La flor política d’en Duran i Lleida s’està marcint a marxes forçades. Ja a hores d’ara podem dir que és un veritable cadàver polític. Tot i això, encara està fent un darrer servei a Espanya. Ha esdevingut l’excusa perfecta per que no sigui possible la coalició independentista per a les eleccions europees.
Segons una enquesta que no s’ha fet pública, si aquesta coalició s’hagués presentat, estava assegurat més d’un milió de vots. Un milió de vots a una sola candidatura catalana i en unes eleccions europees! Hauria estat brutal. Pero no ha estat suficient, toca’t els ous!Els espanyols deuen estar ben cofois que fins i tot en les escorrialles de la seva vida política, aquest agent encara els faci algun servei.
Duran ha anat perdent un a un tots els seus combats amb Artur Mas. El primer, naturalment, i el més punyent, el de la successió de Jordi Pujol. Estic segur que això el va colpir d’allò més. Després de no ser quantes legislatures havent-se d’empassar les humiliacions més salvatges que li provocava en Miquel Roca, i després dels lideratges passatgers d’en Joaquim Molins i del Xavier Trias al capdavant del grup parlamentari a Madrid, Duran es va consolidar en el càrrec i el va fer servir com a recurs principal per anar incrementant la seva influència política. Però van anar passant els anys, i finalment va haver de reconèixer la derrota davant de l’apparatxik convergent.
Ni tan sols tota l’ajuda proporcionada per La Vanguardia al llarg dels anys ha estat suficient per donar-li una empenta endavant. Poc a poc, el seu moment ha anat passant. I això que ha arribat a tocar la glòria amb els dits. Amb ell com a cap de llista a Madrid, CIU ha tingut alguns resultats notables, però la veritat és que ja fa molt temps que CDC ha Madrid no perd gaire el temps. Els seus diputats són més aviat de perfil baix, la qual cosa no vol dir que siguin mediocres, sinó que fan el que s’espera d’ells, i punt. En canvi, Duran no ha parat de jugar fort en la política espanyola i ha aconseguit ocupar la presidència de la Comissió d’Afers Exteriors que li dóna una gran visibilitat internacional… com a diputat espanyol. Fins i tot ha tingut la temptació de cortcircuitar el protagonisme internacional del President Mas, fins i tot recurrint a la vella tàctica d’obrir la boca i deixar-les anar grosses quan l’altre era de viatge pel món, per tal de robar-li protagonisme.
Encara que sembli agosarat, jo diria que l’inici mediàtic de la seva decrepitud polític s’inicia amb la famosa foto de l’Hotel Palace de Madrid, on apareix en una habitació mileurista (és a dir a mil euros la nit) llegint La Vanguardia) quan tot just començava la crisi econòmica dels darrers anys.
Ens els darrers temps, no para de rebre trompades. La dimissió del “seu” delegat a Madrid, la purga de la seva gent que controlava els afers exteriors de la Generalitat, la seva pròpia dimissió de la comissió bilateral, l’augment de la contestació interna dins d’Unió, reprimida, això sí amb mà de ferro. I la darrera humiliació, el vet al seu nen a les eleccions europees, el “pencaire” Sedó, que al final ha hagut de ser sacrificat per imperatiu de CDC.
Duran ja no pinta res, però com els que no volen marxar sense fer-ne alguna de grossa, encara pot descarregar alguna fuetada. De moment, ha aconseguit ser l’excusa per evitar la unió independentista,com ja he dit més amunt.Us enrecordeu la imatge patètica de la gran manifestació de l-11S del 2012, quan hi va assistir amb crosses, per no quedar penjat? Pocs dies després, naturalment, va gosar dir que no era per la Independència… I és que tants anys a Madrid, forgen una cara no dura, sinó duríssima.
*(NOTA: Post penjat al DGS el 05.03.2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada