En les eleccions a l'Assemblea Nacional del Quebec de 1981, els federalistes canadencs van emprar com a argument de campanya contra els sobiranistes el fet que en les eleccions presidencials franceses, celebrades poc abans, el candidat socialista François Miterrand, rellegués l´"establiment de relacions estretes amb el Quebec" a ser la darrera de les seves 110 proposicions electorals. Això era una demostració del poc o gens que França estava interessada en el Quebec, i molt menys encara en la seva Sobirania. Un argument, val a dir-ho, que no els va servir de res, perquè els sobiranistes quebequesos van guanyar les eleccions, finalment, de manera que el carismàtic René Lévesque tornà a ser Primer Ministre, tot i haver perdut el referèndum d'autodeterminació un any abans.
Aquest episodi, que sovint l'explico en les conferències que faig, quan se'm pregunta pel paper de França en la qüestió del Quebec, i que exemplifica, la diferència entre el cas de De Gaulle, que va cridar, el 1967, el famós Vive le Québec Libre! i que va originà una forta topada diplomàtica entre Ottawa i París -sense oblidar Londres- i el passotisme de Miterrand, m'ha vingut al cap immediatament quan he sabut quina posició ocupa el dret a decidir en l'acord entre els partits espanyols Podemos i Izquierda Unida que acaben de signar per concórrer a les eleccions del 26J.
Concretament, dels 50 punts que formen l'acord, la referència al dret a decidir de Catalunya es troba inclòs en el punt 24. Què podem deduir d'aquesta ubicació? Què diu exactament aquest punt? Anem a pams.
Primer. Si hi ha un tema que porta arrossegant-se anys, com a mínim des del 2010, per no dir des del 2006, arran la primera gran manifestació pel dret a decidir del 18F, que ha generat un veritable terratrèmol en la política espanyola, fins al punt de portar al propi Cap de l'Estat a abdicar de manera precipitada i de qualsevol manera, que ha posat contra les cordes el Tribunal Constitucional i gran part del Poder Judicial, que ha impedit una acord de govern, que ha provocat una legislatura breu i ha generat una nova convocatòria electoral, que ha ensorrat la imatge d'Espanya i dels seus polítics i les seves institucions arreu del món, però sobretot als Estats Units i a la Unió Europea (i també a l'Amèrica Llatina, tot sigui dit de passada), aquest tema, és el del dret a decidir de Catalunya. Sembla, doncs, realment curiós, que a l'hora de presentar un programa, uns partits que diuen voler canviar-ho tot, o quasi tot, situïn aquest tema en un punt no especialment rellevant.
I és que a ningú se li escapa que, en aquest gest hi ha una voluntat manifesta de reduir-ne la rellevància, de minimitzar-lo, de tractar-lo com un tema secundari, no dels més fonamentals que, com he explicat, ha centrat la dinàmica política dels darrers anys.
Segon. Però si el tema de la ubicació és de jutjat de guàrdia, la seva anàlisi material, és literalment criminal. Per començar no mereix un punt propi, si no que es troba inclòs dins d'un punt genèric que porta per títol Derecho a decidir. En aquest sentit, la comparativa amb el punt 48, on hi ha un compromís amb la libre determinación del Sahara occidental és ben significativa. Perquè que jo sàpiga, fins a hores d'ara, cap altra nació de l'Estat espanyol ha demanat el que ha demanat Catalunya.
Però encara hi ha més. Fixem-nos en el redactat del punt:
S'hi diu que es convocarà un referèndum amb garanties "a Catalunya per a que els seus ciutadans i ciutadanes puguin decidir el tipus de relació territorial que desitgin establir amb la resta d'Espanya". D'això en concloc que:
a) el referèndum el farà les institucions de l'estat: el rei, el President del Govern i el Congrés de Diputats, de manera que no es contempla cap participació de les institucions catalanes. Serà un referèndum on "els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya" seran cridats per les institucions espanyoles, no les catalanes. No es contempla, per exemple, la transferència de la competència estatal en aquest àmbit seguint el 150.2. O, alternativament, que el referèndum sigui producte d'un acord entre els dos governs, el català i l'espanyol.
c) Per altra banda, el que és més flagrant és que es planteja un referèndum on no hi ha dret a decidir complert, perquè es delimita al context d'Espanya, de manera que s'està dient implícitament que la Independència no es contempla com a opció o possibilitat. Això és, sense cap mena de dubte el que més delata la falsedat de tot plegat. "Podeu decidir, sí, però decidir com voleu ser espanyols, però sempre espanyols", ens vénen a dir, aquests revolucionaris. De manera que cap independentista, repeteixo, cap independentista, pot acceptar aquesta limitació flagrant.
d) Finalment, resulta més que significatiu un element clarament feixistitzant, en el fet que els redactors parlen d'Espanya i no d'Estat Espanyol. On és doncs la plurinacionalitat de la qual tan pressumeixen? Enlloc, ni hi és ni se l'espera! La diferència és enorme, i ja la contemplaven els marxistes dels anys 20 i 30, els clàssics: a Espanya només hi ha una nació, l'espanyola. A l'Estat espanyol sí que hi ha diverses nacions. Però aquests revolucionaris de pa sucat amb oli han optat per l'opció feixista de l'Espanya uninacional.
En definitiva, en el context de les eleccions més catalanòfobes que s'han donat mai, assistirem a una enorme intent d'ensarronada consistent en dir que hi ha la possibilitat de fer un referèndum si guanya determinada opció política. I, deixant de banda que l'efecte polarització impossibilitarà que es faci aquest referèndum, en el cas molt hipotètic que es pogués fer, no seria sobre la Independència, que és l'opció que recull més suport entre els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, sinó com volem ser espanyols... De manera que ja estem avisats.
Ara, molt probablement assistirem a una nova aixecada de camisa per part d'aquells que ens intentaran vendre aquest referèndum, com quan en les anteriors eleccions ens van intentar vendre que serien el primer grup parlamentari català, i al final res de res, però ells ja s'havien emportat un sac de vots que els ha permès tirar de veta durant uns quants mesos.
Tanmateix, no puc deixar de dir que, en el context del procés cap a la Independència, aquestes eleccions no tenen una gran rellevància. Són el producte de la catalanofòbia més brutal que hem vist en les darreres dècades. Es fan només per la negativa dels partits espanyols de fer un referèndum d'autodeterminació a Catalunya. Punt.
Ara bé hi ha el perill que la falsedat de la promesa d'un referèndum feta per Madrid, d'un referèndum que en cap cas seria sobre la Independència, com acabem de veure, provoqués que el Govern o el Parlament de Catalunya acceptessin aturar la dinàmica establerta en el full de ruta, i s'acceptés tornar a una pantalla passada, aturant el rellotge dels 15 o 14 mesos que encara falten. Això seria un veritable desastre, una enganyifa.
Hi cauran de quatre potes els partits independentistes catalans? N'hi ha uns que ja han caigut, des del mateix moment que decideixen ni participar en les eleccions, ni posicionar-se al respecte. N'hi ha uns altres, que només pensen en arreplegar el màxim de vots al preu que sigui i passant per damunt de tot i de tothom, i finalment, n'hi ha uns altres que encara no se sap ben bé què volen ser quan sigui grans, no saben si anar endavant o fer la marxa enrere, que ara diuen que sí, i desprès diuen que no... En definitiva, hauríem de procurar no perdre el món de vista, i que ja que tenim un mandat democràtic per la Independència, centrar-nos-hi, i no deixar que les sirenes de l'espanyolisme distreguin a alguns. I si cal lligar-nos al pal major del vaixell que ens porta a Ítaca, ens hi lliguem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada