ELS PALLASSOS DE LA TELE

La fatxenderia dels espanyols no té límits. I la seva voluntat de reescriure la història, tampoc. Ara, del que es tracta és de fer veure que les eleccions del 27S no van passar, i en conseqüència, els seus resultats, tampoc. El Parlament de Catalunya, ergo, no existeix. És un actor que no compta, perquè té majoria independentista, naturalment. 

És des d'aquesta perspectiva que cal entendre la iniciativa que ara s'han tret de la màniga aquests dos pallassos de la tele que són en Miquel Iceta, àlies el canadenc, i en Xavier Domènech, àlies el bolivarià.

Aquests dos tipus, sense encomanar-se a ningú, han decidit que es reuniran ells i que resoldran la cuestión catalana. Així, amb dos collons. Perquè daixonses ha d'existir el Parlament de Catalunya, si amb aquests dos cracks n'hi ha prou. Que s'apartin les criatures!

I, si bé encara no hi ha un acord, naturalment, els trets van per intentar introduir el tema del federalisme en la travessa que ara només està composta per o Independència o Statu Quo, és a dir, Espanya. Del que es tractaria és oferir una nova -i ditxosa- tercera via, federal. Una via que no té cap sentit, com és ben sabut, perquè per ser federal, se n'han de ser dos, i, a Espanya, no hi ha ningú que en sigui partidari, de debò. I a Catalunya, cada cop són més minoria, perquè no té cap mena de credibilitat.

De l'Iceta, no cal fer gaire presentacions. Té un currículum prou conegut, que es remunta als incis locals, que inclou el salt a la Moncloa per fer d'analista i prospectivista de Narcís Serra quan era Vice, per després retornar a cas per tallar el cap a Maragall, com a capità i finalment, un cop liquidat per manifesta incapacitat, en Navarro, convertir-se ell en la Reina del Carnaval, pujant als escenaris a moure l'esquelet i tocar cuixa del Sànchez, que segur que està per menjar-se'l, xato. 

Darrerament, però, se'ns ha tornat, canadenc. Vaja, doncs, si és veritat, serà un gran pas endavant, atès que, el fet d'apuntar-se a la via canadenca, tal i com ja he escrit en un altre lloc, pressuposa considerar Espanya divisible. És a dir, o Iceta es declara insubmís a la Constitució espanyola, o ens enganya. Ara, aquesta insubmissió constitucional, és creïble? I més enllà d'això, què li diran els seus hermanos espanyols? Sobretot aquells afeccionats a fer anar al ribot... li riuran les gràcies? Em penso que no.

I què dir del New Kid in the Block, en Xavier Domènech? Un xaval que ha passat del no-res a ser un Master del Univers, en pocs dies, i que encara està en ple subidón. És el típic apparatxik, que històricament ha segregat l'engrunisme català. Un sobrat de collons que mira l'independentisme per damunt de l'espatlla, i que de tant en tant, si li rota i està tovet, li perdona la vida. Però quan està high, el menysprea olímpicament, com quan va declarar que mai s'havia plantejat la qüestió de la independència. I això és un historiador? 

El xaval, a més, és prou hàbil per haver estat tota una campanya electoral gallejant que serien el primer grup parlamentari català, i enganxant amb aquesta idea-força molts catalanets i catalanetes que encara els falta un bull per arribar a ser majors d'edat, políticament, i no combregar amb rodes de molí d'aquesta mida. Naturalment, un cop passades les eleccions, vés i busca'l el "primer" grup parlamentari català, que no el trobaràs pas, però ell ja s'havia quedat ben tip! 

Per acabar-ho d'arreglar, un cop desembarcat a Madrid, que per un català normal, és el cul del món, però per ell és el no-va-plus, va i els seu amo amb coleta li diu que serà el ministre de la plurinacionalitat, que és la seva manera diplomàtica de dir que és un puto pijo provinent de la Santa Cruz bolivariana, però ell s'estarrufa de satisfacció i li comencen a caure entrevistes de totes bandes, i el seu ego està a punt de rebentar com Mr. Creosote de The Meaning of Life.

En definitiva, que aquests dos pàjarus, single-handedly, arreglarant el tema, i la voluntat dels catalans i les catalanes, doncs a fer, directament, la mà, i tal dia farà un any. 

L'estratègia ja està clara, és aturar el rellotge. El rellotge dels 18 mesos, lògicament. Que ara ja són 15 -estem al mes d'abril. Per aturar el rellotge és fonamental que a Catalunya es tingui la percepció que els espanyols accepten fer un referèndum pactat. Només d'aquesta manera, s'ha dit de forma bén il·lusa, s'acceptaria aturar el procés, o, tornar unes quantes pantalles enrere. 

Però, a banda d'en Tardà, hi ha algun sòmines que es pensa que els polítics espanyols són bona gent? 

Aturar el rellotge, és la primera etapa d'un procés que després implicarà la desnaturalització del suposat referèndum, que es pot fer de mil-i-una maneres: fent una pregunta trinària, incloent l'opicó federal, com ja s'ha dit abans; o bé lligant independència amb sortida de la UE; o bé incident en un mínim de participació o en una majoria qualificada, seguint el cas de Montenegro.... I així, anant desinflant el globus, fins a liquidar-lo.

No tinc cap dubte, que malgrat l'ofensiva mediàtica espanyola favorable als pallassos de la tele serà immensa, començant pel gran fill del Periodico de Catalunya, l'Enric Hernandez, els catalans i les catalanes no ens empassarem aquesta hòstia no precisament consagrada, i centrarem els nostre esforços tant en la tasca infatigable del Parlament, com en la mobilització popular arreu del país, com en la creació d'aliances arreu del món. Així per quan el rellotge arribi al final del compte-enrere tot plegat serà un pur tràmit, amb el punt d'èpica necessari, però que farà justícia a una de les demandes més antigues d'Europa.

BALMON APLAUDEIX AMB LES ORELLES

La imatge s´ha vist fugaçment per la televisió. En Balmón i en Montilla aplaudint com a hooligans els acudits de papà Pedro Sanchez. El new kid in the block, promet fer-nos riure. Per començar ja ha comparat l'independentisme amb la violència de gènere i amb l'atur. Molt bé nen, au té una galeteta. El xaval no s´hi posa per poc. 

Mira, nen, d'aquí a pocs mesos, et menjaràs aquests acudits amb patates. Sembla que vol superar en Navarro com a nou fabricant stakhanovista d'independentistes. Feel free!, continua obrint aquesta boqueta de pinyó i no paris de desbarrar, que ens donaràs uns quants titulars de glòria!

Per cert al sòmines del Navarro, ja l´han recol.locat a la Mesa del Parlament i a l'executiva del PSOE. Es deu creure un homenet. 

Bé, en definitiva, no cal donar-los gaire més importància. Són el passat, i també són carn de justícia. En la República Catalana, no pintaran res. Tot i que em jugo un pèsol que n'hi haurà que gosaran presentar-se més independentistes que una servidora. 

Paciènciaaaaa!

ARTUR MAS, KING-SLAYER*

Poca gent ho reconeixerà, encara, fins i tot el propi afectat, atès que no l’interessa que se sàpiga. O l’interessa poc. Però Artur Mas, l’actual President de la Generalitat, s’està convertint en un autèntic matagegants, fins i tot ha arribat a la categoria de king-slayer, és a dir, assassí de rei, si se’m permet aquest manlleu de la famosa sèria Game of Thrones, que una servidora segueix en VO i per internet, els dimarts per la nit.

Abans de fer un breu repàs del body count, és a dir, del recompte de morts que ha deixat pel camí, vull recordar que molts analistes, entre els quals m’hi compto, blasmàvem en els inicis del seu lideratge, la seva manca d’èpica i de carisma. Òbviament, també el vam deixar a l’alçada del betum per l’anomenat Pacte de la Moncloa, del gener del 2006, que amb el pas del temps s’ha demostrat que va ser una jugada mestra de política maquiavèlica, que va dur directament Pasqual Maragall a la seva mort política. Tanmateix, els beneficis no els va cobrar fins quatre anys després, i encara força rebaixats.

Aquesta creu, però, la va compensar amb la cara del setembre del 2012, quan després de la gran manifestació de la Diada, va decidir posar-se al capdavant de la demanda d’una consulta per la Independència. Un fet mai vist, en els darrers trenta anys al nostre país, que un polític interpreti els anhels del poble, si se’m permet l’expressió nostrada, i els assumeixi com a propis.

Quant als cossos que ha deixat escampats al llarg d’aquests darrers anys, comencen a ser legió. Els primers van ser aquells que a cavall entre els darrers vuitanta i primers noranta, van sonar com a possibles delfins del propi Jordi Pujol. És ben cert, que en alguns casos, els propis perjudicats li van fer en gran part la feina, de manera, que quasi no es va haver ni d’arreglar el seu antològic tupé per desfer-se’n.

Em refereixo, òbviament a casos com en Josep Maria Cullell, en Josep Miró i Ardèvol o en Joan Maria Pujals, i, naturalment, el propi Miquel Roca. Després de trencar-se la cara a la Sibèria convergent, és a dir, l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona, va fer el salt a la política nacional catalana, i en tant que Conseller d’Economia i Finances, podem dir que va tenir el seu primer gran trofeu, mèrit 100% seu, no com els més amunt esmentats, quan va aconseguir el cap de la que probablement és la persona amb més poder de Catalunya. Em refereixo al President de la Caixa. I és que Mas va aconseguir fer dimitir el llavors totpoderós Josep Vilarasau. Un peça major i fet que va determinar que a partir de llavors l’entitat d’estalvis tingui en Mas, com a un enemic declarat, sobretot sota la presidència actual d’Isidre Fainé, I això, malgrat les aparences.

En els darrers anys, el pols ha estat amb en Duran i Lleida, l’home que aspirava rellevar, càndidament, Jordi Pujol. L’odi de Duran, com el de Fainé, cap en Mas és sense mesura. I, fins que la salut li va permetre, jo també hi afegiria en aquesta llista, en Pasqual Maragall. Un polític, amb aquests enemics, poc hagués durat, però vet aquí que en Mas, com sempre se n’ha ensortit, i aguanta a peu dret, talment com un almogàver, això sí, ben repentinat.

La penúltima i inesperada peça que ha capturat és, vés per on, Joan Carles de Borbó, el rei espanyol. Ja és públic i notori que aquest ha abdicat per no haver de fer front al 9N. I si el 9N és a hores d’ara a l’agenda política, és per la voluntat expressa d’Artur Mas, sense la qual, és una evidència, que ningú no en parlaria d’aquesta data. D’aquesta manera, Artur Mas s’ha convertit en l’assassi de reis, el king-slayer, una consideració que ja el fa entrar en la història per la porta gran.

Però la seva darrera víctima no ha estat aquesta. Cal afegir, encara, la dimissió no d’un rei, sinó més aviat d’un hòbit, em refereixo a la de Pere Navarro, una desgràcia d’home que ha estat entabanat com ha volgut pel propi Mas, fins a deixar-lo humiliat sistemàticament en els debats parlamentaris pel propi Artur Mas.

En definitiva, Mas, amb la pinta de pijo que té, i amb l’ambició que supura d’esdevenir com un Moisès per al poble català, que de vegades fa una mica riure, ha anat tallant caps i esquivant situacions complicades, de forma sàvia. I sap com recompensar i com penalitzar els seus amics i els seus adversaris respectivamnt.

Cal, doncs, no menysprear-lo. Ha demostrat que, quan l’interessa és sigilós i letal com una mala cosa. Ara esperem que també ho sigui per acabar el bròquil espanyol i assolir la Independència.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 12.06.2014)

PERE NAVARRO, LA RIOTA FEDERALISTA

El meu primer impuls ha estat titular aquest post Pere Navarro, l'imbècil integral. Sobretot perquè contrastava amb l'encapçalament del post anterior. Però després m'he autocensurat. Vés, coses que passen. 

I és que he trobat que no hi ha res que faci més mal al projecte fals del federalisme que associar-lo al nom d'aquest indigent intel.lectual que respon al nom de Pere Navarro. D'aquesta manera, les consideracions podríem dir, estratègiques, s'han imposat, com sempre ha de passar, a les consideracions merament personals. No debades, el Navarro és un ésser tan desgraciat, que, com aquell qui diu, ni tan sols el seu pare se'l creu. No em puc imaginar com ha de ser la vida d'un individu d'aquesta calanya. No cal, doncs, inflar-lo més del compte amb epítets personals. Cal destruir-lo, com l'hem destruït, com l'hem fet a mil bocins, amb arguments polítics.

Per altra banda, els de Polònia ja s'han encarregat de deixar-lo a l'alçada del betum, amb la caracterització més cruel, sàdica i destructiva que han fet mai. Però encertada com la que més. 

I és que aquest individu ha estat la Riota de la política catalana en els darrers dos anys. Una persona sense escrúpols, que ha tornat als procediments de repressió de la dissidència típics de la guerra freda, amb un llenguatge desfasat i amb la utilització dels seus botxins (Balmon) per fotre canya. Un individu que ha tolerat pràctiques mafioses, com les de les primàries a Barcelona, que ens assenyalen clarament les tècniques manipuladores que els espanyols estan disposats a emprar per imposar-se, inútilment, en el referèndum del 9N, que, per altra banda, estic convençut que guanyarem nosaltres, la bona gent, la gent decent, per una majoría abassagadora de, com a mínim, el 80%.

Pere Navarro no té ni punyetera idea del que és el federalisme. Ni idea. És un analfabet funcional. La seva submissió al PSOE en l'akelarre de Granada, va ser patètica. Després va venir la seva submissió al PP i la famosa foto del brindis, una foto terrible, terrorífica, però ell s'hi va posar bé.

La síndrome Setcases, definitiva

Una persona que ha vist com el seu partir es va desfent, la millor prova l'hem tingut amb el que batejo amb la síndrome Setcases. 

Com se sap, Setcases és un petit poble del Ripollès, al qual, per cert, m'uneixen dues anècdotes. 

La primera és que allà vaig assistir i participar, en la meva primera, i única, matança del porc. La segona és que allà, hi vaig passar dos estius. Encara recordo que al llarg d'un d'ells vaig estar enganxat a la televisió seguint les votacions del cas Watergate, i al.lucinant com els senadors americans responien amb un YEAH o un NAY a l'hora de votar. També recordo el primer, suposo, discurs de Gerald Ford com a president. No cal dir que la gent del bar em miraven com un bitxo raro.

Tornant però, al desagradable assumpte de la riota Navarro, Setcases ha estat, diguem-ne la seva tomba política. En aquest poble, el PSC va obtenir en les darreres eleccions europees un sol vot. Terrible, oi? Però encara més terrible si es té en compte que a Setcases hi ha quatre regidors sociates! De manera que ni tan sols la seva suposada gent l'ha votat. Ni tan sols els seus regidors, que lògicament, haurien de ser els seus guàrdies de corps en el territori. Ras i curt, la síndrome de Setcases demostra l'enganyifa sociata, Demostra com el projecte espanyolista que volia imposar ha fracassat sortosament.

Obstaculitzar la justícia, fomentar l'enfrontament

Però l'episodi més lamentable, el més greu, va ser arran de la seva reacció per l'agressió que va rebre. Va apostar clarament per l'estratègia de l'enfrontament i la propagació de la idea que la Catalana és una societat enfrontada i sota un  permanent estat d'agressió. Va fins i tot obstacultizar la justícia, un delicte pel qual hauria d'estar processat, i que en qualsevol país amb una tradició democràtica ferma, ja hauria comportat la seva dimissió immediata. Terrible, que un alt responsable polític, aposti a fomentar la violència, la por, terrible, i desgraciat.

Tant ell com la seva amiga Camacho, ja haurien d'estar a la garjola, o com a mínim processats per la seva actuació clarament criminial, però mentre estiguem sotmesos a la justícia espanyola, això no passarà.

En definitiva, no vull estendre'm més en aquest personatge que, per altra banda, s'ha convertit en una màquina stakhanovista de fer independentistes, fins i tot entre els votants sociates. Tot i això segur que continuarà lluitant per impedir amb totes les seves forces, la independència i la llibertat del poble català. Espero que amb el mateix èxit amb el que ho ha fet fins ara.

UN PRESIDENT MÉS FORT, UN PAÍS MÉS LLIURE*

El resultat de les eleccions al Parlament europeu de diumenge assenyalen clarament tres elements referencials.

El primer és el de la mobilització, la participació del poble català. Contra els qui parlaven que el soufflé de l’independentisme anava de baixa, s’ha constatat, que tot el contrari. El procés continua, i ara, el nostre objectiu és clarament la celebració de la consulta del 9-N. Les eleccions a Catalunya s’han seguit especialment a Europa, i és ben obvi que l’augment de participació, en un context de disminució arreu, és un senyal clar que anem a per totes.

El segon element referencial és la brutal victòria de les opcions favorables a la consulta. Ha estat com un tsunami que ha escombrat els espanyolistes. Fent un acudit fàcil, ha estat una estratègia win-win que, com ja acostuma a ser repetitiu, deixa els espanyols bocabadats i sense capacitat de reacció. Han rebut tan fort, que trigaran en assumir-ho, I quan ho facin, ja sabem tots què vindrà: les amenaces, els insults… Són tan previsibles com avorrits. Però nosaltres, cara a barraca.

Finalment, és que el president Mas ha sortit reforçat d’aquestes eleccions, sobretot en el sentit que ara no hi ha cap mena de dubte respecte el camí que ha de seguir. Només, n’hi ha un, de camí, i és el que ell va anunciar el 2012. Qui és el “guapo” que se li plantarà davant? Duran i Lleida? Connais pas! Aquest sí que realment ha rebut ben fort en aquestes eleccions. La seva insignificància és tan pregona, que no sé ni què faig jo escrivint-ne, amb la feina que hi ha per preparar el 9-N. I no parlem dels Navarro, Sànchez Camacho i tota la galeria dels horrors que hi pengen… Estan tan estabornits que encara no saben on són…

Tenim un país mobilitzat, tenim un bloc sòlid, i tenim un president compromès. Ara per arribar al 9-N, cal agafar tota l’embranzida possible i preparar-nos per al darrer esprint. D’aquesta manera, demostrarem que hi ha un sincer sentit d’estat, d’Estat català, naturalment, i que hem deixat enrere, les actituds pròpies de pobles sense estat, que s’estomaquen entre ells, mentre els amos s’ho miren amb menyspreu. I en gaudeixen.

*(NOTA: Post penjat al DGS el 28.05.2014)

GONZÀLEZ ENS ASSENYALA EL CAMÍ*

Quan Felipe Gonzalez advoca per un govern d’unitat PP-PSOE, és un reconeixement del nivell d’alarma, de pànic que es registra a Madrid davant l’empenta del moviment independentista català. Estan, literalment, aterrits amb la perspectiva que es presenta en els propers mesos.

Montserrat Aymamí, candidata de Reagrupament, amb el cap de llista, Ramon Tremosa

Aquestes declaracions han de ser aplaudides des de l’independentisme. Ens han de donar moral, si encara ens cal, que penso que no, per entomar les darreres etapes del procés. Anem bé, anem collonudament bé, si se’m permet. Gonzalez, no és un zero a l’esquerra. Té contactes arreu del món. I segur que li arriben inputs que el deixen matxacat. Tant que va fer ell per recuperar el nacionalisme espanyol! I ara veu com tota la seva feina, i la del seu successor, l’Aznar, se n’està anant en orris.

Té possibilitats de prosperar la proposta felipista? Tal qual, in strictu sensu, potser no. Però els resultats de les eleccions europees a Espanya és possible que els facin reaccionar d’alguna manera. A Espanya, tot sembla indicar, que hi haurà un big bang del bipartidisme que ha predominat des del 1977. Clar que es tracta d’unes europees. Però serà un senyal d’alarma, que combinat amb el frente catalán, usant, naturalment, terminologia militar, despertarà totes les pors. De fet, i pel que fa a la cultura política, l’espanyola no ha evolucionat des de l’alternança en el poder del segle XIX, entre dues castes polítiques, que tenen més interessos que els uneixen que no que els separen. I particularment un interès comú: l’estat, l’aparell d’estat espanyol.

Com ja vaig escriure en un post anterior, el President Mas ha jugat bé les cartes. No s’ha casat ni amb uns ni amb altres. Ni Espanya blava, ni Espanya roja.

Les seves paraules ens han d’afermar en el nostre capteniment. Guanyem, guanyem de carrer, i a més ho fem amb la col.laboració generosa d’aquests dos stakhanovistes que fabriquen independentistes cada cop que obren llurs boquetes de pinyó. Em refereixo, és clar, a la Sànchez Camacho i al Pere Navarro. Quins elementus! Quin perill que representen i quin benefici que ens aporten! Que no dimiteixin mai, si us plau. Que continuïn on són fins al 9 de novembre. Després ja no tindrà cap mena d’importància el que diguin o el que facin. Estaran amortitzats.

Anem bé, anem molt bé, el Felipe ho reconeix i es desespera. Bon senyal.

Catalunya i endavant!

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 14.05.2014)

EN PERE NAVARRO LA TÉ BRUTA ...

La vergonya ...

La consciència ...

La decència ...

La boca ...

DE GENOLLS, SI CAL...

Us ho demano de genolls, si cal: Pere Navarro i Alícia Sànchez Camacho, No dimitiu pas! Ni se us passi pel cap! No actueu com ho hauria fet un politic europeu civilitzat. No, practiqueu el sostenella i no enmendalla, tan car a la política espanyola, a la vostra. Comporteu-vos com us surt dels budells.

-La dona de Terrassa va agredir Navarro per un desencontre antic

-Pere Navarro no aconsegueix ara identificar l'agressora

-La conversa de La Camarga entre Camacho i l’exparella de Pujol fill és "d’interès general"

No dimitiu, mai! Només d'aquesta manera ens ajudareu d'allò més en el camí cap a la Independència. Que sou uns cracks, una veritable fàbrica stakhanovista d'independentistes a preu fet. 

I feu-me un darrer favor, no se us ocorri tenir 14 sous públics, si més no durant els propers 6 mesos, volem que estigueu sans i estalvis per tal que la vostra producció diària no defalleixi...

 Per cert, ho han declarat d'interès general...

FÀBRIQUES D'INDEPENDENTISTES, CONSERVEM-LES!

La Camacho i el Navarro són fàbriques d'independentistes. I treballen a tot drap. A preu fet. Són d'una eficàcia germànica! Japonesa! Conservem-les, que no prenguin mal. Seria una llàstima, tan bé com fan la seva comesa. 

El seu modus operandi, és idèntic, si bé cadascun té el seu estil. La Camacho ja fa mesos que s'arrossega amb el tema de la Camarga. En un país normal, ja estaria a la garjola per espionatge polític, però aquí, és clar, encara la campa. La seva missió és la intoxicació, la provocació, la creació de malestar, la crispació, en fi totes les activitats que un manual assignen o corresponen a un típic operatiu d'intel.ligència. Encara que ella, precisament, d'intel.ligència, no en va sobrada. El seu objectiu és desestabilitzar la democràcia catalana, i sobretot arribar al govern de la Generalitat sense passar per les urnes. 

Pel que fa al tiparraco d'en Navarro, estem assistint a un veritable escàndol polític. Aquest tio ja hauria d'estat detingut per obstrucció a la justícia. No col.labora amb la policia per identificar qui va ser la seva agressora, quan és ben evident que la coneix. Com és que adopta aquesta actitud, després d'haver instrumentalitzat un incident que sembla cada cop més clar que és de naturalesa privada, per traspassar-lo a l'arena política, victimitzar-se, i crispar l'ambient, de forma irresponsable, i jo diria que criminal, amb el propòsit d'encendre una metxa? Algú que no sigui un antidemòcrata pot aprovar aquest comportament?

Ja sé que si desitjo la continuïtat d'ambdós se'm pot titllar de sectari, atès que avantposo l'interès per assolir la Independència a la probabilitat que hi hagi algun boig que, en base a les llavors sembrades per aquests dos individus, faci una bestiesa. Però la societat catalana ja n'està fins al capdamunt, i no aguanta més aquestes manipulacions. Sé del cert que a ningú se li anirà la mà, ara que estem guanyant i de carrer. Per això, quan abans ho enllestim, millor.

GENT QUE SOBRA

Ara és el moment de fer neteja. Davant la imminent accessió a la Independència, els catalanets subordinats a Espanya han de sortir de la primera filera. No podem començar la nostra història com a poble independent amb uns personatges encara imbuïts de la submissió a un altre estat.

Em refereixo, per exemple, al senyor Duran i Lleida, que ara ja sabem que la seva tercera via més viva que mai, és un autèntic i un veritable bluff, que només s'aguanta per l'oxigen que li proporciona la cobertura mediàtica del Grup Godó, i probablement també pel profit que en treu Madrid, per tal que emmetzini la situació dins de CiU. Ara, és molt probable que aviat arribin a la conclusió que ja no els serveix, i el llecin com un kleenex o com un durex. Fins i tot el podrien arribar a engarjolar, tot i que si esperen que l'intercanviem per alguns dels seus, ho tenen clar. Ja poden anar esperant. Pá tí pá siempre, nens.

L'altre que ha de dimitir, ja, és aquest individu curiós que sense que ningú l'hagi escollit com a president, s'hi ha posat bé i diu, per activa i per passiva, que resistirà fins al darrer moment. No, senyor Bartomeu i Floreta, si té una mínima cultura democràtica, o encara més important, una decència personal, ha de convocar eleccions i que sigui el que els socis vulguin.Vostè no és ningú... Bé, sí, que és ... És un testaferro, un titella de tota la colla del Pont Aeri, dels vigilant del Ghetto que volen neutralitzar el Barça com a referent global de catalanitat desacomplexada. Fins i tot en Sandrusko era més agosarat, però vostè i els seus acòlits són un esclaus submissos a Espanya. No poden continuar ni un dia més. 

Molt em temo que tant l'un com l'altre s'enganxaran com la ronya a les seves cadires, i ens haurem de posar de valent per treure'ls.

Però ho hem de fer, peti qui peti.

PD. Hi ha un tercer que hauria de plegar. En Navarro, però com el PP, s'està convertint en una fàbrica d'independentistes, de manera que és millor que no ho faci. Que continuï amb la seva tasca de crear més partidaris de la llibertat. Ho fa molt bé. No defalleixi.

QUAN...

Quan Albert Rivera sigui metrallat en ple míting ...

Quan Sànchez Camacho sigui decapitada, i el seu fillet passi a mans de la Direcció General de l'Atenció a la Infància, que el convertirà en un membre destacat del Club Super3, i de gran en un professor de català per als inmigrants espanyols que voldran obtenir la nacionalitat catalana, vint anys després de la Independència.

Quan en Tapes sigui apunyalat en un bar de quinquis i ionquis, que era on habitualment prenia unes canyes...

Quan en Duran i Lleida mori d'uns dosi de Poloni 210, o tingui un atipament fatal de cargols...

Quan en Pere Navarro sigui linxat per les masses i el pengin cap avall, com els italians feren amb Mussolini...

Quan passi tot això... No us ho cregueu.

Serà tot, tot, un muntatge fet pels espanyols per intentar fer desviar el procés serè, ferm, decidit, democràtic, pacífic del poble català cap a la Independència.

Qui dubta que els espanyols són capaços de fer el que calgui per mantenir Catalunya sotmesa a Espanya? 

O és que penseu que el Todo por la Patria, és només una frase de màrketing empresarial?

La qüestió és si els ho deixarem fer. I la resposta és evidentment, no.

No caurem en les seves provocacions. No caurem en la seva guerra bruta. No caurem en les seves intoxicacions.

No caurem, però compte: no oblidarem.

No oblidarem les males pràctiques i la manipulació del cens de residents exteriors que impediren a milers de catalans i catalanes votar en les eleccions del 2012.

No oblidarem la manipulació i l'enginyeria social amb les comunitats immigrades que ha practicat, practica i practicarà l'espanyolisme desacomplexat.

No oblidarem els intents de divisió i d'enfrontament de la societat catalana com a estratègia per afeblir la democràcia catalana.

No oblidarem els intents de manipulació del cens electoral, amb la concessió de milers de nacionalitats espanyoles, sota la coacció de jurar fidelitat a Espanya

No oblidarem la crida de Madrid als ajuntaments a no col.laborar amb la Generalitat.

No oblidarem el desembarcament d'apoderats del PP de fora de Catalunya en les eleccions del 2012 per condicionar el vot dels ciutadans.

No ens ho creurem.

I no ho oblidarem.

I, per damunt de tot, no perdonarem.

FESTIVAL HERÈDIA: LES ENTREVISTES

L'aterratge de la Lídia Herèdia als Matins de TV3 no ha pogut ser més lamentable. La noia que sap-allò-que-realment-interessa-a-la-gent, no ha trigat gaire en marcar terreny. I òbviament, no hi ha hagut cap sorpresa. És el que tenen els espanyols. Que són fàcilment predictibles i molt escadusserament et sorprenen.

Ara mirava quins han estat els convidats entrevistats al plató en els dies que porta al capdavant del programa. I sabeu què? Els favorables a la independència són una escassíssima minoria.

A veure, fem-ne un repàs. El primer entrevistat va ser en Jordi Tapas (o és Canyas?), en ple escàndol judicial. Després van venir dos que, siguem prudents, i diguem que no els podem classificar, per desconeixement, es tracta d'Agustí Cordón, de Fira de Barcelona, i de Joan Alarcón, de PIMEC autònoms. El quart va ser el conseller Mas-Colell, que el comptarem com favorable a la consulta i fins i tot a la independència, tot i que no l'he sentit mai fer unes declaracions favorables, però no penso que li fes un lleig al President Mas. De manera que tenim un empat entre favorables i detractors a la consulta i dos diguem-ne que neutrals (caldria haver vist sengles entrevistes per afinar-ne la valoració, però la veritat és que no tinc temps de fer-ho). 

I a partir d'aquí festival Herèdia: l'empresari Luís Conde, el catedràtic d'Hisenda Angel de la Fuente, i l'alcaldessa de l'Hospitalet Núria Marín. Tres espanyolarros com una casa de pagès. Conde, el de la Fonteta, que vol acabar amb la Transició Nacional cap a la Independència. La primera entrevista que vaig llegir d'aquest headhunter, ja fa uns quants anys, alertava sobre el perill del català i la seva normalització, per als executius que es volen establir a Catalunya. De manera que ja sabem de què va el paio. El de la Fuente, és l'encarregat d'ensarronar-nos amb les balances fiscals, d'acord amb el ministre Montoro. Per cert, fundador o proper a Ciudadanos. Ja en van dos. I això que és el sisè partit en el Parlament!!! I la Marín, que atia la rebel.lió contra la Generalitat, fins al punt que ha arribat a acords amb els de Plataforma x Catalunya en contra de la consulta. Deixeble directe del seu mentor polític, Celestino Corbacho, l'home del PSOE a Catalunya.

Amb aquesta troika, es produeix un desequilibri d'1 a 4 entre els entrevistats, a favor dels que estan rotundament en contra. Curiós.

El següent va ser un altre conseller, en Felip Puig, aquest és rotundament un SÍ+SÍ, és a dir partidari de la consulta i, com ho recorda així que pot, de la Independència. El desequilibri, ara es retalla, 2 a 4. 

Paradoxalment, no hi ha efecte troika, car els dos darrers convidats fins ara, són novament contraris a la consulta. Ens referim a Esperanza Aguirre i, el plat gros, en Pere Navarro. A més en el cas de la primera, resulta que és una empleada, de luxe, això sí, del senyor Luis Conde ja esmentat, de manera que en pocs dies, l'amo i una empleada d'una mateixa empresa han estat entrevistats per l'Herèdia. Curiós, oi?

Fem comptes? Doncs resulta que en els dies que porta presentant els Matins, l'Herèdia ha entrevistat a 6  personatges contraris a la consulta. Tots ells i elles, rotundament, oposats. A sac. Sense una escletxa de dubte. 

Per acabar-ho d'adobar d'aquests 6, 2 militen al tercer partit del Parlament, i uns altres 2 són o han estat a Ciutadans, que és la sisena força del parlament.

Per contra només ha entrevistat a 2 polítics, tots dos membres del govern, fet que fa que no puguin expressar-se de forma excessivament contundent. D'aquests dos, a més a més, només un d'ell és un ferm partidari de la independència, de manera, mentre que l'altra mai s'ha significat en aquest sentit i com a màxim s'ha posicionat, seguint el seu president, a favor de la consulta. I punt.

Un es pregunta si, per exemple, la senyoreta Herèdia, sap que hi ha un partit que és el segon del Parlament, i al qual ha ignorat fins al moment. I un es pregunta, també, si aquest mateix partit, sap que li estan passant la mà per la cara, o és que està massa entretingut i atrafegat en reconstruir la socialdemocràcia catalana, i no pressiona el suficient per defensar, diguem-ne, una certa quota mediàtica.

I un, també es pregunta, si la senyora Herèdia, sap que hi ha uns dirigents del sobiranisme civil, que és el que ha protagonitzat les mobilitzacions ciutadanes més importants dels darrers anys, i que potser seria interessant portar-los, per tal que expressessin el seu parer. No us sembla?

En definitiva, i per concloure: 6 entrevistats rotundament en contra no només de la independència, sinó també de la pròpia consulta. 2 entrevistats partidaris de la consulta, dels quals només un d'ells és igualment partidari, públicament, de la Independència. I 2 neutrals, en principi, que segur que tenen la seva opinió, però que la ignorem.

Aquest 6-2-2, representa realment el parer de la ciutadania catalana? No us resulta una xic o molt xocant aquesta tergiversació entre el que ens mostren les enquestes: entre un 70 i 80% a favor de la consulta i entre un 50 i 60% a favor de la Independència, per una banda, i l'arrenglerament polític dels 10 convidats so far per la Lídia Herèdia? 

A què juga TV3, a contrabalancejar el Govern i el Parlament i, el més important, la ciutadania del país? Aposta per Espanya? Serà així fins al 9 de novembre? 

Caldrà fer alguna cosa?

MÉS XULO QUE MAI, EN NAVARRO

Ningú no m'ho ha d'explicar, perquè ho he escoltat per la ràdio o la televisió. Un cop s'ha sabut que l'alcalde de Lleida ha dimitit com a diputat per evitar votar demà dijous al Parlament, en Pere Navarro ha afirmat que Àngel Ros continuarà sent-ho. Jo, en la meva innocència, pensava que qui triava els alcaldes eren els ciutadans a les urnes. Ara sembla que no. Navarro, més xulo que mai, i més enfollit que mai, s'ha tret la careta. I doncs, què coi et pensaves? Doncs això, que eren els ciutadans que escollien els governants...

Per la seva banda, l'Àngel Ros ha aconseguit sobreviure, i fins i tot és possible que es converteixi en l'alcalde de la Lleida que celebri la Independència... encara que haurà deixat tirats uns pocs companys que probablement demà seran expulsats amb un excés de sobreactuació per a demostrar contundència i determinació. 

Se'n diu política, però política de la barata.

NAVARRO I ANGLADA, AMICS PER SEMPRE

A mesura que el procés d'alliberament nacional es va desenvolupant, l'histerisme espanyol va in crescendo. I això que els agents d'Espanya, com és el cas del senyor Duran i Lleida, fan mans i mànigues per impedir-ho.

Uns altres que no es queden curts són el PSC (PSC-PSOE). Aquesta gent, que fa un temps era un partit important i amb una influència social notable, està en ple procés de grapització, és a dir d'esdevenir com una mena de secta, a l'estil GRAPO, que fa anàlisis marcianes, que no connecten amb el gruix de la societat catalana, que és, malgrat els seus polítics, cada cop més normal, és a dir, més independentista. 

Els actuals dirigents sectaris d'aquest partit, folls d'odi contra l'opció independentista no estalvien en aliar-se amb elements ben singulars, que no són més que deixalles catalanòfobes que volen destruir-nos com a país.

Fixem-nos quins han estat els companys de viatge dels socialistes en les darreres setmanes.

A l'Hospitalet de Llobregat, el PSC ha votat conjuntament amb el xenòfob Plataforma X Catalunya, amb els Ciudadanos i amb el PP boicotejar qualsevol consulta que es faci sense el suport del govern espanyol. Ja es pot veure quin és l'eix que prioritza, que és el nacional-espanyol.

La proposta de Pere Navarro de suprimir el concert econòmic basc i navarrès només ha comptat amb el suport del partit anticatalà UPyD de Rosa Díez, formació que ha demanat per activa i per passiva la supressió de l'autonomia catalana, per cert.

Com podem veure, l'espanyolisme furibund del PSC l'està aproximant a les forces vives de l'espanyolisme desacomplexat, xenòfob i catalanòfob que segueixen les consignes aznaristes que abans que dividir-se Espanya, es dividirà Catalunya. 

Certament, hi ha elements dels socialistes que ja n'han tingut prou i estan estripant carnets per les cantonades. Recentment, a Berga, per exemple.

També vull pensar que altres elements de l'esquerra oficial, és a dir, l'esquerra marciana que fa discursos ignorant la realitat concreta de Catalunya, tindran com a mínim la decència de no pactar amb aquest partit que ja ha apostat per construir el seu discurs en l'anti-independentisme, és a dir, en el manteniment de l'espoli econòmic, la subordinació política i la substitució lingüística.

COMPLOT DURAN?

La indignació popular amb l'actitud del senyor Duran i Ecspanya arran de la seva negativa a dimitir després de demostrar-se fefaentment que és el màxim dirigent d'un partit que he reconegut haver-se finançat il.legalment, és ben comprensible i raonable. I no seré jo qui la critiqui, naturalment.

Però vull llançar un senyal d'alerta al respecte. Per fer-ho, recorreré a la saviesa oriental, de les arts marcials, quan diu que la millor estratègia per derrotar l'adversari és emprar la seva força i embranzida en contra seu. Penso que estem assistint a una mena d'operació o complot clarament dissenyat per fer esclatar pels aires l'estratègia soberanista inclosa en el Pacte per la Llibertat. I es tracta d'una estratègia, on qui fa la feina, és paradoxalment, l'independentisme. És com aquell que es cava la seva pròpia tomba. O que li fan cavar a punta de pistola, abans de ser-hi assassinat. Vegem-ho.

L'estratègia espanyola passa per afeblir CiU, fent que la federació es trenqui, i que els 13 diputats unionistes passin  al bàndol espanyolista o es desmarquin de l'estratègia del Pacte per la Llibertat. Això ja és un fet prou conegut, i fins i tot anunciat. Des de La Vanguardia ja s'ha dit que el trencament succeirà en els propers mesos. Des d'aquest punt de vista, és evident que calia un motiu per escenificar-lo que no fos directament l'oposició al dret a decidir i a la creació d'un nou estat a Europa, atès que els 13 diputats unionistes estan electoralment compromesos amb el programa pel qual es van presentar com a candidats i van sortir escollits.

Llavors, la demanda del cap de Duran que s'està multiplicant a la xarxa, pot ser l'excusa perfecta per legitimar el trencament de la federació, acusant CDC d'estar darrere de la campanya, acusant-la, doncs, de manca de lleialtat. És en aquest sentit, que dic, que els espanyols traurien profit d'una campanya impulsada per l'independentisme real o induït, atès que el trencament de CiU al Parlament, posaria en moltes dificultats el manteniment de l'estratègia sobiranista.

A més, tot plegat lliga amb els darrers moviments polítics que estem observant. Alguns dels quals són els següents:

1. Una pressió incessant per a l'abdicació de Joan Carles de Borbó, un personatge nefast i totalment desacreditat, i per la seva substitució pel seu fill (qui si no...), Felip de Borbó. En aquest sentit, resulta particularment significativa l'actuació d'aquest últim en el paripé de la inauguració de l'AVE (que no TGV) dels darrers dies, en la qual, el nen Felip va escenificar un paper de persona dialogant i fins i tot va fer ús de la llengua catalana. Com sempre ha passat en la història del Borbons, segur que la lluita entre pare i fill deu ser ja a hores d'ara, a mort. I alerta, no menystinguem el paper de la nena Letícia, que no és més que una agent aznarista col.locada al cor de la Zarzuela.

2. El pacte cada cop més clar entre Rajoy i Rubalcaba, per tal de bloquejar el procés, que fins i tot es concreta en la creació d'una entitat que aplega els antics ministres de tots els governs des del 1978, siguin del partit que siguin, per actuar com a  lobby de pressió. Els impulsors de la cosa aquesta? Uns no nacionalistes, anomenats José Bono i Eduardo Zapalana. Rubalcaba, a més sembla que vol actuar com a arrossegador de la UGT i CC.OO., si bé és del tot cert, que pel que fa a l'espanyolisme, certament no cal que als dos sindicats els arrosseguin gaire.

3. No podem oblidar, tampoc, el paper de Felipe González i José Maria Aznar. El primer sembla estar darrere del que he explicat en el punt 1. El segon ja ha apostat per iniciar el conflicte ètnic a dins de Catalunya, és a dir, que es trenqui la cohesió del país i s'enceti la lluita intercomunitària i es fomenti la revolta dels espanyols contra la Generalitat de Catalunya. Aquesta estratègia seria perfecta a escala global per a justificar la intervenció del govern de Madrid com a pacificador, de la mateixa manera que els russos van fer a Abkhàzia i a Ossètia del Sud.

4. La pimpolla Carme Chacón, ja està fent quadrar a Pere Navarro i els seus boys and girls, i ja ha fet que passin de l'abstenció al vot contrari a la propera Declaració de Sobirania que es presentarà properament al Parlament de Catalunya. Navarro no és més que un mamporrero de la Chacón, i el seu únic objectiu és que la pimpolla sigui escollida secretaria general del PSOE i candidata a President del Govern espanyol. Des d'allà intentaria emular la política anti-independentista que va promoure el seu enyorat referent polític, Pierre Elliot Trudeau, entre els anys seixanta, setanta i vuitanta del segle XX, i on fins i tot va recórrer a l'exèrcit canadenc per acabar amb l'independentisme quebequès (Crisi d'Octubre del 1970), i a la Policia Muntada, per infiltrar-se en el Partit Quebequès. És evident que Chacón no pot aspirar a dirigir el PSOE, si el PSC no es posiciona ferm contra la Independència. Ni abstencions ni punyetes.

5. Qui faltava pel duro. En Gaspar Llamazares ja ha dit que IU dóna suport a la consulta, però que votarà no a la Independència. Com sempre, al.ludint a un fantasmagòric federalisme, que no se'l creu ni ell. Realment, és patètica aquesta esquerra pijo-progre de manual. El problema és saber com encaixarà aquesta veritable declaració de guerra al Poble de Catalunya, que viu a hores d'ara una situació d'emergència nacional, els companys d'ICV-EUiA. Ai, ai, ai, quina por!!!!

6. I falta saber el paper de La Caixa i el Banc de Sabadell en tot aquest procés. El seu silenci és totalment inacceptable. S'haurien de posar al servei del país per treure´l de la situació en què es troba i ajudar les finances de la Generalitat. Però naturalment prefereixen servir a Espanya. Com també ho fa la part més coent dels empresaris espanyolistes a Catalunya, que han declarat la guerra total i absoluta, al Pacte per la Llibertat, i sobretot a Artur Mas.

Bé, com podeu veure, el panorama és força complex. En aquest entorn, la crisi de CiU, repeteixo, tindria un impacte directe en el procés que es va iniciar l'11 de setembre.

 

En aquest sentit, penso que no hauríem de donar arguments a en Duran per fer el pas del trencament, que per altra banda no farà fins que no sàpiga del cert que tindrà una bona recompensa si el fa per a ell (Ambaixador espanyol a Roma, per exemple?) i per als seus seguidors. I entre aquests, cal parar compte amb el paper del flamant nou conseller d'interior, Ramon Espadaler, un individu poc recomanable. 

De totes maneres sí que és inevitable una pèrdua del seu pes a dins del Govern Català, tant en l'àmbit de la interlocució amb Madrid (presidència de les comissions bilaterals, quatre, per ser exactes), i sobretot, en la política exterior que encara a hores d'ara s'està muntant.

En definitiva, hem d'anar amb compte en no caure en les provocacions dels espanyols. I aquesta és la primera. Segur que en vindran d'altres.