FESTIVAL HERÈDIA: LES ENTREVISTES

L'aterratge de la Lídia Herèdia als Matins de TV3 no ha pogut ser més lamentable. La noia que sap-allò-que-realment-interessa-a-la-gent, no ha trigat gaire en marcar terreny. I òbviament, no hi ha hagut cap sorpresa. És el que tenen els espanyols. Que són fàcilment predictibles i molt escadusserament et sorprenen.

Ara mirava quins han estat els convidats entrevistats al plató en els dies que porta al capdavant del programa. I sabeu què? Els favorables a la independència són una escassíssima minoria.

A veure, fem-ne un repàs. El primer entrevistat va ser en Jordi Tapas (o és Canyas?), en ple escàndol judicial. Després van venir dos que, siguem prudents, i diguem que no els podem classificar, per desconeixement, es tracta d'Agustí Cordón, de Fira de Barcelona, i de Joan Alarcón, de PIMEC autònoms. El quart va ser el conseller Mas-Colell, que el comptarem com favorable a la consulta i fins i tot a la independència, tot i que no l'he sentit mai fer unes declaracions favorables, però no penso que li fes un lleig al President Mas. De manera que tenim un empat entre favorables i detractors a la consulta i dos diguem-ne que neutrals (caldria haver vist sengles entrevistes per afinar-ne la valoració, però la veritat és que no tinc temps de fer-ho). 

I a partir d'aquí festival Herèdia: l'empresari Luís Conde, el catedràtic d'Hisenda Angel de la Fuente, i l'alcaldessa de l'Hospitalet Núria Marín. Tres espanyolarros com una casa de pagès. Conde, el de la Fonteta, que vol acabar amb la Transició Nacional cap a la Independència. La primera entrevista que vaig llegir d'aquest headhunter, ja fa uns quants anys, alertava sobre el perill del català i la seva normalització, per als executius que es volen establir a Catalunya. De manera que ja sabem de què va el paio. El de la Fuente, és l'encarregat d'ensarronar-nos amb les balances fiscals, d'acord amb el ministre Montoro. Per cert, fundador o proper a Ciudadanos. Ja en van dos. I això que és el sisè partit en el Parlament!!! I la Marín, que atia la rebel.lió contra la Generalitat, fins al punt que ha arribat a acords amb els de Plataforma x Catalunya en contra de la consulta. Deixeble directe del seu mentor polític, Celestino Corbacho, l'home del PSOE a Catalunya.

Amb aquesta troika, es produeix un desequilibri d'1 a 4 entre els entrevistats, a favor dels que estan rotundament en contra. Curiós.

El següent va ser un altre conseller, en Felip Puig, aquest és rotundament un SÍ+SÍ, és a dir partidari de la consulta i, com ho recorda així que pot, de la Independència. El desequilibri, ara es retalla, 2 a 4. 

Paradoxalment, no hi ha efecte troika, car els dos darrers convidats fins ara, són novament contraris a la consulta. Ens referim a Esperanza Aguirre i, el plat gros, en Pere Navarro. A més en el cas de la primera, resulta que és una empleada, de luxe, això sí, del senyor Luis Conde ja esmentat, de manera que en pocs dies, l'amo i una empleada d'una mateixa empresa han estat entrevistats per l'Herèdia. Curiós, oi?

Fem comptes? Doncs resulta que en els dies que porta presentant els Matins, l'Herèdia ha entrevistat a 6  personatges contraris a la consulta. Tots ells i elles, rotundament, oposats. A sac. Sense una escletxa de dubte. 

Per acabar-ho d'adobar d'aquests 6, 2 militen al tercer partit del Parlament, i uns altres 2 són o han estat a Ciutadans, que és la sisena força del parlament.

Per contra només ha entrevistat a 2 polítics, tots dos membres del govern, fet que fa que no puguin expressar-se de forma excessivament contundent. D'aquests dos, a més a més, només un d'ell és un ferm partidari de la independència, de manera, mentre que l'altra mai s'ha significat en aquest sentit i com a màxim s'ha posicionat, seguint el seu president, a favor de la consulta. I punt.

Un es pregunta si, per exemple, la senyoreta Herèdia, sap que hi ha un partit que és el segon del Parlament, i al qual ha ignorat fins al moment. I un es pregunta, també, si aquest mateix partit, sap que li estan passant la mà per la cara, o és que està massa entretingut i atrafegat en reconstruir la socialdemocràcia catalana, i no pressiona el suficient per defensar, diguem-ne, una certa quota mediàtica.

I un, també es pregunta, si la senyora Herèdia, sap que hi ha uns dirigents del sobiranisme civil, que és el que ha protagonitzat les mobilitzacions ciutadanes més importants dels darrers anys, i que potser seria interessant portar-los, per tal que expressessin el seu parer. No us sembla?

En definitiva, i per concloure: 6 entrevistats rotundament en contra no només de la independència, sinó també de la pròpia consulta. 2 entrevistats partidaris de la consulta, dels quals només un d'ells és igualment partidari, públicament, de la Independència. I 2 neutrals, en principi, que segur que tenen la seva opinió, però que la ignorem.

