En els estat democràtics, quan el teu president et crida, hi vas i et quadres. No en el sentit militar, sino en el sentit protocolari. Un president democràtic és l'expressió més genuïna de la civilització humana. Això és molt elemental, de manual, de bàsica.
Siguis anglès, francès, alemany, italià, australià o el que siguis, si vius en una democràcia, el teu President és una figura que cal respectar, si ha estat escollit democràticament, repeteixo. Naturalment, això no vol dir que estiguis d'acord amb ell. Hi pots discrepar de tot, de molt, de poc. Només faltaria! Però hi ha uns mínims de decòrum. Sobretot un President que ha estat investit pel Parlament més democràtic de tota la història de Catalunya, atès que hi va participar el percentatge més alt de catalans i catalanes de tota la història.
Llavors, Domènech, hi vas. Perquè és la teva obligació, si ets sents un ciutadà de Catalunya, perquè saps que aquella persona i no cap altra és la que ostenta el càrrec amb més legitimitat. I hi vas. I escoltes, i hi dius la teva, amb respecte i amb la contundència que penses necessària, però amb respecte. Perquè no hi ha ningú, repeteixo, ningú que el pugui desplaçar. En una democràcia, nen Domènech.
Passa, però, que tu ets un fatxenda, un catalanet típic i tòpic, un comunista de manual, que quan et crida un rei d'Espanya, que no ha estat escollit per ningú, que representa un estat que fa mans i mànigues per destrossar Catalunya, tu hi corres com el que ets un esclau, un sibwana de l'alçada d'un campanar. Un individu patètic, que prefereix està en la trinxera de la Tiple S (SSS), que a la de les institucions de Catalunya, fent la feina bruta i moooolt d'esquerres a l'Ibex 35, i a tota la colla de la llotja del Bernabeu, que al President de Catalunya.
I no content amb això, encara treu. I parla de força. Però angelet meu, la força la tenim els independentistes que mobilitzem milions de patriotes durant anys i amb una disciplina total. Ni en els teus somnis revolucionaris més libidinosos, les masses proletaries -de fet, buròcrates sindicals i els seus apèndixs- serien capaces d'igualar-nos. Parles de revolució? Per revolució la nostra, la que estem fent, malgrat els pals a les rodes que tu i els teus acòlits (Coscu, Franco), esteu intentant posar. I sense complexos. O puges al carro, o formaràs part del problema.
Fixa't i aprèn, com el teu amo i senyor, en Pablo Iglesias, patriota espanyol, perd el cul quan el crida el seu cap d'estat. I és un rei, no un President, Però hi va. I amb un somriure d'orella a orella. I és lògic.
Però tu, desgraciadet, et talles i dónes cova a la Brunete quan menysprees anar a parlar amb el teu President. Un càrrec que ha costat sang, suor i llàgrimes. I tu, petit imbècil l'ignores. T'hauria de caure la cara de vergonya. Tens una actitud objectivament contrarevolucionària, reaccionària. Cal que t'expliqui on hauries acabat a la França revolucionària? Cal?
El teu infantilisme revolucionari, no és més que l'altra cara del búnker. Tu estàs més còmode amb el Garcia Albiol, l'Arrimadas i la croqueta. El teu atac de banyes per considerar que tu et toca ser l'avantguarda revolucionària no perquè te la mereixis, sinó per la Gràcia de Déu, demostra de quina pasta estàs fet. De la pitjor calanya possible.
Fas la gara-gara als que volen governar Catalunya sense passar per les urnes. Aquells que consideren que la democràcia no està feta pels catalans i les catalanes, perquè som un poble que prenem decisions errònies, volem ser lliures, i, no, no ho podem ser. Això és el que pensen els nostres enemics i els teus amos. I tu els fas la festa grossa. Pot haver-hi res pitjor?
Sàpigues que no et pensem esperar. Tu decidiràs, has tingut totes les oportunitats del món. Si et poses a l'altra trinxera, t'escombrarem i tal dia farà un any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada