300 COVARDS (FOR THE SAKE OF THE ARGUMENT)*

Dimarts, al Congrés dels Diputats espanyol, 299 diputats van demostrar que tenen por a la democràcia. Concretament, que tenen por a que el poble s’expressi a les urnes. Realment seguir el debat parlamentari va ser una collonada. He de confessar que no vaig ni acabar d’escoltar en Rubalcaba, perquè si ja estava fregit després del rotllo d’en Rajoy, aguantar el cinisme del primer va ser insuportable. Quin paio, aquest Rubalcaba. Amb veu de xaiet, i amb gestos de profe que explica a classe, es pensa que la resta de mortals, som idiotes.

La millor notícia, doncs, és que una de les cinc vies que en el seu moment es va presentar com a possible per canalitzar la consulta dins la legalitat espanyola, s’ha esvaït. Pum! porta als morros. I em jugo un pèsol que passarà el mateix amb la resta.

En l’escenari actual cal aplicar la casolana dita que afirma que per fer una truita s’ha de trencar un ou. I que no hi ha més cera que la que crema.

Naturalment que dono suport a la celebració de la consulta del dia 9. Hem de continuar tot el procés i passar olímpicament de les bajanades que diguin els espanyols. Nosaltres: objectiu-consulta. I si arriba el dia 9, a veure si tenen pebrots d’enviar la Guàrdia Civil a requisar les urnes.

En el fons de tot, els espanyols defensen que Catalunya, el territori, més concretament, és seu. No ho diuen, però ho pensen: por justo derecho de conquista. Punt. En el fons, les persones els importa un rave.

En definitiva, Espanya no pot deixar que Catalunya hi hagi democràcia. Ho va impedir durant el segle XVIII, amb un règim d’ocupació militar brutal. Ho va impedir durant el segle XIX, amb la suspensió durant anys de les llibertats i els drets polítics, declarant de forma quasi permanent l’estat de guerra, d’excepció, etc. I ho va impedir al llarg del segle XX amb dues dictadures militars, ferotgment anti-catalanes.

Ara, quan el poble català se sent amb prou força per expressar-se lliurement, després d’haver lluitat per aconseguir aquesta llibertat, quan ho fa sense por, doncs opta per la Independència, lògicament, perquè és la solució més assenyada, lògica i pragmàtica. Senyal evident que les dècades d’ocupació espanyola no han servit de res, o de ben poc.

Per això Espanya no pot permetre la democràcia a Catalunya. Els agents espanyolistes a Catalunya, volen governar sense passar per les urnes. Per això les demandes de supressió de l’autogovern català. Perquè saben que democràticament no poden derrotar la voluntat d’independència dels catalans i les catalanes.

I dit sigui de passada, la impossibilitat d’acceptar la democràcia a  Catalunya, també perjudica la resta de l’Estat, per que reforça els components autoritaris, la judicialització de la democràcia, el recurs a la repressió. L’única manera de fer un estat espanyol  més lliure i democràtic és acceptant el dret a l’autodeterminació de les nacions que el componen i, si s’escau la seva independència. És tan de calaix que fa basarda repetir-ho.

Per sort, el poble català ja ha passat pantalla dels intents de reformar Espanya. Ja n’hi ha prou d’aquests romanços. Ara anem de cara a barraca. No ens aturarà ningú, i molt menys 300 covards que tremolen davant la perspectiva d’un Poble Alegre i Combatiu que ha decidit que, ara, de debò, sí que toca.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 10.04.2014)

ADVERSARIS

Retorno al tema Duran. Però és que és molt fort el que va dir l'altre dia al programa del seu íntim, Josep Cuní, en una escena de sofà que només va faltar un petó. 

Recordo que Duran va afirmar de forma molt vehement que "ERC és el meu adversari", i que no coincidien en el model social, i també es va referir a que militants erkis els agrada el xavisme i el castrisme i que és clar, amb ells ni a la cantonada. Van ser unes declaracions específicament realitzades per fer saltar qualsevol aproximació entre Mas i Junqueras, o com a mínim per a deturar el seu procés d'aproximació, i si s'escau per engegar tot a dida, i fer que ens oblidem de la transició nacional, el dret a decidir, la consulta, i, naturalment, la independència.

Sovint els catalans ens en fotem dels espanyols. És una actitud molt poc meditada. Si tan curtets són, com és que portem 300 anys de resistència i encara no ens hem alliberat? Cert que els espanyols no ens han trencat encara l'espinada, però no podem dir que siguem uns cracks, tot i que resistir 300 anys no és a l'abast de tothom.

Però en aquesta ocasió, els espanyols ens han passat la mà per la cara. I això ho dic perquè precisament quan en sòmines d'en Duran deia pestes i malparlava d'ERC en una televisió amiga (8TV), de manera que intentava una polarització partidista que fes impossible qualsevol cooperació per aconseguir la Independència, el mateix dia, els mèdia anunciaven que Rajoy i Rubalcaba, consensuaven la seva posició de cara al proper Consell Europeu. 

És a dir, els espanyols es posaven d'acord mentre que els catalans ens enfrontàvem fins a treure'ns els ulls. I no em direu que la distància ideològica entre CiU i ERC és superior a la que hi ha entre PP i PSOE, perquè no és veritat.

Però els espanyols tenen un bé preciós que tot ho matisa: em refereixo, és clar, a l'estat espanyol, que tant ha beneficiat els uns com els altres. 

S´ha de ser veritablement una mala persona per, davant la situació política, nacional, econòmica, social, etc. que estem patint, en comptes d'apostar per una unitat de tots els partits catalans, ni que sigui retòrica i de cara a la galeria, s'aposta per exacerbar les diferències, per crear desànim entre la gent, per la polarització ideològica, etc. Repeteixo, s'ha de ser molt mala persona.

O bé s´ha de ser un home que treballa fent d'espanyol.

CONTRA ELS ESPANYOLS D’ESQUERRES (&2)

Amb aquest segon post continuo el de la setmana passada, dedicat als espanyols de dreta. Si no m’erro, va ser en Pla qui va escriure fa molts i molts anys que no hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes… que un espanyol d’esquerres. I és la pura veritat.

L’espanyolisme d’esquerres sempre ha jugat a fer la puta i la ramoneta amb Catalunya. Aprofitant-se de la deriva reaccionària de l’espanyolisme conservador, sempre ha intentat presentar-se davant dels Catalans, com la cara amable d’Espanya, quan de fet, no deixa de ser més que el poli bo de l’interrogatori. Aquell que quan el poli dolent ha sortit picant la porta de la sala, s’acosta al detingut amb posat tranquil i li ofereix una cigarreta, adoptant una actitud de col.leguisme. O aquell que, com em va passar a mi al calabós de Via Laietana, i adoptant un comportament paternalista, de poli veterà enfront el rampellut poli jove que ha amenaçat amb trencar-te la cara, et diu que ser radical no és bo, que tothom té les seves raons i que cal dialogar, perquè parlant la gent s’entén, etc. etc,

L’amabilitat de l’esquerra espanyola, però, té un recorregut més aviat curt. Tant que no s’ha estat d’elevar als altars propis individus que han considerat assenyat bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Que per ser d’esquerres, déu n’hi do. No us sembla?

El problema de l’esquerra espanyola és que es troba totalment dependent d’un model d’estat construït pels moderats (1840-1868), els conservadors (1876-1898), i les dictadures militars (1923-31 i 1936-1976), el qual no han sabut reformar perquè d’ell també n’han tret profit. Paral.lelament, es troba subordinat d’un discurs espanyolista, jacobí, que no s’arronsa en incorporar elements de supremacisme lingüistic, de manera que es converteix en ostatge del seu oponent ideològic.

Per obviar la qüestió nacional, l’esquerra espanyola recorre a la seva hiperideologització. Ser d’esquerres és ser favorable a la causa catalana, mentre que ser de dretes, és ser-ne contrari. Naturalment, determinar què vol dir ser d’esquerres, això ja és més difícil. Tot i que sempre podem trobar un Alfonso Guerra que amb tot el desevergonyiment pot afirmar que socialisme és allò que fan els socialistes… De la mateixa manera, que la política d’esquerres és allò que fan els partits d’esquerres… Amb aquesta mentalitat, és evident que la porta a tots els abusos és ben oberta, i aquells que gosin criticar-la, no dubteu que seran titllats d’aliats de la dreta.

Més enllà de l’esquerra caviar, no ens podem oblidar de la burocràcia sindical, la qual viu des de fa dècades de les subvencions estatals, de manera que no té cap interès de trencar amb un estat que encara avui en dia enfonsa la seves arrels pel que fa a les relacions laborals heretades de l’etapa franquista.

