PABLEMOS NO ÉS EL PROBLEMA

A veure si ens aclarim. Pablemos no és el problema. Si aquest individu és la darrera arma que té Espanya per acabar amb el procés cap a la Independència, podem respirar tranquils. Quina cosa més cutre i més casposa! Però és possible que aquest individu visqui en el segle XXI? Si sembla que no hagi passat del segle XX? O potser del segle XIX. 

Un exemple. Concebre les fronteres entre estats veïns com a murs, el delata. Naturalment em refereixo a la fronteres entre estats desenvolupats, que és el que som Catalunya i Espanya. Avui en dia, entre els estats que són veïns, no hi ha murs. Hi ha, per exemple, ponts. Fixem-nos en el cas de Dinamarca i Suècia, units pel pont d'Oresund. Les fronteres són oportunitats, en el món interdependent. 

En canvi, Pablemos, quan parla de fronteres, pensa en clau espanyola. I que és una frontera en clau espanyola?. Doncs Ceuta i Melilla, amb la Guàrdia Civil hostiant a tot déu i quan cal, disparant a matar. O, en la reixa de Gibraltar, per la qual, per cert, Espanya s'està convertint en un pària dins la Unió Europea.

Repeteixo. És això el més cool que té Espanya per ensarronar els catalans? Si és això, la batalla ja la tenim guanyada abans de començar. 

El problema és que Pablemos no és el problema. El problema el tenim a casa. Aquest sí que és el problema.

Fixem-nos que Pablemos també s'apunta al tir a l'Artur Mas. Casualitat? No pas. Els seus estrategs han identificat que si matxaquen Mas, i aquest cau, el procés, pensen, se'n va a fer la mà. Per això apunten al cap, per allò de mort el gos, morta la ràbia.

El problema no és que s'equivoquen, que s'equivoquen. Tothom sap que el protagonista del procés som els catalans i les catalanes, no un de sol. 

El problema és qui ha alimentat aquesta estratègia de desconfiança en el President. Qui ha facilitat la desconfiança, i fins i tot el menyspreu, en públic i en privat cap a la figura del President escollit pels catalans. És tan fort l'auto-odi que ens han inoculat que no som capaços de veure més enllà del nostre nas. 

Caiem en els errors que mai cometen els pobles que fa anys que tenen estat. Artur Mas, encertat o equivocat, és el meu President! És així, com qualsevol persona normal pensa respecte el seu president, democràticament elegit! 

Un altre exemple. L'abraçada entre Mas i en Fernàndez. Aquesta va fer mal, molt de mal. I per això no ho perdonen. A ells no els abracen, no els estimen, gemeguen.

Pablemos no és el problema. El problema són els qui posen una pista d'aterratge a estratègies de deslegitimació de la democràcia catalana. Els que volen carregar-se en Mas al preu que sigui. I no importa el cost. 

Aquests són el problema. I no cap altre. 

NARCOS A L'ARMADA ESPANYOLA

Tant que se'n fota de la Força Naval dissenyada per l'ANC, els espanyols millor que mirin cap a casa seva. En les darreres setmanes s'han cobert de glòria, per no dir merda.

1. Submarins que s'enfonsen de debò. Vull dir que no és que facin immersió i després tornin a sortir a la superfície, no. És que s'enfonsen fins al llit del mar i d'allà no els treu ni déu!

2. Incapaços de donar servei o ajut humanitari a les víctimes dels desastres naturals a les Filipines. Atès que el vaixell de suport no estava en condicions de fer-ho... llavors, per a què serveix?

3. Al servei de la marina russa, a Ceuta. Posant a parir tota l'OTAN, en uns moments de màxima tensió entre Rússia i l'OTAN.

4. Una llanxa de Gibraltar empaita i fa fugir un buc de guerra espanyol... I fa el ridícul més espantós.

5. I ara, s´ha descobert que al vaixell escola Juan Sebastián Elcano, després d'una navegació per Colòmbia i els Estats Units, tornava a port amb una càrrega de més de cent quilos de droga... Una nova manera de pagar els 30 miliards de deute que tenen al Ministeri de Defensa?

En definitiva, un exemple patètic d'un exèrcit sobredimensionat, del tot ineficient i que només aspira a guanyar guerres internes, perquè quan surt a l'exterior, no fa més que el ridícul.