha rendit la ciutat als espanyols i, aquest sí, sense cap tipus de complex, està atemptant contra el català i fomentant l'espanyolisme, amb l'exèrcit espanyol inclòs. Una estratègia que, no només el PSC no pensa corregir, si no que està generalitzant a nivell nacional. Un partit, per cert, cada cop més espanyol i allunyat de la centralitat sobiranista de Catalunya.

A Tarragona, el batlle socialista, embogit amb la borratxera dels Jocs del Mediterrani, i emmerdat en problemes judicials, no ha tingut cap dubte en pactar amb els espanyols del PP, i amb les deixalles duranistes (un regidor). Tampoc sense complexos. Espanyol hasta las cachas que deia Ortega y Gasset.

I finalment, el darrer episodi del drama, ara a Girona, la que sempre pressumia d'estar menys bruta d'espanyols, va i el nou fenòmenu de batlle pacta el cartipàs amb dues formacions espanyolistes, que són veritables marcians a nivell local. Això, senyor Mas, és refundació? És fundació de res? Cert que els socis republicans locals són una fauna, diríem, especial, però realment calia arribar a aquests extrems?

La credibilitat del nou projecte que impulsa el President Mas està en joc a Girona. Ho sento, però la cosa és així. El senyor Ballesta, si continua per aquest camí, no pot formar part del nou projecte, això està claríssim. 

Si ens pensem que podem tirar endavant el procés amb els governs locals d'aquestes quatre ciutats, entre elles la Capital Nacional!, mediatitzats pels partits espanyols és que és de bojos! 

A Espanya ni aigua, que ells bé que també ho fan a la inversa.

LA CROSTA SOCIATA I EL TUMOR COLAUISTA

L'episodi de la vaga del metro ha demostrar ben a les clares que els espanyols estan disposats a engegar-ho tot a rodar abans de rendir-se. No és cap novetat. Només que cal estar preparats.

Que l'aristocràcia dels treballadors es mobilitzi contra la precarització és lògic. No volen perdre els seus privilegis. Amb sous de més de 30.000 euros anuals, per apretar botonets en uns vagons que quasi funcionen sols, naturalment no volen veure perillar el seu estatus. És el mateix que passa amb els treballadors de la SEAT, de TV3, de moltes de les empreses de l'IBEX, amb els catedràtics de la pública que cobren sous més que arregladets, fet que no els impedeix segregar discursos ultraesquerranosos... I per no parlar de la burocràcia sindical, que viu d'allò més bé... Una servidora tenia claríssim que no cedirien. Després de l'exemple de la CUP, estava clar que anaven a per totes.

Però no penso que sigui adient carregar els neulers sobre els que, teòricament, són els febles. No, aquí hi ha un responsable directe i un de principal. El responsable directe és, sense cap mena de dubte Transports Metropolitans de Barcelona (TMB). Aquesta empresa pública és un autèntic cementiri d'elefants sociates, i els seus actuals gestors, uns passerells com una casa de pagès. TMB no ha actuat amb responsabilitat, ha deixat que el conflicte es pudrís i arribés a una situació insostenible. L'estratègia és molt clara: deixar que es degradi el conflicte i després intentar emmerdar la Generalitat, que tòtila com és, mediarà i acabarà emportant-se totes les hòsties. Però és que és de manual! Sempre ho han fet, això. Com quan les protestes estudiantils de fa uns anys. Els rectors, anaven de durs, no cedien, la situació es degradava i llavors havia de sortir la Generalitat a posar ordre, i de passada rebia de valent. Sobretot quan recorria a accions contundents. 

A veure si ho entenem, l'empresa, per definició, ha de procurar que el conflicte no esclati en tota la seva cruesa. Per responsabilitat. I si cal seure 24 hores, es fa. I si són 48, també. O més. I ha de fer una cosa més: ha de desarmar d'arguments als representants sindicals per evitar que ells es vegin temptats d'aixecar-se. Si cal, la victòria ha d'arribar per esgotament. Punt. 

Però a ningú no se li escapa, que l'empresa i els seus gestors, són un manats per part del poder polític que els controla, que no és altre que el govern local de Barcelona, és a dir, la fada Colau. La responsable principal de tot el pollastre. L'autèntic tumor de la política catalana a hores d'ara. Jo és que encara no entenc com amb només 11 regidors pot arribar a tenir tant poder, i sobretot tanta visibilitat mediàtica. Hi ha partits polítics que han de replantejar si és intel.ligent donar oxigen a aquesta ni-ni. 

Bé, sí que ho entenc. El tumor colauista, que ara intentarà eixamplar-se per tota Catalunya (aixxx que ara no podran fer noubarrisme!) és un invent espanyolista, un frankenstein per evitar el triomf de l'Independentisme. 

Pels colauistes, el MWC 2016, sobra. Com el turisme multinacional a Barcelona, també. Ells volen una Barcelona ben espanyola, sobretot si és disfressa de republicana, sobretot si del que es tracta és de sacrificar a seva catalanitat, com està passant amb la Plaça Llucmajor.

En definitiva, entre una aristocràcia proletària que per imposar les seves exigències és capaç de tot, més el femer sociata i el tumor colauista, és evident que Catalunya necessita fer una esbandida. Calen uns institucions, siguin un comitè d'empresa, sigui una empresa pública, sigui un govern local -oimés si és el de la Capital Nacional- en mans de gent compromesa amb el país, és a dir, amb la seva gent. I per aconseguir-ho cal que tots aquells que ens sentim compromesos, ens mobilitzem en aquests moments decisius. No valen ni estripades, ni excuses. Ni tampoc cometre errors, com en el passat, que ens han costat molts cars. Ens hi juguem molt. Ens ho juguem tot.

EL TUMOR

Diguem-ho clar i sense embuts. Ada Colau és el tumor de la política catalana. Un autèntic frankenstein, en el sentit que és un personatge de laboratori, dissenyat especialment per intentar fer fracassar la Independència. El seu ni-nisme és només comparable al seu odi envers el projecte de fer lliure el poble català. Com sempre, l'espanyolisme utilitza Barcelona per anar contra Catalunya. Ja ho van fer a principis del segle XX amb els lerrouxistes, després els franquistes, amb el porciolisme i més endavant els sociates amb el maragallisme olímpic. Ara ho intenten de nou amb el colauisme, que fa del noubarrisme, per entendre'ns, la seva referència ideològica. 

El més increïble de tot és la feblesa sobre la que governa. I el fàcil que seria desmuntar-la d'una vegada. Però vés per on els partits d'esquerra catalans, és a dir, ERC i la CUP, li riuen les gràcies. Arriben en alguns casos a límits de vergonya aliena. I ella, dia sí i dia també, els menysprea, els margina, els insulta. I ells es queden tan panxos, com si sentissin ploure.

Més preocupant encara és que la pròpia Generalitat també li doni cove i la tractin com una persona civilitzada, quan de fet és una fera ferotge que si en té la possibilitat, acabaria amb ella.

Ara, embogida pels resultats de les eleccions espanyoles, ja planifica una candidatura per a tot Catalunya. Naturalment, no triomfarà, si entenem per triomf, guanyar, però sí que pot fer mal. Per això és fonamental parar-li els peus en sec.

I a hores d'ara, l'únic polític que ho ha dit, clar i català, és, per descomptat, Artur Mas. Ho va dir en el seu discurs davant el darrer Consell Nacional de CDC. Ho podeu veure en aquest mateix bloc, uns posts més enrere. 

Concretament, va emprar les paraules adients, les que una servidora hagués emprat si m´ho haguessin preguntat.

Per això és tan important preparar una projecte polític desacomplexadament independentista. I això és el que proposa Mas. I això és el que, a hores d'ara, són incapaços d'oferir ERC i la CUP, atrapats en la trampa de l'engrunisme i dels flower-power. 

Cal ser durs i a l'hora, sobretot, intel.ligents. I no deixar-nos ensarronar pels discursos bonistes que, de fet, són malignes, perquè intenten contraposar independència amb justícia social. Com ho fa l'impresentable d'en Coscubiela, el qual no ha dubtat fins i tot a emprar la seva pobra mare com a carn de canó propagandista. Aquests estalinistes reciclats, no enganyen ni al tato. 

Colau és un tumor, i cal extirpar-la abans que sigui massa tard i s'estengui per teixits sans però a l'abast del discurs bonista i engrunaire. És una necessitat i un deure el fer-ho. I el farem.

DUES QUE VAN FUMADES (BÉ, DE FET SÓN 3, PERÒ DEIXEM-HO EN 2, NO REMENEM MÉS LA MERDA)

En els darrers dies dues polítiques semblen que van fumades, en el sentit de sobrades. Vull dir que gasten uns fums que déu n'hi do. Em refereixo als casos de la Fada Colau i de l'Arrambadas. Segurament també en trobaríem algun altre, però, millor deixar-ho i no remenar la merda, que ja se sap que fa pudor. Anem a pams.