Aquest 6-2-2, representa realment el parer de la ciutadania catalana? No us resulta una xic o molt xocant aquesta tergiversació entre el que ens mostren les enquestes: entre un 70 i 80% a favor de la consulta i entre un 50 i 60% a favor de la Independència, per una banda, i l'arrenglerament polític dels 10 convidats so far per la Lídia Herèdia? 

A què juga TV3, a contrabalancejar el Govern i el Parlament i, el més important, la ciutadania del país? Aposta per Espanya? Serà així fins al 9 de novembre? 

Caldrà fer alguna cosa?

LES TERTÚLIES SOTA SOSPITA

En les darreres setmanes, per no dir mesos, s’han multiplicat les tertúlies polítiques als diferents mitjans de comunicació. Alguns ho atribueixen al baix cost que suposen, i que permeten omplir hores de programació en moments de vaques magres. D’altres ho atribueixen al clímax polític que estem vivint darrerament tant des del punt de vista nacional, com socioeconòmic.

Les tertúlies, que no sé pas quin és el seu nivell d’audiència, però que si es mantenen és perquè com a mínim funcionen i doncs compten amb audiència i atrauen publicitat, paradoxalment, tenen un efecte que jo diria nociu, sobretot en el context que ara mateix ens movem a Catalunya.

Fixem-nos que hi ha la tendència a convidar personatges que discuteixen per exemple sobre la independència o, si es vol, el dret a decidir, en proporció paritària: en format per exemple 2×2 o 3×3, és a dir, dos a favor i dos en contra, tres a favor i tres en contra. Sí que és cert que s’acostuma a incloure algú que va una mica per lliure, però en general, sempre s’intenta igualar les forces. De manera que l’espectador o l’oient percep una polarització clara a favor o en contra de la Independència. A qui beneficia aquest format paritari? Naturalment a l’opinió minoritària, que passa a equiparar-se amb la majoritària, que deixa de ser-ho sense saber ben bé com. Si fem un paral.lelisme amb el món de l’esport, és com quan els pericos pretenen equiparar-se amb el Barça, per fer el fatxenda, per exemple, a la Copa Catalunya. I clar, no és ben bé el mateix, ni de lluny.

I en el cas que ens ocupa, quina és l’opinió minoritària que n’obté, de les tertúlies, una sobrepresència? I quina és l’opció majoritària que resulta subrepresentada? Les respostes són ben clares i sense cap ombra de dubte. La primera resposta és l’espanyolisme. La segona és l’independentisme.

Efectivament, no només les enquestes, sinó també els resultats electorals assenyalen que a Catalunya hi ha una clara majoria favorable al dret a decidir i fins i tot a la Independència. Una majoria que s’esvaeix quan s’intenta comprimir en el format tertúlia. Inversament, l’opció espanyolista, clarament minoritària dins de la societat catalana, en surt clarament beneficiada d’aquests tipus de programes, perquè assoleix una visibilitat molt superior a la que li correspon.

Fixem-nos que el darrer baròmetre del CEO, donava un suport a la Independència del 54,7%, mentre que el vot contrari era de només el 20.7% i l’abstenció, d’un 17%. Igualment, al Parlament, les forces sobiranistes són clarament superiors a les espanyolistes, com s’ha demostrat en les votacions més rellevants celebrades en els darrers mesos.

Però ve’t aquí que aquesta majoria social i política, queda amagada a nivell mediàtic en les tertúlies. Podem dir, doncs, sense cap mena de dubte que les tertúlies estan sota sospita, si més no en el format paritari, que és el que predomina, atès que beneficia clarament l’opció espanyolista. Penso que ens ho hem de fer veure.

Una solució és reproduir en la tertúlia la proporcionalitat que hi ha en la societat, tipus 2X1 o 4X2, que seria molt més equitativa, sempre, naturalment en benefici de l’opció independentista. Cal tenir en compte que, a mesura que el procés s’allarga en el temps, des del meu punt de vista de forma totalment innecessària i fins i tot diria que perillosa, el sobredimensionament de l’opció minoritària l’afavoreix clarament. De manera que algú s’està tirant pedres a la seva pròpia teulada.

Per altra banda, si ens fixem en els debats en les televisions espanyoles, el generós pluralisme existent en les catalanes, és del tot inexistent. Tot el contrari. Fins i tot hi ha el format “tercer grau”, que podríem anomenar, que consisteix en portar un independentista a una d’aquestes tertúlies i envoltar-lo, com si d’un toro es tractés, d’una quadrilla d’energúmens que intenten torejar-lo amb sort diversa. Els intents d’humiliació, de menyspreu, d’odi envers l’individu en qüestió, respon clarament a una lògica que intenta acabar amb la dissidència i aplicar la política del “Trágala, mamón, traga la Constitución” tan propi de la cultura política espanyola, o la versió fatxa que seria la de “Cautivo y desarmado…”, que és això el que els posa.

