17 MILIONS D'EUROS!

Ahir vaig assistir al 3er esmorzar de la FOCIR, per escoltar el Secretari d'Afers Exteriors, en Jordi Solé. L'acte es va fer en una de les sales de l'Institut d'Estudis Catalans. El ponent va parlar sobre les línies d'actuació de la Secretaria, els recursos dels que disposa, i la orientació de l'acció exterior de la Generalitat. Un tema d'allò més sensible, i que excita summament els espanyols, com ja he comentat en ocasions anteriors. La presentació va anar a càrrec de la Mònica Sabata, presidenta de la FOCIR.

Dues reflexions em va generar la sessió. La primera és el pressupost amb el que compta la Secretaria per a fer una activitat immensa, com es pot veure aquí, incloent la xarxa de delegacions i la cooperació internacional al desenvolupament (CID).  

Concretament, el pressupost del que podem dir que és l'Enemic Número 1 d'Espanya, els Afers Exteriors de la Generalitat és d'exactament 17 milions d'euros. Dels quals, a més, 7,2 milions, es dediquena la CID. De manera que, la temible xarxa de delegacions de la Generalitat ha de compartir un pressupost de menys de 10 milions d'euros! I tenint en compte que la Secretaria compta amb poc menys de 100 persones... El propi Jordi Solé, va demostrar la magnitud de la tragèdia quan va reconèixer que el pressupost del municipi del qual ell n'és el batlle, Caldes de Montbui (Vallès Oriental), amb poc més de 17.000 habitants, és superior a aquesta quantitat. Terrible! I fixeu-vos el terrabastall que munten els espanyols, per aquesta minúcia. Això no pot ser!

L'altre tema que em va cridar l'atenció és la pressió que es palpava en l'ambient de determinats representants d'ONGD, per marcar d'aprop els pressupostos de la Secretaria, buscant lògicament, aconseguir un trosset en forma de subvencions. Jo, la veritat, no acabo d'entendre que el 42% del pressupost d'Afers Exteriors es dediqui a CID. Això jo diria que no passa enlloc del món. Som els més flowerpowers i multicultis del món mundial.... Si no fos que...

Si no fos que... ja no ens mamem el dit. Ja ho he escrit altres vegades: a mi tot aquest entourage de les organitzacions solidàries, multicultis, flowerpowers, que es presenten com la bondat en la terra, com l'ètica activista, que et miren per damunt de l'espatlla perquè es consideren moralment superiors, em fan activar les alarmes. Cal dir que constitueixen un autèntic poder fàctic, engreixat amb enormes subvencions d'ajuntaments, diputacions, governs d'aquí i d'arreu del món, i el que em preocupa, com sempre, és la seva accountability, és a dir, si realment donen comptes del que fan i qui ho fa, la seva transparència, en definitiva. Paradoxalment, poques hores després de la sessió, cap al vespre, es coneixia la dimissió de la directora de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), un organisme autònom vinculat a la Secretaria (o al Departament). Digueu-me malpensat, però jo no penso que existeixin angelets a la terra, i quan veig individus que es pretenen comportar com a tals, tendeixo a la desconfiança. 

En definitiva, la CID és absolutament un deure cívic i solidari, no ho nego, però, com sempre, no cal que siguem els primers de la classe, i menys encara tenint present quina és la nostra situació com a país.

Per altra banda, és de calaix que la tasca de CID es podrà fer de forma molt més efectiva si s'és un estat independent que una comunitat autònoma espoliada, de manera que no posem el carro davant dels bous. 

Siguem normals i fem les coses amb sentit i responsabilitat. I ara, la prioritat és la promoció de la política exterior de la Generalitat, sobretot en els propers 15 o 14 mesos, per raons òbvies. Suposo que se m'entèn,

BRUTAL MENYSPREU EUROPEU A ESPANYA!

Aquesta imatge i totes les notícies que s'hi refereixen, són un testimoni fefaent de fins a quin punt Espanya és menyspreada per la Unió Europea. En la cimera de Brussel.les d'aquests dies, els grans estats de la UE semblen decidits a negociar directament amb Grècia, per tal d'assolir un acord. Fixem-nos però, que a la taula hi ha polítics alemanys, francesos, italians, polonesos, no sé si n'hi ha d'anglesos (no seria lògic, atès que no formen part de l'eurozona), a banda, és clar, de grecs... Però els que no hi són, segur, són els espanyols. Tanta fatxenderia de pressumir que són una de les principals potències europees, i a l'hora de la veritat, a l'hora de tallar el bacallà, no només Itàlia, sinó que fins i tot la pròpìa Polònia, la de veritat, els passa la mà per la cara. Voleu algun exemple més paradigmàtic de menyspreu i bandejament?