Algú se'n recorda del cartell electoral de l'Artur Mas que apareixia com un Moisès, de manera, certament, força desafortunada? Oi que sí? Oi que va ser motiu de conya, befa i fins i tot d'escarni? Què diuen ara tots i totes aquelles de la foteta de la batllessa ni-ni, marcant paquet al Saló de Cent de la Casa Gran per a més gran deshonor dels barcelonins i les barcelonines? Callen. Fins i tot la ni-ni se les dóna d'angelical. 

Però bé, el que realment on anava és que el seu càrrec polític penja, literalment d'un fil. I tot i així gasta uns fums que ni un rei absolut. Es pensa que és la reina del mambo, i que totes li ponen. Jo és que realment, no puc entendre com hi ha gent amb responsabilitat política que hauria d'actuar i posar-la d'una vegada entre l'espasa catalana i la paret espanyola, i que es deixi de tonteries, que ja els tenim ben bé plens. Costa tant? Com deia en l'anterior post, a més ara, es permet el luxe de menysprear els partits de l'esquerra catalana i vol muntar un xiringuito de l'esquerra a seques, és a dir, engrunes, més engrunes, tantes engrunes que fa feredat. De debò que no hi ha voluntat política de parar-li el peus?

L'altra fumada és la que va pavonejant que és la Cap de l'Oposició al Parlament de Catalunya. Però a veure, criatura, ets conscient que ets la Cap de l'Oposició més feble, més patètica de tota la història del Parlament des del 1932? Tret del cas d'en Junqueras, en el 2012, que, acceptem-ho, va ser un cap de l'Oposició especial, tu ets la Cap de l'Oposició amb menys diputats, de manera que no vagis tan sobrada. Jo realment penso que caldria reservar aquest càrrec no a la segona força amb més diputats, sinó a la segona força que sigui clarament una alternativa al govern, i està clar que C's, en l'actual Parlament, no ho és, de manera que no hauria de rebre aquest reconeixement que li permet gaudir d'una sobrerepresentació institucional i mediàtica que no es correspon amb la realitat. 

És tan difícil entendre-ho?

NOU MENYSPREU DE COLAU A ERC I LA CUP

La proposta de la batllessa ni-ni Ada Colau de crear un nou espai polític és un nou menyspreu envers els dos partits que diuen ser els representants de l'esquerra catalana. Em refereixo, és clar a ERC i a la CUP. Dos partits que estan profundament acomplexats pel fet de ser partits independentistes, és a dir de base nacional catalana, però que pateixen quan els espanyolistes que van de progres, i que no ho són, els insulten i els menyspreen amb els típics arguments del marxisme de manual. 

El potent aparell politicomediàtic de l'esquerra engrunes torna a atacar de nou, ara amb l'ariet d'aquesta indocumentada i per això populista i estripadora que es diu Ada Colau, que naturalment no tolera el discurset dels dos partits esmentats, segons el qual ells són la l'esquerra catalana. 

Per a l'esquerra engrunes no existeix l'esquerra nacional (catalana), només existeix l'esquerra. Punt. El seu anacionalisme, és la demostració fefaent que estan al servei d'Espanya, per minar el projecte independentista.

Que tant ERC com la CUP siguin víctimes d'aquest assetjament ideològic és el que em treu de polleguera i el que em dol més. 

Per sort, això no passa en l'espai progressista liberal. Un cop desempallegat de la creu i el llast dels duranistes, Artur Mas té les mans lliures per fer un partit nou, modern, desacomplexat i declaradament independentista. 

Fóra bo que, sobretot ERC fes el seu propi aggiornamento, i que deixés de banda el seus complexos. Penso que ara, amb el pes institucional que té sobretot al govern pot fer passos en aquest sentit, convertint-se en l'esquerra nacional catalana que marqui paquet enfront les escorrialles del PSC i sobretot de la pròpia Colau, a la qual se li ha de recordar permanentment que governa Barcelona de forma diríem que rellogada i a la qual caldria posar sistemàticament entre l'espasa independentista i la paret espanyola. Cosa que és molt senzill de fer, però que increïblement no es fa.

Pel que fa a la CUP, la veritat, o hi ha una revolta de les bases locals i comarcals contra la casta dirigent infiltrada per agents espanyols, disfressats de grupuscles anti-capitalistes, o acabaran apuntat-se a la teranyina colauista. Molt trist.

EL SECRETARIAT

El Secretariat Nacional de la Cup està format per 15 persones. La seva darrera renovació va ser al mes de juliol, en l'Assemblea Nacional que es va celebrar a Castelló de la Plana. Això vol dir que va ser amb posterioritat a les eleccions municipals, en les quals, com és ben conegut, la CUP va obtenir uns resultats notables, amb 372 batllesses i regidores (al Principat). 

Paradoxalment, però, en l'Assemblea de Castelló, la votació per a escollir les membres del Secretariat va registrar una participació baixa, si més no, si ens guiem pels vots que reberen les militants electes. La que en va tenir més, n'aconseguí 233 i la que menys, 84. Unes xifres que disten molt de les que es van donar tant en l'ANO de Manresa com en l'ANE de Sabadell, i que resulten altament significatives.

El dilema de la CUP

La CUP, l'origen de la qual cal situar en la formació de l'AMEI, ara acaba de fer 29 anys, ni més ni menys. La seva història, però, canvia sobtadament al 2012, que és quan obté representació parlamentària. Per definició, la CUP havia madurat com una organització que es fonamentava en la força de les seves assemblees locals, cadascuna de les quals funcionava al seu aire, i on els lideratges locals tenien una força determinant en la orientació ideològica (comunistes, anarquistes, internacionalistes, socialistes revolucionaris, etc) i en el seu funcionament quotidià. Salvant les distàncies, aquest tret, recordava els comitès locals sorgits el 1936, on cadascú anava a la seva i on, de nou, els tarannà dels seus dirigents tenia una gran influència.

Aquest pluralitat constituent de la CUP, dificultava precisament l'existència d'un programa nacional consensuat, i es trobava a la base dels debats interns que van tenir entre si s'apostava per continuar fidels al compromís local i municipal, i els partidaris de fer el salt a la política nacional, va ser intens, i fins i tot agitat. A l'Assemblea Nacional de Reus del mes de març del 2012, recordo, el resultat va ser de 166 a 165. La història, com es veu, quasi es repeteix.

Mesos després, en l'Assemblea de Molins de Rei, la decisió de participar en les eleccions del mes de novembre, va ser presa per una majoria abassagadora del 77%. És a partir d'aquest moment que la CUP comença a patir una contradicció intrínseca. La seva dinàmica eminentment local i municipalista, que permetia en la pràctica una escassa concreció ideològica, es comença a veure cada cop més condicionada per la necessitat de cohesionar-se a nivell nacional. El sorgiment de referents nacionals, personificats en les 3 diputades de la legislatura 2012-2015, i de forma molt destacada, en el cas d'en David Fernàndez -un independent, de fet, en va ser una conseqüència. També el prèssing -per utilitzar unla paraula de moda, darrerament- mediàtic, es va incrementar de forma exponencial. La CUP va atraure l'atenció dels mitjans supralocals, supracomarcals, arribant als d'àmbit nacional i fins i tot a l'internacional. Paral.lelament, la CUP es va convertir en l'objecte del desig de determinades organitzacions de l'extrema esquerra anti-capitalista, que mancades de suport popular, però potents en discurs i, lògicament, amb uns quadres altament preparats, s'hi van arrapar com a sangoneres. És a partir d'aquest moment que el pols entre el discurs fins llavors dominants de l'esquerra independentista, existent des dels temps de l'AMEI, i que derivava dels plantejaments de l'independentisme revolucionari teoritzat per l'MDT dels anys vuitanta i noranta, comença a veure´s qüestionat per uns plantejaments prioritàriament anti-capitalistes, altermundialistes, feministes, la principal del qual és que la lluita independentista passa a ser un front "més" de lluita, i en conseqüència, perd el seu caràcter estratègic que fins llavors havia tingut.

Val a dir, però, que aquesta pèrdua de rellevància de la lluita independentista en el discurs de la CUP no és, ni de bon tros, compartit pel conjunt de la militància, sobretot de les comarques. On més forat fa és allà on ha de fer front al sorgiment d'una nova oferta ideològica com és la que representa el moviment dels indignats, que, val a dir, compta amb una enorme cobertura mediàtica. L'impacte dels indignats i d'altres iniciatives socials tals com la PAH, que amb la figura ascendent de Ada Colau, representa per a la CUP un repte, i de seguida s'estableix una cursa envers qui és més radicalment d'esquerres. Tanmateix, també es plantejaran opcions favorables a una fusió o acord, tals com el Procés Constituent, encapçalats per Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades. Els nous moviments anti-capitalistes, però, no aposten per la independència, i no es mouen de l'ortodòxia clàssica del suport al Dret a l'Autodeterminació, és a dir, al dret a decidir, però en cap cas cap a un plantejament explícitament independentista.

Paral·lelament, en l'àmbit independentista, l'aparició de nous actors tals com Reagrupament, Solidaritat Catalana per la Independència, i sobretot, la formació de l'Assemblea Nacional Catalana, a la qual tan Esquerra Republicana de Catalunya, com Convergència Democràtica de Catalunya, acabaran de donar suport, provocaran una expansió sociològica de l'independentisme, convertint-lo en un fenomen transversal, i quantitativament rellevant, com mai abans s'havia donat. D'aquesta manera, la visibilitat independentista de la CUP era menor, en el sentit no que deixés de ser-ho, sinó que era un actor més dins l'oferta existent, un actor que certament es diferenciava de la resta pels seus plantejaments anti-UE, cosa que l'allunyava clarament del gruix de la transversalitat social independentista.

Així, doncs, l'entrada en la política nacional de la CUP ha topat amb el seu caràcter genèticament local, municipalista i molt arrelat a les lluites populars concretes. La necessitat d'oferir una coherència, un discurs homogeni, a nivell nacional crea contradiccions internes. A mesura que la CUP ha anat guanyant poder polític, les lluites internes dins de l'organització es fan més evidents, i la influència de grupuscles de l'extrema esquerra espanyola també. L'antagonisme a l'independentisme transversal que exhibeix la CUP, sorprèn, fins i tot a l'esquerra abertzale basca, la qual, sembla que ha deixat de ser un referent, com sí que ho havia estat en les dècades anteriors. Cal recordar que els abertzales, per molt menys del que ara representa Junts pel Sí, van donar suport parlamentari al Pla Ibarretxe, que no deixava de ser una oferta de caràcter confederal, no estrictament independentista.

Podem doncs, considerar que hi ha una tensió cada cop més evident entre la militància de base territorial de la CUP, la major part de la qual es declara esquerra independentista, i de l'altra, per aquells grups organitzats -en llenguatge històric en diríem les específiques- que s'han emparat de les estructures nacionals, i que compten amb el suport de grupuscles de l'extrema esquerra espanyola, que emfatitzen el discurs anti-capitalista i fins i tot arriben a mostrar simpatia per participar en una dinàmica de transformació social a escala de tot l'estat -una dinàmica, dit sigui de passada, que no té cap possibilitat de reeixir.

Resulta també significatiu, que la guerra informació espanyola portada a terme pels principals medias, cada cop s'inclini més per titllar la CUP com d'organització anti-capitalista, i no tant pel seu component independentista. D'aquesta manera s'aconsegueix un doble objectiu: una polarització ideològica que eviti l'acord per la independència, per una banda. I de l'altra llançar un missatge d'alarma a escala europea i internacional, amb l'objectiu d'associar l'independentisme català en general, amb posicionaments extremistes, anti-europeus, i revolucionaris.

Què fer?
Des del meu punt de vista, la CUP ha de formar part sense complexos del bloc capdavanter, del bloc que encapçala el procés independentista. Això vol dir, fer possible de forma immediata la ruptura amb la dependència espanyola, encara que això impliqui lluitar colze amb colze amb sectors ideològicament allunyats. La independència obre la porta a trencar amb les deixalles del franquisme, institucionalitzades en referents com la Monarquia, el Poder Judicial (l'Audiència Nacional), la Conferència Episcopal Espanyola, etc, i a construir una República de ciutadans lliures, que no només recuperi la memòria històrica, acabat amb la impunitat, encara vigent, del franquisme, sinó que formi ciutadans i ciutadanes lliures, amb una economia rica i una justícia social molt superior a l'actual.

ANÀLISI DEL 20D: LA DESCONNEXIÓ EN MARXA

Anem a analitzar acadèmicament els resultats de les eleccions del 20D, perquè ofereixen unes conclusions força interessants. Anem a pams:

1. El Front mediàtic. Els lectors d'aquest modest i humil bloc saben que una servidora no s'ha cansat, no es cansa ni es cansarà d'insistir en la importància d'aquest front. Doncs bé, el context mediàtic sota el qual s'ha desenvolupat aquesta campanya electoral ha estat caracteritzada per la monopolització en la visibilització mediàtica per part de quatre forces d'escala espanyola, amb la correlativa desaparició mediàtica dels partits catalans. Naturalment això no és cap casualitat, ni producte de l'atzar. És producte d'una estratègia política conscient i coherent. I en aquesta política d'invisibilització de les opcions catalanes, les dues que es presentaven (secta duranista al marge), el primer de la classe, com no podia ser altrament, ha estat el gran fill del Periodico de Catalunya, l'Enric Hernàndez, que va camí de batre tots els rècords de hooliganisme espanyol. Només vull recordar la portada del dia 20, però en podíem esmentar moltes més. 

Naturalment, aquesta política d'invisibilització va fracassar, com s'ha vist en els resultats, però va tenir un cert impacte, no es pot ignorar, sobretot en les dificultats de les opcions catalanes de fer arribar el seu missatge a la societat. Aquest fet, les dificultats afegides, paradoxalment, dóna més valor als resultats obtinguts, perquè es van obtenir en unes condicions extremamement difícils. 

La cultura democràtica espanyola és bàsicament televisiva. És una herència del franquisme, del paper de TVE durant la dictadura i que després va prosseguir amb la manipulació per part dels successius governs espanyols: la UCD, el PSOE i el PP, també n'han fet un ús a sac, si bé l'arribada de les privades (a partir de 1989) va modificar el panorama. Dir que la cultura democràtica espanyola és televisiva implica que qui controla la televisió té tots els trumfos per guanyar. I sobretot que qui no apareix a la televisió, ho té cardat. També implica que la qualitat de la democràcia és baixa, molt baixa, perquè la televisió és fonamentalment un canal unidireccional que va d'uns pocs cap a molts. 

L'única manera de combatre la televisió com a eina de mobilització política, és la presència damunt del territori. És a dir l'arrelament en tots i cadascun de les ciutats, pobles, comarques, regions, que possibilita contrarestar eficaçment les notícies que arriben centralitzades i, sovint esbiaixades o senzillament, errònies. I és gràcies a aquesta presència en el territori, a aquesta xarxa de gent, patriota, cívica, compromesa, implicada, digueu-li com volgueu, que es pot aconseguir combatre o, com es diu en la teoria del risc, mitigar, l'efecte manipulador de la televisió.

I per sort, si alguna cosa té el patriotisme català, més que recursos materials o tecnològics, és la gent, la bona gent. La gent que es mou, que viu, que sent el país, una xarxa de solidaritat brutal i a prova de tots els Enric Hernàndezs que es fan i es desfan. De tots els Màrius Carols, Joseps Cunís, Susannes Grisos, i altra fauna que ens volen mal. I per això, han fracassat, o com a mínim no han causat l'enfonsament descomunal que desitjaven causar a l'independentisme.

I és aquesta gent els que han donat una, enèsima, lliçó de patriotisme. L'estratègia de minorització de l'independentisme que consistia bàsicament en aconseguir el triomf de C's a Catalunya, ha fracassat de forma total. Una nova derrota de l'espanyolisme. 

2. Una dada històrica. Hi ha una dada històrica que naturalment els espanyols la volen amagar, però que una servidora no es cansarà d'esmbombar a tort i a dret. Malgrat aquesta campanya de bombardeig sistemàtic de l'espanyolisme, per primera vegada en la història, la taxa de participació en unes eleccions espanyoles ha estat inferior, i encara diria més, significativament inferior, a la taxa de participació en unes eleccions catalanes. Això és d'una rellevància, repeteixo, històrica.

En les eleccions del 27S, es va registrar una participació del 77.44%, mentre que en les espanyoles del 20D, ha estat del 70.98%. Això és, senzillament brutal. Espectacular. Definitiu. En el sentit que és una demostració quantitativa fefaent del procés de desconnexió explícit dels catalans i les catalanes respecte la realitat política espanyola. Molts catalans han deixat de votar en eleccions espanyoles, perquè, lògicament ja ho consideren una pantalla passada. I això, repeteixo, malgrat les crides insistents dels mitjans espanyols a rebentar les urnes. Malgrat la propaganda més desaforada a favor de les 4 opcions espanyolistes. Jo diria que aquesta dada és la més rellevant, tant des d'una perspectiva històrica com de present. Brutal. Definitiva. La independència és ja una realitat... entre els ciutadans de Catalunya. 

3. Una altra dada fonamental. El primer partit a Espanya, el PP, és l'últim partit a Catalunya. Algú vol una dada més reveladora que aquesta? Més significativa del divorci de facto que existeix entre ambdues societats?  Qualsevol analista imparcial donaria a aquesta observació una importància transcendental. Penso que no cal afegir res més. Definitiu.

4. Una altra dada fonamental són els resultats obtinguts per l'opció guanyadora a Catalunya-Principat. En les eleccions espanyoles els QWERTY han obtingut 927.940 vots i el 24.75%, que han estat considerats una passada i quasi com una victòria apoteòsica. Però la veritat és que són uns resultats del tot allunyats dels 1.620.973 i el 39.54% obtinguts per JxSí, aconseguits el 27S. Un món de distància. Això no obstant, el relat mediàtic de l'espanyolisme no ha parat de considerar els primers un èxit i els segons un fracàs. Però és clar, ni un servidora, ni molts altres catalans combreguem amb rodes de molí. A més a més cal tenir en compte que els QWERTY van comptar amb el suport explícit d'un dels membres destacat de la CUP, en Quim Arrufat, i que ni així han aconseguit aproximar-se als resultats del 27S. 

La victòria dels QWERTY s'explica clarament pel fet que molts catalans independentistes van votar de forma estratègica per evitar una victòria dels fatxes de C's, que se les prometien molt felices. En aquí és interessant constatar que els catalans i catalanes més pragmàtics no els ha fet res abandonar les opcions més pròpies i apostar puntualment per una opció espanyolista-però-menys, com la dels Odiemos, que brandava el tema del referèndum, encara que tothom sap que és una camama, però que com a mínim, feia més suportable el tràngol de no votar un partit català. Aquest pragmatisme demostra la independència de criteri de molts ciutadans que, contràriament al que es predica des de l'espanyolisme visceral, no estan hipnotitzats per Artur Mas o Oriol Junqueras, si no que voten de forma racional i amb llibertat.

Naturalment, la implicació de la victòria pírrica dels QWERTY és que es pensen que són els reis del mambo, però la xerinola els durarà ben poca estona. De totes maneres, cal fixar-se en el paper jugat per la ni-ni Ada Colau. La seva intervenció en la campanya va anar de menys a més, protagonitzant episodis ben lamentables, com el de Madrid, però que demostren que la seva ambició va molt més enllà de Barcelona. Jo no descartaria que si, finalment hi ha eleccions al mes de març -una opció que cada cop veig amb més bons ulls, tot i que racionalment el lògic seria evitar-les- es presentés com a candidata a Presidenta de la Generalitat.

5. Per acabar, quatre reflexions marginals. 

• 5.1 Si aquestes eleccions han tingut quelcom de sublim és la liquidació de la figura de Josep Antoni Duran i Lleida. Ha estat orgasmàtic. Perquè es liquida no només un individu, si no tota una línia de pensament de submissió a Espanya. Es liquida el model de la Catalunya del 39, que servia només per oferir noves glòries a Espanya. La tercera via està morta, tot i que no descarto que els espanyols el recuperin i l'intentin convertir en una mena de virrei, tal i com ja vaig escriure en un post anterior. El patetisme serà total: intentar col.locar algú que els catalans i les catalanes hem rebutjat a les urnes.

• 5.2. Aquesta tindrà una gran importància si finalment es compleix. És possible que Mariano Rajoy no sigui escollit President del Govern. Si això fos així, seria un altre cap tallat gràcies a la tossuderia i l'astúcia d'Artur Mas. Un més en la seva col.lecció particular, en la qual, per cert, ja figuren un President de la Caixa, un Rei d'Espanya, i dos sociates rellevants (un espanyol i un català), entre d'altres. Ara bé, el sentit d'estat farà, molt probablement que això no passi. El pacte o acord entre PSOE-PP-C's s'activarà, i si es posen tontos, el propi cap de l'Estat, els farà quadrar, fins i tot si cal fent que els militars estosseguin una mica. Amb una estossegada, calculo, n'hi haurà prou.

