VIPS & SELFIES

Amb en Lluís Llach

Amb en David Fernàndez

Amb l'Arnaldo Otegi

The Four of Us

COM LES GASTEN ELS "COMPAÑEROS" ESPANYOLS...

La veritat, no he seguit gaire les dues campanyes electorals basca i gallega. Només calia mirar l'espanyolisme rampant de TV3 i 324 que sempre les informaven en clau espanyola, per treure'm les ganes d'estar-ne assabentat. Molt més importants eren les eleccions a Berlin o d'altres més o menys simultànies.

Però, segons sembla, el boicot espanyol a la candidatura de Bildu, ha arribat a extrems de bogeria. No només les televisions espanyoles no informaven dels seus actes, sinó que ni tan sols treien la foto de la candidata, com es pot veure en aquesta imatge de La Sexta (6).

Sí, sí, La 6 és la televisió progre, guai, podemita, la que l'esquerra acomplexada catalana no para de visitar, i mata per assistir-hi. Doncs, bé, aquesta gent s'han dedicat a boicotejar la llista abertzale (ja prou atacada amb la no presència d'Arnaldo Otegi, el qual per cert, no ha perdut l'ocasió de dir que ell hauria investit Artur Mas), per terra, mar, aire, i sobretot per la Xarxa.

És lògic que, sent una televisió privada, informi com vulgui, però, l'ètica periodística aquí brilla per la seva absència. Segur que veient aquesta foto, el Director del Periódico-CNI, li deu agafar salivera. Com li agradaria ombrejar els candidats d'un determinat partit, segur que pagaria per fer-ho.

Bé, certament, aquestes trapelleries espanyoles tenen un impacte entre la gent menys polititzada, però la millor manera de combatre-les és ser damunt del territori, no deixar ni un barri, ni una comarca al marge de la nostra acció política,

I també és una advertència a l'independentisme d'esquerra acomplexat, aquell que des del faristol del Congrés de Diputats, tracta als sociates i als odiemos de compañeros, sense saber que si tenen l'ocasió, aquests li clavarien quatre punyalades traperes a l'antic venedor del Corte Inglés.

EL PARTIT DEMÒCRATA CATALÀ I LA DEFENSA NACIONAL

A Catalunya hi ha, des de fa temps, instal.lada un cursa cap a l'esquerra, com a mecanisme per a desestabilitzar el procés independentista. És un recurs clàssic de l'espanyolisme, o més concretament, dels poders fàctics de l'estat espanyol, que ja van emprar al llarg del segle XX. Sempre que el catalanisme agafava embranzida, Espanya activava moviments radicals per trencar la transversalitat social i ideològica del patriotisme català i d'aquesta manera dividir-lo. Un cop el radicalisme havia esberlat la transversalitat del patriotisme català, naturalment, es liquidava l'agent, ja que la feina ja era acabada. Això va passar amb el faisme (compte, no dic l'anarquisme), l'stalinisme, i més darrerament, amb el felipisme i ara amb el colauisme i fenomens connexos.

La cursa cap a l'esquerra, en la qual es troben immersos molts partits, que lluiten per veure qui té l'esquerra més llarga, de vegades es troba en sorpreses. Darrerament, dos referents internacionals els han fet anar de corcoll. 

El primer referent és l'esquerra abertzale basca, que està posant en serioses contradiccions a la CUP, la qual, no per casualitat, cada cop es defineix més com anti-capitalista que com a independentista. Tant és així que l'allunyament entre els uns i els altres és cada cop més gran. Les lloances d'Arnaldo Otegi al President Mas, sense cap mena de dubte, van caure molt malament a ca la Gabriel. Pels anti-capitalistes, la independència és cada cop més un front més de lluita, una sectorial, al mateix nivell que el gènere, la classe, el medi ambient, les identitats personals, etc. Senzillament, és no entendre un borrall de la teoria revolucionària, que posa com a condició bàsica que tota opció revolucionària, per aconseguir-ho, ha d'assolir convertir-se en una classe nacional, identificant els seus interessos amb els del conjunt de la societat que vol transformar. En definitiva, per aquesta gent, la independència ha perdut el seu caràcter estratègic, i se'l degrada a una lluita més. Per això, més que en Bildu, aquesta gent s'associen amb grupuscles altermundialistes que fins i tot han assolit una quota de poder, sobretot a dins de les estructures decisionals claus, naturalment, a nivell nacional, perquè a nivell local o comarcal, no tenen gent.

