6F: ENS JUTGEN A TOTS!

DOS ANYS D'UN DELS DIES MÉS FELIÇOS DE LA MEVA VIDA...

President de Mesa del 9N a Cornellà de Llobregat

...I espero que n'hi hagi molts d'altres!

CATALUNYA GLOBAL*

Com tot ho apuntava, el 9N, a més d'un gran victòria en clau catalana, ha estat també un rotund èxit en clau global. Centenars de mitjans de comunicació s´han acreditat per seguir-lo ben en directe. Molts més que en moltes eleccions generals de molts països, d'estats sobirans. I no cal dir, ja no hi compto, de qualsevol altra comunitat autònoma, a la qual sistemàticament es refereixen els mèdia, els partits i els governs espanyolistes.

El 9N, des de la perspectiva dels mitjans de comunicació globals, significa la culminació d'un procés que es va iniciar amb força a partir de la consulta d'Arenys de Munt, el de fer visible l'independentisme als grans canals de comunicació globals. Activistes, plataformes en la xarxa, blocaires, el propi govern, amb el seu programa d'aproximació als mitjans internacionals, i, naturalment, la mobilització de milions de catalans i catalanes al llarg d'aquests anys, ha fet possible capgirar la percepció dels grans mèdia sobre el procés de transició nacional.

Recordo que inicialment, les cròniques eren fetes pels corresponsals que vivien a Madrid, i que estaven empeltats d'espanyolisme per tots els porus. Fins i tot n´hi havia un que era un apassionat dels toros.

El govern espanyol va obsessionar-se, en plena crisi econòmica, en responsabilitzar de tot plegat a la Generalitat i a l'independentisme. Els seus referents mediàtics eren el Financial Times i el Wall Street Journal, als quals se'ls informava de forma tendenciosa. De seguida, però, aquests mitjans i d'altres van comprendre que alguna cosa passava, i que des de Madrid no es podia seguir de forma correcta. Calia estar on the field, és a dir, trepitjar Catalunya i parlar amb la gent que bé liderant-lo, bé participant en la base, feia possible el procés, entomava els reptes, cada cop més agosarats i se'n sortia. Va ser un canvi brutal. Tan brutal que als propis mitjans catalans, la major part d'ells amb una mentalitat de subordinació a Espanya, amb un espai comunicacional espanyol al cap, els va agafar de sorpresa. Cada cop de forma més desacomplexada, Catalunya es va omplir de periodistes, analistes, blocaires d'arreu del món que van començar a difondre notícies sobre un procés que no tenia paral.lelisme amb cap altre, amb milions de persones sortint al carrer, mobilitzant-se, anant amunt i avall, i sense recórrer a cap violència, malgrat les amenaces que de forma regular es rebien d'Espanya. 

Penso que és de justícia destacar la feina feta pel diari britànic The Guardian, de lluny, qui més s'ha implicat, en el sentit d'interessat, pel procés. El seu seguiment del procés ha estat el més detallat. És un mitjà que, val a dir, cada cop està assolint més protagonisme en la comunicació global, i el seu tractament del procés català, així ho acredita.

Ha de quedar clar que, fer-ne el seguiment no equival a compartir els nostres plantejaments. Així molts d'aquests mitjans no s'han mostrat partidaris de la independència, però sí que han demostrat que malgrat el seu desconeixement de la psicologia espanyola, sobretot quan proposaven reformes quimèriques de l'estat espanyol per neutralitzar la reivindicació independentista, sí que tenien clara la teoria democràtica que diu que els pobles decideixen el seu futur amb llibertat i, ben segur,que quedaven perplexos quan sentien polítics espanyolistes afirmar coses realment tan surrealistes com que la millor manera de defensar la democràcia és impedir que els ciutadans votin, que alguna política va afirmar sense ni tan sols immutar-se... i, probablement també, per efecte del bótox.

*(NOTA: Article penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 41, Novembre 2014)

GESTIONAR LA VICTÒRIA*

Segons el pensament estratègic, tan important com guanyar batalles, és saber-ne explotar els seus efectes posteriors. És a dir, no només cal derrotar l'enemic físicament, sinó també políticament, per obtenir el que realment es vol. Això és el que no han entès mai els espanyols. I per això la història els ha anat com els ha anat. Tot el que en un moment van guanyar, més tard o més d´hora ho han perdut. I això també explica perquè els catalans portem 300 anys de resistència, i avui som més a prop que mai (tret del 1936) d'aconseguir-ho.

Però aquesta lògica també ens l'hem d'autoaplicar. Per nosaltres, els catalans i les catalanes, tan important com aconseguir una victòria, és gestionar el seu escenari posterior per tal d'assolir els nostres objectius estratègics. I potser encara amb més raó, atès la mancança profunda que tenim, de no disposar, encara, d'un estat.

El 9-N vam guanyar una batalla. No física, però sí moral i naturalment, política. Va ser una victòria rotunda, total, per molts inimaginable fa ben pocs anys. Una victòria, també, mediàtica, extrem aquest clau, en la societat contemporània. Vam demostrar que Espanya és un estat fallit, que és incapaç de gestionar els seus conflictes interns de manera civilitzada. Amb diàleg i negociació. I si no van recórrer a emprar altres mecanismes és precisament perquè sabien que això ja no és possible en el context europeu. No ho van fer perquè tenien por de les conseqüències que se'n podien derivar.

Però un cop aconseguida la victòria, repeteixo, cal gestionar les seves conseqüències. Ja abans del 9-N, en els darrers dies, per ser més exactes, es va intentar condicionar l'escenari post 9-N. Fet que, des del meu punt de vista, va ser una enorme equivocació, perquè equivalia a devaluar de forma automàtica el 9-N. Quan encara no havíem aconseguit la victòria i, no ens enganyem, molta gent en dubtava o tenia por, es va estar a punt de caure en la banalització, que és el pitjor que pot passar. I això va tenir un cost.

He calculat que, entre l'electorat independentista, aproximadament un 20% no va anar a votar. Uns per por, d'altres per qüestions estructurals o logístiques. Per a una persona de més de vuitanta anys, per exemple, no és el mateix que el teu col·legi electoral de sempre estigui a cent metres de casa seva, que que el punt de votació estigui a quasi un quilòmetre. I això va passar, a causa del boicot espanyol, però també per la manca de previsió nostra. Molts dels milers de voluntaris que es van quedar a la reserva haurien pogut ser destinats a ajudar les persones a desplaçar-se a votar. No ho dic amb ànim de crítica, sinó constructiu, per tenir-ho en compte atès que quan fem la votació definitiva no podem deixar que cap ciutadà que voti per la independència es quedi a casa. Els necessitarem tots.

Però per arribar a aquesta segona votació, cal saber gestionar la victòria del 9-N. I aquesta gestió, des del meu punt de vista, consisteix en una acumulació de forces que trenqui totes les barreres legals i sobretot psicològiques, i que tingui un impacte mediàtic encara més gran que el que ha tingut fins ara. Qualsevol intent de disminuir l'efecte bola de neu que hem endegat, no només serà un error, sinó que a més serà inútil. La revolució que estem vivint, encara que alguns no en siguin conscients,  no es pot trair des del personalisme, cert, però tampoc des del sectarisme curt de mires.

*(NOTA: Post penjat al ND, 01.12.2014)

EL COLPISME ESPANYOL A CATALUNYA

Els espanyols volen aconseguir el govern autonòmic a Catalunya sense passar per les urnes. Són conscients que és metafísicament impossible que es puguin imposar en unes eleccions.I llavors han fet, fan i faran tot el que estigui al seu abast per arribar a governar. N'hem de ser conscients. No s'aturaran davant de res. Ho provaran tot. Estan embogits... i cagats de por. Saben que el 9N ha estat un gran èxit esclatant. Que a nivell internacional, Catalunya en general, i el President Mas en particular, estan immunitzats a qualsevol barrabassada que se'ls ocorregués fer, en pla troglodita. Fins i tot ja la figura de l'Oriol Junqueras comença a enlairar-se internacionalment... per a desesperació no només de Madrid, sinó sobretot d'un Duran i Lleida en plena decrepitud política.

Per això l'aposta per la judicialització. Aconseguir-ne la inhabilitació els aniria de perles. O si no, un bon escàndol mediàtic. Tot adreçat a afeblir la figura que ha sortit més reforçada de tot el procés del 9N. 

Els espanyols han practicat, practiquen i, espero que els ho impedirem, intentaran practicar el colpisme a Catalunya i contra Catalunya. La nostra feina, la nostra obligació és impedir que se n'ensurtin. Ho podem aconseguir.

Però també és una feina nostra, acabar el procés i culminar amb una Declaració d'Independència com deu mana, sigui abans o després del referèndum definitiu que tancarà el tema i ens podrem dedicar a altres quefers que, com a mínim en el meu cas, m'agradaria desenvolupar ara que encara tinc empenta, ganes i, sobretot, interès per aprendre.

Només ens falta una mica d'esforç. Ja hem fet molta feina. Però fins que no la fem tota, no podrem dir blat.

Som-hi!

GRAN VIDEO!

NI CAUTIVO NI DESARMADO

En la psicologia política espanyola només s'entén la victòria si és completa. No hi ha terme mig. O bé la victòria total o bé el desastre més absolut. És allò del "cautivo y desarmado..." d'infausta memòria. Però encara aquesta expressió no deixa de ser el producte d'una psicologia totalitària que es remunta encara molt més enrere. Concretament es remunta a l'experiència de la Inquisició i a la seva tasca de reprimir i eliminar tot tipus de dissidiència i d´heterodòxia, en definitiva de discrepància, allà on aquest pla sigui possible portar-se a terme. I es va portar a terme a tots els territoris on la Inquisició va anar consolidant els seus tentacles. Des de la Corona de Castella,es va anar estenent als territoris, llavors regnes, principats, comtats ibèrics, europeus i americans on en va tenir l'oportunitat, els mitjans i, sobretot, el permís o el suport -de grat o forçat- del poder polític corresponent.  

El resultat és prou conegut. La repressió, la persecució, l'eliminació física de les persones i dels grups considerats dissidents o heterodoxos. Una eliminació que es podia fer per la via de l'execució, de l'expulsió o de l'empresonament de per vida i que en tots els tres casos implicava que el o els subjectes deixaven de ser visibles, deixaven de tenir presència en el seu entorn immediat. L'element díscol -ai, les estructures mentals que en són de traïdores i a l´hora d'explícites del que un realment pensa i vol!- desapareixia i com diu la dita "mort el gos, morta la ràbia". Paral.lelament, al control ideològic, a la repressió social, cultural, moral, es va anar estenent l'homogeneïtzació lingüística, via naturalment la llengua castellana, que va tenir la dissort de convertir-se -no per voluntat pròpia, atès que les llengües, per elles mateixes, no decideixen-, si no per voluntat humana en un instrument de repressió i d'anul.lació de la diversitat humana.

En el cas que ens ocupa, els espanyols volien impedir de totes totes que el diumenge 9 de novembre es votés. I es poden posar com vulguin, poder dir el que els passi pel cap, però la veritat és que, diumenge passat a Catalunya es va votar. I la prova la tenim no només en l'experiència de milions de persones que es van mobilitzar efectivament, sinó amb l'impacte internacional de l'esdeveniment. El boig que va contradirecció no som els catalans i les catalanes. És aquell que nega l'evidència i pensa que és la resta de la humanitat que va en contradirecció.

Per a la psicologia totalitària, la que és ben vigent a Espanya, un sol dissident, un sol díscol, un sol heterodox, ja és massa, excessiu, intolerable. Un sol element que traspassi el discurs oficial, la narrativa establerta, ha de ser neutralitzat, eliminat, silenciat. L'ús de paraules o expressions ampuloses o fatxendes, per exemple, "El Estado", va en la línia d'aconquinar, d'aterrir, l'element dissident. Literalment de què es cagui de por i entri a la cleda amb la resta del ramat. Aquesta és la seva fortalesa: el tot o res.

Però és també la seva feblesa. Com la història ens demostra, aquest discurs totalitari ha anat fallant i els pobles, un rere l'altra s'han anat alliberant del jou que els oprimia. Ara som molt pocs els que encara lluiten per alliberar-se'n. 

I aquesta va ser la gran victòria o una de les grans victòries del diumenge passat, El poble català va deixar ben clar que "ni cautivo, ni desarmado" se sotmetria a la voluntat totalitària dels tribunals espanyols, hereus culturals directes del de la Inquisició, en les formes i en el fons.

Més encara, com ja vaig escriure en un post anterior, als ulls del món, Espanya és avui en dia un failed state, un estat que és incapaç d'imposar la seva autoritat damunt del territori i de la població a la que teòricament governa. Qui es creurà ara els discursos oficials espanyols, si han vist amb els seus propis ulls que no unes minories selectes o en tot cas una minoria de més de dos milions de persones, que ja és una minoria una mica anòmala per ella mateixa, va desafiar el poder auto-considerat omnímode d'un estat? 

L'element revolucionari del 9N és precisament aquest. De fet, va ser la immensa majoria de la societat catalana la que, per activa o per passiva, es va declarar subjecte polític, atès que van ser una minúscula minoria els qui van intentar impedir-ho, quatre eixalabrats, alguns dels quals, a més a més, van sortir una mica més escalfats que quan van entrar a impedir el vot.

Ara, el gran repte és aprofitar aquesta victòria tàctica, puntual, però que com totes les "batalles" deixen una empremta permanent en la història, en una victòria definitiva com la que han assolit tants altres pobles abans que nosaltres. Ara toca gestionar la victòria d'un poble que el dia 9 no va anar a dormir "ni cautivo, ni desarmado", ans ben al contrari.

PIXELAT

Ara ja sé quina pinta faig quan em pixelen... 

i tot gràcies a un idiota  que es volia fer l'espavilat...

EL TERROR NO HA TRIOMFAT*

Malgrat tots els intents, el terror no ha triomfat. Em refereixo, és clar, a la campanya de la por que durant mesos ha portat a terme el govern i la societat espanyoles per evitar que els catalans votem. No ho han aconseguit, ni per activa, ni per passiva. La victòria democràtica i catalana és total i absoluta. La derrota carca i espanyola, també.

Recordo que el dia de la votació d'Arenys de Munt, a primera hora del matí –bé, cap a les 8.00, que és quan vaig arribar- quan caminava cap al Centre Moral, vaig sentir uns crits que sortien d'un pis. Una típica discussió domèstica, en aquest cas entre una mare i el seu fill o la seva filla. La mare finalment, va tirar pel dret i va bramar “I a més a més no aniràs a votar”, la qual cosa em va fer deduir que probablement es tractava d'un o d'una jove d'entre 16 i 17 anys. Naturalment, no vaig saber el final de la història, no sé pas si va anar a votar o no, el o la jove. Però l'episodi demostrava que en la intimitat de la llar -bé en aquest cas no gaire íntim, atès que els brams se sentien des del carrer- encara hi havia por o que no les tenien totes.

Han passat uns quants anys, pocs, però sembla una eternitat. I en aquests anys, hem anat molt lluny, de forma que quasi no ens podem creure que ara som on som. Però hi som. I anem a per totes.

Avui en dia és impensable que el Martín Villa de torn, és a dir, el Fernandez Díaz, s'atreveixi a muntar un operació per a desactivar el procés. Ja no som en els anys setanta, com es va fer amb el moviment anarquista, amb un èxit absolut, i com es va intentar fer amb l'independentisme, amb no tant èxit, atesa la situació actual, però sí que va servir per endarrerir unes dècades el procés, a l´hora que es donava aire a l'autonomisme, a la tercera via, que amb el pas dels anys s'ha demostrat un cul-de-sac.

Ara intentar espantar la gent, ja no és possible. Acostumats com estem a les xarxes, a les pantalles, veiem el que veiem, no ens estranya res, ni res ens ve de nou. I el més divertit és que quan un fatxeta qualsevol fa l'imbècil, per exemple, al Parlament, al cap de res ja sabem qui és, on viu i tot el seu, diguem-ne, currículum.

Així doncs, que el diumenge votarem. Votarem amb un somriure a la boca. Amb un record per als qui no ho podran fer. Per als qui es van deixar la pell perquè nosaltres ho poguéssim fer. Per als qui vindran i que d'aquí vint o trenta anys, ens diran que no els expliquem batalletes, que ja cansa.

Votarem.

*(NOTA: Post penjat al ND, el 03.11.2014)

EL DIA QUE CATALUNYA VA DERROTAR ESPANYA

Els espanyols només entenen les derrotes. N´han tingudes tantes, els han fet fora de tants llocs, que saben perfectament què vol dir ser derrotats. I ahir, van tornar a ser derrotats. De forma clara, de forma contundent.

Va ser un gran dia. Va ser un gran dia per al món, per a Catalunya, per a tots nosaltres. Fins i tot va ser un gran dia per a una servidora. 

Com sempre succeeix en les ocasions que portes temps esperant-les, quan s'esdevenen passen de forma mecànica, perquè ja tens tots els automatismes activats, perquè ja saps què has de fer, quan i on. Ho tens tot estudiat, perquè ho has preparat tot mentalment. 

Fins i tot quan se´t planta un fatxa que put a alcohol i et llença a la cara el sobre amb la papereta del NoNo (que òbviament va ser comptada com a "altres") l'únic que pots fer és tractar-lo de forma civilitzada, per tal que l´home encara se senti més menyspreat, més inútil i assumeixi que el seu món s'acaba.

Ahir, Espanya va ser incapaç de fer quadrar Catalunya. Malgrat els Duran i els Herrera. Malgrat La Vanguardia i  El Periódico. Malgrat La Caixa i el Banc Sabadell. 

Ahir, als ulls del món, i això és el més important, es va comprovar que Espanya no controla Catalunya. Que Espanya és un failed state, que és quan un estat no garanteix la seva preeminència sobre el territori i la població que se suposa que hauria de governar.

CATALANS READY TO VOTE

SPANISH TROGLODYTE DEMOCRACY

While trying to block Catalan indyref, Spain allows Golden Dawn´s spanish branch to become legal. That´s spanish democracy style.

GRAN EMOCIÓ

Gran, enorme, vídeo.

GENIAL!

PRESIDENT DE MESA

Seré President de Mesa, em fa molta il.lusió. Ni en el millor dels meus somnis mai havia pensat que em passaria això. Endavant, rematem la feina!

Després de 31 anys de militància independentista, probablement és el moment polític més important dels que he viscut, fins ara. Segur que molt aviat n´hi haurà un altre que encara el superarà. Però mentre arriba, gaudiré de tots i cadascun dels minuts del proper 9N.

Campanya contra Telefónica, 1985

QUI POT VOTAR?

COM VOTAR EL 9N?

JUGUEM AL PÒQUER?*

Tal i com una servidora ho veu, la situació política d'aquests dies és com una partida de pòquer. Catalunya obre i aposta, Espanya supera l'aposta. Catalunya supera l'aposta espanyola i l'apuja encara més. Espanya aposta més i Catalunya torna a apujar-la, i així fins que Catalunya guanya, naturalment.

L'aposta triomfadora de Catalunya serà que els catalans i les catalanes ens en sortim de decidirel nostre futur polític. Ja se sap, no som cap objecte que és posseït per un altri. Som un subjecte i tenim capacitat de decidir què volem ser i on volem anar.

Com era d'esperar, els espanyols i les espanyoles, ens estan posant obstacles. Era lògic que ho fessin. Cap novetat. Em sorprèn, però, el fet que encara tinguin temps per dedicar-nos. La seva situació és insostenible. Econòmicament, amb un bilió d'euros de deute, no tenen marge de maniobra ni per anar a la cantonada. Haurien de callar i pagar. Que és el que els pertoca. Però ja se sap que encara es pensen que són el centre del món mundial.

Per altra banda, a ningú no se li escapa que la degeneració de la seva vida política no té aturador. Un cap de l'estat que abdica, un cap de l'oposició que dimiteix, un president de govern esquitxat per totes bandes, el suprem banquer del regne que desapareix d'escena i assenyala que, ara sí, Catalunya pot independitzar-se. Un amo de grans magatzems que també fa figa i deixa el càrrec a un jove falangista. Per acabar-ho d'adobar, escàndol rere escàndol: que si la matussera gestió de l'epidèmia de l'Ebola, que de moment ja s'ha portat per endavant tres vides (la de dos éssers humans i la d'un gos), les targetes de crèdit en negre, amb despeses escandaloses... Cal continuar?

No, no cal. Els catalans decidirem el nostre futur en pocs dies. En tot cas, el Parlament de Catalunya, que ha esdevingut un actor clau, atesa la correlació de forces en el seu interior, abans o després de la consulta ha d'aprovar una declaració d'independència de Catalunya, de fora unilateral, naturalment, perquè no hi pot haver diàleg entre dos si un no vol parlar.

Cada cop som més els que ho veiem clar. I de fet, és el més valent. Res de traspassar les responsabilitats als funcionaris o a la societat civil. Els polítics, i més concretament els parlamentaris han d'assumir el seu deure, i anar en la primera fila. Qualsevol altra sortida és intentar amagar el cap sota l'ala.

(NOTA: Post penjat al ND el 13.10.2014)

LIST OF 9N POLLING STATIONS AROUND THE WORLD

Argentina 
ACCIÓ 
Echevarría 1515, Piso 13 B, C1009AAD Buenos Aires 
hbabini@catalonia.com

Australia 
ACCIÓ, 
Suite 603, 46 Market Street, NWS 2000 Sydney 
jhidalgo@catalonia.com

Belgium 
Delegació de la Generalitat 
Rue de la Loi, 200, 1040 Bruxelles 
delegacio.ue.presidencia@gencat.cat

Brazil 
ACCIÓ 
Edificio Spazio JK AvJuscelino, Kubitschek, 1726 11º andar, 04543 – 000 Vila Olímpia Sao Paulo 
mlopezleonar@gencat.cat

Canada 
ACCIÓ 
380 Saint Antoine Ouest, Suite 2030 (World Trade Centre), H2Y 3X7 Montréal gabbott@catalonia.com

Chile 
ACCIÓ 
Santa Beatriz 100, oficina 204, 1302 Providencia, Santiago de Chile rcosta@catalonia.com

China 
ACCIÓ 
Unit 1905, 19/F FWD Financial Center. 308-320 Des Voeux Road Central, Sheung Wan Honk Kong 
mmarcet@catalonia.com

Denmark 
ACCIÓ 
Jernbanegade, 4 sidehuset st. Tv, 1608 Copenhaguen 
mpuyuelo@catalonia.com

France 
Delegació de la Generalitat 
50 Rue Saint Ferdinand, 75017 Paris france@gencat.cat

Germany 
Delegació de la Generalitat Charlottenstr. 18, D-10117 Berlin 
deutschland@gencat.cat

Italy 
ACCIÓ Montebello, 27, 20121 Milano
lpolo@catalonia.com

Japan 
ACCIÓ 
CR Kamiyacho 3F. 1-11-9 Azabudai, Minato Ku 106-0041Tokyo ahayashiya@catalonia.com

Mexico 
ACCIÓ 
Avda. Insurgentes Sur nº 600 – 301 Col. del Valle, 3100 México D.F. (México) ggandara@catalonia.com

United Kingdom 
Delegació de la Generalitat 
17 Fleet Street, EC4Y 1AA London 
unitedkingdom@gencat.cat

United States (Atlantic) 
Delegació de la Generalitat 
360 Lexington Avenue, Suite 1801, NY 10017 New York 
unitedstates@catalonia.com

United States (Pacific) 
ACCIÓ 
4N Second St., Suite 210, CA 95113 San José Califòrnia 
abossacoma@catalonia.com

EL NOU 9N

Realment estic fins als pebrots que no sapiguem marcar a porteria buida. És el que realment penso en aquests precisos moments. Espero que la cosa es recondueixi. O més aviat ho desitjo. Però tal i com ho veig ara, la cosa està de la següent manera.

El President Mas ha fet una jugada intel.ligent. Ha neutralitzat el paper del Tribunal Constitucional, que era el puny de ferro que empraven els espanyols per carregar-se la consulta. Molt astut. Sí, senyor, ja ho va avisar. I ho ha acomplert. 

També ha acomplert la promesa que la votació es farà dins del marc legal, i que no es recorrerà a happenings anti-sistema. És obvi que no es podia posar la gent (els funcionaris, per exemple) als peus dels cavalls -espanyols- per a que els massacressin amb gust i ganes.

El més important, el més rellevant és que el dia 9 es votarà. I punt. I espero que sigui un èxit espaterrant, que les urnes vessin de vots. Dos milions o més de vots és un repte que es pot assumir, si tots els partits i la societat civil hi posen el coll.

El que passi després, ja es veurà. Però precisament, el que no m'agrada ni gens, ni mica, és que hi ha algú que pensa ja més en unes eleccions d'aquí a tres mesos, i que se les prometen -probablement amb raó- molt felices.

Fer això és, ipso facto, devaluar el 9N. És apostar perquè el 9N fracassi, i seguir el plantejament clàssic de quant pitjor, millor. 

Hi ha partits que pensen que el fracàs del 9N els beneficia. I hi aposten. Són, i ho dic amb totes les lletres, uns autèntics desgraciats. I compte!, no són espanyols. Però són d'aquells que quan arribin al poder, així que l'espanyol Pedro Sánchez el ensenyi la cuixa, esquerra, naturalment, perdran l'oremus i la vergonya. I la decència.

Bé, però no em vull fer mala sang. Em quedo amb les coses boniques.

Un President que és més espavilat del que molts ens pensàvem (i jo el primer, perquè mira que l´he matxacat a cor què vols).

Una extrema esquerra que té una veritable vocació de país, si més no en els moments cabdals. I que ha donat lliçons a tota l'esquerra de manual, folclòrica, a tota l'esquerra caviar i a la dels reietons locals.

I sobretot, al poble, que de forma massiva ens hem bolcat en cobrir en un temps rècord les 25.000 places de voluntaris per a la consulta. Quina gran lliçó de patriotisme.

Ho adverteixo: fins al 10N qui em parli d'eleccions, la seva integritat física pot perillar, si aquell dia m´he llevat amb el peu equivocat. 

Capisci?