En definitiva, i com sempre passa, el format espanyol no s’està per mitges tintes i tira pel dret, mentre que el format de moltes tertúlies catalanes intenten ser d’una pulcritud democràtica tan exasperant que acaben afavorint els espanyols, de forma netament suïcida. Això sí, podrem dir que nosaltres no som com ells, poc abans de ser massacrats per una colla de bàrbars al crit de “a por ellos, oe!!!”. Si se n’ha de ser de passarell… o de ximple.

No voldria acabar aquest post sense destacar dues frases que precisament vaig sentir ahir, dimarts. La primera la va pronunciar el conseller Andreu Mas-Colell en la seva compareixença per presentar la balança fiscal del 2010, que, per cert, assenyala que el robatori espanyol va ser de més de 16 miliards. En Mascu, va utilitzar una expressió que quasi em fa plorar de riure, quan va dir que si Catalunya fos una “unitat comptablement separada“, no només no hauria de fer retallades, sinó que comptaria amb 11 miliards per despeses i inversions. Aquest tecnicisme per evitar dir que si Catalunya fos, clar i català, independent, em va deixar impressionat. Aquests minnessotos sòn incorregibles.

L’altra frase la va pronunciar aquest element més fals que un duro sevillano que respon al nom de Josep Maria Gay de Liébana, un economista, perico, que va de mediàtic per la vida… i que no s’està de reivindicar tot el que calgui, que si el concert, que si el pacte fiscal, etc (aahahahaha), per evitar parlar d’independència, opció que naturalment rebutja. L’individu aquest, a la tertúlia de La Rambla de  BTV, de fa unes hores, ha protagonitzat un episodi patètic quan ha rebatejat l’espoli fiscal que pateix Catalunya, tot comentant les dades presentades per Mas-Collell, de, literalment, com a “descompensació“, i el tio s’ha quedat tan panxo. Ja sabem ara que Catalunya està descompensada. Tindrà morro el xaval! No em facis dir qui està descompensat.

Que si unitat comptablement separada, que si descompensació que si... però ens tracten d’imbècils o què?

(NOTA: Post penjat al DGS el 22.05.2013)

AFERS EXTERIORS, AFERS ESTRATÈGICS

Si Catalunya es troba com es troba en l'actualitat, en un estat, segons les paraules del Conseller Mas-Colell, de subsistèncIa, és perquè està subordinada a Espanya, espoliada i marginalitzada. I una part molt important de la responsabilitat d'aquest estat, va ser, en el seu moment, pel fracàs de les relacions diplomàtiques, que ens van condemnar. És molt important tenir en compte que no va ser perquè els nostres soldats, els dels segles XVII, el XVIII o el XX, fossin uns maldestres, ben al contrari. Senzillament , la diplomàcia havia fet inevitable la derrota militar. Bé amb l'ajuda del rei de França, bé amb la de les potències feixistes, els espanyols van treure profit de les seves més que ben preparades relacions diplomàtiques per trobar l'ajut necessari per acabar allò que ells tot sols no haurien pogut acabar mai. Aquesta reflexió, penso que hauria d'estar gravada en foc roent en el cervell de tots nosaltres. 

En un procés d'independència, en un món cada cop més interdependent, els afers exteriors, i dins d'ells, les relacions diplomàtiques, són de naturalesa estratègica. Esdevenen elements clau que cal gestionar amb la màxima cura. 

Pensem que els estats sobirans formen com una mena de club. I com sol passar en els clubs, els membres tenen una profunda solidaritat interna, de manera que en principi, si un dels membres presenta problemes, la reacció de la resta és la solidaritzar-s'hi. Dient-ho planerament, "avui per tu i demà per mi", de manera que s'actua seguint la lògica de la pòlissa d'assegurança.

Per això és tan difícil per als que no són membres del club, o en termes més digitals, de la xarxa d'estats sobirans, fer que els membres els escoltin i acceptin els seus plantejaments, que lògicament, van en contra dels interessos d'un dels nostres, i en conseqüència, i per extensió, de tots i cadascun de nosaltres (efecte solidaritat). 

I tanmateix, la història ens demostra que és possible trencar aquesta llei de ferro de la solidaritat entre els estats. Però és una possibilitat que com més s'avança en la interdependència, més difícil resulta. El creuament d'interessos genera complicitats de tot tipus, naturalment, i obviar això és impossible. 

L'única manera de fer-ho és aplicar aquesta mateixa lògica, la de la interdependència, al nostre favor. Dit amb altres paraules, quant més sigui el compromís de Catalunya amb el món, més el món -la resta d'estats- estaran temptats o escoltaran els nostres plantejaments. Sobretot si els demostrem que anem molt més enllà que els espanyols, cosa, per altra banda, no gaire difícil, atès el catetisme tradicional que els fa pensar que són el centre del món mundial. 

Però per aconseguir aquest objectiu, és necessari tenir una potent estructura diplomàtica que tregui profit d'una economia i d'un país que aposti descaradament per fer del món el nostre referent econòmic, cultural i social. Sense elements interposats, totalment prescindibles i, sovint, que actuen com a frens, més que com a dinamitzadors. 

S'entén, oi?

(NOTA: Article publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.22, gener 2013)