COMPLOT DURAN?

La indignació popular amb l'actitud del senyor Duran i Ecspanya arran de la seva negativa a dimitir després de demostrar-se fefaentment que és el màxim dirigent d'un partit que he reconegut haver-se finançat il.legalment, és ben comprensible i raonable. I no seré jo qui la critiqui, naturalment.

Però vull llançar un senyal d'alerta al respecte. Per fer-ho, recorreré a la saviesa oriental, de les arts marcials, quan diu que la millor estratègia per derrotar l'adversari és emprar la seva força i embranzida en contra seu. Penso que estem assistint a una mena d'operació o complot clarament dissenyat per fer esclatar pels aires l'estratègia soberanista inclosa en el Pacte per la Llibertat. I es tracta d'una estratègia, on qui fa la feina, és paradoxalment, l'independentisme. És com aquell que es cava la seva pròpia tomba. O que li fan cavar a punta de pistola, abans de ser-hi assassinat. Vegem-ho.

L'estratègia espanyola passa per afeblir CiU, fent que la federació es trenqui, i que els 13 diputats unionistes passin  al bàndol espanyolista o es desmarquin de l'estratègia del Pacte per la Llibertat. Això ja és un fet prou conegut, i fins i tot anunciat. Des de La Vanguardia ja s'ha dit que el trencament succeirà en els propers mesos. Des d'aquest punt de vista, és evident que calia un motiu per escenificar-lo que no fos directament l'oposició al dret a decidir i a la creació d'un nou estat a Europa, atès que els 13 diputats unionistes estan electoralment compromesos amb el programa pel qual es van presentar com a candidats i van sortir escollits.

Llavors, la demanda del cap de Duran que s'està multiplicant a la xarxa, pot ser l'excusa perfecta per legitimar el trencament de la federació, acusant CDC d'estar darrere de la campanya, acusant-la, doncs, de manca de lleialtat. És en aquest sentit, que dic, que els espanyols traurien profit d'una campanya impulsada per l'independentisme real o induït, atès que el trencament de CiU al Parlament, posaria en moltes dificultats el manteniment de l'estratègia sobiranista.

A més, tot plegat lliga amb els darrers moviments polítics que estem observant. Alguns dels quals són els següents:

1. Una pressió incessant per a l'abdicació de Joan Carles de Borbó, un personatge nefast i totalment desacreditat, i per la seva substitució pel seu fill (qui si no...), Felip de Borbó. En aquest sentit, resulta particularment significativa l'actuació d'aquest últim en el paripé de la inauguració de l'AVE (que no TGV) dels darrers dies, en la qual, el nen Felip va escenificar un paper de persona dialogant i fins i tot va fer ús de la llengua catalana. Com sempre ha passat en la història del Borbons, segur que la lluita entre pare i fill deu ser ja a hores d'ara, a mort. I alerta, no menystinguem el paper de la nena Letícia, que no és més que una agent aznarista col.locada al cor de la Zarzuela.

2. El pacte cada cop més clar entre Rajoy i Rubalcaba, per tal de bloquejar el procés, que fins i tot es concreta en la creació d'una entitat que aplega els antics ministres de tots els governs des del 1978, siguin del partit que siguin, per actuar com a  lobby de pressió. Els impulsors de la cosa aquesta? Uns no nacionalistes, anomenats José Bono i Eduardo Zapalana. Rubalcaba, a més sembla que vol actuar com a arrossegador de la UGT i CC.OO., si bé és del tot cert, que pel que fa a l'espanyolisme, certament no cal que als dos sindicats els arrosseguin gaire.

3. No podem oblidar, tampoc, el paper de Felipe González i José Maria Aznar. El primer sembla estar darrere del que he explicat en el punt 1. El segon ja ha apostat per iniciar el conflicte ètnic a dins de Catalunya, és a dir, que es trenqui la cohesió del país i s'enceti la lluita intercomunitària i es fomenti la revolta dels espanyols contra la Generalitat de Catalunya. Aquesta estratègia seria perfecta a escala global per a justificar la intervenció del govern de Madrid com a pacificador, de la mateixa manera que els russos van fer a Abkhàzia i a Ossètia del Sud.

4. La pimpolla Carme Chacón, ja està fent quadrar a Pere Navarro i els seus boys and girls, i ja ha fet que passin de l'abstenció al vot contrari a la propera Declaració de Sobirania que es presentarà properament al Parlament de Catalunya. Navarro no és més que un mamporrero de la Chacón, i el seu únic objectiu és que la pimpolla sigui escollida secretaria general del PSOE i candidata a President del Govern espanyol. Des d'allà intentaria emular la política anti-independentista que va promoure el seu enyorat referent polític, Pierre Elliot Trudeau, entre els anys seixanta, setanta i vuitanta del segle XX, i on fins i tot va recórrer a l'exèrcit canadenc per acabar amb l'independentisme quebequès (Crisi d'Octubre del 1970), i a la Policia Muntada, per infiltrar-se en el Partit Quebequès. És evident que Chacón no pot aspirar a dirigir el PSOE, si el PSC no es posiciona ferm contra la Independència. Ni abstencions ni punyetes.

5. Qui faltava pel duro. En Gaspar Llamazares ja ha dit que IU dóna suport a la consulta, però que votarà no a la Independència. Com sempre, al.ludint a un fantasmagòric federalisme, que no se'l creu ni ell. Realment, és patètica aquesta esquerra pijo-progre de manual. El problema és saber com encaixarà aquesta veritable declaració de guerra al Poble de Catalunya, que viu a hores d'ara una situació d'emergència nacional, els companys d'ICV-EUiA. Ai, ai, ai, quina por!!!!

6. I falta saber el paper de La Caixa i el Banc de Sabadell en tot aquest procés. El seu silenci és totalment inacceptable. S'haurien de posar al servei del país per treure´l de la situació en què es troba i ajudar les finances de la Generalitat. Però naturalment prefereixen servir a Espanya. Com també ho fa la part més coent dels empresaris espanyolistes a Catalunya, que han declarat la guerra total i absoluta, al Pacte per la Llibertat, i sobretot a Artur Mas.

Bé, com podeu veure, el panorama és força complex. En aquest entorn, la crisi de CiU, repeteixo, tindria un impacte directe en el procés que es va iniciar l'11 de setembre.

 

En aquest sentit, penso que no hauríem de donar arguments a en Duran per fer el pas del trencament, que per altra banda no farà fins que no sàpiga del cert que tindrà una bona recompensa si el fa per a ell (Ambaixador espanyol a Roma, per exemple?) i per als seus seguidors. I entre aquests, cal parar compte amb el paper del flamant nou conseller d'interior, Ramon Espadaler, un individu poc recomanable. 

De totes maneres sí que és inevitable una pèrdua del seu pes a dins del Govern Català, tant en l'àmbit de la interlocució amb Madrid (presidència de les comissions bilaterals, quatre, per ser exactes), i sobretot, en la política exterior que encara a hores d'ara s'està muntant.

En definitiva, hem d'anar amb compte en no caure en les provocacions dels espanyols. I aquesta és la primera. Segur que en vindran d'altres.