DESPRÉS DE VENÈCIA, ESTRASBURG*

Ahir es donava a conèixer una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans, amb seu a Estrasburg, que condemnava el Regne d’Espanya per no proporcionar un judici just a tres membres de la mesa del Parlament Basc, entre els quals el seu president, Juan Mari Atutxa, els quals van ser inhabilitats per 18 mesos per a l’exercici de qualsevol càrrec públic i una multa de 18.000 euros. La sentència del Tribunal Suprem espanyol, emesa l’abril del 2008, i que després va ser mantinguda pel Tribunal Constitucional, que no hi va trobar cap violació dels drets dels acusats, feia referència a uns fets esdevinguts el 2003. Llavors, la Junta de Portaveus de la cambra legislativa basca, es va negar a dissoldre el grup parlamentari Sozialista Abertzaleak (SA), després de la dissolució, del partit Batasuna per via de la Llei de Partits polítics.

Segons el Tribunal Europeu, els condemnats per Espanya, no van tenir la possibilitat de declara davant del Tribunal Suprem que els va condemnar, és a dir, de defensar-se. En conseqüència, els jutges europeus sentencien que es va vulnerar el dret a un judici just i amb totes les garanties, que reconeix l’article 6.1 de la Convenció Europea dels Drets Humans.

Reaccions immediates a Catalunya

La sentència condemnatòria contra el Regne d’Espanya, que no és la primera, ni la segona, va generar una immediata reacció a Catalunya, per raons òbvies. No debades, tots els que fins ara han estat condemnats pel 9N, ja van anunciar que un cop esgotada la jurisdicció espanyola, no dubtaran en recórrer al mateix tribunal, el d’Estrasburg, si s’escau, en defensa dels seus drets fonamentals.

El President Carles Puigdemont va penjar un tuit, on literalment es podia llegir, “Nova vergonya internacional. Es van passar l’Estat de Dret pel clatell. Avís per als de querella fàcil i politització de la justícia“. 

Per la seva banda, la portaveu del govern, la consellera Neus Munté, en la roda de premsa posterior a la reunió setmanal del consell executiu, va ser molt dura quan afirmà que “Hi ha molta pressa i hi ha molta afició a la querella, però després Europa els dona un toc d’atenció. Representa una vergonya des del punt de vista democràtic i és un missatge molt clar per a aquells que constantment recorren a la judicialització. Les institucions europees són absolutament contundents a l’hora de criticar i condemnar aquestes pràctiques”.

Finalment, un dels polítics ja inhabilitats, Francesc Homs, també va recórrer a l’inevitable twitter per escriure, primer, que “Sí, a Europa hi ha Dret i hi ha Justícia! Estrasburg condemna Espaya per culpar Atutxa de desobediència“. I, després, afegir “Matí d’emocions telefòniques amb JM Atutxa davant la condemna a Espanya per haver-lo inhabilitat”. I acabava amb un taxatiu, “Els de la “ley” calleu d’una vegada!”.

Venècia, Estrasburg, Espanya no les té totes

Més enllà del cas concret, la veritat és que aquesta és una nova targeta vermella que les institucions europees que vetllen pels drets fonamentals, i el bon funcionament dels estats democràtics al vell continent, ensenyen al Regne d’Espanya.

Fa pocs dies, com es recordarà, la Comissió de Venècia ja va instar a arribar a un acord per pactar el referèndum. D’aquesta manera, s’esmenava de ple l’estratègia espanyola d’oposar-se a qualsevol negociació amb el Govern de Catalunya.

Sembla evident, doncs que les autoritats espanyoles prenen decisions molt sensibles que després són corregides totalment per les institucions europees. Una lliçó que han de tenir present per a les properes setmanes i mesos.

*(NOTA: Post penjat a l'UNILATERAL, 14.06.2017)

EUROPA POSA SOTA SOSPITA EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL ESPANYOL*

Com era de preveure, el Tribunal Constitucional espanyol es troba sota sospita a Europa. Aquesta és la conclusió que s’extreu d’una opinió emesa pel Consell d’Europa, (CoE), el màxim organisme que vetlla pels drets humans, la democràcia i l’estat de dret, als 47 estats que formen el continent. Concretament, ho ha fet un dels seus òrgans, la Comissió de Venècia, un òrgan consultiu en afers constitucionals i més específicament en institucions democràtiques, drets fonamentals, justícia constitucional i justícia ordinària, eleccions, referèndums i partits polítics. En un comunicat que s’ha fet públic avui, però el contingut del qual ja era conegut fa uns dies.

Un TC no neutral

L’opinió sosté que la reforma del Tribunal Constitucional impulsada pel govern espanyol, aprovada per les Corts Generals i considerada constitucional pel propi TC (si bé amb tres vots contraris) i que permet suspendre polítics que desobeeixin les seves sentències, com passa amb el cas dels responsables polítics independentistes catalans, va en contra del funcionament de tota instància de justícia constitucional, que per definició ha de ser neutral, i només jutjar la constitucionalitat de les lleis. De fet, el converteix en un òrgan de justícia ordinari, assumint competències que li corresponen a altres instàncies (els tribunals ordinaris, per exemple, els tribunals superiors i, en darrer terme, el Tribunal Suprem). En conseqüència es viola el principi de separació de poders. Cal recordar que els membres del TC són escollits 2 pel govern, 4 pel Congrés, 4 pel Senat i 2 pel Consell General del Poder Judicial, i que no forma part del Poder Judicial. De fet, a la constitució espanyola, el poder judicial és tractat en el Títol 6, mentre que el TC ho és al Títol 9, de manera que són òrgans de l’estat ben diferenciats.

La Comissió de Venècia, també qüestiona que el TC pugui actuar per iniciativa pròpia, d’ofici,  a l’hora de sancionar, atès que el principi bàsic del seu funcionament és el d’actuar a instància de part, és a dir, quan una part capacitada li ho demana.

I el Tribunal d’Estrasburg, aviat

En definitiva, la més important instància d’Europa pel que fa a la defensa dels drets humans, ha donat una immensa repassada a un estat espanyol que en la seva ofensiva contra el procés democràtic independentista català, està perdent tots els papers.

Cal recordar, a més, que en cas de ser condemnats, els polítics jutjats per la consulta participativa del 9N, és a dir, Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs, un cop esgotada la via jurisdiccional  dels tribunals espanyols, ja han anunciat que recorreran al Tribunal Europeu dels Drets Humans,(TEDH), amb seu a Estrasburg. Aquest tribunal entèn sobre les denuncies de violacions de drets reconeguts a la Convenció Europea dels Drets Humans, adoptada precisament pel Consell d’Europa, l’any 1950.

L’estat espanyol ja ha estat condemnat en diverses ocasions per aquest tribunal, pel que fa a violacions dels drets humans, com per exemple, per practicar la tortura. El 2004, per exemple, va condemnar-lo per no haver investigat de forma efectiva, i en profunditat, les denúncies de tortures als 15 independentistes detinguts poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona.

Suspensió de drets polítics a la Unió Europea

Per altra banda, a ningú no se li escapa que si Espanya persevera en aquesta actitud de violació continuada dels drets humans, i fins i tot decideix d’una manera o una altra (articles 155, 116, llei de seguretat nacional, etc.) intervenir o fins i tot suprimir l’autogovern de Catalunya i reemplaçar-lo per autoritats no democràticament escollides, tot plegat podria portar a l’aplicació de l’article 7 del Tractat de la Unió Europea que preveu la suspensió dels drets polítics d’Espanya (el dret de vot) a les instàncies de la UE, per violació dels valors que figuren en l’article 2, que són el respecte a la dignitat humana, la llibertat, democràcia, igualtat, estat de dret, així com el respecte als drets de l’home, inclosos els drets de les persones que pertanyen a les minories, etc. Altres valors igualment preservats són el pluralisme, la no-discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre les dones i els homes.

Portar el “currículum polític” dels membres del TC a Europa

El ple del Parlament de Catalunya, en la seva propera sessió, votarà una moció de la CUP, que insta el Govern a fer en 20 dies un informe dels membres que formen l’alta judicatura, la fiscalia general i el propi TC, per a enviar-lo a diferents tribunals i instàncies internacionals.

Concretament pel que fa als membres del TC, la CUP afirma que dos són escollits directament pel govern, un dels quals és un ponent habitual de la Faes (think tank fins fa poc vinculat al PP i presidit per José Maria Aznar); dos més són antics militants del PP, un dels quals va ser durant 17 anys diputat al Congrés d’aquest partit. A més quatre altres magistrats van iniciar la seva carrera judicial sota el règim franquista, és a dir, van ser jutges franquistes. En definitiva, la composició del TC presenta importantíssimes mancances que qüestionen clarament la seva neutralitat política.

Igualment la CUP demana en la moció referida, informar a les instàncies internacionals de la politització de la Fiscalia General, que actua com a corretja de transmissió del govern, fet que va portar fins i tot a la dimissió d’un Fiscal General, per les constants ingerències del Ministeri de Justícia. En aquest sentit, demana que el Parlament reprovi el Ministre de Justícia, Rafael Català, per “l’evident utilització política del poder judicial en el conflicte democràtic contra Catalunya“.

Finalment, també demana al Parlament que requereixi al TC que “davant la seva evident politització i dependència partitocràtica“, s’abstingui de resoldre en relació a aquells processos que tinguin a veure amb decisions preses pel Parlament de Catalunya.

Aquest informe es demana que s’enviï al propi CoE, al Consell de Drets Humans de la ONU de Ginebra, a la Comissària de Justícia de la UE, al ja esmentat TEDH, a la Cort Internacional de Justícia de La Haia, al Tribunal Russell, a Amnistia Internacional i a Human Rights Watch.

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, 13.03.2017)

GOVERNAR CATALUNYA SENSE PASSAR PER LES URNES*

L’ofensiva judicial espanyola de les darreres setmanes, que aviat tindrà un nou episodi amb el judici a Francesc Homs al Tribunal Suprem, ha accelerat el ritme del procés. La resposta catalana ha estat la d’activar tots els mecanismes legals i logístics per fer possible la celebració del referèndum d’independència fins i tot abans de l’estiu. El maig, diuen alguns. El juny, matisen uns altres. Aquesta doble acceleració que fa que la dinàmica dels esdeveniments cremi etapes, pot generar, fins i tot contradiccions internes, que probablement estaven subjacents, però que ara emergeixen i criden l’atenció de l’opinió pública.

Pels polítics unionistes, no és cap secret que el seu objectiu és fer fora de la Generalitat el seu President, el govern i la pròpia majoria parlamentària independentista. I cada cop, alguns d’ells dissimulen menys llur ambició de ser-ne el relleu, això sí, amb el remarcable detall de no fer-ho a través de les urnes, si no gràcies, o bé a les sentències d’inhabilitació que donen per fet que es dictaran des de la justícia, o bé de la pròpia intervenció de l’autogovern català, que expliquen dia sí i dia també, que s’acabarà produint.

Aquesta finestra d’oportunitat, la d’ocupar sense passar per les urnes el govern d’una Catalunya intervinguda, esmola encara més les ambicions personals d’alguns d’aquests polítics i polítiques, tant que, i accentua les contradiccions internes que esmentàvem abans.

El pols Garcia Albiol-Millo

El cas més evident i més recent, és el dels populars Xavier Garcia-Albiol i Enric Millo, que es troben en aquests mateixos moments immersos en una guerra de declaracions sobre si existeixen o no contactes secrets amb els enemics independentistes. El primer, els nega. El segon, els confirma. És obvi que, a banda de fer públicament el ridícul, per aquest fet, es demostra que tots dos pugnen per ser el referent espanyolista i situar-se en la millor posició possible quan arribi el moment oportú.

Lògicament, Garcia-Albiol representa l’aposta més populista, fatxenda, demagògica, que compta amb un cert suport al cinturó metropolità, però no dels sectors tradicionals de la dreta social i empresarial conservadora catalana. Per la seva banda, Millo, en el fons només es representa a ell, no té cap sector al seu darrere, i la seva força només depèn del suport que rebi de Madrid, i en aquest cas, particularment, de la vice-presidenta Soraya Sáenz de Santamaria.

Hi ha però altres destacats unionistes que també aspiren a entrar en les travesses.

Inés Arrimadas, s’autodeclara interlocutora

El cas més clar és la de l’actual Cap de l’Oposició al Parlament de Catalunya, Inés Arrimadas, que en les darreres setmanes ha intensificat la seva ofensiva per presentar-se com el relleu de l’actual President de la Generalitat. Concretament, va ser arran de la negativa d’aquest d’assisitir a la Conferència de Presidents Autonòmics, la l’Arrimadas no va perdre temps per demanar una entrevista amb, novament, la vice-presidenta Sáenz de Santamaria, per tal que es visualitzés que ella sí que es preocupa pels “problemes que realment preocupen als catalans“. Assumint així, autodeclarant-se, el rol d’interlocutora de Catalunya, amb el govern de Madrid. Val a dir, però, que la seva força parlamentària com a Oposició oficial és la més fluixa que ha existit mai, i es troba a menys de la meitat del primer grup, de manera que ja es pot escarrassar-se tant com vulgui, que parteix d’una feblesa més que evident, malgrat una cobertura mediàtica més que generosa, sovint proporcionada, sorprenentment, pels mitjans públics catalans, a banda, és clar dels espanyols (públics i privats, en aquest cas).

Dos gats vells treuen el nas

Darrerament, però, dos polítics veterans, han aparegut a les notícies com aquell qui no vol la cosa. Ens referim, concretament, a Josep Piqué i a Josep Antoni Duran i Lleida. Tots dos, lògicament, per malparlar del procés, i deixar d’aquesta manera la seva tarja de visita, per si algú se’n recorda d’ells, en els temps que s’acosten.

Lògicament, el primer té una carta guanyadora respecte el segon. No carrega la creu, mai millor dit, que porta el segon d’un partit condemnat per corrupció i en vies de liquidació de forma vergonyant, i que embruta la memòria de gent que va donar la vida per Catalunya. Piqué, compta amb un pedigree de gestor eficaç que pot atraure als sectors tradicionals i també a les generacions més joves d’emprenedors, però tampoc té una xarxa que li doni un suport estable, i per altra banda, té poc de populista, la qual cosa no vol dir que no pugui gastar, si s’escau, racions de demagògia necessàries. Lògicament, una Generalitat, encapçalada per en Duran i Lleida, a molts els faria mal als ulls, i ben probablement, al primer seria ell mateix, però, no es pot oblidar que la política deixa ferides profundes i de vegades, el desig de revenja no coneix límits.

Lògicament, l’escenari d’un autogovern intervingut i al capdavant del qual figuren polítics nomenats a dit i sense legimitat popular, pressuposa una incapacitat de la majoria social i política independentista actualment existent, de respondre a aquests embats. Una pressuposició que, vist com l’independentisme ha monopolitzat el carrer, l’espai públic, i les urnes els darrers anys,  no sembla, precisament, molt realista, ni possible, ni probable.

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, el 21.02.2017)

ONADA DE CRÍTIQUES A ESPANYA PEL JUDICI DEL 9N*

Si la imatge democràtica d’Espanya ja trontollava abans del judici del 9N, que avui acabarà al Palau de Justícia de Barcelona, un cop s’aixequi la sessió, es pot ben bé dir que després ha quedat a l’alçada del betum, és a dir, per terra. Això si més no és el que pensen, i declaren, diversos eurodiputats que l’han seguit d’aprop i que no se’n saben avenir que això passi en un estat membre de la Unió Europea. Tots ells critiquen la judicialització de la política.

Val a dir que aquesta percepció negativa de la democràcia espanyola, malalta, segons el President Puigdemont, pot eixamplar-se si tenim en compte els judicis encara pendents. El de finals de febrer contra Francesc Homs, tal i com es va conèixer dimecres, i sobretot, al que probablement haurà de fer front la Presidenta (en actiu) del Parlament, Carme Forcadell. La rellevància d’aquest darrer procés és tan gran, que molt probablement pot convertir-se en la causa detonant d’un definitiu acte d’unilateralitat del govern i el parlament catalans.

En declaracions al servei en anglès de l’Agència Catalana de Notícies (ACN o CNA), diversos eurodiputats han volgut deixar palès el seu malestar pel judici que avui acaba i pels que vindran en les properes setmanes i mesos.

Els eurodiputats que no es tallen

Com és propi d’una cultura política fermament consolidada i no d’una que no ho està, els eurodiputats que més han seguit el procés en general, i el judici del 9N en particular, no s’han tallat gaire a l’hora de fer-ne una valoració.

Csaba Sógor, és un eurodiputat romanès, però d’origen hongarès com assenyala el seu nom. Membre del Grup Popular Europeu, el més important del Parlament Europeu, emfasitza el paper que ha de jugar la Unió Europea en el contenciós entre Catalunya i Espanya, atès que té bones, però també males experiències. En aquest sentit, afirma que, com en el cas de Kosovo, ha d’ajudar a resoldre el problema, sempre emfasitzant “la pau, el diàleg i la negociació”. I afegeix que “de vegades no és possible viure plegats i llavors nous acords han de ser establerts i respectats“. Com a exemple, posa el cas de la regió de Székely, a Romania, on també es va celebrar un referèndum, però que no comportà cap persecució judicial. I conclou que “tot referèndum és un senyal d’alerta a la majoria que alguna cosa no funciona en el país i que ha de ser discutida i resolta“.

Mark Demesmaeker, eurodiputat flamenc, membre de l’eurogrup Reformista i Conservador Europeu i militant de la Nova Aliança Flamenca (NVA), també remarca el paper que la UE ha de jugar-hi i recorda que “un conflicte polític ha de ser resolt de forma política, de forma democràtica a través del diàleg i no enviant polítics als tribunals perquè no agrada la seva opinió“. Per l’eurodiputat flamenc, “Espanya s’allunya cada cop més dels valors de la UE i no entenc el seu silenci. La UE va ser fundada sota els valors democràtics i el respecte a l’estat de dret“. I alerta que si un Estat Membre no acompleix aquests, “els altres 27 haurien de reaccionar, però no ho fan“. I conclou “Obliden que els ciutadans de Catalunya tenen el dret a decidir sobre el seu propi futur. Si la UE no respecta aquest principi, perdrà cada cop més suport“.

Marisa Matias, eurodiputada de l’eurogrup de l’Esquerra Unida Europea-Esquerra Verda Nòrdica, considera que “si no hi ha una solució legal que permeti els catalans decidir sobre la seva autonomia, llavors s’ha de crear“. I considera que “és necessari que hi hagi un referèndum perquè els catalans puguin decidir si volen ser independents o no“. La portuguesa es mostra crítica amb el fet que “no és correcte que es jutgi algú per posar urnes” i que “no és just respondre un problema polític amb els tribunals“.

La també portuguesa Ana Gomes, membre del Grup Socialista, el segon més important de l’Europarlament, afirma que “el judici del 9N no s’hauria d’haver produït mai” i afegeix que “no dissuadeix els partidaris de la independència, ans ben al contrari“.

Finalment, Ivan Jakovcic, de l’Aliança dels Liberals i Demòcrates d’Europa, desitja que la situació millori respecte el present i recorda que “Mas va ser escollit democràticament i és una persona molt important a Catalunya, Espanya i Europa“. Afegint que espera “que hi hagi un diàleg raonable entre el govern central de Madrid i el govern de Barcelona“

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, el 10.02.2017)

NO HI HA UNA DEMOCRÀCIA "A L'ESPANYOLA"

Aquest post no va adreçat als espanyols. Convencèr-los que es facin un hara kiri i acceptin la Independència de Catalunya és del tot inútil. Mai no ho faran. Per això, hem de treure'ns del cap l'escenari d'una absolució miraculosa del 9N. No els absoldran, els condemnaran sense cap mena de dubte. 

I encara diria més. El primer condemnat pel 9N serà en Francesc Homs. Tot i que el jutjaran més tard, el condemnaran abans. No és cap casualitat que, a Madrid, quan han vist com evolucionava el judici a Barcelona, s'han acollonit, i de seguida han muntat una operació de rescat consistent en anunciar als quatre vents, que el judici davant el Tribunal Suprem d'Homs es farà el 27 de febrer.

Dient-ho d'una altra manera: l'anunci de la data del judici d'Homs ha estat un toc d'atenció als jutges de Barcelona, per a que no afluixin. Ha estat un exemple claríssim d'intervencionisme des de Madrid. El Tribunal Suprem condemnarà Homs en un plis plas, no hi haurà tantes contemplacions com amb els 3 de Barcelona. Probablement l'ambient serà tens. L'extrema dreta i la dreta extrema aniran a sac. A l'Homs se'l carregaran ràpid. I naturalment, un cop el Tribunal Suprem l'hagi condemnat, qui és el guapo que no condemna els tres de Barcelona? Algú es pensa que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya gosarà contradir el seu superior jeràrquic? Ni de conya!

La jugada de l'anunci del judici a Homs, és una demostració fefaent que l'espanyolisme a Catalunya, sigui polític (la família Adams) o judicial, no aguanta l'atmosfera independentista que s'estén cada cop més, i és necessari que intervingui el setè de cavalleria espanyol, es digui Soraya o es digui Tribunal Suprem per intentar evitar l'inevitable. La conclusió a la que arribaran els espanyols és que si es deixa l'autogovern als catalans, inevitablement deriven cap a la Independència. De manera que han de fer-se la idea que, atès que la suspensió de l'autogovern és literalment impossible, l'única opció que els queda, com ja va dir, em sembla el President Puigdemont, és el referèndum, i dins d'ell preparar el millor possible, si poden, la campanya del No. Una campanya que considero que no se'n sortiran perquè psicològicament no estan preparats per fer-la. Fixeu-vos en el sòmines del Garcia Albiol, quan vol amenaçar parla en espanyol... els surt la bèstia. I és que, com en la faula, els espanyols no poden evitar ser escurçons, i encara que s'enfonsin acabaran matant la granota, perquè no ho poden evitar.

I és que no existeix la democràcia "a l'espanyola". Hi ha la democràcia, punt. 

I l'únic que hem d'evitar és. des de Catalunya estant, evitar fer el préssec, però sobretot, anar en compte de no jugar a fer de granota...

6F: ENS JUTGEN A TOTS!

L'OFENSIVA JUDICIAL ESPANYOLA A TOT DRAP*

Les darreres vint-i-quatre hores han estat farcides de notícies relacionades amb la juridicialització del procés independentista per part de l’estat espanyol, que cada dia que passa sembla més obsessionat per intentar aturar-lo, malgrat que, com ho demostren les enquestes aparegudes recentment, aquest gaudeix d’una salut de ferro, amb una immensa majoria de catalans i catalanes favorables a la celebració del referèndum d’independència.

No a les declaracions de Rajoy i Català

El tribunal que jutjarà Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau aquest mes de febrer, i del qual L’Unilateral, ja en va parlar en un article recent, va rebutjar, segons es va saber ahir, la sol·licitud de les defenses de cridar a declarar el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, i el ministre de justícia, Rafael Català. La raó per la qual es demanava aquestes declaracions era per reforçar la idea que l’Estat va tenir una actitud passiva davant la celebració del 9N, i que inicialment va optar per menystenir-lo i no donar-li rellevància política. Ambdós polítics, en els dies immediatament posteriors, van fer declaracions a la premsa en aquest sentit.

Es confirma, d’aquesta manera, la línia dura del tribunal, format pels Magistrats del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), Jesús Maria Barrientos Pacho, Carlos Ramos Rubio i Eduardo Rodríguez Laplaza, que fa apuntar cap a una sentència condemnatòria. El propi President Artur Mas, ha fet en les darreres hores, declaracions públiques on deixa entreveure la seva opinió que serà condemnat, i doncs inhabilitat.

Concretament, en una conferència pronunciada a Palma de Mallorca, per invitació de l’Obra Cultural Balear, i davant de més de dues-centes persones, considera que el judici servirà per crear un clima favorable i victoriós respecte el referèndum, afegint que hi ha la possibilitat, si així ho decideix el President Puigdemont, que es pugui avançar, atès que el mes de setembre és el termini màxim.

Mas també s’ha mostrat disposat a recórrer totes les instàncies judicials espanyoles la seva previsible condemna, però ha posat la màxima esperança en les instàncies judicials internacionals, i particularment, en el Tribunal Europeu de Drets Humans, amb seu a Estrasburg, i que ja en diverses ocasions ha condemnat l’Estat espanyol per violació dels drets humans.

Una possible condemna impediria, també, que fos novament candidat a unes eleccions sota la legislació espanyola. Això no obstant, ja en anteriors ocasions ha declarat que no descarta presentar-se com a candidat a la Presidència d’una República Catalana.

Nou anys d’inhabilitació per a Francesc Homs

Una segona notícia relacionada amb el 9N, és la sol·licitud per part de la fiscalia del Tribunal Suprem espanyol, de nou anys d’inhabilitació per a Francesc Homs, també en relació a la consulta del 9N. La demanda respon a les acusacions de prevaricació i desobediència al Tribunal Constitucional. Homs és jutjat al Tribunal Suprem, perquè en ser diputat al Congrés, és aquest l’òrgan jurisdiccional competent per jutjar-lo.

La reacció d’Homs a la notícia ha estat immediata i força contundent. Amb frases com aquestes “Quant més altes seran les penes, més gran serà la victòria“, “A mi els de l’Estat espanyol no em faran plegar. Ells anuncien que volen que plegui i jo no penso plegar“, “A mi em faria fàstic formar part d’un govern on per posar urnes t’inhabiliten i on per manipular policia i Fiscalia et donen càrrecs“, aquesta última en referència, òbviament, a l’ex-Ministre de l’InteriorJordi Fernàndez Díaz.

Possible nova querella contra Forcadell i altres

I encara més. També s’acaba de saber que aviat es presentarà una nova querella contra la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i altres quatre membres de la Mesa, per permetre la tramitació i la votació del nou full de ruta aprovat el 6 d’octubre, durant el darrer debat de política general. A més de Forcadell, també es dirigeix contra Lluís Corominas, Anna Simó, Ramona Barrufet, tots tres del grup majoritari a la cambra, és a dir, JuntsXSí, i també per Joan-Josep Nuet, del grup Catalunya Sí Que Es Pot (CSQP). És significatiu aquest darrer cas, perquè és el primer polític d’aquesta formació que pot ser condemnat arran del procés independentista. Nuet és el Coordinador General d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), un dels partits que formen la candidatura. Fins ara, els polítics que s’han vist implicats en procediments judicials pertanyien al PDeCAT, a ERC i a la CUP (a nivell municipal).

Amb aquesta possible nova querella que afecta a Forcadell, queda ben pal·lès que l’Estat espanyol és absolutament sord a les protestes que cada cop s’estan estenent més al conjunt d’Europa i arreu, sobre el seu processament en tant que Presidenta d’un Parlament democràticament elegit. Un fet que posa la democràcia en perill, com també està passant a Turquia, Hongria o Polònia en els darrers temps.

(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, el 12.01.2017)

ELS DILLUNS AL SOL

Setmana mogudeta, Josep Antoni. I no per a bé, precisament! Què dur és patir i no tenir cap càrrec públic que emportar-se a la boca! Anem a pams: primer a l'Espadaler se li ocorre dir que es vol presentar a les eleccions espanyoles! I va, i de forma immediata, en Francesc Homs, probablement una de les persones que més odies, salta com un tigre i us acusa de morosos i que abans de res, heu de pagar els deutes que teniu amb CDC. Quan en Luis i en Javier van sentir que us volíeu presentar, van deduir que teniu pasta en algun lloc amagada, i et juro que es van posar molt neguitosos. 

Jo, de tu, aniria amb peus de plom amb aquest parell, que te la tenen jurada. I cada setmana que passa, més. Per acabar-ho d'adobar, qui s'ha buscat un lloc sota el sol, ara, és en Sànchez Llibre, que ha estat fitxat per la CEOE. Digues-li tonto, a aquest... I, per cert, això, no és una punyalada trapera? O és que ell, deu tenir empreses a punta pala, mentre que tu, Josep Antoni, no, oi?

És parlar de l'Homs i és recordar el ja mític debat que vau tenir a Can Cuní, en el que considero que va ser el teu funeral polític, com ja vaig escriure en el seu moment. Te n'enrecordes, Josep Antoni? Vas perdre el control i semblaves boig i en Quico es va limitar a enfotre-se'n de tu... Quina pallissa que et va clavar! Potser va ser una de les poques coses que va fer bé en aquella campanya. Però als convis els va saber a glòria!

Però això no és tot. Fa pocs dies, el vostre eurodiputat, en Francesc Gambús estripava violentament el carnet unionista, i ho feia públicament. De manera que perdíeu el càrrec electe més important que encara us quedava... Què dur que serà aquest camí pel desert, Josep Antoni! Quants en quedaran al final? 

I això no és tot. Avui mateix, l'Antoni Font, ni més ni menys que el teu antic cap de gabinet, és a dir, un dels teus col.laboradors més estrets, també ha desfilat, esquinçant el carnet, que a aquest pas, tindrà una valor encara menor que el deute de la Generalitat autonòmica... Que en Font plegui, és tocar os, Josep Antoni, tu ja ho saps. Vol dir que els més fidels entre els fidels et deixen penjat, més penjat que un pernil. 

He de dir, que conec en Font de quan estudiàvem plegats Ciències Polítiques a la UAB. Llavors, si no em falla la memòria, en Font no se separava mai d'en Joan Puigcercós. Sempre anaven plegats. Eren els anys on tots treballàvem a la mítica Assemblea d'Estudiants Independentistes d'Universitat (AEIU). Encara recordo un congrés o assemblea que vam fer, precisament, a Ripoll (o us penseu que l'Anna Gabriel s'ho ha inventat ella, això de jugar a casa, per a guanyar? No cony, no, és més vell que l'anar a peu!), que va acabar com el rosari de l'aurora després d'un accident de cotxe, tornant de l'obligada farra nocturna. 

En fi, deixo les batalletes de fa més d'un quart de segle, i et recomano, Josep Antoni, que vigilis per on camines, i les ombres rere teu, que mai se sap d'on pot venir la punyalada. I sobretot, compte amb el Luis i el Javier, que estan a la que salten!

ANÀLISI DEL 20D: LA DESCONNEXIÓ EN MARXA

Anem a analitzar acadèmicament els resultats de les eleccions del 20D, perquè ofereixen unes conclusions força interessants. Anem a pams:

1. El Front mediàtic. Els lectors d'aquest modest i humil bloc saben que una servidora no s'ha cansat, no es cansa ni es cansarà d'insistir en la importància d'aquest front. Doncs bé, el context mediàtic sota el qual s'ha desenvolupat aquesta campanya electoral ha estat caracteritzada per la monopolització en la visibilització mediàtica per part de quatre forces d'escala espanyola, amb la correlativa desaparició mediàtica dels partits catalans. Naturalment això no és cap casualitat, ni producte de l'atzar. És producte d'una estratègia política conscient i coherent. I en aquesta política d'invisibilització de les opcions catalanes, les dues que es presentaven (secta duranista al marge), el primer de la classe, com no podia ser altrament, ha estat el gran fill del Periodico de Catalunya, l'Enric Hernàndez, que va camí de batre tots els rècords de hooliganisme espanyol. Només vull recordar la portada del dia 20, però en podíem esmentar moltes més. 

Naturalment, aquesta política d'invisibilització va fracassar, com s'ha vist en els resultats, però va tenir un cert impacte, no es pot ignorar, sobretot en les dificultats de les opcions catalanes de fer arribar el seu missatge a la societat. Aquest fet, les dificultats afegides, paradoxalment, dóna més valor als resultats obtinguts, perquè es van obtenir en unes condicions extremamement difícils. 

La cultura democràtica espanyola és bàsicament televisiva. És una herència del franquisme, del paper de TVE durant la dictadura i que després va prosseguir amb la manipulació per part dels successius governs espanyols: la UCD, el PSOE i el PP, també n'han fet un ús a sac, si bé l'arribada de les privades (a partir de 1989) va modificar el panorama. Dir que la cultura democràtica espanyola és televisiva implica que qui controla la televisió té tots els trumfos per guanyar. I sobretot que qui no apareix a la televisió, ho té cardat. També implica que la qualitat de la democràcia és baixa, molt baixa, perquè la televisió és fonamentalment un canal unidireccional que va d'uns pocs cap a molts. 

L'única manera de combatre la televisió com a eina de mobilització política, és la presència damunt del territori. És a dir l'arrelament en tots i cadascun de les ciutats, pobles, comarques, regions, que possibilita contrarestar eficaçment les notícies que arriben centralitzades i, sovint esbiaixades o senzillament, errònies. I és gràcies a aquesta presència en el territori, a aquesta xarxa de gent, patriota, cívica, compromesa, implicada, digueu-li com volgueu, que es pot aconseguir combatre o, com es diu en la teoria del risc, mitigar, l'efecte manipulador de la televisió.

I per sort, si alguna cosa té el patriotisme català, més que recursos materials o tecnològics, és la gent, la bona gent. La gent que es mou, que viu, que sent el país, una xarxa de solidaritat brutal i a prova de tots els Enric Hernàndezs que es fan i es desfan. De tots els Màrius Carols, Joseps Cunís, Susannes Grisos, i altra fauna que ens volen mal. I per això, han fracassat, o com a mínim no han causat l'enfonsament descomunal que desitjaven causar a l'independentisme.

I és aquesta gent els que han donat una, enèsima, lliçó de patriotisme. L'estratègia de minorització de l'independentisme que consistia bàsicament en aconseguir el triomf de C's a Catalunya, ha fracassat de forma total. Una nova derrota de l'espanyolisme. 

2. Una dada històrica. Hi ha una dada històrica que naturalment els espanyols la volen amagar, però que una servidora no es cansarà d'esmbombar a tort i a dret. Malgrat aquesta campanya de bombardeig sistemàtic de l'espanyolisme, per primera vegada en la història, la taxa de participació en unes eleccions espanyoles ha estat inferior, i encara diria més, significativament inferior, a la taxa de participació en unes eleccions catalanes. Això és d'una rellevància, repeteixo, històrica.

En les eleccions del 27S, es va registrar una participació del 77.44%, mentre que en les espanyoles del 20D, ha estat del 70.98%. Això és, senzillament brutal. Espectacular. Definitiu. En el sentit que és una demostració quantitativa fefaent del procés de desconnexió explícit dels catalans i les catalanes respecte la realitat política espanyola. Molts catalans han deixat de votar en eleccions espanyoles, perquè, lògicament ja ho consideren una pantalla passada. I això, repeteixo, malgrat les crides insistents dels mitjans espanyols a rebentar les urnes. Malgrat la propaganda més desaforada a favor de les 4 opcions espanyolistes. Jo diria que aquesta dada és la més rellevant, tant des d'una perspectiva històrica com de present. Brutal. Definitiva. La independència és ja una realitat... entre els ciutadans de Catalunya. 

3. Una altra dada fonamental. El primer partit a Espanya, el PP, és l'últim partit a Catalunya. Algú vol una dada més reveladora que aquesta? Més significativa del divorci de facto que existeix entre ambdues societats?  Qualsevol analista imparcial donaria a aquesta observació una importància transcendental. Penso que no cal afegir res més. Definitiu.

4. Una altra dada fonamental són els resultats obtinguts per l'opció guanyadora a Catalunya-Principat. En les eleccions espanyoles els QWERTY han obtingut 927.940 vots i el 24.75%, que han estat considerats una passada i quasi com una victòria apoteòsica. Però la veritat és que són uns resultats del tot allunyats dels 1.620.973 i el 39.54% obtinguts per JxSí, aconseguits el 27S. Un món de distància. Això no obstant, el relat mediàtic de l'espanyolisme no ha parat de considerar els primers un èxit i els segons un fracàs. Però és clar, ni un servidora, ni molts altres catalans combreguem amb rodes de molí. A més a més cal tenir en compte que els QWERTY van comptar amb el suport explícit d'un dels membres destacat de la CUP, en Quim Arrufat, i que ni així han aconseguit aproximar-se als resultats del 27S. 

La victòria dels QWERTY s'explica clarament pel fet que molts catalans independentistes van votar de forma estratègica per evitar una victòria dels fatxes de C's, que se les prometien molt felices. En aquí és interessant constatar que els catalans i catalanes més pragmàtics no els ha fet res abandonar les opcions més pròpies i apostar puntualment per una opció espanyolista-però-menys, com la dels Odiemos, que brandava el tema del referèndum, encara que tothom sap que és una camama, però que com a mínim, feia més suportable el tràngol de no votar un partit català. Aquest pragmatisme demostra la independència de criteri de molts ciutadans que, contràriament al que es predica des de l'espanyolisme visceral, no estan hipnotitzats per Artur Mas o Oriol Junqueras, si no que voten de forma racional i amb llibertat.

Naturalment, la implicació de la victòria pírrica dels QWERTY és que es pensen que són els reis del mambo, però la xerinola els durarà ben poca estona. De totes maneres, cal fixar-se en el paper jugat per la ni-ni Ada Colau. La seva intervenció en la campanya va anar de menys a més, protagonitzant episodis ben lamentables, com el de Madrid, però que demostren que la seva ambició va molt més enllà de Barcelona. Jo no descartaria que si, finalment hi ha eleccions al mes de març -una opció que cada cop veig amb més bons ulls, tot i que racionalment el lògic seria evitar-les- es presentés com a candidata a Presidenta de la Generalitat.

5. Per acabar, quatre reflexions marginals. 

• 5.1 Si aquestes eleccions han tingut quelcom de sublim és la liquidació de la figura de Josep Antoni Duran i Lleida. Ha estat orgasmàtic. Perquè es liquida no només un individu, si no tota una línia de pensament de submissió a Espanya. Es liquida el model de la Catalunya del 39, que servia només per oferir noves glòries a Espanya. La tercera via està morta, tot i que no descarto que els espanyols el recuperin i l'intentin convertir en una mena de virrei, tal i com ja vaig escriure en un post anterior. El patetisme serà total: intentar col.locar algú que els catalans i les catalanes hem rebutjat a les urnes.

