VIPS & SELFIES

Amb en Lluís Llach

Amb en David Fernàndez

Amb l'Arnaldo Otegi

The Four of Us

EL SECRETARIAT

El Secretariat Nacional de la Cup està format per 15 persones. La seva darrera renovació va ser al mes de juliol, en l'Assemblea Nacional que es va celebrar a Castelló de la Plana. Això vol dir que va ser amb posterioritat a les eleccions municipals, en les quals, com és ben conegut, la CUP va obtenir uns resultats notables, amb 372 batllesses i regidores (al Principat). 

Paradoxalment, però, en l'Assemblea de Castelló, la votació per a escollir les membres del Secretariat va registrar una participació baixa, si més no, si ens guiem pels vots que reberen les militants electes. La que en va tenir més, n'aconseguí 233 i la que menys, 84. Unes xifres que disten molt de les que es van donar tant en l'ANO de Manresa com en l'ANE de Sabadell, i que resulten altament significatives.

El dilema de la CUP

La CUP, l'origen de la qual cal situar en la formació de l'AMEI, ara acaba de fer 29 anys, ni més ni menys. La seva història, però, canvia sobtadament al 2012, que és quan obté representació parlamentària. Per definició, la CUP havia madurat com una organització que es fonamentava en la força de les seves assemblees locals, cadascuna de les quals funcionava al seu aire, i on els lideratges locals tenien una força determinant en la orientació ideològica (comunistes, anarquistes, internacionalistes, socialistes revolucionaris, etc) i en el seu funcionament quotidià. Salvant les distàncies, aquest tret, recordava els comitès locals sorgits el 1936, on cadascú anava a la seva i on, de nou, els tarannà dels seus dirigents tenia una gran influència.

Aquest pluralitat constituent de la CUP, dificultava precisament l'existència d'un programa nacional consensuat, i es trobava a la base dels debats interns que van tenir entre si s'apostava per continuar fidels al compromís local i municipal, i els partidaris de fer el salt a la política nacional, va ser intens, i fins i tot agitat. A l'Assemblea Nacional de Reus del mes de març del 2012, recordo, el resultat va ser de 166 a 165. La història, com es veu, quasi es repeteix.

Mesos després, en l'Assemblea de Molins de Rei, la decisió de participar en les eleccions del mes de novembre, va ser presa per una majoria abassagadora del 77%. És a partir d'aquest moment que la CUP comença a patir una contradicció intrínseca. La seva dinàmica eminentment local i municipalista, que permetia en la pràctica una escassa concreció ideològica, es comença a veure cada cop més condicionada per la necessitat de cohesionar-se a nivell nacional. El sorgiment de referents nacionals, personificats en les 3 diputades de la legislatura 2012-2015, i de forma molt destacada, en el cas d'en David Fernàndez -un independent, de fet, en va ser una conseqüència. També el prèssing -per utilitzar unla paraula de moda, darrerament- mediàtic, es va incrementar de forma exponencial. La CUP va atraure l'atenció dels mitjans supralocals, supracomarcals, arribant als d'àmbit nacional i fins i tot a l'internacional. Paral.lelament, la CUP es va convertir en l'objecte del desig de determinades organitzacions de l'extrema esquerra anti-capitalista, que mancades de suport popular, però potents en discurs i, lògicament, amb uns quadres altament preparats, s'hi van arrapar com a sangoneres. És a partir d'aquest moment que el pols entre el discurs fins llavors dominants de l'esquerra independentista, existent des dels temps de l'AMEI, i que derivava dels plantejaments de l'independentisme revolucionari teoritzat per l'MDT dels anys vuitanta i noranta, comença a veure´s qüestionat per uns plantejaments prioritàriament anti-capitalistes, altermundialistes, feministes, la principal del qual és que la lluita independentista passa a ser un front "més" de lluita, i en conseqüència, perd el seu caràcter estratègic que fins llavors havia tingut.