En definitiva, què podem esperar dels espanyols d’esquerra? Res. Pur i simple menyspreu, perquè no estan disposats a renunciar a governar un estat, en gran mesura construït per la dreta espanyola, però que els proporciona una enorme influència social, política i econòmica.

Pérez Rubalcaba, que com molts altres dels seus correligionaris de l’esquerra, però també de la dreta, és un alt funcionari de l’estat, ho va deixar molt clar quan la militarització dels aeroports espanyols fa uns anys: “Qui planteja un pols a l’estat, el perd“.

De manera que cap confiança amb aquesta gentola, i ni cap acomplexament quan et vénen amb discursos d’un radicalisme rabiós i més falsos que un duro sevillano.

A Catalunya, i atesa la situació concreta de les classes treballadores i assalariades en general, obviar l’enorme i terrible espoli fiscal, que se situa entre els 16 i 20 miliards d’euros, en un discurs contra la crisi actual, és pura i simplement una estafa, un engany, una aixecada de camisa. Una presa de pèl.

El Noi del Sucre ja va dir fa molts anys que els obrers catalans sortirien beneficiats de la Independència. Els obrers, i molts altres sectors, afegim nosaltres.

Qui lluita per una societat més justa, més cohesionada, més igual a Catalunya, ha de lluitar per la seva Independència com a primer pas per eliminar les estructures de domini que permeten segregar una ideologia de masses que ha estat secularment emprada per les elits governants: la catalanofòbia. Una ideologia que ha jugat un paper de distracció dels veritables interessos dels treballadors.

La Catalanofòbia avui en dia ha penetrat tant en el cervell dels espanyols, que fa totalment impossible aspirar a un acord ni amb els uns ni amb els altres. Només des d’una fermesa interna catalana i una contundència internacional contra les fatxenderies espanyoles, es pot fer front a aquesta calamitat que hem hagut de patir en les darreres dècades, per no dir segles.

(NOTA: Post penjat al DGS, el 08.05.2013)

LA DERROTA DELS ESPANYOLS ÉS IMPRESCINDIBLE!

L'escenari polític s'està precipitant i, com en el póker, o igualem l'aposta, o l'apugem o passem. Atès que la darrera solució es descarta per ella mateixa, perquè és el nostre suïcidi polític, i la primera, és continuar com estem ara, és a dir, en una agonia que és insuportable per a milers, per a centenars de milers, fins i tot per a més d'un milió de catalans i catalanes, només ens queda una opció. Apujar l'aposta. Si apuges l'aposta ho fas o bé perquè tens unes bones cartes i estàs segur de la teva victòria, o bé perquè faroleges i et tires a la piscina. Amb els espanyols anar de farol és un error. Ells tenen claríssim que arribaran fins on calgui per mantenir la seva cash cow, és a dir, la seva vaca de la llet d'or, la que els proveeix d'enormes ingressos cada any, que no és altra que Catalunya. No debades, es diguin Rajoy o Rubalcaba, brandin banderes rojigualdes o republicanes, tots ells tenen ben interioritzat el principi sagrat de Todo por la Patria, i d'aquí no els mous ni un centrímetre.

Llavors cal derrotar-los, perquè se'ls ha de derrotar, no se'ls pot convèncer, perquè no es deixaran convèncer, la història així ho testimonia. Els espanyols mai han acceptat anar-se'n per les bones, sempre se'ls ha tret amb raons. Qui no estigui disposat a derrotar els espanyols, que no destorbi, perquè després de tres-cents anys, la pedagogia de la convivència ha fracassat de forma total. I els esdeveniments dels darrers dies així ho testimonien: des de la sentència de l'estatut, la campanya permanent de destrucció del català arreu on es parla, els incompliments continuats de les obligacions econòmiques (transferències, capítols pressupostaris, etc.), i ara un atac directe contra l'expressió de la voluntat democràtica dels catalans... Això demostra que no hi ha hagut avenços de cap mena, si més no en el terreny ideològic.

Cal doncs una derrota democràtica dels espanyols. I dic democràtica perquè a aquestes alçades de la història i en el context de la Unió Europea, cap altre tipus de derrota és contemplable.

I què cal fer per aconseguir aquesta derrota democràtica imprescindible per a la supervivència de Catalunya com a projecte nacional? Doncs fer un pas endavant. Un altre pas endavant. 

I en les circumstàncies actuals, fer un pas endavant, i seguint els plantejaments de l'enyorat Lluís Maria Xirinacs, vol dir plantar-se. I plantar-se vol dir que ja no se segueix les normes que fins ara existien, entre d'altres raons perquè ningú les segueix, ni els propis espanyols.

