ELS PALLASSOS DE LA TELE

La fatxenderia dels espanyols no té límits. I la seva voluntat de reescriure la història, tampoc. Ara, del que es tracta és de fer veure que les eleccions del 27S no van passar, i en conseqüència, els seus resultats, tampoc. El Parlament de Catalunya, ergo, no existeix. És un actor que no compta, perquè té majoria independentista, naturalment. 

És des d'aquesta perspectiva que cal entendre la iniciativa que ara s'han tret de la màniga aquests dos pallassos de la tele que són en Miquel Iceta, àlies el canadenc, i en Xavier Domènech, àlies el bolivarià.

Aquests dos tipus, sense encomanar-se a ningú, han decidit que es reuniran ells i que resoldran la cuestión catalana. Així, amb dos collons. Perquè daixonses ha d'existir el Parlament de Catalunya, si amb aquests dos cracks n'hi ha prou. Que s'apartin les criatures!

I, si bé encara no hi ha un acord, naturalment, els trets van per intentar introduir el tema del federalisme en la travessa que ara només està composta per o Independència o Statu Quo, és a dir, Espanya. Del que es tractaria és oferir una nova -i ditxosa- tercera via, federal. Una via que no té cap sentit, com és ben sabut, perquè per ser federal, se n'han de ser dos, i, a Espanya, no hi ha ningú que en sigui partidari, de debò. I a Catalunya, cada cop són més minoria, perquè no té cap mena de credibilitat.

De l'Iceta, no cal fer gaire presentacions. Té un currículum prou conegut, que es remunta als incis locals, que inclou el salt a la Moncloa per fer d'analista i prospectivista de Narcís Serra quan era Vice, per després retornar a cas per tallar el cap a Maragall, com a capità i finalment, un cop liquidat per manifesta incapacitat, en Navarro, convertir-se ell en la Reina del Carnaval, pujant als escenaris a moure l'esquelet i tocar cuixa del Sànchez, que segur que està per menjar-se'l, xato. 

Darrerament, però, se'ns ha tornat, canadenc. Vaja, doncs, si és veritat, serà un gran pas endavant, atès que, el fet d'apuntar-se a la via canadenca, tal i com ja he escrit en un altre lloc, pressuposa considerar Espanya divisible. És a dir, o Iceta es declara insubmís a la Constitució espanyola, o ens enganya. Ara, aquesta insubmissió constitucional, és creïble? I més enllà d'això, què li diran els seus hermanos espanyols? Sobretot aquells afeccionats a fer anar al ribot... li riuran les gràcies? Em penso que no.

I què dir del New Kid in the Block, en Xavier Domènech? Un xaval que ha passat del no-res a ser un Master del Univers, en pocs dies, i que encara està en ple subidón. És el típic apparatxik, que històricament ha segregat l'engrunisme català. Un sobrat de collons que mira l'independentisme per damunt de l'espatlla, i que de tant en tant, si li rota i està tovet, li perdona la vida. Però quan està high, el menysprea olímpicament, com quan va declarar que mai s'havia plantejat la qüestió de la independència. I això és un historiador? 

El xaval, a més, és prou hàbil per haver estat tota una campanya electoral gallejant que serien el primer grup parlamentari català, i enganxant amb aquesta idea-força molts catalanets i catalanetes que encara els falta un bull per arribar a ser majors d'edat, políticament, i no combregar amb rodes de molí d'aquesta mida. Naturalment, un cop passades les eleccions, vés i busca'l el "primer" grup parlamentari català, que no el trobaràs pas, però ell ja s'havia quedat ben tip! 

Per acabar-ho d'arreglar, un cop desembarcat a Madrid, que per un català normal, és el cul del món, però per ell és el no-va-plus, va i els seu amo amb coleta li diu que serà el ministre de la plurinacionalitat, que és la seva manera diplomàtica de dir que és un puto pijo provinent de la Santa Cruz bolivariana, però ell s'estarrufa de satisfacció i li comencen a caure entrevistes de totes bandes, i el seu ego està a punt de rebentar com Mr. Creosote de The Meaning of Life.

En definitiva, que aquests dos pàjarus, single-handedly, arreglarant el tema, i la voluntat dels catalans i les catalanes, doncs a fer, directament, la mà, i tal dia farà un any. 

L'estratègia ja està clara, és aturar el rellotge. El rellotge dels 18 mesos, lògicament. Que ara ja són 15 -estem al mes d'abril. Per aturar el rellotge és fonamental que a Catalunya es tingui la percepció que els espanyols accepten fer un referèndum pactat. Només d'aquesta manera, s'ha dit de forma bén il·lusa, s'acceptaria aturar el procés, o, tornar unes quantes pantalles enrere. 

Però, a banda d'en Tardà, hi ha algun sòmines que es pensa que els polítics espanyols són bona gent? 

Aturar el rellotge, és la primera etapa d'un procés que després implicarà la desnaturalització del suposat referèndum, que es pot fer de mil-i-una maneres: fent una pregunta trinària, incloent l'opicó federal, com ja s'ha dit abans; o bé lligant independència amb sortida de la UE; o bé incident en un mínim de participació o en una majoria qualificada, seguint el cas de Montenegro.... I així, anant desinflant el globus, fins a liquidar-lo.

No tinc cap dubte, que malgrat l'ofensiva mediàtica espanyola favorable als pallassos de la tele serà immensa, començant pel gran fill del Periodico de Catalunya, l'Enric Hernandez, els catalans i les catalanes no ens empassarem aquesta hòstia no precisament consagrada, i centrarem els nostre esforços tant en la tasca infatigable del Parlament, com en la mobilització popular arreu del país, com en la creació d'aliances arreu del món. Així per quan el rellotge arribi al final del compte-enrere tot plegat serà un pur tràmit, amb el punt d'èpica necessari, però que farà justícia a una de les demandes més antigues d'Europa.