Val a dir, però, que aquesta pèrdua de rellevància de la lluita independentista en el discurs de la CUP no és, ni de bon tros, compartit pel conjunt de la militància, sobretot de les comarques. On més forat fa és allà on ha de fer front al sorgiment d'una nova oferta ideològica com és la que representa el moviment dels indignats, que, val a dir, compta amb una enorme cobertura mediàtica. L'impacte dels indignats i d'altres iniciatives socials tals com la PAH, que amb la figura ascendent de Ada Colau, representa per a la CUP un repte, i de seguida s'estableix una cursa envers qui és més radicalment d'esquerres. Tanmateix, també es plantejaran opcions favorables a una fusió o acord, tals com el Procés Constituent, encapçalats per Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades. Els nous moviments anti-capitalistes, però, no aposten per la independència, i no es mouen de l'ortodòxia clàssica del suport al Dret a l'Autodeterminació, és a dir, al dret a decidir, però en cap cas cap a un plantejament explícitament independentista.

Paral·lelament, en l'àmbit independentista, l'aparició de nous actors tals com Reagrupament, Solidaritat Catalana per la Independència, i sobretot, la formació de l'Assemblea Nacional Catalana, a la qual tan Esquerra Republicana de Catalunya, com Convergència Democràtica de Catalunya, acabaran de donar suport, provocaran una expansió sociològica de l'independentisme, convertint-lo en un fenomen transversal, i quantitativament rellevant, com mai abans s'havia donat. D'aquesta manera, la visibilitat independentista de la CUP era menor, en el sentit no que deixés de ser-ho, sinó que era un actor més dins l'oferta existent, un actor que certament es diferenciava de la resta pels seus plantejaments anti-UE, cosa que l'allunyava clarament del gruix de la transversalitat social independentista.

Així, doncs, l'entrada en la política nacional de la CUP ha topat amb el seu caràcter genèticament local, municipalista i molt arrelat a les lluites populars concretes. La necessitat d'oferir una coherència, un discurs homogeni, a nivell nacional crea contradiccions internes. A mesura que la CUP ha anat guanyant poder polític, les lluites internes dins de l'organització es fan més evidents, i la influència de grupuscles de l'extrema esquerra espanyola també. L'antagonisme a l'independentisme transversal que exhibeix la CUP, sorprèn, fins i tot a l'esquerra abertzale basca, la qual, sembla que ha deixat de ser un referent, com sí que ho havia estat en les dècades anteriors. Cal recordar que els abertzales, per molt menys del que ara representa Junts pel Sí, van donar suport parlamentari al Pla Ibarretxe, que no deixava de ser una oferta de caràcter confederal, no estrictament independentista.

Podem doncs, considerar que hi ha una tensió cada cop més evident entre la militància de base territorial de la CUP, la major part de la qual es declara esquerra independentista, i de l'altra, per aquells grups organitzats -en llenguatge històric en diríem les específiques- que s'han emparat de les estructures nacionals, i que compten amb el suport de grupuscles de l'extrema esquerra espanyola, que emfatitzen el discurs anti-capitalista i fins i tot arriben a mostrar simpatia per participar en una dinàmica de transformació social a escala de tot l'estat -una dinàmica, dit sigui de passada, que no té cap possibilitat de reeixir.

Resulta també significatiu, que la guerra informació espanyola portada a terme pels principals medias, cada cop s'inclini més per titllar la CUP com d'organització anti-capitalista, i no tant pel seu component independentista. D'aquesta manera s'aconsegueix un doble objectiu: una polarització ideològica que eviti l'acord per la independència, per una banda. I de l'altra llançar un missatge d'alarma a escala europea i internacional, amb l'objectiu d'associar l'independentisme català en general, amb posicionaments extremistes, anti-europeus, i revolucionaris.

Què fer?
Des del meu punt de vista, la CUP ha de formar part sense complexos del bloc capdavanter, del bloc que encapçala el procés independentista. Això vol dir, fer possible de forma immediata la ruptura amb la dependència espanyola, encara que això impliqui lluitar colze amb colze amb sectors ideològicament allunyats. La independència obre la porta a trencar amb les deixalles del franquisme, institucionalitzades en referents com la Monarquia, el Poder Judicial (l'Audiència Nacional), la Conferència Episcopal Espanyola, etc, i a construir una República de ciutadans lliures, que no només recuperi la memòria històrica, acabat amb la impunitat, encara vigent, del franquisme, sinó que formi ciutadans i ciutadanes lliures, amb una economia rica i una justícia social molt superior a l'actual.

I SI ENCARA ET PICA, TORNA´T A GRATAR!

EL MEU PAÍS ÉS MOLT GRAN!

I A QUI LI PIQUI, QUE ES GRATI!

EL MEU PAÍS ÉS MOLT GRAN!

MAS NECESSITA QUE L'ABRACIN

El President Mas amb Lucia Caram

Després de, probablement, la foto més comentada, en tots els sentits, de l'abraçada amb en Fernàndez de la CUP, ahir el President Artur Mas va co-protagonitzar una altra abraçada amb Lucia Caram.Una abraçada que, goso dir, té una profunda càrrega emotiva, si més no per la intensitat que s'endevina. 

Tal vegada sembla molt clar que el President Mas necessita que l'abracin. Per favor, que algú organitzi una campanya tipus Free Hugs ... with President Mas, i que la gent l'abraci perquè sembla que ho necessita... El proper 11S, en plena Meridiana, seria un bon moment...

PABLEMOS NO ÉS EL PROBLEMA

A veure si ens aclarim. Pablemos no és el problema. Si aquest individu és la darrera arma que té Espanya per acabar amb el procés cap a la Independència, podem respirar tranquils. Quina cosa més cutre i més casposa! Però és possible que aquest individu visqui en el segle XXI? Si sembla que no hagi passat del segle XX? O potser del segle XIX. 

Un exemple. Concebre les fronteres entre estats veïns com a murs, el delata. Naturalment em refereixo a la fronteres entre estats desenvolupats, que és el que som Catalunya i Espanya. Avui en dia, entre els estats que són veïns, no hi ha murs. Hi ha, per exemple, ponts. Fixem-nos en el cas de Dinamarca i Suècia, units pel pont d'Oresund. Les fronteres són oportunitats, en el món interdependent. 

En canvi, Pablemos, quan parla de fronteres, pensa en clau espanyola. I que és una frontera en clau espanyola?. Doncs Ceuta i Melilla, amb la Guàrdia Civil hostiant a tot déu i quan cal, disparant a matar. O, en la reixa de Gibraltar, per la qual, per cert, Espanya s'està convertint en un pària dins la Unió Europea.

Repeteixo. És això el més cool que té Espanya per ensarronar els catalans? Si és això, la batalla ja la tenim guanyada abans de començar. 

El problema és que Pablemos no és el problema. El problema el tenim a casa. Aquest sí que és el problema.

Fixem-nos que Pablemos també s'apunta al tir a l'Artur Mas. Casualitat? No pas. Els seus estrategs han identificat que si matxaquen Mas, i aquest cau, el procés, pensen, se'n va a fer la mà. Per això apunten al cap, per allò de mort el gos, morta la ràbia.

El problema no és que s'equivoquen, que s'equivoquen. Tothom sap que el protagonista del procés som els catalans i les catalanes, no un de sol. 

El problema és qui ha alimentat aquesta estratègia de desconfiança en el President. Qui ha facilitat la desconfiança, i fins i tot el menyspreu, en públic i en privat cap a la figura del President escollit pels catalans. És tan fort l'auto-odi que ens han inoculat que no som capaços de veure més enllà del nostre nas. 

Caiem en els errors que mai cometen els pobles que fa anys que tenen estat. Artur Mas, encertat o equivocat, és el meu President! És així, com qualsevol persona normal pensa respecte el seu president, democràticament elegit! 

Un altre exemple. L'abraçada entre Mas i en Fernàndez. Aquesta va fer mal, molt de mal. I per això no ho perdonen. A ells no els abracen, no els estimen, gemeguen.

Pablemos no és el problema. El problema són els qui posen una pista d'aterratge a estratègies de deslegitimació de la democràcia catalana. Els que volen carregar-se en Mas al preu que sigui. I no importa el cost. 

Aquests són el problema. I no cap altre. 

2080

Em fa molta mandra escriure aquest post, per la qual cosa l'intentaré fer el més breu possible.

A aquestes alçades de la pel.lícula i considerant que l'entrevista que d'aquí a uns minuts la Terribas li farà no aportarà cap novetat (però m'agradaria equivocar-me), lamento haver de dir que la decepció, com ja us podeu imaginar és enorme. Em refereixo, és clar, a l'Oriol Junqueras.

Ep! Compte! Decepció no significa desmoralització, ni desmobilització. Significa que un actiu amb el què comptava per tirar endavant el procés, doncs s'ha convertit en un passiu. Però no passa res. Sortosament, aquest país, si tenim res de valor, és el capital humà. I de Junqueres n´hi ha fins i tot a sota les pedres. De manera que tirarem endavant amb ell o sense ell.

Entrar en una batalleta d'arguments sobre el tema de les llistes és la darrera cosa que vull fer. Passo. És com discutir si per fer una truita s'ha de trencar, o no, un ou. 

Jo només em limito a proposar una llista unitària on, per exemple David Fernàndez (o qui la CUP triï) ocupi la posició núm. 32, en Joan Herrera (o qui ICV triï) la posició 33, l'Oriol Junqueras (o qui ERC triï) la posició 34, i l'Artur Mas, la posició 35. La resta dels candidats per Bcn, que siguin independents, de la societat civil i, naturalment, partidaris de la sobirania de Catalunya. 

Ho dic per no haver d'esperar al 2080... 2080 i d'on surt aquest any????

EM PUNXEN I NO EM TREUEN SANG!

ÉS VERITAT O ÉS UN MUNTATGE?????

EM PUNXEN I NO EM TREUEN SANG!

ESCRIVINT LA INDEPENDÈNCIA 2x13

Programa de seguiment del procés independentista que s'emet a Canal Català. 

Dirigit i presentat per Igor Llongueres.

Aquest és el programa 25. El 13è de la segona temporada. Un resum dels 12 programes que vam fer del 20 de setembre al 13 de desembre.

Inclou fragments de:

- LES DADES del Cercle Català de Negocis (1:48)

- Les entrevistes a ALCALDES de muncipis de Catalunya (9:51)

- Les ENTREVISTES a plató (21:29): Carme Forcadell, Mercè Barceló, Albert Pont, Eduardo Suárez, Joan Rigol, Quico Sallés, Muriel Casals, Josep Maria Vila d'Abadal, Germà Bel, Josep Maria Reniu, Joan Carretero i Francesc Canosa.

- Les respostes al TEST del programa (32:11): Joana Ortega, Pilar Rahola, Jordi Turull, Josep MAria Álvarez, Maurici Lucena, David Fernández, Teresa Forcades, Alfred Bosch, Joan Canadell...

Twitter: @Escrivint / #escrivintlaindependència

ESCRIVINT LA INDEPENDÈNCIA 2X04

Programa de seguiment del procés independentista que s'emet els divendres a les 23h a Canal Català. Dirigit i presentat per Igor Llongueres.

Inclou, entre d'altres seccions:


- LA DADA: Jordi Bages-Querol explica que som un país d'empreses exportadores. Catalunya no té por a exportar (10:30)


- JOAN RAMON CASALS, alcalde de Molins de Rei, parla del procés sobiranista (15:15)


- Entrevista a plató amb el president de l'associació SÚMATE, EDUARDO REYES (21:50)


- DAVID FERNÁNDEZ, diputat de la CUP-AE, passa el TEST del programa (38:30)


Twitter: @Escrivint / #escrivintlaindependència
https://twitter.com/Escrivint


www.facebook.com/EscrivintLaIndependenci­­­a

AIXÒ ÉS ESPANYA! MOLT BÉ, FERNÀNDEZ!

ES POT SER D'ESQUERRES I OBVIAR L'ESPOLI FISCAL?

És una pregunta que m'obsessionaria si no fos que tinc la resposta. I la resposta és no. Rotundament no. Però quan veig els diferents polítics, tertulians, sindicalistes, oenegistes, indignats, i tota altra patuleia que ho fan, és a dir, que en el seu argumentari l'espoli fiscal brilla per la seva absència, no me´n sé avenir. Com es menja això d'ignorar que amb 22 o, com ara diuen, amb 16 miliards (milers de milions) es podria fer tota la política social que es volgués, i encara sobraria pel capítol de muntar un exèrcit català modern, és a dir, reduït en nombre d'efectius, però altament tecnificat àdhuc digitalitzat, i en gran part unmanned, tal i com manen els cànons actuals.

Recordo que el problema per als nostres esquerrans de pa sucat amb oli són els 4 miliards d'euros que el 2013 s'hauran de retallar per acomplir amb el diktat de Madrid. Quatre miliards! i ens en roben 16 pel cap baix! Al.lucinant.

