LES CLAVEGUERES DE L'ESTAT I LES MANIPULACIONS INFORMATIVES

LA TURISMEFÒBIA, OBJECTIU DEL CNI

L'atac, perfectament coordinat, contra un hotel de Barcelona, ha de ser la gota que fa vessar el got. La turismefòbia es converteix ja en una actitud violenta, que suposo que a hores d'ara ja està sent analitzada pels Mossos d'Esquadra, i no dubto que més aviat que tard, els seus responsables siguin identificats, detinguts, jutjats i condemnats. No es pot deixar passar. La condemna, per part de jutges espanyols, és més incerta.

I és que la turismefòbia és, no tinc cap mena de dubte, una operació d'intel·ligència dirigida pels aparells de l'estat, probablement el CNI. I la raó és ben senzilla.

Barcelona s'ha convertit en un referent turístic mundial, i sobretot des del 2011, quan CiU va arribar al govern local, de la mà de Xavier Trias, i en ple procés independentista, Barcelona va deixar de ser la segona ciutat d'Espanya, per ser la Capital de Catalunya. De manera que els milions de turistes que la visiten de seguida els quedava clar aquest missatge. Això implicava que quants més turistes menys Espanya. De seguida van saltar les alarmes a Espanya i es va posar en marxa l'operació turismefòbia, mitjançant l'impuls de suposades plataformes ciutadanes que intenten boicotejar l'auge internacional de Barcelona, i sobretot, seguint la línia estratègica dels serveis d'intel·ligència espanyol, donar una imatge de la ciutat i per extensió de Catalunya, d'una societat violenta i dividida. 

El CNI ha obtingut diversos èxits: animar una paleoesquerra, totalment passada de voltes; l'al·lucinant i incomprensible arribada al poder local de l'agent espanyola Ada Colau, després de terribles errors dels partits independentistes (de tots, començant per CiU, seguint per ERC, i per no parlar de la CUP, actuant de tontos útils); i ara, convertir el turisme en una cosa negativa per a l'opinió pública, o per una part molt important d'ella. 

És obvi que una societat sotmesa a una monoactivitat econòmica és un risc que s'ha d'evitar de totes, totes. Però fer una política turística planificada i diversificada, pot ajudar econòmicament, socialment i en tots els sentits a una Catalunya que encara té molts problemes laborals, De manera que cal unes polítiques publiques concertades, que aportin valor, que contractin persones, que converteixin els barris de Barcelona, en llocs de qualitat i acabin amb situacions de misèria, d'habitatges precaris, insalubres, i on és impossible portar una vida sana en ple segle XXI.

Cal ser valents, desemmascarar la paleoesquerra, col·laboradora del CNI, i sobretot desarticular aquests brots de violència, que si no es controlen ja, poden evolucionar, per la pròpia lògica de l'espiral de violència, en quelcom molt més seriós.

ANÀLISI DEL 20D: LA DESCONNEXIÓ EN MARXA

Anem a analitzar acadèmicament els resultats de les eleccions del 20D, perquè ofereixen unes conclusions força interessants. Anem a pams:

1. El Front mediàtic. Els lectors d'aquest modest i humil bloc saben que una servidora no s'ha cansat, no es cansa ni es cansarà d'insistir en la importància d'aquest front. Doncs bé, el context mediàtic sota el qual s'ha desenvolupat aquesta campanya electoral ha estat caracteritzada per la monopolització en la visibilització mediàtica per part de quatre forces d'escala espanyola, amb la correlativa desaparició mediàtica dels partits catalans. Naturalment això no és cap casualitat, ni producte de l'atzar. És producte d'una estratègia política conscient i coherent. I en aquesta política d'invisibilització de les opcions catalanes, les dues que es presentaven (secta duranista al marge), el primer de la classe, com no podia ser altrament, ha estat el gran fill del Periodico de Catalunya, l'Enric Hernàndez, que va camí de batre tots els rècords de hooliganisme espanyol. Només vull recordar la portada del dia 20, però en podíem esmentar moltes més. 

Naturalment, aquesta política d'invisibilització va fracassar, com s'ha vist en els resultats, però va tenir un cert impacte, no es pot ignorar, sobretot en les dificultats de les opcions catalanes de fer arribar el seu missatge a la societat. Aquest fet, les dificultats afegides, paradoxalment, dóna més valor als resultats obtinguts, perquè es van obtenir en unes condicions extremamement difícils. 

La cultura democràtica espanyola és bàsicament televisiva. És una herència del franquisme, del paper de TVE durant la dictadura i que després va prosseguir amb la manipulació per part dels successius governs espanyols: la UCD, el PSOE i el PP, també n'han fet un ús a sac, si bé l'arribada de les privades (a partir de 1989) va modificar el panorama. Dir que la cultura democràtica espanyola és televisiva implica que qui controla la televisió té tots els trumfos per guanyar. I sobretot que qui no apareix a la televisió, ho té cardat. També implica que la qualitat de la democràcia és baixa, molt baixa, perquè la televisió és fonamentalment un canal unidireccional que va d'uns pocs cap a molts. 

L'única manera de combatre la televisió com a eina de mobilització política, és la presència damunt del territori. És a dir l'arrelament en tots i cadascun de les ciutats, pobles, comarques, regions, que possibilita contrarestar eficaçment les notícies que arriben centralitzades i, sovint esbiaixades o senzillament, errònies. I és gràcies a aquesta presència en el territori, a aquesta xarxa de gent, patriota, cívica, compromesa, implicada, digueu-li com volgueu, que es pot aconseguir combatre o, com es diu en la teoria del risc, mitigar, l'efecte manipulador de la televisió.

I per sort, si alguna cosa té el patriotisme català, més que recursos materials o tecnològics, és la gent, la bona gent. La gent que es mou, que viu, que sent el país, una xarxa de solidaritat brutal i a prova de tots els Enric Hernàndezs que es fan i es desfan. De tots els Màrius Carols, Joseps Cunís, Susannes Grisos, i altra fauna que ens volen mal. I per això, han fracassat, o com a mínim no han causat l'enfonsament descomunal que desitjaven causar a l'independentisme.

I és aquesta gent els que han donat una, enèsima, lliçó de patriotisme. L'estratègia de minorització de l'independentisme que consistia bàsicament en aconseguir el triomf de C's a Catalunya, ha fracassat de forma total. Una nova derrota de l'espanyolisme. 

2. Una dada històrica. Hi ha una dada històrica que naturalment els espanyols la volen amagar, però que una servidora no es cansarà d'esmbombar a tort i a dret. Malgrat aquesta campanya de bombardeig sistemàtic de l'espanyolisme, per primera vegada en la història, la taxa de participació en unes eleccions espanyoles ha estat inferior, i encara diria més, significativament inferior, a la taxa de participació en unes eleccions catalanes. Això és d'una rellevància, repeteixo, històrica.

En les eleccions del 27S, es va registrar una participació del 77.44%, mentre que en les espanyoles del 20D, ha estat del 70.98%. Això és, senzillament brutal. Espectacular. Definitiu. En el sentit que és una demostració quantitativa fefaent del procés de desconnexió explícit dels catalans i les catalanes respecte la realitat política espanyola. Molts catalans han deixat de votar en eleccions espanyoles, perquè, lògicament ja ho consideren una pantalla passada. I això, repeteixo, malgrat les crides insistents dels mitjans espanyols a rebentar les urnes. Malgrat la propaganda més desaforada a favor de les 4 opcions espanyolistes. Jo diria que aquesta dada és la més rellevant, tant des d'una perspectiva històrica com de present. Brutal. Definitiva. La independència és ja una realitat... entre els ciutadans de Catalunya. 

3. Una altra dada fonamental. El primer partit a Espanya, el PP, és l'últim partit a Catalunya. Algú vol una dada més reveladora que aquesta? Més significativa del divorci de facto que existeix entre ambdues societats?  Qualsevol analista imparcial donaria a aquesta observació una importància transcendental. Penso que no cal afegir res més. Definitiu.

4. Una altra dada fonamental són els resultats obtinguts per l'opció guanyadora a Catalunya-Principat. En les eleccions espanyoles els QWERTY han obtingut 927.940 vots i el 24.75%, que han estat considerats una passada i quasi com una victòria apoteòsica. Però la veritat és que són uns resultats del tot allunyats dels 1.620.973 i el 39.54% obtinguts per JxSí, aconseguits el 27S. Un món de distància. Això no obstant, el relat mediàtic de l'espanyolisme no ha parat de considerar els primers un èxit i els segons un fracàs. Però és clar, ni un servidora, ni molts altres catalans combreguem amb rodes de molí. A més a més cal tenir en compte que els QWERTY van comptar amb el suport explícit d'un dels membres destacat de la CUP, en Quim Arrufat, i que ni així han aconseguit aproximar-se als resultats del 27S. 

La victòria dels QWERTY s'explica clarament pel fet que molts catalans independentistes van votar de forma estratègica per evitar una victòria dels fatxes de C's, que se les prometien molt felices. En aquí és interessant constatar que els catalans i catalanes més pragmàtics no els ha fet res abandonar les opcions més pròpies i apostar puntualment per una opció espanyolista-però-menys, com la dels Odiemos, que brandava el tema del referèndum, encara que tothom sap que és una camama, però que com a mínim, feia més suportable el tràngol de no votar un partit català. Aquest pragmatisme demostra la independència de criteri de molts ciutadans que, contràriament al que es predica des de l'espanyolisme visceral, no estan hipnotitzats per Artur Mas o Oriol Junqueras, si no que voten de forma racional i amb llibertat.

Naturalment, la implicació de la victòria pírrica dels QWERTY és que es pensen que són els reis del mambo, però la xerinola els durarà ben poca estona. De totes maneres, cal fixar-se en el paper jugat per la ni-ni Ada Colau. La seva intervenció en la campanya va anar de menys a més, protagonitzant episodis ben lamentables, com el de Madrid, però que demostren que la seva ambició va molt més enllà de Barcelona. Jo no descartaria que si, finalment hi ha eleccions al mes de març -una opció que cada cop veig amb més bons ulls, tot i que racionalment el lògic seria evitar-les- es presentés com a candidata a Presidenta de la Generalitat.

5. Per acabar, quatre reflexions marginals. 

• 5.1 Si aquestes eleccions han tingut quelcom de sublim és la liquidació de la figura de Josep Antoni Duran i Lleida. Ha estat orgasmàtic. Perquè es liquida no només un individu, si no tota una línia de pensament de submissió a Espanya. Es liquida el model de la Catalunya del 39, que servia només per oferir noves glòries a Espanya. La tercera via està morta, tot i que no descarto que els espanyols el recuperin i l'intentin convertir en una mena de virrei, tal i com ja vaig escriure en un post anterior. El patetisme serà total: intentar col.locar algú que els catalans i les catalanes hem rebutjat a les urnes.

• 5.2. Aquesta tindrà una gran importància si finalment es compleix. És possible que Mariano Rajoy no sigui escollit President del Govern. Si això fos així, seria un altre cap tallat gràcies a la tossuderia i l'astúcia d'Artur Mas. Un més en la seva col.lecció particular, en la qual, per cert, ja figuren un President de la Caixa, un Rei d'Espanya, i dos sociates rellevants (un espanyol i un català), entre d'altres. Ara bé, el sentit d'estat farà, molt probablement que això no passi. El pacte o acord entre PSOE-PP-C's s'activarà, i si es posen tontos, el propi cap de l'Estat, els farà quadrar, fins i tot si cal fent que els militars estosseguin una mica. Amb una estossegada, calculo, n'hi haurà prou.

• 5.3. Erc, ha jugat amb foc presentant un candidat que ha fet la campanya majoritàriament en llengua espanyola. L'aposta li ha sortit relativament bé, o fins i tot bastant bé. Però no tant pel tema de la llengua, sinó per la personalitat del candidat. Un tio tranquil i un pèl crescudet, sobradet, que si del que es tracta és de tenir-se-les amb els espanyols, és ideal, perquè no té el complex del catalanet que vol fer-se el simpàtic. Ara, ha de quedar clar que la llengua republicana és una i només una: la catalana, al marge de les més de dues-centes llengües que en el terreny privat es parlen a Catalunya. 

• 5.4. Pel que fa a CDC, amb la coalició DiL, jo diria que ha ensopegat una altra vegada en la mateixa pedra que va ensopegar la patètica candidatura a les eleccions de Barcelona del Xavier Trias. Bé, potser no tant, però déu n'hi do. Em refereixo al fet que malgrat esbombar per tot arreu el tema de la coalició, i particularment, perquè m'ateny, el nom de Reagrupament, -em sembla que mai havia sentit esmentar-lo tant en una campanya electoral-, la llista que va presentar, tret d'algunes excepcions, era de consum propi -com la de Trias- sense cap fitxatge que obrís el camp i donés més joc a gent de fora "de la casa". No entendre, això, com no ho va entendre en Trias, es paga. Tanmateix, la decidida intervenció d'en Mas en la campanya, va salvar els mobles al candidat, que només va tenir un moment de glòria quan es va enfrontar al Duran i Lleida a Can Cuní, on el va destrossar dels nervis. Allò va ser realment gloriós.

ELS CANDIDATS DEL BARÇA HAN APRÈS LA LLIÇÓ D'EN TRIAS!

NO AMAGARÀS LA INDEPENDÈNCIA EN LA TEVA CAMPANYA!

HI HA PARTIT, SI HI HA CORATGE

La pregunta clau és quina opció sobiranista pactarà amb la Colau. Tenint present que el 27S se celebraran eleccions. Quin partit sobiranista pot arribar a acords amb una patuleia de cafres que ahir xiulaven la Colau quan ella va gosar referir-se al dret a decidir. Naturalment, tot és possible, i a aquestes alçades de la pel.lícula, pot passar de tot i ja res ens sorprèn.

