EL TERROR NO HA TRIOMFAT*

Malgrat tots els intents, el terror no ha triomfat. Em refereixo, és clar, a la campanya de la por que durant mesos ha portat a terme el govern i la societat espanyoles per evitar que els catalans votem. No ho han aconseguit, ni per activa, ni per passiva. La victòria democràtica i catalana és total i absoluta. La derrota carca i espanyola, també.

Recordo que el dia de la votació d'Arenys de Munt, a primera hora del matí –bé, cap a les 8.00, que és quan vaig arribar- quan caminava cap al Centre Moral, vaig sentir uns crits que sortien d'un pis. Una típica discussió domèstica, en aquest cas entre una mare i el seu fill o la seva filla. La mare finalment, va tirar pel dret i va bramar “I a més a més no aniràs a votar”, la qual cosa em va fer deduir que probablement es tractava d'un o d'una jove d'entre 16 i 17 anys. Naturalment, no vaig saber el final de la història, no sé pas si va anar a votar o no, el o la jove. Però l'episodi demostrava que en la intimitat de la llar -bé en aquest cas no gaire íntim, atès que els brams se sentien des del carrer- encara hi havia por o que no les tenien totes.

Han passat uns quants anys, pocs, però sembla una eternitat. I en aquests anys, hem anat molt lluny, de forma que quasi no ens podem creure que ara som on som. Però hi som. I anem a per totes.

Avui en dia és impensable que el Martín Villa de torn, és a dir, el Fernandez Díaz, s'atreveixi a muntar un operació per a desactivar el procés. Ja no som en els anys setanta, com es va fer amb el moviment anarquista, amb un èxit absolut, i com es va intentar fer amb l'independentisme, amb no tant èxit, atesa la situació actual, però sí que va servir per endarrerir unes dècades el procés, a l´hora que es donava aire a l'autonomisme, a la tercera via, que amb el pas dels anys s'ha demostrat un cul-de-sac.

Ara intentar espantar la gent, ja no és possible. Acostumats com estem a les xarxes, a les pantalles, veiem el que veiem, no ens estranya res, ni res ens ve de nou. I el més divertit és que quan un fatxeta qualsevol fa l'imbècil, per exemple, al Parlament, al cap de res ja sabem qui és, on viu i tot el seu, diguem-ne, currículum.

Així doncs, que el diumenge votarem. Votarem amb un somriure a la boca. Amb un record per als qui no ho podran fer. Per als qui es van deixar la pell perquè nosaltres ho poguéssim fer. Per als qui vindran i que d'aquí vint o trenta anys, ens diran que no els expliquem batalletes, que ja cansa.

Votarem.

*(NOTA: Post penjat al ND, el 03.11.2014)