• 5.3. Erc, ha jugat amb foc presentant un candidat que ha fet la campanya majoritàriament en llengua espanyola. L'aposta li ha sortit relativament bé, o fins i tot bastant bé. Però no tant pel tema de la llengua, sinó per la personalitat del candidat. Un tio tranquil i un pèl crescudet, sobradet, que si del que es tracta és de tenir-se-les amb els espanyols, és ideal, perquè no té el complex del catalanet que vol fer-se el simpàtic. Ara, ha de quedar clar que la llengua republicana és una i només una: la catalana, al marge de les més de dues-centes llengües que en el terreny privat es parlen a Catalunya. 

• 5.4. Pel que fa a CDC, amb la coalició DiL, jo diria que ha ensopegat una altra vegada en la mateixa pedra que va ensopegar la patètica candidatura a les eleccions de Barcelona del Xavier Trias. Bé, potser no tant, però déu n'hi do. Em refereixo al fet que malgrat esbombar per tot arreu el tema de la coalició, i particularment, perquè m'ateny, el nom de Reagrupament, -em sembla que mai havia sentit esmentar-lo tant en una campanya electoral-, la llista que va presentar, tret d'algunes excepcions, era de consum propi -com la de Trias- sense cap fitxatge que obrís el camp i donés més joc a gent de fora "de la casa". No entendre, això, com no ho va entendre en Trias, es paga. Tanmateix, la decidida intervenció d'en Mas en la campanya, va salvar els mobles al candidat, que només va tenir un moment de glòria quan es va enfrontar al Duran i Lleida a Can Cuní, on el va destrossar dels nervis. Allò va ser realment gloriós.

LA MARCA BLANCA DEL PP

Si en el post anterior em referia als cafres, en aquest em refereixo als seus col.legues de la marca blanca del PP a Catalunya. No és que tingui cap esperança de convèncer-los, no. Però segons les enquestes un 20% dels seus potencials votants es declaren independentistes, o com a mínim, no s'oposen a la Independència. Llavors, això és un problema (psiquiàtric, fins i tot). Àdhuc, un dels seus caps de llista (una, per ser més exactes), també se'n declara. 

Però gràcies a les declaracions del Pablito, totalment etnicistes i que treuen les màscares del progressisme, i també, a la demostració fefaent que la ni-ni Colau no accepta dissidència al grup municipal pel tema de l'AMI, i doncs de nova política na de na, ja tenim prou informació per què els afectats (el 20% em refereixo) prenguin consciència i no col.laborin en la campanya de contrainsurgència elaborada des dels laboratoris de la FAES.

Encara tenen uns quants dies de marge per prendre aquesta decisió cabal!

CADA COP MÉS FAES, ELS ODIEMOS

Cada dia que passa, la candidatura filo-feixista dels Odiemos i companyia es treu la careta. Si ahir parlava de la ni-ni Colau, avui toca al seu amo, que no és el panoli del Rabell, si no naturalment el Pablo Iglesias, el gran timoner. Ja vaig dir en un article fa unes quantes setmanes, que Odiemos  sortia de la fàbrica d'idees de la FAES. Ahir l'individu aquest en plena excitació oratòria va recórrer al tòpic de l'orgien, de l'estirp, en plena sintonia amb el missatge etnicista de la puresa de sang tan car al nacionalfeixisme espanyol. Igualet que la Falange i que tot l'integrisme espanyol. Avui més que mai es pot repetir fins a l'extenuació que no hi ha res que s'assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres.

Que, després d'aquest episodi encara quedin independentistes que puguin votar a aquests fenomenus, és propi de jutjat de guàrdia, o fins i tot un tema psiquiàtric. I ho dic perquè, com a mínim n'hi ha una, i el gènere és el correcte, que a hores d'ara sembla que els votarà, perquè a més a més és candidata i a més a més és cap de llista! Si tingués un mínim de dignitat, després de les declaracions etnicistes del seu referent, ja faria hores que hauria presentat la renúncia a la candidatura...

Mira que l'independentisme es presenta de forma plural, com alguns volien. I si malgrat això, hi ha independentistes, cada cop menys, per sort, que encara votaran opcions espanyolistes és per engegar-los a pastar fang!

De totes maneres, preparem-nos per uns dies de glòria. La nostra victòria serà contundent i després ja no hi haurà marxa enrere, Ja ens obren les portes de moltes cancelleries, parlaments i fins i tot les Comissions del Congrés dels Estats Units. Ens falta molt poc, però encara hem de picar pedra. La victòria és a l'abast, però no ens podem permetre ni un segon de descans, ni de confiança. Hem d'anar a sac i hem d'anar a per totes. 

Endavant!