REPUGNÀNCIA, INDIGNITAT, PATETISME... CAL DIR RES MÉS????

Aquesta és l'Espanya de la que els Domènech, Colau, Coscus, Franco Rabell, dubten de marxar i l'equiparen a la República de Catalunya en tant que Estat independent. 

No sé pas, què dirien els seus estimadíssims referents internacionals, tipus Gramsci et cia....

Postcos... de què aneu?

DOMÈNECH, QUAN ET CRIDA EL TEU PRESIDENT, HI VAS I ET QUADRES!

En els estat democràtics, quan el teu president et crida, hi vas i et quadres. No en el sentit militar, sino en el sentit protocolari. Un president democràtic és l'expressió més genuïna de la civilització humana. Això és molt elemental, de manual, de bàsica.

Siguis anglès, francès, alemany, italià, australià o el que siguis, si vius en una democràcia, el teu President és una figura que cal respectar, si ha estat escollit democràticament, repeteixo. Naturalment, això no vol dir que estiguis d'acord amb ell. Hi pots discrepar de tot, de molt, de poc. Només faltaria! Però hi ha uns mínims de decòrum. Sobretot un President que ha estat investit pel Parlament més democràtic de tota la història de Catalunya, atès que hi va participar el percentatge més alt de catalans i catalanes de tota la història.

Llavors, Domènech, hi vas. Perquè és la teva obligació, si ets sents un ciutadà de Catalunya, perquè saps que aquella persona i no cap altra és la que ostenta el càrrec amb més legitimitat. I hi vas. I escoltes, i hi dius la teva, amb respecte i amb la contundència que penses necessària, però amb respecte. Perquè no hi ha ningú, repeteixo, ningú que el pugui desplaçar. En una democràcia, nen Domènech.

Passa, però, que tu ets un fatxenda, un catalanet típic i tòpic, un comunista de manual, que quan et crida un rei d'Espanya, que no ha estat escollit per ningú, que representa un estat que fa mans i mànigues per destrossar Catalunya, tu hi corres com el que ets un esclau, un sibwana de l'alçada d'un campanar. Un individu patètic, que prefereix està en la trinxera de la Tiple S (SSS), que a la de les institucions de Catalunya, fent la feina bruta i moooolt d'esquerres a l'Ibex 35, i a tota la colla de la llotja del Bernabeu, que al President de Catalunya. 

I no content amb això, encara treu. I parla de força. Però angelet meu, la força la tenim els independentistes que mobilitzem milions de patriotes durant anys i amb una disciplina total. Ni en els teus somnis revolucionaris més libidinosos, les masses proletaries -de fet, buròcrates sindicals i els seus apèndixs- serien capaces d'igualar-nos. Parles de revolució? Per revolució la nostra, la que estem fent, malgrat els pals a les rodes que tu i els teus acòlits (Coscu, Franco), esteu intentant posar. I sense complexos. O puges al carro, o formaràs part del problema.

Fixa't i aprèn, com el teu amo i senyor, en Pablo Iglesias, patriota espanyol, perd el cul quan el crida el seu cap d'estat. I és un rei, no un President, Però hi va. I amb un somriure d'orella a orella. I és lògic. 

Però tu, desgraciadet, et talles i dónes cova a la Brunete quan menysprees anar a parlar amb el teu President. Un càrrec que ha costat sang, suor i llàgrimes. I tu, petit imbècil l'ignores. T'hauria de caure la cara de vergonya. Tens una actitud objectivament contrarevolucionària, reaccionària. Cal que t'expliqui on hauries acabat a la França revolucionària? Cal?

El teu infantilisme revolucionari, no és més que l'altra cara del búnker. Tu estàs més còmode amb el Garcia Albiol, l'Arrimadas i la croqueta. El teu atac de banyes per considerar que tu et toca ser l'avantguarda revolucionària no perquè te la mereixis, sinó per la Gràcia de Déu, demostra de quina pasta estàs fet. De la pitjor calanya possible.

Fas la gara-gara als que volen governar Catalunya sense passar per les urnes. Aquells que consideren que la democràcia no està feta pels catalans i les catalanes, perquè som un poble que prenem decisions errònies, volem ser lliures, i, no, no ho podem ser. Això és el que pensen els nostres enemics i els teus amos. I tu els fas la festa grossa. Pot haver-hi res pitjor?

Sàpigues que no et pensem esperar. Tu decidiràs, has tingut totes les oportunitats del món. Si et poses a l'altra trinxera, t'escombrarem i tal dia farà un any.

2016: L'ANY QUE L'ESPANYOLISME CIVIL ES VA RENDIR

En aquest post, que escric mentre espero que es faci el sorteig de la Grossa, a veure si em canvia la vida, i si no, com a mínim, els diners jugats seran invertits íntegrament a Catalunya, no com d'altres, pretenc fer un balanç del 2016, naturalment des des la perspectiva política i nacional.

La derrota de l'espanyolisme civil

El titular que mereix aquest any 2016 és que hem derrotat de forma humiliant i clara l'espanyolisme civil. Els espanyols han renunciat a plantar cara a l'independentisme al carrer, com ho havien intentat, amb fracassos notables els dos anys anteriors. No se n'han ensortit, i enguany tant el 12O com el 6D han estat un desastre estrepitós. Espanyolisme és feixisme, i no hi ha res més a discutir ni a negociar. Ha estat patètic com fins i tot han fracassat en tenir una colla castellera pròpia, que ni saben carregar un pilar. L'espanyolisme, a Catalunya, és mediàtic, però al carrer ni se'l veu ni se l'espera.

El carrer, les places, són nostres i només nostres, perquè no som un muntatge, som una realitat ben viva, no som una invenció, som capaços d'omplir tots els espais públics quan i com volguem. L'únic que ens cal és desempallegar-nos de tot fatalisme i de tot pessimisme, que és el que intenten inocular-nos.

El fracàs de la Família Adams

La responsabilitat del fracàs de l'espanyolisme civil recau sobretot damunt el cap de la coneguda com a Família Adams, és a dir, els tres màxims dirigents polítics de l'espanyolisme polític, del bunker: la Inés Arrimadas, en Miquel Iceta i en Xavier Garcia Albiol. Tres bufons al servei d'Espanya, que per sort per nosaltres, han demostrat la seva perfecta inutil·litat, i per això esperem i desitgem que es mantinguin fins a la Independència al capdavant dels seus sequaços, que encara són més inútls.

El setè de cavalleria al rescat

I la prova més fefaent d'aquest fracàs, és l'arribada amb gran estrèpit i desplegament de mitjans, com sempre fan els espanyols, de la vicepresidenta a la delegació del govern, aprofitant que hi han posat un peó. A Madrid no tenen cap confiança amb la família Adams, veuen que ens els mengem amb patates, i que el soufflé lluny de desfer-se es fa cada cop més gran. Per això volen portar directament el tema. Fins i tot han reservat un despatxet per a la nena aquesta que va de Cleòpatra de pa sucat amb oli... 

La derrota exterior

Tanmateix, el govern espanyol no ha pogut pas dissimular que també ell ha fracassat. La crisi de govern de fa unes setmanes es va emportar per endavant els tres titulars de ministeris hard, és a dir, els més estratègics: afers exteriors, interior i defensa. Naturalment, els espanyols, que no són com els poca-penes de TV3, han estat prou hàbils per fer un discurs en positiu i amagar l'ou. L'ou de la derrota total i completa de l'estratègia diplomàtica d'acabar amb l'independentisme català a l'exterior. Han fracassat, no el ministre rellevat, sinó el propi Rajoy, un polític totalment desprestigiat arreu del món. Ha fracassat Espanya, com a estat, que no té cap pes a nivell mundial: ni a la UE, ni al G20, i ni tan sols ha sabut aprofitar el fet d'haver estat al Consell de Seguretat de l'ONU. Que se n'ha de ser d'inútil per no treure profit... però molt inútil. 

També ha fracassat el ministre de l'Interior, que finalment hem aconseguit liquidar, autèntica bèstia negra, implicat en mil i un escàndols de guerra bruta. Ens l´hem carregat, encara que ens manca puteria per treure pit i posar-nos medalles (bé, a mi no).

Un règim en estat d'implosió

Tot plegat, Espanya es troba al caire del Big-Bang. Un règim a punt d'esclatar. Una monarquia que no s'aguanta per enlloc, un tribunal constitucional desprestigiat, una justícia corrupta i polititzada fins a límits insospitats, un parlament sense majoria i un govern feble. I sobretot uns partits polítics embolicats en lluites inter i intrapartidistes:

El PP sense majoria absoluta, cada cop més dividit entre aznaristes i rajoyistes, una divisió que a mesura que els segons vagin cedint a les demandes dels socialistes s'anirà eixamplant. L'ADN del PP és el feixisme pur i dur, i no hi haurà Rajoy ni Sorayita que ho pugui evitar.

Un PSOE ja directament dividit a mort entre susanistes i pedristes, que al llarg del 2017 veurem com es matadegollen. Caldrà comprar moltes crispetes, perquè serà un espectacle. I sense oblidar el big ban del PSC, que ben segur acabarà l'any sent una Federació del PSOE més.

Els C's, seran un partit més (0,0) que mai, la marca blanca de l'Íbex 35, un partit que ha fracassat totalment i que ja no representa res. Serà un partit-condó, d'usar i llençar a la paperera de la història. La paradoxa és que té un pecat de naixement: és un partit nascut a Catalunya, crescut gràcies al suport financer de La Caixa i el Banc de Sabadell, per oferir una tercera via (un cop liquidada l'opció duranista), i això a Madrid, i a Espanya en general, no es perdona. Els C's només té un cert futur a... Catalunya, on representarà els Torrentes que viuran a la Catalunya independent, tipus Carrizosa o Jordi Cañas, i que tindran com a força de xoc les Hermandades de Legionarios i altres fricades per l'estil. Quatre penjats que els neutralitzarem sense despentinar-nos.

Els podemites també estan a hòsties, entre els centralistes i els errejons. No cal dir que la sort ja està feta i guanyaran, naturalment els primers, de manera que el discurs reformista s'aturarà on s'atura sempre, en la santa unitat espanyola, això sí amb un discurs estil Negrin sobre el patriotisme espanyol, però que no anirà gaire més enllà. Pensar i sobretot intentar vendre'ns la moto que amb els podemites una altra Espanya és possible, com fan els Domènechs, els Rabell i els Coscubieles, de torn, és prendre'ns directament per imbècils.

Darrerament he llegit balanços molt negatius. No és pas casualitat. Jo, per contra, sóc optimista, perquè no tinc por. Els qui han de tenir por són ells. Se'ls acaba la mamella. Però de la situació pròpia me n'ocuparé el 2017.

AHAHAHAH, EL TONTO DOMÈNECH ES QUEDA SENSE GRUP PROPI, COM EL PSC!

I ara, independentistes que heu votat a aquest tòtila, com se us ha quedat la cara? Estàveu advertits, no podeu al.legar ignorància (tret d'en Palà, que és un cas perdut)

UNES ELECCIONS DE SEGONA*

Les eleccions espanyoles cada cop importen menys als catalans i les catalanes. Es va comprovar el mes de desembre. I s'ha reconfirmat, si calia, en les eleccions de juny. Una participació molt a la baixa, a molta distància de les eleccions al Parlament de Catalunya. A anys llum. Aquesta és, sense cap mena de dubte, la dada més rellevant. I que representa el nivell de desconnexió creixent que tenim respecte la política espanyola. És una gran notícia. Si a Escòcia la desconnexió ja és abismal, no anem pas enrere a Catalunya respecte la resta de l'Estat.

Resulta veritablement patètic els discursos espanyolistes dels comuns que es pensen que han guanyat no se què. Mireu, només cal comparar el 1,6 milions de catalans i catalanes que vam votar Junts pel Sí amb els 0,8 milions que han votat a aquest artefacte podemita. I recordo que han baixat quasi 80.000 vots respecte el desembre, o sigui, que sent generosos, s'estanquen. I cal tenir present que, desgraciadament, una part no petita d'aquests votants, són independentistes d'extrema esquerra, que en un referèndum, probablement votarien "sí", a diferència del que faria en Xavier Domènech.

Aquesta galàxia filocolauista, doncs, va de baixa. Que ho tinguin molt clar i que no s'atreveixin a parlar en nom de tots els catalans i les catalanes. Farts i tips de les seves pocasoltades. L'altre tema, òbviament, són les forces independentistes. ERC ha continuat practicant el joc de posar-se de perfil, que tants rèdits li està donant. Totes les guitzes judicials li cauen a CDC, i les mediàtiques i de les xarxes socials, ben merescudament, a la CUP. Mentre que ella, ERC, queda més neta que una patena. S'ha tornat a demostrar que la seva força rau en la indefinició de CDC.

I és que CDC ha tornat a fer “un Trias”, en el sentit que la seva aposta per assajar d'anar per primera vegada en solitari i amb les seves sigles de partit, s'ha demostrat que no engresca la gent, més aviat al contrari. La seva negativa a fer una candidatura transversal  i tancar-se en ella mateixa, només es pot valorar tenint present que era la darrera oportunitat que tenien per fer-ho després de quaranta anys d'història.

Bé, ara que s'han esbravat, és el moment de fer les coses bé i amb seriositat. La construcció d'un nou partit independentista i transversal. De fet, això era el realment important. Les eleccions espanyoles, una nosa, que feliçment ja han passat. Des del meu punt de vista, els invents “à la Trias” s'han d'acabar d'una vegada, perquè han donat uns resultats terribles. Sobretot els que van permetre ocupar el govern local de Barcelona, a una política que té l'objectiu de carregar-se el procés independentista.

Als qui no som militants de CDC, la llagrimeta per la seva desaparició, realment, ens rellisca. No estem per a aquestes comèdies. Estem per crear una força de xoc electoral que culmini el procés independentista d'una vegada, i si pot ser, per sempre. I en aquesta força, naturalment, els que procedeixen de CDC hi tenen un lloc rellevant, però en cap cas, de monopolització. Per dir-ho més clarament, en el nou partit hi han de cabre tant els que procedim de Reagrupament, com els de Solidaritat  i, naturalment els Demòcrates, que estan fent una feina excel.lent, per cert. Si no es dóna aquesta confluència, tindrem un problema. I per que això passi, no hi ha d'haver ni una engruna de processisme, és a dir, de voluntat d'allargar innecessàriament el procés cap a la independència (com per exemple esperar que el 100% de catalans hi votaran a favor). I per descomptat, no rebutjar el recurs a la unilateralitat, conscients com suposo que som, a aquestes alçades, que els espanyols mai acceptaran cap mena d'acord o de pacte. També ha de quedar clar que l'aposta és per la Independència, i res de mitges tintes o de sobiranismes de pa sucat amb oli.

Cal tenir clar que, paradoxalment, els esdeveniments al Regne Unit, poden fer accelerar tot plegat. Escòcia ja ha demanat una interlocució directa amb la Unió Europea i aquesta porta, no podem deixar que es tanqui als nostres morros. Amb això vull dir, que no podem perdre el temps. No es tracta de ser un hiperventilat, es tracta d'aprofitar el moment. I ara, se'ns presenta un escenari que no podem desaprofitar, i que cal emprar-lo al nostre favor. Cal ser-ne conscients. I actuar en conseqüència.

*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, 27.06.2016)

I EN XAVI VA DIR QUE NO! (TOONTOS!)

Finalment, el noi s'ha tret la careta. Em refereixo, és clar, a en Xavier Domènech, que en unes declaracions recents ha afirmat que en el cas d'un referèndum, ell votarà que No a la Independència. 

Què esquerranosos de pa sucat amb oli, com us ha quedat la cara? De pòquer? I és que ja estic una mica tip d'aquest bonisme pseudo-esquerranós, que s'ha proposat no fer un pas endavant, fins que tothom estigui convençut de les bondats de la Independència. De manera que, pel cap baix, caldrà esperar,com va dir aquell, al 2083, per fer-lo.

Aviam, gent, aquest actitud proselitista, d'intentar que tots anem cap a l'aplec, com si fóssim un ramat d'ovelles, que no quedés cap despenjada, és la traducció laica dels intents cristians de convertir els salvatges. Ni més, ni menys.

Els independentistes sabem que tenim la raó. Però el que no podem aspirar és que tothom combregui amb aquesta certesa. N'hi ha que no ho faran mai. Per múltiples raons, des de la pròpiament racista i supremacista espanyola, fins a la purament estètica, que deriva d'un capteniment frívol. 

De manera que tots i totes aquelles persones que de forma il.lusa van donar suport al xavalet aquest i a tota la seva patuleia, better think twice, és a dir, repenseu-vos-ho. Ja us va ensarronar amb la camama del grup parlamentari. Ara us parlarà de la plurinacionalitat a la bolivariana, com si Catalunya fos Santa Cruz... la mateixa coliflor, sinó que era un bròquil que dèiem a casa.

L'esquerra espanyola, l'esquerra engrunaire, és abans espanyola que qualsevol altra cosa. Començant per la seva força de xoc, el sindicalisme integrat. Ja ho vaig assenyalar en un post anterior: el dret a decidir és la 24a prioritat del famós pacte dels guais Iglesias i Garzón... el 24! Però no us fan mal tantes guitzes als ous?

SHAME ON YOU, SPAIN!

He de confessar que jo pensava que en el darrer moment, ni que sigui per a copiar-nos, els espanyols es posarien d'acord, i evitarien les eleccions, que representaran una pasterada brutal d'euros, dit sigui de passada.

Pensava que acabaria havent una gran coalició, ni que fos per imperatiu de Merkel. Però com sempre passa, a aquestes alçades de la pel·lícula, sobrevalorava Espanya. 

I és que a la Merkel, i de fet a tota la Unió Europea, els importa un rave el que passi a Espanya. I ni s'han molestat a arreglar el merder espanyol. Senzillament, l'ignoren, conscients com són que amb una simple trucada de telèfon se'ls fa quadrar i punt.

De fet, aquest és el principal problema que afronta la internacionalització de la Independència de Catalunya: el de la insignificància internacional d'Espanya. Si fos una potència rellevant, tot el que passaria al seu interior tindria un impacte internacional. Però no és el cas.

Artur Mas, un patriota

Probablement una de les lliçons més fonamentals d'aquest episodi, és la diferència entre el personal política espanyol i el català. Dit planerament, els espanyols no tenen cap Artur Mas ni res que se li assembli. Estan a anys llum.

Mas va demostrar que no estava agafat a la cadira. Que el país va per endavant, que les seves ambicions personals. Ni Rajoy ni el nen sociata li arriben a les soles de la sabata. Però sobretot, la misèria del primer, és immensa.

I l'orgull que sento per en Mas, i pel seu decidit compromís amb Catalunya, el situa en moltes pantalles més endavant que aquesta morralla espanyola.

Decididament, qui surt més guanyador, més reforçat, de tot plegat, és ell. I amb ell tot es possible en el futur immediat.

El Borbó, un idiota

Per contra, qui surt més malparat, és el Borbó petit. La seva primera prova com a cap de l'estat ha resultat un fracàs absolut. És un maldestre. No sap acomplir amb el seu deure. De fet, no és la primera vegada que la pífia. El seu pare, el va deixar amb el cul enlaire, quan va abdicar, i amb la patata calenta de Catalunya. La gestió de la resta de la seva família, no cal dir que ha estat un desastre.

Però és que ara, ha ensopegat on mai va ensopegar el seu pare. El fet que proposés un candidat a la Presidència del Govern, que no sortís investit, és totalment inèdit. Al seu pare, no li va passar mai. I en canvi, al xaval, a la primera de canvi, pam ensopega i queda en ridícul per l'ambició desmesurada del nen sociata, que volia ser President tan sí com no. 

Quin ridícul més monumental, tan de l'un, com de l'altre. Ja es ben bé cert que la degeneració de la monarquia espanyola, és totalment imparable. Ara només faltava la tieta, amb els fons del Panamà.

El gran fill del Periódico de Catalunya

Comparar la cobertura mediàtica de la negociació catalana de fa uns mesos, amb la negociació espanyola dels darrers dies, deixa entreveure com n'es de Gran Fill del Periódico de Catalunya, els seu director i els seus acòlits. Us enrecordeu com de cruel, d'insultant, de menyspreador, d'odiós eren les seves notícies en referència al primer, sempre intentant menyspreant, rabiós com estava pels resultats del 27S, arribant quasi a l'insult? I en canvi, ara que els polítics espanyols han fet el ridícul a escala mundial, tota la colla no fa més que llançar consignes a favor de l'entesa, l'amplitud de mires, la reconciliació, etc. etc. Quina diferència entre l'odi envers Catalunya i al bavisme envers Espanya. Fan venir basques!

Una legislatura catalanòfoba

L'XI Legislatura de les Corts Generals, serà recordada per ser una legislatura la principal raó de ser de la qual va ser la catalanofòbia. Va ser tan gran l'impacte del resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya, que els espanyols no es van recuperar. De fet, encara van zombies. 

A ningú se li escapa que, si ha estat tan breu, és pel vet, o si es vol, l'apartheid, que tant el PP com el PSOE han posat a trobar una sortida pactada al referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Punt. Aquest i només aquest, n'ha estat la causa. Amb l'acord dels dos grups independentistes catalans, una majoria hauria estat possible. Però es va rebutjar. La demostració més fefaent que ja no som Espanya. Ni ganes.

Allò que sorprèn, és que ni els propis afectats, ni els mèdia catalans normals, no denunciessin arreu aquest racisme espanyol, que pretén aplicar un cordó sanitari a les principals forces polítiques de Catalunya. O potser ja no sorprèn, ja es dóna per descomptat.

El partit puta de l'Ibex 35

Si hi ha un partit que ha fet el ridícul, a banda dels sociates, és el partit que es va impulsar des de totes les plataformes de l'Íbex 35. Els naranjitos. Un partit que estava disposat a anar-se al llit amb qui fos, al preu que fos, amb l'únic objectiu de fotre la majoria a Catalunya. Amb el suport entusiasta de la gran banca, amb la Caixa i el Sabadell, inclosos, naturalment. Un partit que es va fotre una notable castanya, en comparació amb les previsions que tenia abans de la cita electoral. Un partit que pensava que guanyaria a Catalunya i va ser derrotat contundentment. És el partit de l'auto-odi català, que a la resta de l'Estat ha anat arreplegant candidats impresentables, que han protagonitzat episodis lamentables, de vergonya aliena, i que molt probablement, en la propera campanya electoral, no descarto que sigui escombrat pel PP, després d'haver caigut en la trampa d'haver pactat amb el PSOE. Qui es refiarà d'ell?

Els amics cupaires

Probablement, la CUP tornarà a fer el préssec i no es presentarà. O potser, no és que faci el préssec, és que fa un favor a l'esquerra espanyola i espanyolista, i tornarà a donar suport (oi, Arrufat?) als podemites, i al seu representant a Catalunya, el tal Domènech, que tornarà a passar-se la propera campanya, assegurant que tindran grup parlamentari propi, i que el referèndum és bufar i fer ampolles... I el més terrible és que segur que n'hi hauran, d'independentistes, que s'ho empassaran. No podem oblidar que tota aquesta colla, van llençar com un kleenex, la línia vermella del referèndum per l'autodeterminació de Catalunya. Però bé, reflexionar sobre aquest món, és una activitat a la qual renuncio per a la meva integritat psíquica.

Hi ha, però, un detall que cal tenir en compte. El factor Otegi. Otegi ha donat una nova empenta a l'esquerra abertzale, i el seu discurs desacomplexat envers l'esquerra espanyola podemita, és un regal del Senyor, i deixa en calces els estirabots cupaires, que tenen enormes problemes d'auto-estima. No hi ha cap mena de dubte, que el terreny de joc es modificarà respecte les eleccions del desembre.

I last but not least

Tal i com ha dit Artur Mas a París, les eleccions del 26J representen una oportunitat per a l'independentisme. Naturalment, que l'opció guanyadora seria una candidatura transversal independentista, idealment de les tres forces (CDC,ERC i la CUP), però això no serà possible. Tampoc sembla possible el pacte de les dues primeres. Llavors, només queda que CDC, jugui la seva darrera carta electoral, abans de la seva metamorfosi en una nova força política perfectament preparada per a la Independència, amb un candidat fort. Idealment, penso que aquest candidat ha de ser... Artur Mas. Cal apostar fort i fer d'aquesta oportunitat que ens han deixat els espanyols en safata, una nova victòria de l'independentisme, i una nova humiliació de l'espanyolisme. 

A ningú se li escapa que la presència d'Artur Mas en la campanya, posarà dels nervis els espanyols. La histèria serà immensa. Fins i tot, jo jugaria la carta de presentar llistes al País Valencià i a les Illes. Si hi ha algú que ho pot fer, és en Mas. Per a xulos, nosaltres.

Naturalment, ignoro la predisposició de Mas a fer-ho, però sí que tinc clar dues coses: la primera és que la seva candidatura tindrà un efecte cohesionador per a molts catalans i catalanes que de segur recompensaran el seu sacrifici del mes de gener. La segona és que, atès les eleccions tindran una certa cobertura mediàtica internacional, aquesta es podrà aprofitar per fer campanya per la Independència, de manera que serà molt més útil que anant fent conferències, per aquests mons de Déu amb la respiració odiosa i, probablement, pudenta, de l'ambaixador espanyol de torn al seu clatell.

L'ESPANYA DIVISIBLE*

Les declaracions del senyor Miquel Iceta, segons les qual s’apuntava a la, segons ell, via canadencamereixen una reflexió. En primer lloc, cal explicar què s’entén per aquest concepte. Procedeix de l’anomenada Llei de la Claredat, o Clarity Bill, aprovada l’any 2000 pel Parlament del Canadà, i estableix quines han de ser les condicions en virtut de les qual el govern federal del Canadà s’asseurà a negociar amb un província del país que en virtut d’una majoria clara i en resposta a una pregunta referendària clara, és a dir que contempli la separació total respecte el Canadà, vulgui separar-se’n. No concreta, però, l’esmentada llei, què entén per majoria clara, ni la quantifica. Cal dir, a més, que aquesta llei és ordinària, no constitucional, de manera que una majoria parlamentària contrària la podria derogar o modificar.

L’origen d’aquesta Llei, diguem-ho, es remunta al referèndum d’autodeterminació que es va celebrar al Quebec el mes d’octubre del 1995. Llavors els partidaris del no a la sobirania, que inicialment se les prometien molt felices, van guanyar per un estretíssim marge de vots: 50.58% votaren pel No i 49.42% pel Sí a la Independència. I naturalment, malgrat la victòria, als federalistes els va agafar la por al cos, perquè ells pensaven que guanyarien de carrer, com ja havia passat en l’anterior referèndum del 1980 (59,56% pel No/40.44% pel Sí), i es van trobar que quasi perden.

Llavors van decidir fer una consulta jurídica a la Cort Suprema del Canadà, tot adreçant-li un seguit de preguntes sobre el dret del Quebec a la secessió unilateral segons l’ordenament constitucional canadenc, l’ordenament internacional, i sobre l’eventualitat d’un conflicte entre ambdós ordenaments sobre aquesta qüestió.

Clarament, les preguntes estaven formulades de forma capciosa, perquè pràcticament ja assenyalaven quina havia de ser el sentit de la resposta. Però l’alt tribunal canadenc, no es va deixar prendre per un enquestat de carrer, i quan el 1998 va emetre la seva resposta, va deixar el govern federal i els federalistes amb la boca oberta.

Concretament, el tribunal opinava que en el cas que el Quebec es posicionés de forma clara i per una majoria clara a favor de la Independència, el govern federal i la resta de províncies canadenques estaven obligades a negociar de bona fe amb el Quebec. En conseqüència, el tribunal reconeixia el caràcter divisible del Canadà i també advertia sobre els intents d’entorpir o aturar la negociació. Va ser en base a aquesta opinió, que el govern federal va aprovar la famosa llei abans esmentada.

És particularment interessant, en aquest sentit, l’opinió d’Stéphane Dion, l’inspirador de la Llei de la Claredat, al respecte. Dion, naturalment, partidari del federalisme i acèrrim opositor de la independència, declarà el següent:

aquest país ha acceptat que és divisible, i cap força política del Canadà vol mantenir els quebequesos en el país en contra de la seva voluntat expressada clarament. Això ho sé. Sé que aquest no és el cas en altres països. Diverses democràcies força respectables diuen que són indivisibles. Bé, em sento orgullós del meu país, perquè la seva unitat està basada en una adhesió mútua; sabem que no tindrem un país sense un consens mutu.

En quina democràcia, “força respectable”, penseu que estava pensant el senyor Dion? S’accepten respostes…

Tornem a Catalunya. ¿Vol dir, doncs, que el senyor Iceta, partidari de la via canadenca, accepta la possibilitat que Catalunya sigui independent si ho aprova seguint les condicions establertes per la legislació canadenca i després d’una negociació de bona fe? Si la resposta és que sí, ho celebraré.

Tanmateix, cap dels partits del búnquer espanyolista contemplen aquest escenari. El seu tancament és total i absolut. La independència, ni com a hipòtesi ni res que s´hi assembli. La veritat, és que jo estaria més tranquil si, a banda del senyor Iceta, els seus companys a Madrid, també s’apuntessin a la via canadenca, i acceptessin doncs, que el resultat de la negociació bilateral de bona fe, pogués concloure en la Independència de Catalunya. Començant pels seus companys del taller d’ebenisteria del carrer Ferraz. Sí home, aquells que fan anar dia sí i dia també el ribot.

Si els ribotaires es fessin canadencs potser encara… però em temo que ni els de Ferraz, ni els de Gènova, ni tampoc, és clar, els naranjitos estan pel tema. I quant als podemites, no té gaire interès, perquè ells sols no poden fer res, més que marejar la perdiu o vendre gat per llebre. Oi senyor Domènech (on és el grup parlamentari català que tan prometia? A la panxa del bou?).

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, 31.03.2016)

ELS PALLASSOS DE LA TELE

La fatxenderia dels espanyols no té límits. I la seva voluntat de reescriure la història, tampoc. Ara, del que es tracta és de fer veure que les eleccions del 27S no van passar, i en conseqüència, els seus resultats, tampoc. El Parlament de Catalunya, ergo, no existeix. És un actor que no compta, perquè té majoria independentista, naturalment. 

És des d'aquesta perspectiva que cal entendre la iniciativa que ara s'han tret de la màniga aquests dos pallassos de la tele que són en Miquel Iceta, àlies el canadenc, i en Xavier Domènech, àlies el bolivarià.

Aquests dos tipus, sense encomanar-se a ningú, han decidit que es reuniran ells i que resoldran la cuestión catalana. Així, amb dos collons. Perquè daixonses ha d'existir el Parlament de Catalunya, si amb aquests dos cracks n'hi ha prou. Que s'apartin les criatures!

I, si bé encara no hi ha un acord, naturalment, els trets van per intentar introduir el tema del federalisme en la travessa que ara només està composta per o Independència o Statu Quo, és a dir, Espanya. Del que es tractaria és oferir una nova -i ditxosa- tercera via, federal. Una via que no té cap sentit, com és ben sabut, perquè per ser federal, se n'han de ser dos, i, a Espanya, no hi ha ningú que en sigui partidari, de debò. I a Catalunya, cada cop són més minoria, perquè no té cap mena de credibilitat.

De l'Iceta, no cal fer gaire presentacions. Té un currículum prou conegut, que es remunta als incis locals, que inclou el salt a la Moncloa per fer d'analista i prospectivista de Narcís Serra quan era Vice, per després retornar a cas per tallar el cap a Maragall, com a capità i finalment, un cop liquidat per manifesta incapacitat, en Navarro, convertir-se ell en la Reina del Carnaval, pujant als escenaris a moure l'esquelet i tocar cuixa del Sànchez, que segur que està per menjar-se'l, xato. 

Darrerament, però, se'ns ha tornat, canadenc. Vaja, doncs, si és veritat, serà un gran pas endavant, atès que, el fet d'apuntar-se a la via canadenca, tal i com ja he escrit en un altre lloc, pressuposa considerar Espanya divisible. És a dir, o Iceta es declara insubmís a la Constitució espanyola, o ens enganya. Ara, aquesta insubmissió constitucional, és creïble? I més enllà d'això, què li diran els seus hermanos espanyols? Sobretot aquells afeccionats a fer anar al ribot... li riuran les gràcies? Em penso que no.

I què dir del New Kid in the Block, en Xavier Domènech? Un xaval que ha passat del no-res a ser un Master del Univers, en pocs dies, i que encara està en ple subidón. És el típic apparatxik, que històricament ha segregat l'engrunisme català. Un sobrat de collons que mira l'independentisme per damunt de l'espatlla, i que de tant en tant, si li rota i està tovet, li perdona la vida. Però quan està high, el menysprea olímpicament, com quan va declarar que mai s'havia plantejat la qüestió de la independència. I això és un historiador? 

El xaval, a més, és prou hàbil per haver estat tota una campanya electoral gallejant que serien el primer grup parlamentari català, i enganxant amb aquesta idea-força molts catalanets i catalanetes que encara els falta un bull per arribar a ser majors d'edat, políticament, i no combregar amb rodes de molí d'aquesta mida. Naturalment, un cop passades les eleccions, vés i busca'l el "primer" grup parlamentari català, que no el trobaràs pas, però ell ja s'havia quedat ben tip! 

Per acabar-ho d'arreglar, un cop desembarcat a Madrid, que per un català normal, és el cul del món, però per ell és el no-va-plus, va i els seu amo amb coleta li diu que serà el ministre de la plurinacionalitat, que és la seva manera diplomàtica de dir que és un puto pijo provinent de la Santa Cruz bolivariana, però ell s'estarrufa de satisfacció i li comencen a caure entrevistes de totes bandes, i el seu ego està a punt de rebentar com Mr. Creosote de The Meaning of Life.

En definitiva, que aquests dos pàjarus, single-handedly, arreglarant el tema, i la voluntat dels catalans i les catalanes, doncs a fer, directament, la mà, i tal dia farà un any. 

L'estratègia ja està clara, és aturar el rellotge. El rellotge dels 18 mesos, lògicament. Que ara ja són 15 -estem al mes d'abril. Per aturar el rellotge és fonamental que a Catalunya es tingui la percepció que els espanyols accepten fer un referèndum pactat. Només d'aquesta manera, s'ha dit de forma bén il·lusa, s'acceptaria aturar el procés, o, tornar unes quantes pantalles enrere. 

Però, a banda d'en Tardà, hi ha algun sòmines que es pensa que els polítics espanyols són bona gent? 

Aturar el rellotge, és la primera etapa d'un procés que després implicarà la desnaturalització del suposat referèndum, que es pot fer de mil-i-una maneres: fent una pregunta trinària, incloent l'opicó federal, com ja s'ha dit abans; o bé lligant independència amb sortida de la UE; o bé incident en un mínim de participació o en una majoria qualificada, seguint el cas de Montenegro.... I així, anant desinflant el globus, fins a liquidar-lo.

No tinc cap dubte, que malgrat l'ofensiva mediàtica espanyola favorable als pallassos de la tele serà immensa, començant pel gran fill del Periodico de Catalunya, l'Enric Hernandez, els catalans i les catalanes no ens empassarem aquesta hòstia no precisament consagrada, i centrarem els nostre esforços tant en la tasca infatigable del Parlament, com en la mobilització popular arreu del país, com en la creació d'aliances arreu del món. Així per quan el rellotge arribi al final del compte-enrere tot plegat serà un pur tràmit, amb el punt d'èpica necessari, però que farà justícia a una de les demandes més antigues d'Europa.

ES PENSEN QUE SOM IMBÈCILS...

Finalment ja s'ha acabat la comèdia del grup parlamentari propi dels engrunes. I s'ha acabat com era esperable que s'acabés. Com sempre acaben les matxades de l'esquerra engrunes, aquella que renega de l'independentisme: embeinant-se-la i posant-se ferms a l'ordre del seu amo espanyol.

Mira Domènech, tu no enganyes ni al tato. Molt discurset que éreu el grup català més nombrós al Congrés, i res, nastis de plastis. És la mateixa història que amb el grup parlamentari socialista en els primers 80, llavors qui va fer el paripè és el cristo gros del martirologi sociata, és a dir, l'Ernest Lluch.

A mi el que m'emprenya, és que es pensin que ens poden prendre per imbècils. Que siguem independentistes, i mira que jo tinc unes ganes enormes de deixar de ser-ho, no vol dir que siguem imbècils.

El Domènech i tota la trepa, durant la campanya electoral van argumentar que serien sobirans, i que aquí el cuetes no pinta res, i bla, bla...

Però si això ja sabíeu des del començament que no podríeu formar grup parlamentari propi, només calia llegir el reglament. Però ho vau utilitzar com a eslògan electoral, per atraure vots de gent benintencionada, i ara, és clar, feu el que us rota.

A veure, Domènech i companyia. No hi ha més cera que la que crema. O s'és o no s'és. Punt. I vosaltres no ho sou, ni ganes que en teniu, de ser-ho. Punt!