Per cert, en aquest error de la sectorialització de la Independència, cada cop està caient més de quatre potes, la pròpia Assemblea Nacional Catalana, víctima de la seva obsessió, benintencionada, per eixamplar la base social que doni suport a la Independència. Aquesta base, ja existeix, i de sobres, de manera que no cal anar socialitzant tant, perquè si no la transversalitat se'n ressent. Lògicament. Un cosa és fer un paìs. Una altra és fer un govern.

El segon referent que ha fet aigües per als nostres  esquerrans, és, lògicament, Syriza, a Grècia. No feia pas gaire, que els admiradors, per no dir hooligans dels grecs sortien de sota les pedres. En el darrer any, però, tot s'ha capgirat, i ara, es consolen amb la figura rebel del professor-motard, en Yanis Varoufakis, que s'ha convertit en l'objecte del desig de tots els guais, davant de l'ara malvat Tsipras. Tanmateix, per aquesta esquerra, fins i tot ell és massa civilitzat, i la tendència és cada cop més a cercar referents a Llatinoamèrica, com si l'estructura social i econòmica catalana tingués les característiques de les societats llatinoamericanes, quan són totalment diferents. Això no obstant, no tene cap complex en traslladar el discurs i les pràctiques activistes de l'altra banda de l'Atlàntic a Catalunya, o, millor dit, a la metròpoli barcelonina, que és el que realment els interessa, com a bons jacobins que són. 

És per tot això, que resulta un descans, un revitalitzador, la construcció d'un nou espai polític que, no té cap mena d'intenció de competir en aquesta cursa cap a l'esquerra, i sí, per contra, en la construcció d'un espai transversal, meritocràtic i mesocràtic, progressista, però no acomplexat ideològicament, com és el del Partit Democràtic Català. Com ja vaig escriure en aquest bloc fa unes setmanes, vaig participar en la comissió sobre les bases fundacionals d'aquest partit. I quan ho feia, tenia molt clar que la nova formació havia d'apartar-se clarament de les batalletes per veure qui la té més llarga, l'esquerra. I realment, penso que ho hem aconseguit.

Un dels exemples, és en l'àmbit de la Defensa Nacional, en la qual, el PDC és a anys llum de la paranoia antimilitar d'aquestes formacions. Per això, una de les bases que es van aprovar i de les que estic més orgullós, és la que fa, precisament, referència a aquest àmbit. Tant és així, que la reprodueixo a continuació per a difondre-la al màxim. Diu això:

"III-XI (Catalunya) És un país amb un model de seguretat propi que defensa i garanteix la pau, la llibertat i la justícia dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, i que treballa per a fer front a les amenaces globals, i locals en matèria de seguretat pública i interior. Un país que és segur i compta amb un sistema d'emergències potent, i de qualitat i professional. El Partit Demòcrata Català es compromet amb les polítiques de seguretat i de defensa de les organitzacions internacionals en l'àmbit de la seguretat, dins del marc de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN)"

Brillant! Clar i català. Sense cap complex. És així com m'agraden les coses.

BENVINGUT/ONGI ETORRI/WELCOME, ARNALDO

BENVINGUT A CATALUNYA!

SHAME ON YOU, SPAIN!

He de confessar que jo pensava que en el darrer moment, ni que sigui per a copiar-nos, els espanyols es posarien d'acord, i evitarien les eleccions, que representaran una pasterada brutal d'euros, dit sigui de passada.

Pensava que acabaria havent una gran coalició, ni que fos per imperatiu de Merkel. Però com sempre passa, a aquestes alçades de la pel·lícula, sobrevalorava Espanya. 

I és que a la Merkel, i de fet a tota la Unió Europea, els importa un rave el que passi a Espanya. I ni s'han molestat a arreglar el merder espanyol. Senzillament, l'ignoren, conscients com són que amb una simple trucada de telèfon se'ls fa quadrar i punt.

De fet, aquest és el principal problema que afronta la internacionalització de la Independència de Catalunya: el de la insignificància internacional d'Espanya. Si fos una potència rellevant, tot el que passaria al seu interior tindria un impacte internacional. Però no és el cas.

Artur Mas, un patriota

Probablement una de les lliçons més fonamentals d'aquest episodi, és la diferència entre el personal política espanyol i el català. Dit planerament, els espanyols no tenen cap Artur Mas ni res que se li assembli. Estan a anys llum.

Mas va demostrar que no estava agafat a la cadira. Que el país va per endavant, que les seves ambicions personals. Ni Rajoy ni el nen sociata li arriben a les soles de la sabata. Però sobretot, la misèria del primer, és immensa.

I l'orgull que sento per en Mas, i pel seu decidit compromís amb Catalunya, el situa en moltes pantalles més endavant que aquesta morralla espanyola.

Decididament, qui surt més guanyador, més reforçat, de tot plegat, és ell. I amb ell tot es possible en el futur immediat.

El Borbó, un idiota

Per contra, qui surt més malparat, és el Borbó petit. La seva primera prova com a cap de l'estat ha resultat un fracàs absolut. És un maldestre. No sap acomplir amb el seu deure. De fet, no és la primera vegada que la pífia. El seu pare, el va deixar amb el cul enlaire, quan va abdicar, i amb la patata calenta de Catalunya. La gestió de la resta de la seva família, no cal dir que ha estat un desastre.

Però és que ara, ha ensopegat on mai va ensopegar el seu pare. El fet que proposés un candidat a la Presidència del Govern, que no sortís investit, és totalment inèdit. Al seu pare, no li va passar mai. I en canvi, al xaval, a la primera de canvi, pam ensopega i queda en ridícul per l'ambició desmesurada del nen sociata, que volia ser President tan sí com no. 

Quin ridícul més monumental, tan de l'un, com de l'altre. Ja es ben bé cert que la degeneració de la monarquia espanyola, és totalment imparable. Ara només faltava la tieta, amb els fons del Panamà.

El gran fill del Periódico de Catalunya

Comparar la cobertura mediàtica de la negociació catalana de fa uns mesos, amb la negociació espanyola dels darrers dies, deixa entreveure com n'es de Gran Fill del Periódico de Catalunya, els seu director i els seus acòlits. Us enrecordeu com de cruel, d'insultant, de menyspreador, d'odiós eren les seves notícies en referència al primer, sempre intentant menyspreant, rabiós com estava pels resultats del 27S, arribant quasi a l'insult? I en canvi, ara que els polítics espanyols han fet el ridícul a escala mundial, tota la colla no fa més que llançar consignes a favor de l'entesa, l'amplitud de mires, la reconciliació, etc. etc. Quina diferència entre l'odi envers Catalunya i al bavisme envers Espanya. Fan venir basques!

Una legislatura catalanòfoba

L'XI Legislatura de les Corts Generals, serà recordada per ser una legislatura la principal raó de ser de la qual va ser la catalanofòbia. Va ser tan gran l'impacte del resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya, que els espanyols no es van recuperar. De fet, encara van zombies. 

A ningú se li escapa que, si ha estat tan breu, és pel vet, o si es vol, l'apartheid, que tant el PP com el PSOE han posat a trobar una sortida pactada al referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Punt. Aquest i només aquest, n'ha estat la causa. Amb l'acord dels dos grups independentistes catalans, una majoria hauria estat possible. Però es va rebutjar. La demostració més fefaent que ja no som Espanya. Ni ganes.

Allò que sorprèn, és que ni els propis afectats, ni els mèdia catalans normals, no denunciessin arreu aquest racisme espanyol, que pretén aplicar un cordó sanitari a les principals forces polítiques de Catalunya. O potser ja no sorprèn, ja es dóna per descomptat.

El partit puta de l'Ibex 35

Si hi ha un partit que ha fet el ridícul, a banda dels sociates, és el partit que es va impulsar des de totes les plataformes de l'Íbex 35. Els naranjitos. Un partit que estava disposat a anar-se al llit amb qui fos, al preu que fos, amb l'únic objectiu de fotre la majoria a Catalunya. Amb el suport entusiasta de la gran banca, amb la Caixa i el Sabadell, inclosos, naturalment. Un partit que es va fotre una notable castanya, en comparació amb les previsions que tenia abans de la cita electoral. Un partit que pensava que guanyaria a Catalunya i va ser derrotat contundentment. És el partit de l'auto-odi català, que a la resta de l'Estat ha anat arreplegant candidats impresentables, que han protagonitzat episodis lamentables, de vergonya aliena, i que molt probablement, en la propera campanya electoral, no descarto que sigui escombrat pel PP, després d'haver caigut en la trampa d'haver pactat amb el PSOE. Qui es refiarà d'ell?

Els amics cupaires

Probablement, la CUP tornarà a fer el préssec i no es presentarà. O potser, no és que faci el préssec, és que fa un favor a l'esquerra espanyola i espanyolista, i tornarà a donar suport (oi, Arrufat?) als podemites, i al seu representant a Catalunya, el tal Domènech, que tornarà a passar-se la propera campanya, assegurant que tindran grup parlamentari propi, i que el referèndum és bufar i fer ampolles... I el més terrible és que segur que n'hi hauran, d'independentistes, que s'ho empassaran. No podem oblidar que tota aquesta colla, van llençar com un kleenex, la línia vermella del referèndum per l'autodeterminació de Catalunya. Però bé, reflexionar sobre aquest món, és una activitat a la qual renuncio per a la meva integritat psíquica.

Hi ha, però, un detall que cal tenir en compte. El factor Otegi. Otegi ha donat una nova empenta a l'esquerra abertzale, i el seu discurs desacomplexat envers l'esquerra espanyola podemita, és un regal del Senyor, i deixa en calces els estirabots cupaires, que tenen enormes problemes d'auto-estima. No hi ha cap mena de dubte, que el terreny de joc es modificarà respecte les eleccions del desembre.

I last but not least

Tal i com ha dit Artur Mas a París, les eleccions del 26J representen una oportunitat per a l'independentisme. Naturalment, que l'opció guanyadora seria una candidatura transversal independentista, idealment de les tres forces (CDC,ERC i la CUP), però això no serà possible. Tampoc sembla possible el pacte de les dues primeres. Llavors, només queda que CDC, jugui la seva darrera carta electoral, abans de la seva metamorfosi en una nova força política perfectament preparada per a la Independència, amb un candidat fort. Idealment, penso que aquest candidat ha de ser... Artur Mas. Cal apostar fort i fer d'aquesta oportunitat que ens han deixat els espanyols en safata, una nova victòria de l'independentisme, i una nova humiliació de l'espanyolisme. 

A ningú se li escapa que la presència d'Artur Mas en la campanya, posarà dels nervis els espanyols. La histèria serà immensa. Fins i tot, jo jugaria la carta de presentar llistes al País Valencià i a les Illes. Si hi ha algú que ho pot fer, és en Mas. Per a xulos, nosaltres.