• 5.2. Aquesta tindrà una gran importància si finalment es compleix. És possible que Mariano Rajoy no sigui escollit President del Govern. Si això fos així, seria un altre cap tallat gràcies a la tossuderia i l'astúcia d'Artur Mas. Un més en la seva col.lecció particular, en la qual, per cert, ja figuren un President de la Caixa, un Rei d'Espanya, i dos sociates rellevants (un espanyol i un català), entre d'altres. Ara bé, el sentit d'estat farà, molt probablement que això no passi. El pacte o acord entre PSOE-PP-C's s'activarà, i si es posen tontos, el propi cap de l'Estat, els farà quadrar, fins i tot si cal fent que els militars estosseguin una mica. Amb una estossegada, calculo, n'hi haurà prou.

• 5.3. Erc, ha jugat amb foc presentant un candidat que ha fet la campanya majoritàriament en llengua espanyola. L'aposta li ha sortit relativament bé, o fins i tot bastant bé. Però no tant pel tema de la llengua, sinó per la personalitat del candidat. Un tio tranquil i un pèl crescudet, sobradet, que si del que es tracta és de tenir-se-les amb els espanyols, és ideal, perquè no té el complex del catalanet que vol fer-se el simpàtic. Ara, ha de quedar clar que la llengua republicana és una i només una: la catalana, al marge de les més de dues-centes llengües que en el terreny privat es parlen a Catalunya. 

• 5.4. Pel que fa a CDC, amb la coalició DiL, jo diria que ha ensopegat una altra vegada en la mateixa pedra que va ensopegar la patètica candidatura a les eleccions de Barcelona del Xavier Trias. Bé, potser no tant, però déu n'hi do. Em refereixo al fet que malgrat esbombar per tot arreu el tema de la coalició, i particularment, perquè m'ateny, el nom de Reagrupament, -em sembla que mai havia sentit esmentar-lo tant en una campanya electoral-, la llista que va presentar, tret d'algunes excepcions, era de consum propi -com la de Trias- sense cap fitxatge que obrís el camp i donés més joc a gent de fora "de la casa". No entendre, això, com no ho va entendre en Trias, es paga. Tanmateix, la decidida intervenció d'en Mas en la campanya, va salvar els mobles al candidat, que només va tenir un moment de glòria quan es va enfrontar al Duran i Lleida a Can Cuní, on el va destrossar dels nervis. Allò va ser realment gloriós.

ELS PRESIDENT MAS AMB ELS DELEGATS A L'ESTRANGER

Trobada del President Artur Mas amb la cúpula d'Afers Exteriors i els delegats del Govern a l'estranger. D'esquerra a dreta hi veiem:Andrew Davis, delegat del Govern als Estats Units, Canadà i Mèxic; Josep Manuel Suàrez Iborra, delegat al Regne Unit i Irlanda; Amadeu Altafaj, representant permanent de la Generalitat davant de la UE i delegat del Govern davant la UE; Francesc Homs, conseller de Presidència i Afers Exteriors; Artur Mas, President de la Generalitat; Roger Albinyana, Secretari d'Afers Exteriors i de la Unió Europea; Martí Anglada, delegat del Govern a França i Suïssa; Mar Ortega, delegada del Govern a Alemanya; Adam Casals, delegat del Govern a Àustria, Hongria, Txèquia, Croàcia, Eslovènia, Eslovàquia i Lucca Bellizzi, delegat del govern a Itàlia. 

Sense cap mena de dubte, la trobada no va ser només per fer-se una foto, per la qual cosa és de suposar que es va parlar de com reforçar la presència de Catalunya al món, i probablement també, de com fer front a les atzagaiades espanyoles que pretenen impedir-ho. 

Per altra banda, fa pocs dies, es va anunciar l'imminent obertura de dues noves delegacions, que es consideren claus: la del Vaticà i la del Marroc. Bon senyal.

DELEGATS BOCAMOLLS

Ja ha tornat a passar. Un altre delegat del Govern ha xerrat més del compte. Si fa uns quants mesos, va ser el delegat a Madrid, Jordi Casas, factòtum dels sectors més conservadors i carques d'Unió, qui va gosar fer política des del seu càrrec institucional, ara ha estat aquesta endollada amb potes que respon al nom de Mar Ortega, la delegada a Berlín. Sí, heu llegit bé, Ortega de cognom, i és que la criatura és la neboda, de la vice del govern, Joana Ortega. La senyora delegada ha fet unes declaracions de caràcter eminentment polítiques i  que incideixen en el debat intern, sobretot dins de la federació governant. És a dir, com en el seu moment va fer en Casas, aprofita el seu càrrec per intervenir en el debat polític. I encara no ha estat cessada fulminantment, com tampoc ho va estar en Casas en el seu moment.

A veure si ens entenem: un delegat del Govern de la Generalitat no pot posicionar-se políticament en els debats interns, en l'exercici del seu càrrec. Un Delegat, com el seu propi nom indica, ha de seguir fil per randa les instruccions que rep i fer el millor possible la seva feina de difondre els plantejaments oficials del govern en el territori on té jurisdicció. I en el cas d'Alemanya i la seva àrea d'influència, la feina a fer és enorme!

En qualsevol país normal, un ambaixador que se surt per pataneres, se li talla el cap, ipso facto i se'n nomena un altre a tota màquina! No es pot tolerar aquesta actitud de taifa política que executen els partidaris d'en Duran a dins de l'administració catalana.

Penso que el seu cap directe, per exemple, el propi Conseller Homs, que porta el tema d'Afers Exteriors, ja triga en cessar-la. No es pot tolerar en un representant del govern que posi pals a les rodes en uns moments tan crítics. Cal netejar Afers Exteriors de tota deixalla duranista, que ja prou mal va fer en la legislatura passada. 

I aprofitant el tema, caldria anar pensant en castigar Unió amb no tenir cap candidat amb posicions de sortida a les properes eleccions europees. Suggereixo.