Però faig una proposta. Abans, però, és obvi que la possibilitat d'un acord espanyolista 100% és matemàticament possible, amb 23 regidors. Cert. Però seria quelcom inaudit. 

Al marge d'aquesta possibilitat n'hi ha una altra que plantejo: un acord de govern entre CiU-ERC-PSC-CUP. Sumarien 22 regidors, majoria. En base als següents supòsits:

1. Dimissió de Xavier Trias. Trias va dir que no governaria si no guanyava les eleccions. I amb la dimissió compliria la seva promesa i quedaria com un senyor. Per altra banda, em sorprèn que no ho hagi fet a hores d'ara. Quin recorregut té Trias com a cap de l'oposició? És que es vol tornar a presentar d'aquí a quatre anys? 

2. Rotació a la iugoslava del càrrec de batlle de Barcelona entre Alfred Bosch, en Collboni i la Lecha, de forma proporcional al seu pes respectiu o bé fins i tot donant una mica més de peixet als dos darrers. Un any i escaig aproximadament cadascun d'ells. Barcelona tindria doncs, quatre anys de batlle d'esquerres.

3. CiU no ocuparia la batllia durant tot el mandat, però sí que comptaria amb una presència rellevant en el cartipàs municipal i en l'estructura política dels districtes.

4. Naturalment l'objectiu és foragitar la Colau i els cafres que l'acompanyen que poden fer una autèntica atzagaiada al país. Si ells han jugat brut, nosaltres no podem quedar-nos amb els braços creuats. Ens hi juguem massa.+

Quines raons portarien a acceptar aquest pacte:

a) CiU continuaria tenint una presència a Barcelona i per altra banda, Artur Mas es desempallegaria de la figura d'en Trias, que és dels pocs, de fet diria que l'únic, que encara li pot cantar les quaranta si li rota... i es queda tan fresc. En Puig no compta, perquè està al caire del cingle pel tema Pujol, etc. Unió no plantejaria problemes, sobretot perquè s'evitaria el govern dels cafres ( a no ser que temi més a la CUP que a la Colau and company).

b) ERC a més d'ocupar la batllia durant més d'un any, podria tenir molta visibilitat i influència en la ciutat, i en Bosch es podria preparar de cara a les properes eleccions municipals.

c) El PSC, seria com renèixer de les cendres, ara està en estat catatònic, i sap perfectament que molts dels votants colauistes abans eren seus. Naturalment, això no agradaria al PSOE, però l'alternativa de formar un pacte espanyolista amb les altres forces, és una perspectiva poc excitant. A més ocuparia la batllia de nou, tornaria a tocar cuixa, o en aquest cas, pebrotada. (És significatiu que Iceta s'hagi apressat a posar-se bé amb la Colau, però tal vegada és perquè tem, que, com semblava clar abans de les votacions, hi havia un pacte CiU-ERC-PSC cantat si Trias obtenia més vots). 

d) La CUP ja ha pactat amb CiU abans. I a més també obtindria la batllia, fins i tot amb una temporada proporcionalment superior a la que li correspondria a nivell aritmètic. I podria consolidar la seva presència a Barcelona i convertir-se en un referent de l'esquerra patriòtica desacomplexada i clarament rebel. A més els pactes amb CiU han estat molt ben rebuts per molts catalans que han destacat el sentit d'estat dels cupaires. D'estat català, s'entén, sense que això afecti el més mínim al seu radicalisme social.

En definitiva, un acord, que segurament situaria Barcelona en una situació de mig hivernació durant quatre anys, però que evitaria la catastrofe d'un govern colauista, o, en darrer terme del engrunes d'ICV.

Cal tenir en compte que la Colau no aguantarà gaire la pressió mediàtica. Aquesta gent, els mediàtics, per pròpia definició no acaben de consolidar-se en la política. Viuen massa el dia a dia. Recordem el cas, antic (eheheh) de la Rahola i el més recent, d'en Laporta. El tempo mediàtic és incompatible amb el tempo electoral, molt més lent. Colau no aguantarà, i qui realment aniran assumint protagonisme seran, com sempre, els culs de ferro d'Iniciativa, aquests no se'n van ni amb lleixiu, i se situaran de forma inexorable en els llocs claus del govern municipal, si no ho impedim amb el pacte que proposo.

Un pacte dur. Un pacte de sang. Un pacte d'un país madur que sap que s'està jugant molt, massa, per convertir-se en un titella de La Sexta i d'un nou procés constituent espanyol on, tot ho sembla indicar les coses anirien de molt mal borràs per Catalunya. Un procés, naturalment, condemnat al fracàs, perquè sempre l'espanyolisme ha emprat l'espantall del revolucionarisme per desactivar en primera instància la reivindicació nacional catalana (lerrouxisme, faisme, psuquisme, sociates, indignats, odiemos...)

Bé, és una proposta que ofereixo gratia et amore, ara comprendré que em tireu pedres, però la pregunta incial és la clau de la qüestió: quina força sobiranista gosarà pactar amb una Colau rampant?

En definitiva: hi ha partit, si hi ha coratge. I al fons, però no gaire, el 27S.

ELS CARTELLS

Síiiiii, ja sé que pertocaria fer una anàlisi de la campanya digital, dels comptes a twitter, instagram, facebook, dels vídeos.... però què voleu que us digui, potser ja és l'edat, però ara vull analitzar els cartells dels partits polítics o candidatures que es presenten a les eleccions en concret a la nostra Capital Nacional, és a dir, Barcelona.

Millor Barcelona

Millor Barcelona és la candidatura unitària de l'independentisme desacomplexat, lliure i que per això es declara profundament compromes amb la Declaració Unilateral d'Independència de Catalunya. Pel que fa al cartell, hi destaquem dos aspectes. 

El primer és la imatge omnipresent del seu candidat i cap de llista, l'Ignasi Planas, advocat, secretari de Reagrupament, és a dir, legalment, el número 3, i President de la Federació Catalana de Rugby. Planas ja havia format part de la candidatura UxB en les eleccions del 2011, i que no s'ha reeditat per la negativa de l'actual candidat d'ERC, més preocupat en fitxar sociates que vagaven per l'espai sideral després del Big Bang del PSC. En Planas dóna una imatge de tipus enrotllat i a l'hora com cal, i a mesura que passen els dies, el seu reconeixement és cada cop més alt.

El segon element és la idea força de la unitat independentista que es concreta clarament amb la reproducció dels logos de les dues forces polítiques que el composen: Reagrupament i Solidaritat, que acompanyen al logo de la candidatura. La idea és molt clara, la unió de les opcions independentistes és el que pertoca ara. Una idea que d'haver-se generalitzat al conjunt de forces patriòtiques ens hauria situat en una posició molt més avantatjosa que l'actual. Però ja se sap, que als catalans ens agrada complicar-nos la vida ... tot i que al final ens en sortim. Sempre.

CiU

Bé, dir que aquest cartell és de CiU és un eufemisme, entre d'altres raons per que com es pot veure clarament, el logo de la federació ocupa una posició marginal, en benefici de la imatge del candidat. És l'exemple paradigmàtic d'un cartell electoral on el partit del candidat fa nosa, i quasi se l'obvia, per reforçar la imatge potent del candidat. De fet, penso que és un cartell que fa un flac favor al partit, perquè és un reconeixement explícit que el partit (la federació) està en hores baixes. De fet, a manca de mesures més contundents, com per exemple l'expulsió de tots, vull dir tots, els corruptes, sobretot si són confessos, que penso que ja han fet tard, el més lògic seria desempallegar-se'n d'una marca que fa més nosa que servei. Fet que de passada serviria per fer net d'altres elements indesitjables que són un enorme llast o una creu que arrosseguen, i que cada divendres encara pesa més.

Dit això, des d'un punt de vista artístic, diríem, el cartell és genial. Sobretot el detall de les ulleres, és una gran troballa, que aconsegueix, en les diferents versions, fer del candidat un tipus proper, entranyable, un avi o un tiet que tots voldríem a casa. També és interessant el text emfatitzat amb negreta, que assenyala una vocació transversal, que al no anar associada a res, vol dir que aspira a recollir vots arreu, tant d'independentistes com de no independentistes, d'esquerres com de dretes, de corruptes com de no corruptes. etc. etc. El problema del senyor Trias, que l'ha obligat a corregir en plena campanya, i això és sempre un passiu, és el seu acomplexament envers La Vanguardia i els sociates (encara que sembli increïble), que l'ha dut primer a formar una candidatura pretoriana, que no ha recollit les noves sensibilitats de la societat catalana en marxa cap a la Independència, la qual cosa ha estat lamentable i que ha obligat a l'aparició d'altres opcions menys tiquis-miquis. I després, a desvincular la campanya del procés independentista que estem vivint, negant-se inicialment a signar el compromís per la Independència... per després signar-lo cuita corrents quan ha vist el cataclisme que li queia a sobre. Per sort, per ell, la correcció es va fer en els primers dies de campanya, quasi diríem, en les primeres hores. D'haver persisit la negativa a fer-ho, l'ensorrament hauria estat total.

ERC

El cartell d'ERC associa clarament el candidat amb un dels símbols recuperats recentement a Barcelona, com són les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch, i també amb el SÍ del suport a la Independència,tot i que aquesta paraula no surt en el cartell. Tal vegada, venint del segon partit més important del país, es podria haver esperat més. Sembla un cartell d'un partit petit, com si encara no es creguessin que són els destinats a governar un dia Catalunya, en general, i Barcelona en particular. Clar que si tenim en compte, que l'elecció del candidat en les primàries, va ser traumàtica, i que un cop elegit es desempallegà dels seus socis en les eleccions del 2011, tot ja s'entén una mica més. De fet, en la imatge del cartell hi veig una mica la paradoxa de la faula de La lletera: uns que s'ho prometien molt feliços i que s'ho menjarien tots, i que em temo que, com a molt es quedaran a mig camí. Una llàstima.

CUP

Quan vaig veure el cartell de la CUP, em van venir al cap dues idees. La primera, un record del mític cartell del PSUC on un suposat obrer, probablement un buròcrata sindical, mostrava les seves mans, com dient que eren l'únic que tenia per treballar. La segona, és que es tracta, també aparentment, de mans exclusivament masculines, fet que, sincerament, contrasta amb el discurs públic del partit, en les assemblees del qual s'acostuma molt sovint a utilitzar les formes femenines d'autoreferència. Dit això, és evident que el recurs a l'element casteller és sempre agraït, no debades és una de les aportacions culturals no materials que els catalans i les catalanes hem fet a la cultura humana universal. Sense complexos ni agafar-se-la amb paper de fumar. 

Aquest cartell, per altra banda, i coherentment, és l'antítesi del de CiU, atès que aquí, les sigles i el logo són tan preeminents, que tapen la referència a la candidata. Una opció lògica des de la perspectiva d'aquells que no volen caure en la trampa dels mediàtics, és a dir, de la submissió als mitjans de comunicació, com ho van demostrar amb la negativa o el rebuig a fer candidat al polític més ben valorat del Parlament de Catalunya dels darrers anys.

Bé, si he de ser sincer, quan vaig veure el cartell, vaig pensar una tercera cosa. Concretament, en el meu interior, vaig saltar amb un "Hòstia, els de la CUP em copien!", o si no veieu què vaig escriure jo, en aquest mateix bloc, el 8 de novembre passat, és a dir, el dia anterior a la votació del 9N. Ep! Però cap problema, content i orgullós, si això fos així, de què hagi passat.

EL PAPER DE FUMAR DEL SENYOR TRIAS

Les eleccions locals del proper mes de maig són claus de cara a les eleccions del Parlament del mes de setembre. Això, tothom ho sap, i qui negui el seu caràcter de primàries, menteix. Els governs locals que en sortin escollits, tindran un paper molt important en el procés plebiscitari. En funció de quin els dirigeixi, facilitaran en tot el possible el seu desenvolupament, o, contràriament, posaran tots els obstacles imaginables i inimaginables per a torpedinar-ho. Hem de fer el possible per aconseguir que el màxim nombre possible d'electes locals siguin partidaris de la Independència, i que governin en el major nombre possible dels municipis. 

Això, entre d'altres coses suposa que s'han d'evitar de totes totes que els polítics espanyolistes puguin decidir res a nivell local. En conseqüència, cal evitar tota temptació de donar quota d'influència ni al PP, ni recaure en l'error dels tripartits locals, on els PSC-PSOE i la Iniciativa joanaherrerista, farien tots els esforços possibles de boicotejar el procés. Naturalment, l'il.lús que pensi que les suposades opcions indignades poden aportar alguna cosa al procés, penso que ja és hora que s'adoni que s'equivoca. De maneres que aquestes també cal descartar-les completament.

Si tots els municipis són importants, no hi ha cap mena de dubte, que el de Barcelona, té un protagonisme principal, És la capital de Catalunya. I hi ha una cosa que cal tenir molt però molt clara: els espanyols faran tot el possible per evitar que Barcelona jugui un paper capdavanter en el procés plebiscitari. Vull dir amb això, que si cal fer pactes anti-natura per evitar-ho, ho faran. "Abans Ada Colau o els peperos que un favorable al plebiscit", diran els uns o els altres. Qui això no ho tingui clar, no és que sigui un analfabet funcional, és que és un irresponsable.

Per això sobta la manca de fermesa i de solidesa no només del candidat Alfred Bosch, el qual ja no sap què fer més per que algú l'escolti, sinó sobretot, i això és el més rellevant, de l'actual batlle i candidat a la reelecció, el senyor Xavier Trias.

Diguem-ho clar: el senyor Trias se l'agafa amb paper de fumar. El senyor Trias no entén un borrall del que realment passa al país. Contràriament a molts altres candidats a batlle del seu propi partit, que sí que ho entenen perfectament, i han obert les seves candidatures a sectors sobiranistes desacomplexats, i fan del pluralisme i la transversalitat un valor afegit, el senyor Trias ha optat per una candidatura pretoriana, tancada, com si res hagués passat en els darrers cinc o sis anys.

Pitjor encara: el senyor Trias viu acomplexat per l'espanyolisme mediàtic i polític. Només així s'explica les seves declaracions recents, que no reproduïré perquè em fan venir basques, i només faltaria que una servidora contribuís a difondre-les.

Que Trias és un polític acomplexat ja es va veure amb el cas de Can Vies o en altres episodis del seu mandat. Sovint sembla que hagi de demanar permís per ser i actuar com a batlle de la seva pròpia ciutat. És al.lucinant com l'espanyolisme, amb la complicitat de molts mitjans de comunicació actua com si Barcelona fos seva, patrimoni exclusiu... després de més de trenta anys de governar-la i de convertir-la en una ciutat espanyola.

Allò que ha de fer el senyor Trias és precisament tot el contrari. Actuar amb fermesa i desacomplexament i situar Barcelona al capdavant, a l'avantguàrdia -en el bon sentit del concepte- del procés, sense manies, sense dubtes. Només d'aquesta manera pot tenir opcions d'aconseguir el que realment li pot garantir el seu èxit. Tot allò que vagi en aquesta direcció serà positiu. Si opta pel sentit contrari, fracassarà. 

Només si agafa el bou per les banyes se'n sortirà. Només si dóna joc a aquells que han protagonitzat tot el procés sobiranista dels darrers anys a Barcelona, podrà guanyar. És tan elemental que sobta i emprenya que no ho vegi. Anant de puntetes no farà res, senyor Trias. Cal caminar amb pas ferm i decidit, i jugar-se el tipus, amb el convenciment que, si ho fa, tindrà moltes possibilitats d'ensortir-se'n. Per això, cal que, posats a acomplexar-se, s'acomplexi d'aquells que tenim clar que sense Independència no hi ha Barcelona que pagui la pena, perquè es convertirà en una ciutat provinciana per a ús de les elits espanyoles. O, encara millor, acomplexi's d'aquells que pensem que amb la Independència, Barcelona, com a capital nacional viurà un boom espectacular, que la farà més internacional, més important, més interessant, més estratègica... en una paraula, més de tot.

Llenci-s'hi, senyor Trias, i no faci el poca-pena. Que una Barcelona Millor i una Catalunya Millor, s´ho valen.

OI QUE NO FAREM EL RIDÍCUL, SR. BATLLE?

En la política catalaneta hi ha una obsessió permanent, típica d'un poble sotmés i agenollat. Aquesta obsessió és la de no fer el ridícul. És típica d'aquells pobles que han intentat alliberar-se en alguna o algunes ocasions i no se n'han ensortit. Llavors per racionalizar el fracàs, es diu que l'intent d'alliberament o de revolta, va ser fet amb els peus, que tot era una xarlotada i que com se'ns va passar pel cap, fer una bestiesa com aquella, etc., etc. Sovint, per acabar-ho d'arreglar, es recorre al recurs tradicional del cap de turc, en el qual es personalitzen tots els errors i es concentren totes les responsabilitats, en algú avinent. No cal dir que l'afectat passa a ser un pària per a la resta dels seus conciutadans. 

Naturalment, també s'ha de dir, que si l'intent d'alliberament prospera, no hi ha cap mena de dubte que els qui en reclamarien la paternitat en serien un munt. Però, això forma part de la misèria humana. Com va dir un català, que per altra banda, no li va tremolar el pols per fer bombardejar Barcelona, O caixa o faixa!

Doncs, bé, sr. Xavier Trias, batlle de Barcelona, capital nacional de Catalunya, li pregunto emprant aquest llenguatges submís i covard, per veure si m'entén: Oi que no farem el ridícul?

Em refereixo, és clar, a l'ordre d'aturar l'enderrocament de Can Vies, que vosté ha emès, després de quatre o cinc dies de violencia espanyolista desfermada. A banda del fet que, segons els Bombers, l'estructura que encara resta dempeus no és segura, i que podria haver una tragèdia si continuen pul.lulant gent per allà, si realment no s'acaba l'enderrocament d'una punyetera vegada, llavors sí que haurem fet ben bé el ridícul. A escala mundial, a escala sideral!. 

Barcelona es convertirà en el focus mundial de la violència  antisistema, que és el que vol Espanya, a través del CNI. I el que és pitjor, els governs dels estats, sobretot els europeus, veuran en les autoritats catalanes una gent feble, tova, i doncs  que generen poca confiança. Que és el que també vol Espanya i el CNI. I això tindrà unes conseqüències nefastes per al nivell de confiança que Catalunya representi, amb la consegüent afectació a tot el procés per la independència. Que és el que també vol Espanya i el CNI. 

De manera que, Sr. Trias, no badem. Quan es comença una cosa s'acaba. I més si ets un poder públic. Perquè si no s'implanta el desori, la criminalitat, la impunitat, i qui mana són els més desaprensius, els que els importa un rave els drets de la gent.

Sr. batlle, li exigeixo que ordeni la continuació de les obres d'enderrocament de Can Vies, i que no toleri la continuïtat de la violència espanyolista. Cal actuar ara, perquè ens estem jugant molt. 

I perquè seria una irresponsabilitat haver d'esperar a l'inici del Mundial de Futbol del Brasil, per tal que s'aturessin els incidents violents. Per raons òbvies.

Prou terrorisme espanyol!

LA DECREPITUD D'UN CADÀVER POLÍTIC*

La flor política d’en Duran i Lleida s’està marcint a marxes forçades. Ja a hores d’ara podem dir que és un veritable cadàver polític. Tot i això, encara està fent un darrer servei a Espanya. Ha esdevingut l’excusa perfecta per que no sigui possible la coalició independentista per a les eleccions europees. 

Segons una enquesta que no s’ha fet pública, si aquesta coalició s’hagués presentat, estava assegurat més d’un milió de vots. Un milió de vots a una sola candidatura catalana i en unes eleccions europees! Hauria estat brutal. Pero no ha estat suficient, toca’t els ous!Els espanyols deuen estar ben cofois que fins i tot en les escorrialles de la seva vida política, aquest agent encara els faci algun servei.

Duran ha anat perdent un a un tots els seus combats amb Artur Mas. El primer, naturalment, i el més punyent, el de la successió de Jordi Pujol. Estic segur que això el va colpir d’allò més. Després de no ser quantes legislatures havent-se d’empassar les humiliacions més salvatges que li provocava en Miquel Roca, i després dels lideratges passatgers d’en Joaquim Molins i del Xavier Trias al capdavant del grup parlamentari a Madrid, Duran es va consolidar en el càrrec i el va fer servir com a recurs principal per anar incrementant la seva influència política. Però van anar passant els anys, i finalment va haver de reconèixer la derrota davant de l’apparatxik convergent.

Ni tan sols tota l’ajuda proporcionada per La Vanguardia al llarg dels anys ha estat suficient per donar-li una empenta endavant. Poc a poc, el seu moment ha anat passant. I això que ha arribat a tocar la glòria amb els dits. Amb ell com a cap de llista a Madrid, CIU ha tingut alguns resultats notables, però la veritat és que ja fa molt temps que CDC ha Madrid no perd gaire el temps. Els seus diputats són més aviat de perfil baix, la qual cosa no vol dir que siguin mediocres, sinó que fan el que s’espera d’ells, i punt. En canvi, Duran no ha parat de jugar fort en la política espanyola i ha aconseguit ocupar la presidència de la Comissió d’Afers Exteriors que li dóna una gran visibilitat internacional… com a diputat espanyol. Fins i tot ha tingut la temptació de cortcircuitar el protagonisme internacional del President Mas, fins i tot recurrint a la vella tàctica d’obrir la boca i deixar-les anar grosses quan l’altre era de viatge pel món, per tal de robar-li protagonisme.

Encara que sembli agosarat, jo diria que l’inici mediàtic de la seva decrepitud polític s’inicia amb la famosa foto de l’Hotel Palace de Madrid, on apareix en una habitació mileurista (és a dir a mil euros la nit) llegint La Vanguardia) quan tot just començava la crisi econòmica dels darrers anys.

Ens els darrers temps, no para de rebre trompades. La dimissió del “seu” delegat a Madrid, la purga de la seva gent que controlava els afers exteriors de la Generalitat, la seva pròpia dimissió de la comissió bilateral, l’augment de la contestació interna dins d’Unió, reprimida, això sí amb mà de ferro. I la darrera humiliació, el vet al seu nen a les eleccions europees, el “pencaire” Sedó, que al final ha hagut de ser sacrificat per imperatiu de CDC.

Duran ja no pinta res, però com els que no volen marxar sense fer-ne alguna de grossa, encara pot descarregar alguna fuetada. De moment, ha aconseguit ser l’excusa per evitar la unió independentista,com ja he dit més amunt.Us enrecordeu la imatge patètica de la gran manifestació de l-11S del 2012, quan hi va assistir amb crosses, per no quedar penjat? Pocs dies després, naturalment, va gosar dir que no era per la Independència… I és que tants anys a Madrid, forgen una cara no dura, sinó duríssima.

*(NOTA: Post penjat al DGS el 05.03.2012)