JUGUEM AL PÒQUER?*

Tal i com una servidora ho veu, la situació política d'aquests dies és com una partida de pòquer. Catalunya obre i aposta, Espanya supera l'aposta. Catalunya supera l'aposta espanyola i l'apuja encara més. Espanya aposta més i Catalunya torna a apujar-la, i així fins que Catalunya guanya, naturalment.

L'aposta triomfadora de Catalunya serà que els catalans i les catalanes ens en sortim de decidirel nostre futur polític. Ja se sap, no som cap objecte que és posseït per un altri. Som un subjecte i tenim capacitat de decidir què volem ser i on volem anar.

Com era d'esperar, els espanyols i les espanyoles, ens estan posant obstacles. Era lògic que ho fessin. Cap novetat. Em sorprèn, però, el fet que encara tinguin temps per dedicar-nos. La seva situació és insostenible. Econòmicament, amb un bilió d'euros de deute, no tenen marge de maniobra ni per anar a la cantonada. Haurien de callar i pagar. Que és el que els pertoca. Però ja se sap que encara es pensen que són el centre del món mundial.

Per altra banda, a ningú no se li escapa que la degeneració de la seva vida política no té aturador. Un cap de l'estat que abdica, un cap de l'oposició que dimiteix, un president de govern esquitxat per totes bandes, el suprem banquer del regne que desapareix d'escena i assenyala que, ara sí, Catalunya pot independitzar-se. Un amo de grans magatzems que també fa figa i deixa el càrrec a un jove falangista. Per acabar-ho d'adobar, escàndol rere escàndol: que si la matussera gestió de l'epidèmia de l'Ebola, que de moment ja s'ha portat per endavant tres vides (la de dos éssers humans i la d'un gos), les targetes de crèdit en negre, amb despeses escandaloses... Cal continuar?

No, no cal. Els catalans decidirem el nostre futur en pocs dies. En tot cas, el Parlament de Catalunya, que ha esdevingut un actor clau, atesa la correlació de forces en el seu interior, abans o després de la consulta ha d'aprovar una declaració d'independència de Catalunya, de fora unilateral, naturalment, perquè no hi pot haver diàleg entre dos si un no vol parlar.

Cada cop som més els que ho veiem clar. I de fet, és el més valent. Res de traspassar les responsabilitats als funcionaris o a la societat civil. Els polítics, i més concretament els parlamentaris han d'assumir el seu deure, i anar en la primera fila. Qualsevol altra sortida és intentar amagar el cap sota l'ala.

(NOTA: Post penjat al ND el 13.10.2014)