I en el terreny de la concreció què implica plantar-se. 

1. Aprovar una nova declaració de sobirania. 

2.Aprovar una moció que consideri nul.la qualsevol sentència del Tribunal Constitucional a Catalunya, atès que és un tribunal que vulnera la democràcia i clarament anticatalà i fins i tot actua en contra dels seus propis principis legals. Qui controla al TC? Ningú, llavors és obvi que ens trobem en una situació d'indefensió democràtica. El TC és un tribunal polític, no jurídic, on qui talla el bacallà són els dos principals partits espanyols.

3. Formar un govern d'Emergència Nacional que incorpori representants de com a mínim les quatre forces parlamentàries (CiU, ERC, ICV-EUiA, CUP) i si el PSC no s'apunta, incorporar algun representant socialista del sector catalanista o bé casos com el propi Ernest Maragall. També hi podrien ser presents representants dels moviments civils que han impulsat el dret a decidir en els darrers anys. L'objectiu d'aquest govern no seria gestionar, si no en un plaç de 5 mesos preparar la consulta pel dret a decidir. Ara bé, en el cas que el Tribunal Constitucional confirmés la suspensió de la Declaració del 23 de gener, promouria la presentació d'una Declaració Unilateral d'Independència (DUI) i faria tots els passos necessaris per aconseguir-ne el seu reconeixement internacional. 

No podem quedar-nos amb els braços creuats o lamentant-nos de la dolenteria dels governs espanyols. Hem d'anar a per la victòria en tota regla. La tenim més a prop que mai. 

COMPLOT DURAN?

La indignació popular amb l'actitud del senyor Duran i Ecspanya arran de la seva negativa a dimitir després de demostrar-se fefaentment que és el màxim dirigent d'un partit que he reconegut haver-se finançat il.legalment, és ben comprensible i raonable. I no seré jo qui la critiqui, naturalment.

Però vull llançar un senyal d'alerta al respecte. Per fer-ho, recorreré a la saviesa oriental, de les arts marcials, quan diu que la millor estratègia per derrotar l'adversari és emprar la seva força i embranzida en contra seu. Penso que estem assistint a una mena d'operació o complot clarament dissenyat per fer esclatar pels aires l'estratègia soberanista inclosa en el Pacte per la Llibertat. I es tracta d'una estratègia, on qui fa la feina, és paradoxalment, l'independentisme. És com aquell que es cava la seva pròpia tomba. O que li fan cavar a punta de pistola, abans de ser-hi assassinat. Vegem-ho.

L'estratègia espanyola passa per afeblir CiU, fent que la federació es trenqui, i que els 13 diputats unionistes passin  al bàndol espanyolista o es desmarquin de l'estratègia del Pacte per la Llibertat. Això ja és un fet prou conegut, i fins i tot anunciat. Des de La Vanguardia ja s'ha dit que el trencament succeirà en els propers mesos. Des d'aquest punt de vista, és evident que calia un motiu per escenificar-lo que no fos directament l'oposició al dret a decidir i a la creació d'un nou estat a Europa, atès que els 13 diputats unionistes estan electoralment compromesos amb el programa pel qual es van presentar com a candidats i van sortir escollits.

Llavors, la demanda del cap de Duran que s'està multiplicant a la xarxa, pot ser l'excusa perfecta per legitimar el trencament de la federació, acusant CDC d'estar darrere de la campanya, acusant-la, doncs, de manca de lleialtat. És en aquest sentit, que dic, que els espanyols traurien profit d'una campanya impulsada per l'independentisme real o induït, atès que el trencament de CiU al Parlament, posaria en moltes dificultats el manteniment de l'estratègia sobiranista.

A més, tot plegat lliga amb els darrers moviments polítics que estem observant. Alguns dels quals són els següents:

1. Una pressió incessant per a l'abdicació de Joan Carles de Borbó, un personatge nefast i totalment desacreditat, i per la seva substitució pel seu fill (qui si no...), Felip de Borbó. En aquest sentit, resulta particularment significativa l'actuació d'aquest últim en el paripé de la inauguració de l'AVE (que no TGV) dels darrers dies, en la qual, el nen Felip va escenificar un paper de persona dialogant i fins i tot va fer ús de la llengua catalana. Com sempre ha passat en la història del Borbons, segur que la lluita entre pare i fill deu ser ja a hores d'ara, a mort. I alerta, no menystinguem el paper de la nena Letícia, que no és més que una agent aznarista col.locada al cor de la Zarzuela.

2. El pacte cada cop més clar entre Rajoy i Rubalcaba, per tal de bloquejar el procés, que fins i tot es concreta en la creació d'una entitat que aplega els antics ministres de tots els governs des del 1978, siguin del partit que siguin, per actuar com a  lobby de pressió. Els impulsors de la cosa aquesta? Uns no nacionalistes, anomenats José Bono i Eduardo Zapalana. Rubalcaba, a més sembla que vol actuar com a arrossegador de la UGT i CC.OO., si bé és del tot cert, que pel que fa a l'espanyolisme, certament no cal que als dos sindicats els arrosseguin gaire.

3. No podem oblidar, tampoc, el paper de Felipe González i José Maria Aznar. El primer sembla estar darrere del que he explicat en el punt 1. El segon ja ha apostat per iniciar el conflicte ètnic a dins de Catalunya, és a dir, que es trenqui la cohesió del país i s'enceti la lluita intercomunitària i es fomenti la revolta dels espanyols contra la Generalitat de Catalunya. Aquesta estratègia seria perfecta a escala global per a justificar la intervenció del govern de Madrid com a pacificador, de la mateixa manera que els russos van fer a Abkhàzia i a Ossètia del Sud.

4. La pimpolla Carme Chacón, ja està fent quadrar a Pere Navarro i els seus boys and girls, i ja ha fet que passin de l'abstenció al vot contrari a la propera Declaració de Sobirania que es presentarà properament al Parlament de Catalunya. Navarro no és més que un mamporrero de la Chacón, i el seu únic objectiu és que la pimpolla sigui escollida secretaria general del PSOE i candidata a President del Govern espanyol. Des d'allà intentaria emular la política anti-independentista que va promoure el seu enyorat referent polític, Pierre Elliot Trudeau, entre els anys seixanta, setanta i vuitanta del segle XX, i on fins i tot va recórrer a l'exèrcit canadenc per acabar amb l'independentisme quebequès (Crisi d'Octubre del 1970), i a la Policia Muntada, per infiltrar-se en el Partit Quebequès. És evident que Chacón no pot aspirar a dirigir el PSOE, si el PSC no es posiciona ferm contra la Independència. Ni abstencions ni punyetes.

5. Qui faltava pel duro. En Gaspar Llamazares ja ha dit que IU dóna suport a la consulta, però que votarà no a la Independència. Com sempre, al.ludint a un fantasmagòric federalisme, que no se'l creu ni ell. Realment, és patètica aquesta esquerra pijo-progre de manual. El problema és saber com encaixarà aquesta veritable declaració de guerra al Poble de Catalunya, que viu a hores d'ara una situació d'emergència nacional, els companys d'ICV-EUiA. Ai, ai, ai, quina por!!!!

6. I falta saber el paper de La Caixa i el Banc de Sabadell en tot aquest procés. El seu silenci és totalment inacceptable. S'haurien de posar al servei del país per treure´l de la situació en què es troba i ajudar les finances de la Generalitat. Però naturalment prefereixen servir a Espanya. Com també ho fa la part més coent dels empresaris espanyolistes a Catalunya, que han declarat la guerra total i absoluta, al Pacte per la Llibertat, i sobretot a Artur Mas.

Bé, com podeu veure, el panorama és força complex. En aquest entorn, la crisi de CiU, repeteixo, tindria un impacte directe en el procés que es va iniciar l'11 de setembre.

 

En aquest sentit, penso que no hauríem de donar arguments a en Duran per fer el pas del trencament, que per altra banda no farà fins que no sàpiga del cert que tindrà una bona recompensa si el fa per a ell (Ambaixador espanyol a Roma, per exemple?) i per als seus seguidors. I entre aquests, cal parar compte amb el paper del flamant nou conseller d'interior, Ramon Espadaler, un individu poc recomanable. 

De totes maneres sí que és inevitable una pèrdua del seu pes a dins del Govern Català, tant en l'àmbit de la interlocució amb Madrid (presidència de les comissions bilaterals, quatre, per ser exactes), i sobretot, en la política exterior que encara a hores d'ara s'està muntant.

En definitiva, hem d'anar amb compte en no caure en les provocacions dels espanyols. I aquesta és la primera. Segur que en vindran d'altres.