Que aquesta reflexió sigui utilitzada pel President Mas, o la gent d'Afers Exteriors o del Diplocat, amb tota llibertat, si ho consideren necessari. O pels eurodiputats a Brussel.les i a Estrasburg. Que se senti que els espanyols, no pinten res de res a escala europea, ni, menys encara a escala mundial. Són un zero a l'esquerra. I Catalunya ha de desconnectar-hi el més aviat possible, perquè no podem continuant fent el ridícul d'estar espoliats per aquesta gentola. Com diu en Titot, més que solidaritat, despertem compassió. I ja n'hi ha prou, d'aquest color!

A L'AFGANISTAN, AMB L'ESTELADA

EN MIQUEL CALÇADA, AMB L'ESTELADA, COMENÇA UNA NOVA TEMPORADA D'AFERS EXTERIORS, AQUEST COP A L'AFGANISTAN.

MOLT BÉ, NOI!

DELEGATS BOCAMOLLS

Ja ha tornat a passar. Un altre delegat del Govern ha xerrat més del compte. Si fa uns quants mesos, va ser el delegat a Madrid, Jordi Casas, factòtum dels sectors més conservadors i carques d'Unió, qui va gosar fer política des del seu càrrec institucional, ara ha estat aquesta endollada amb potes que respon al nom de Mar Ortega, la delegada a Berlín. Sí, heu llegit bé, Ortega de cognom, i és que la criatura és la neboda, de la vice del govern, Joana Ortega. La senyora delegada ha fet unes declaracions de caràcter eminentment polítiques i  que incideixen en el debat intern, sobretot dins de la federació governant. És a dir, com en el seu moment va fer en Casas, aprofita el seu càrrec per intervenir en el debat polític. I encara no ha estat cessada fulminantment, com tampoc ho va estar en Casas en el seu moment.

A veure si ens entenem: un delegat del Govern de la Generalitat no pot posicionar-se políticament en els debats interns, en l'exercici del seu càrrec. Un Delegat, com el seu propi nom indica, ha de seguir fil per randa les instruccions que rep i fer el millor possible la seva feina de difondre els plantejaments oficials del govern en el territori on té jurisdicció. I en el cas d'Alemanya i la seva àrea d'influència, la feina a fer és enorme!

En qualsevol país normal, un ambaixador que se surt per pataneres, se li talla el cap, ipso facto i se'n nomena un altre a tota màquina! No es pot tolerar aquesta actitud de taifa política que executen els partidaris d'en Duran a dins de l'administració catalana.

Penso que el seu cap directe, per exemple, el propi Conseller Homs, que porta el tema d'Afers Exteriors, ja triga en cessar-la. No es pot tolerar en un representant del govern que posi pals a les rodes en uns moments tan crítics. Cal netejar Afers Exteriors de tota deixalla duranista, que ja prou mal va fer en la legislatura passada. 

I aprofitant el tema, caldria anar pensant en castigar Unió amb no tenir cap candidat amb posicions de sortida a les properes eleccions europees. Suggereixo.

AFERS EXTERIORS, AFERS ESTRATÈGICS

Si Catalunya es troba com es troba en l'actualitat, en un estat, segons les paraules del Conseller Mas-Colell, de subsistèncIa, és perquè està subordinada a Espanya, espoliada i marginalitzada. I una part molt important de la responsabilitat d'aquest estat, va ser, en el seu moment, pel fracàs de les relacions diplomàtiques, que ens van condemnar. És molt important tenir en compte que no va ser perquè els nostres soldats, els dels segles XVII, el XVIII o el XX, fossin uns maldestres, ben al contrari. Senzillament , la diplomàcia havia fet inevitable la derrota militar. Bé amb l'ajuda del rei de França, bé amb la de les potències feixistes, els espanyols van treure profit de les seves més que ben preparades relacions diplomàtiques per trobar l'ajut necessari per acabar allò que ells tot sols no haurien pogut acabar mai. Aquesta reflexió, penso que hauria d'estar gravada en foc roent en el cervell de tots nosaltres. 

En un procés d'independència, en un món cada cop més interdependent, els afers exteriors, i dins d'ells, les relacions diplomàtiques, són de naturalesa estratègica. Esdevenen elements clau que cal gestionar amb la màxima cura. 

Pensem que els estats sobirans formen com una mena de club. I com sol passar en els clubs, els membres tenen una profunda solidaritat interna, de manera que en principi, si un dels membres presenta problemes, la reacció de la resta és la solidaritzar-s'hi. Dient-ho planerament, "avui per tu i demà per mi", de manera que s'actua seguint la lògica de la pòlissa d'assegurança.

Per això és tan difícil per als que no són membres del club, o en termes més digitals, de la xarxa d'estats sobirans, fer que els membres els escoltin i acceptin els seus plantejaments, que lògicament, van en contra dels interessos d'un dels nostres, i en conseqüència, i per extensió, de tots i cadascun de nosaltres (efecte solidaritat). 

I tanmateix, la història ens demostra que és possible trencar aquesta llei de ferro de la solidaritat entre els estats. Però és una possibilitat que com més s'avança en la interdependència, més difícil resulta. El creuament d'interessos genera complicitats de tot tipus, naturalment, i obviar això és impossible. 

L'única manera de fer-ho és aplicar aquesta mateixa lògica, la de la interdependència, al nostre favor. Dit amb altres paraules, quant més sigui el compromís de Catalunya amb el món, més el món -la resta d'estats- estaran temptats o escoltaran els nostres plantejaments. Sobretot si els demostrem que anem molt més enllà que els espanyols, cosa, per altra banda, no gaire difícil, atès el catetisme tradicional que els fa pensar que són el centre del món mundial. 

Però per aconseguir aquest objectiu, és necessari tenir una potent estructura diplomàtica que tregui profit d'una economia i d'un país que aposti descaradament per fer del món el nostre referent econòmic, cultural i social. Sense elements interposats, totalment prescindibles i, sovint, que actuen com a frens, més que com a dinamitzadors. 

S'entén, oi?

(NOTA: Article publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.22, gener 2013)

AFERS EXTERIORS, UNA VICTÒRIA

La lògica i la racionalitat s'han acabat imposant. Felicitem-nos-en. Aquest dissabte, pel matí, he llegit que el President Artur Mas, candidat a la reelecció (allò que els americans diuen the incumbent candidate, és a dir qui ocupa el càrrec que està en joc, i aspira a un nou mandat) ha anunciat la inclusió en el nou govern que, si els electors li renoven la confiança, formarà, d'una Conselleria d'Afers Exteriors (CAAEE, o CAE per simplificar).

Només han calgut unes quantes jornades des del dia 25 de setembre, que va ser quan el sr, Mas va anunciar la seva voluntat de fer eleccions i de fer un refèndum, per constatar una cosa que era de calaix, i que modestament, en aquest bloc havíem reclamat per activa i per passiva. En aquestes poques setmanes, Mas i el seu war room, és a dir, el seu equip d'estratègia política i assessors, s'han adonat que el front internacional en el procés per la Independència és d'importància rellevant.

Primer van ser els atacs a Catalunya per part de la premsa econòmica o generalista anglòfona, pressumptament inspirada des de Madrid, i amb el tema del finançament i la  mala gestió econòmica presidencial. Després, amb la marea humana que va significar l'11-S, els corresponsals  i els seus caps, van començar  a canviar el discurs. I, el govern espanyol fins i tot va posar-se a la defensiva. Això va obligar a variar el foc a discreció ara centrat en l'hipotètic -i fals- no reconeixement de la UE, l'aïllament internacional, etc. De cop i volta, l'escenari internacional es va convertir en una camp de batalla proritari. A Catalunya, el govern i milers d'internautes diàriament van contrarestar les intoxicacions espanyoles, vehiculades bé a través polítics freakis, o de fonts anònimes altament sospitoses. És tan important l'escenari internacional que els espanyols estan donant consignes com la de, paradoxalment, evitar la internacionalització del tema, tal i com va reconèixer fa unes setmanes una eurodiputada socialista després que li tallessin el cap.

Fins ara, però, els afers exteriors de la Generalitat corria a càrrec d'una secretaria. Ara passarà a l'àmbit jeràrquic administratiu superior, és a dir una Conselleria. Màxima expressió política, doncs.Amb un titular que, ja ho dic ara, les passarà de tots colors -i que per aquest motiu, no m'estranyaria que ho fos el propi Mas.

Era una decisió que s'hauria d'haver pres el 2010, o fins i tot abans, amb els governs Pujol. Val a dir que amb la vicepresidència de Carod Rovira s'arribà a un reconeixement rellevant, en crear-se una vice-conselleria -no recordo si era aquest el nom exacte-. Ara encara es fa un pas més endavant, doncs. Una conselleria exclusiva.

Des de Reagrupament, ja en el seu moment, el grup de treball d'Internacional, va assenyalar que la formació de la CAE era inajornable, i que a més caldria complementar-lo amb un cos específic de funcionaris o tècnics especialitzats en els afers exteriors, en les seves diferents variants: afers polítics, econòmics, culturals, d'intel,ligència i seguretat, etc, Si tot va bé es farà un primer pas, i després només caldria fer-ne el segon. Posseir, com a mínim, una quinzena o vintena de delegats del govern al món i als organismes internacionals, proporcionarà a Catalunya un enorme volum d'informació, de contactes i de recursos per ajudar al país a sortir de la crisi.

Així doncs, ens complau d'allò més la proposta, integrada en el marc de les diferents mesures per dotar Catalunya d'estructures d'estat, i aquesta n'és una d'enorme rellevància.

N'aprofundirem més en un post proper.

"Keep moving"