Naturalment, ignoro la predisposició de Mas a fer-ho, però sí que tinc clar dues coses: la primera és que la seva candidatura tindrà un efecte cohesionador per a molts catalans i catalanes que de segur recompensaran el seu sacrifici del mes de gener. La segona és que, atès les eleccions tindran una certa cobertura mediàtica internacional, aquesta es podrà aprofitar per fer campanya per la Independència, de manera que serà molt més útil que anant fent conferències, per aquests mons de Déu amb la respiració odiosa i, probablement, pudenta, de l'ambaixador espanyol de torn al seu clatell.

LES BOGES

En els darrers dies hem presenciat un comportament, diguem-ne paranoic, per part de les nostres revolucionàries de pa sucat amb oli.

Per una banda, van ser a primera línia en l'acte de suport a Arnaldo Otegi, tant a Logronyo, com a Anoeta. I ben fer que van fer. Naturalment. 

Però, vés per on, sembla que el joc parlamentari en el qual van voler entrar sense estar-ne preparats, s'ha demostrat que provoca comportaments bipolars. M'explico.

Ja fa uns dies, en un post alertava del fet que els sociates pretenen donar lliçons d'esquerranisme a les cuperes, a veure si d'aquesta manera ensorren l'acord amb JxSí. I, el fet paradoxal és que semblen que se'n surten, tu!

Les nostres revolucionàries ja han votat contra JxSí, i a favor d'una moció sociata sobre el tema d'Aigües Ter Llobregat. Oli en un llum, tu. Ara els sociates ja saben quina és la baula feble. I a fe de Déu que no s'estaran de repetir la jugada tantes vegades com faci falta. 

No cal dir que, d'aquesta manera, buscaran l'afebliment del pacte independentista, amb la participació de la pròpia CUP, que, per enèsima vegada farà de tonto útil per a l'espanyolisme.

Jo és que la meva capacitat d'indignar-me, penso que s'ha esgotat. Però no la de maleir a aquelles que opten pel joc fàcil de matxacar a aquells que estan rebent les garrotades per totes bandes, moltes de les quals, no ho dubto, són merescudes. Però hauríem de fer per manera d'evitar que rebessin més que les estrictament necessàries. No fos cas que tot salti pels aires a major glòria dels nostres enemics triseculars (pel cap baix).

EGIN IRRIBARRE, IRAZABI EGINGO DUGU ETA!

FREE OTEGI, WELCOME HOME!

Només amb unes poques paraules, amb un discurs breu, emotiu, combatiu, digne, Arnaldo Otegi ha donat una lliçó de dignitat i desacomplexament, que d'altres haurien d'aprendre de memòria, sobretot elles!

OTEGI NO ES TALLA...

Del compte de Twitter d'Arnaldo Otegi, la imatge del President Artur Mas, quan faltaven quatre dies per a la seva llibertat. Ai, ai, ai, que em penso que a algunes els agafarà un cobriment de cor, sobretot perquè pensaven que es trobava a la paperera de la història (i sense necessitat d'anar a fer el paripè a la presó)!

UN ALTRE DILLUNS AL SOL

I què n'és de dura la vida, passant els dilluns al sol, oi Josep Antoni? Ja no parlen de tu, La Vanguardia ja ni t'esmenta ni et defensa. Ara el teu becari, l'Espadaler, intenta fer alguna cosa, però vaja, tu ja ho saps, està a anys llum de la teva experiència. El nen Muntanyola parla de coitus interruptus, si se n'ha de ser de malcriat, tu això ni saps el que és, oi? I no pots deixar de mirar els teus camarades bascos, que en el seu congrés intenten fer la viu viu ara que els xiulen les orelles amb l'imminent alliberament, després d'anys de segrest, d'Arnaldo Otegi. Uixxx que ara es radicalitzaran i llavors tu, si que et quedaràs ben sol. Sol com un mussol. Aguantaràs fins al proper dilluns? O entraràs a la porta giratòria?