Jo estaria per desposseir aquesta gentola de la seva àurea de progressisme. No són més que una colla de gauche divine o d'esquerra caviar, que deia l'enyorat Ramon Barnils. Començant naturalment pels capitostos dels dos sindicats més representatius. Que van ser, per cert, els que van muntar la vaga general en plena campanya electoral, que cada cop és més clar, va tenir un efecte rellevant en el resultat. Sobretot arran de l'actuació més que sospitosa de determinats elements, tant d'una banda com de l'altra. Segur que amb el pas del temps, alguna cosa en sortirà d'aquells dies. Però serà impossible, òbviament, tornar a enrere. Ja van aconseguir el que van voler.

Però tornant a l'esquerra. És obvi que els esquerranosos de manual, són agents al servei d'Espanya. És per això inajornable elaborar un discurs desacomplexat que bandegi els peatges que tradicionalment s'ha pagat a l'esquerra espanyola.

Un exemple, estic tip de sentir a gent que va d'independentista i revolucionària, parlar que tenim 5 milions d'aturats -bé suposo que ara dirien 6 milions. 5 o 6 milions d'aturats a tota Catalunya???? Però aquesta gent quin univers mental té? Em pregunto, retòricament, és clar. Suposo que en el seu fur intern, parlar, de 800.000 aturats (al Principat) o d'1,7 milions (a tota Catalunya) és insolidari, perquè bandeges els de la resta de l'estat espanyol. Molt bé, llavors, perquè no es fa referència als aturats de la resta de la Unió Europea o, posats a fer, de la resta del món, que dit sigui de passada, en són centenars de milions? És tan difícil d'entendre-ho?

Per sort, sembla que el flamant portaveu parlamentari de la CUP ho ha entès, i no cau en aquest espanyolisme amb pell de xai, que va de solidari i de bon rotllo.

Llàstima, però, que els tres diputats de la formació esmentada, van perdre una primera oportunitat de demostrar que no són d'aquesta esquerra caviar, que no ho són, i van optar per votar contra la investidura del President Mas. És a dir, el mateix vot que el PP, el PSOE, ICV i Ciudadanos. Tant hauria costat abstenir-se, tenint en compte que es proposa fer una consulta per la Independència? No dic, òbviament, votar a favor, però oposar-se rotundament en contra, quan és evident que alguna cosa es mou, no és gaire intel.ligent.

Recordo que l'esquerra abertzale, quan se la va posar entre l'espasa i la paret, finalment va decidir donar un vot favorable, i que era decisiu, al Pla Ibarretxe. Era l'any 2004, i ho podeu llegir aquí, negre sobre blanc. Recordo també, que el Pla Ibarretxe era molt menys agosarat que, el Pacte per la Llibertat, signat per CiU i ERC, atès que no feia referència a Euskadi com a un nou estat d'Europa, sinó que es conformava amb una mena d'estat lliure associat al Regne d'Espanya.

Però aquí, els "nostres" abertzales d'esquerres, són més radicals que els bascos, faltaria plus! No fos cas que hi hagués algú més esquerrà que ells.

Paradoxalment a aquest radicalisme, resulta entendridor les imatges del portaveu del trio, petonejant-se amb la fadeta del Parlament, la que no té la paraula "independència" en el seu vocabulari. I encara més, la foto d'un bavejant Jordi Pujol mirant des de dalt estant al diputat Fernàndez. Segur que en el seu fur intern, en Pujol es devia sentir triomfant. Un Fernàndez portaveu de la CUP, tu.

Si la cosa continua així, auguro que el trio serà adoptat com els nens de la casa del Parlament. Ja no vull ni pensar què passarà, quan pareixi la diputada cupera. Com a mínim, sortiran las fotos al programa de la Garcia Melero, o al Divendres de TV3, o fins i tot, a la ràdio amb el Toni Clapés. Si fos espanyola, segur que sortiria a l'Hola i a la resta de la premsa del cor. I què faran quan els vulguin entrevistar al Salvados, de l'Évole (o Ébola?), en espanyol. por supuesto, eh? La Quintaessència del progressisme espanyol...

En fi, suposo que he acabat molt lluny d'on he sortit. L'únic que volia dir és que més intel.ligència freda, i menys posturetes ideològiques per a la galeria, a major il.lusió dels enemics espanyols, tant de dretes com d'esquerres, és a dir, com també deia l'enyorat Barnils, tant de dretes com de dretes.

(Post penjat el 29.12.2012)