SHAME ON YOU, SPAIN!

He de confessar que jo pensava que en el darrer moment, ni que sigui per a copiar-nos, els espanyols es posarien d'acord, i evitarien les eleccions, que representaran una pasterada brutal d'euros, dit sigui de passada.

Pensava que acabaria havent una gran coalició, ni que fos per imperatiu de Merkel. Però com sempre passa, a aquestes alçades de la pel·lícula, sobrevalorava Espanya. 

I és que a la Merkel, i de fet a tota la Unió Europea, els importa un rave el que passi a Espanya. I ni s'han molestat a arreglar el merder espanyol. Senzillament, l'ignoren, conscients com són que amb una simple trucada de telèfon se'ls fa quadrar i punt.

De fet, aquest és el principal problema que afronta la internacionalització de la Independència de Catalunya: el de la insignificància internacional d'Espanya. Si fos una potència rellevant, tot el que passaria al seu interior tindria un impacte internacional. Però no és el cas.

Artur Mas, un patriota

Probablement una de les lliçons més fonamentals d'aquest episodi, és la diferència entre el personal política espanyol i el català. Dit planerament, els espanyols no tenen cap Artur Mas ni res que se li assembli. Estan a anys llum.

Mas va demostrar que no estava agafat a la cadira. Que el país va per endavant, que les seves ambicions personals. Ni Rajoy ni el nen sociata li arriben a les soles de la sabata. Però sobretot, la misèria del primer, és immensa.

I l'orgull que sento per en Mas, i pel seu decidit compromís amb Catalunya, el situa en moltes pantalles més endavant que aquesta morralla espanyola.

Decididament, qui surt més guanyador, més reforçat, de tot plegat, és ell. I amb ell tot es possible en el futur immediat.

El Borbó, un idiota

Per contra, qui surt més malparat, és el Borbó petit. La seva primera prova com a cap de l'estat ha resultat un fracàs absolut. És un maldestre. No sap acomplir amb el seu deure. De fet, no és la primera vegada que la pífia. El seu pare, el va deixar amb el cul enlaire, quan va abdicar, i amb la patata calenta de Catalunya. La gestió de la resta de la seva família, no cal dir que ha estat un desastre.

Però és que ara, ha ensopegat on mai va ensopegar el seu pare. El fet que proposés un candidat a la Presidència del Govern, que no sortís investit, és totalment inèdit. Al seu pare, no li va passar mai. I en canvi, al xaval, a la primera de canvi, pam ensopega i queda en ridícul per l'ambició desmesurada del nen sociata, que volia ser President tan sí com no. 

Quin ridícul més monumental, tan de l'un, com de l'altre. Ja es ben bé cert que la degeneració de la monarquia espanyola, és totalment imparable. Ara només faltava la tieta, amb els fons del Panamà.

El gran fill del Periódico de Catalunya

Comparar la cobertura mediàtica de la negociació catalana de fa uns mesos, amb la negociació espanyola dels darrers dies, deixa entreveure com n'es de Gran Fill del Periódico de Catalunya, els seu director i els seus acòlits. Us enrecordeu com de cruel, d'insultant, de menyspreador, d'odiós eren les seves notícies en referència al primer, sempre intentant menyspreant, rabiós com estava pels resultats del 27S, arribant quasi a l'insult? I en canvi, ara que els polítics espanyols han fet el ridícul a escala mundial, tota la colla no fa més que llançar consignes a favor de l'entesa, l'amplitud de mires, la reconciliació, etc. etc. Quina diferència entre l'odi envers Catalunya i al bavisme envers Espanya. Fan venir basques!

Una legislatura catalanòfoba

L'XI Legislatura de les Corts Generals, serà recordada per ser una legislatura la principal raó de ser de la qual va ser la catalanofòbia. Va ser tan gran l'impacte del resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya, que els espanyols no es van recuperar. De fet, encara van zombies. 

A ningú se li escapa que, si ha estat tan breu, és pel vet, o si es vol, l'apartheid, que tant el PP com el PSOE han posat a trobar una sortida pactada al referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Punt. Aquest i només aquest, n'ha estat la causa. Amb l'acord dels dos grups independentistes catalans, una majoria hauria estat possible. Però es va rebutjar. La demostració més fefaent que ja no som Espanya. Ni ganes.

Allò que sorprèn, és que ni els propis afectats, ni els mèdia catalans normals, no denunciessin arreu aquest racisme espanyol, que pretén aplicar un cordó sanitari a les principals forces polítiques de Catalunya. O potser ja no sorprèn, ja es dóna per descomptat.

El partit puta de l'Ibex 35

Si hi ha un partit que ha fet el ridícul, a banda dels sociates, és el partit que es va impulsar des de totes les plataformes de l'Íbex 35. Els naranjitos. Un partit que estava disposat a anar-se al llit amb qui fos, al preu que fos, amb l'únic objectiu de fotre la majoria a Catalunya. Amb el suport entusiasta de la gran banca, amb la Caixa i el Sabadell, inclosos, naturalment. Un partit que es va fotre una notable castanya, en comparació amb les previsions que tenia abans de la cita electoral. Un partit que pensava que guanyaria a Catalunya i va ser derrotat contundentment. És el partit de l'auto-odi català, que a la resta de l'Estat ha anat arreplegant candidats impresentables, que han protagonitzat episodis lamentables, de vergonya aliena, i que molt probablement, en la propera campanya electoral, no descarto que sigui escombrat pel PP, després d'haver caigut en la trampa d'haver pactat amb el PSOE. Qui es refiarà d'ell?

Els amics cupaires

Probablement, la CUP tornarà a fer el préssec i no es presentarà. O potser, no és que faci el préssec, és que fa un favor a l'esquerra espanyola i espanyolista, i tornarà a donar suport (oi, Arrufat?) als podemites, i al seu representant a Catalunya, el tal Domènech, que tornarà a passar-se la propera campanya, assegurant que tindran grup parlamentari propi, i que el referèndum és bufar i fer ampolles... I el més terrible és que segur que n'hi hauran, d'independentistes, que s'ho empassaran. No podem oblidar que tota aquesta colla, van llençar com un kleenex, la línia vermella del referèndum per l'autodeterminació de Catalunya. Però bé, reflexionar sobre aquest món, és una activitat a la qual renuncio per a la meva integritat psíquica.

Hi ha, però, un detall que cal tenir en compte. El factor Otegi. Otegi ha donat una nova empenta a l'esquerra abertzale, i el seu discurs desacomplexat envers l'esquerra espanyola podemita, és un regal del Senyor, i deixa en calces els estirabots cupaires, que tenen enormes problemes d'auto-estima. No hi ha cap mena de dubte, que el terreny de joc es modificarà respecte les eleccions del desembre.

I last but not least

Tal i com ha dit Artur Mas a París, les eleccions del 26J representen una oportunitat per a l'independentisme. Naturalment, que l'opció guanyadora seria una candidatura transversal independentista, idealment de les tres forces (CDC,ERC i la CUP), però això no serà possible. Tampoc sembla possible el pacte de les dues primeres. Llavors, només queda que CDC, jugui la seva darrera carta electoral, abans de la seva metamorfosi en una nova força política perfectament preparada per a la Independència, amb un candidat fort. Idealment, penso que aquest candidat ha de ser... Artur Mas. Cal apostar fort i fer d'aquesta oportunitat que ens han deixat els espanyols en safata, una nova victòria de l'independentisme, i una nova humiliació de l'espanyolisme. 

A ningú se li escapa que la presència d'Artur Mas en la campanya, posarà dels nervis els espanyols. La histèria serà immensa. Fins i tot, jo jugaria la carta de presentar llistes al País Valencià i a les Illes. Si hi ha algú que ho pot fer, és en Mas. Per a xulos, nosaltres.

Naturalment, ignoro la predisposició de Mas a fer-ho, però sí que tinc clar dues coses: la primera és que la seva candidatura tindrà un efecte cohesionador per a molts catalans i catalanes que de segur recompensaran el seu sacrifici del mes de gener. La segona és que, atès les eleccions tindran una certa cobertura mediàtica internacional, aquesta es podrà aprofitar per fer campanya per la Independència, de manera que serà molt més útil que anant fent conferències, per aquests mons de Déu amb la respiració odiosa i, probablement, pudenta, de l'ambaixador espanyol de torn al seu clatell.