LA DECREPITUD D'UN CADÀVER POLÍTIC*

La flor política d’en Duran i Lleida s’està marcint a marxes forçades. Ja a hores d’ara podem dir que és un veritable cadàver polític. Tot i això, encara està fent un darrer servei a Espanya. Ha esdevingut l’excusa perfecta per que no sigui possible la coalició independentista per a les eleccions europees. 

Segons una enquesta que no s’ha fet pública, si aquesta coalició s’hagués presentat, estava assegurat més d’un milió de vots. Un milió de vots a una sola candidatura catalana i en unes eleccions europees! Hauria estat brutal. Pero no ha estat suficient, toca’t els ous!Els espanyols deuen estar ben cofois que fins i tot en les escorrialles de la seva vida política, aquest agent encara els faci algun servei.

Duran ha anat perdent un a un tots els seus combats amb Artur Mas. El primer, naturalment, i el més punyent, el de la successió de Jordi Pujol. Estic segur que això el va colpir d’allò més. Després de no ser quantes legislatures havent-se d’empassar les humiliacions més salvatges que li provocava en Miquel Roca, i després dels lideratges passatgers d’en Joaquim Molins i del Xavier Trias al capdavant del grup parlamentari a Madrid, Duran es va consolidar en el càrrec i el va fer servir com a recurs principal per anar incrementant la seva influència política. Però van anar passant els anys, i finalment va haver de reconèixer la derrota davant de l’apparatxik convergent.

Ni tan sols tota l’ajuda proporcionada per La Vanguardia al llarg dels anys ha estat suficient per donar-li una empenta endavant. Poc a poc, el seu moment ha anat passant. I això que ha arribat a tocar la glòria amb els dits. Amb ell com a cap de llista a Madrid, CIU ha tingut alguns resultats notables, però la veritat és que ja fa molt temps que CDC ha Madrid no perd gaire el temps. Els seus diputats són més aviat de perfil baix, la qual cosa no vol dir que siguin mediocres, sinó que fan el que s’espera d’ells, i punt. En canvi, Duran no ha parat de jugar fort en la política espanyola i ha aconseguit ocupar la presidència de la Comissió d’Afers Exteriors que li dóna una gran visibilitat internacional… com a diputat espanyol. Fins i tot ha tingut la temptació de cortcircuitar el protagonisme internacional del President Mas, fins i tot recurrint a la vella tàctica d’obrir la boca i deixar-les anar grosses quan l’altre era de viatge pel món, per tal de robar-li protagonisme.

Encara que sembli agosarat, jo diria que l’inici mediàtic de la seva decrepitud polític s’inicia amb la famosa foto de l’Hotel Palace de Madrid, on apareix en una habitació mileurista (és a dir a mil euros la nit) llegint La Vanguardia) quan tot just començava la crisi econòmica dels darrers anys.

Ens els darrers temps, no para de rebre trompades. La dimissió del “seu” delegat a Madrid, la purga de la seva gent que controlava els afers exteriors de la Generalitat, la seva pròpia dimissió de la comissió bilateral, l’augment de la contestació interna dins d’Unió, reprimida, això sí amb mà de ferro. I la darrera humiliació, el vet al seu nen a les eleccions europees, el “pencaire” Sedó, que al final ha hagut de ser sacrificat per imperatiu de CDC.

Duran ja no pinta res, però com els que no volen marxar sense fer-ne alguna de grossa, encara pot descarregar alguna fuetada. De moment, ha aconseguit ser l’excusa per evitar la unió independentista,com ja he dit més amunt.Us enrecordeu la imatge patètica de la gran manifestació de l-11S del 2012, quan hi va assistir amb crosses, per no quedar penjat? Pocs dies després, naturalment, va gosar dir que no era per la Independència… I és que tants anys a Madrid, forgen una cara no dura, sinó duríssima.

*(NOTA: Post penjat al DGS el 05.03.2012)

EL FRACÀS D'UNA ESTRATÈGIA, I ARA QUÈ?

L'enorme castanya que ahir Espanya va clavar als que encara  hi confien és antològica. El límit del dèficit s'ha situat a anys llum del que demanava el Govern Català, i ha demostrat clarament el fracàs d'una estratègia, la dels darrers mesos, de no elaboració els pressuposts, prorrogant-los a l'espera d'intentar convèncer Madrid, que calia arribar al més a prop possible del 2% o el 2.1%. Al final, 1,56% i a picar-te-la amb dues pedres. Fins i tot Montoro, és a dir, Rajoy, ha fet que la Sánchez Camacho sembli una independentista de pro, atès que havia reclamat un 1.7% o un 1.8%.  

Per acabar-ho d'arreglar s'exigirà per al 2014, un dèficit de l'1%, un objectiu fora de tot abast possible.

Però els espanyols mai defrauden. Sempre que poden fer mal, fan mal. És una constant històrica: si poden matar 2000, perquè matar-ne 1000? Aquesta gent practiquen des de sempre la por escència en els seus enemics.

Atès el rotund fracàs de l'estratègia negociadora del govern català, que a més a més, ha d'empassar-se el fet que Madrit faci un tracte especial a Extremadura, com diria el clàssic, què fer? O el no menys suat de "I ara què?"

Ara què, senyor Mas? Continuar amb la collonada dels percentatges? Que en la pràctica implica l'ofegament definitiu de l'autonomia, que converteix la Generalitat en un òrgan territorial prestador de serveis sota les ordres directes de Madrit, que dirà com, on i en què es gasten els seus raquítics pressupostos? Sense pressupostos propis no hi ha autonomia política. Punt. I Espanya està carregant-se, s'ha carregat ja, l'autonomia de Catalunya. I no prou satisfets amb això, avancen pel front constitucional, amb el nomenament d'un gran inquisidor al capdavant del Tribunal Constitucional, que serà l'encarregat de donar el tret de gràcia a tot plegat. 

I ara què, senyor Duran i Lleida i els seus 13 diputats al Parlament? Continuarà inasequible al desaliento amb la seva aposta per Espanya? Ara que fins i tot el propi senyor Roca, sembla haver dimitit d'aquesta tasca? 

Penso que ha arribat el moment que els autonomistes de bona fe, és a dir, els que encara es creien això d'Espanya, i que la cohabitació encara era possible, es plantin i diguin prou. Naturalment, els independentistes ja fa molt temps que ho hem fet, però encara quedava una part de la ciutadania que donava un marge a Espanya, a la tan suada Espanya plural, em refereixo, aquella que ha de fer compatible la identitat catalana, l'autogovern català i la pertanyença a Espanya. Això a hores d'ara, s'ha demostrat fals, tret que no es passi d'un pur folclorisme, és clar.

Penso també que els independentistes acomodaticis, aquells que estan de puta mare amb l'statu quo, actuïn ja d'una vegada amb visió d'estat, català, naturalment, i deixin de banda els seus interessos partidistes i fins i tot personals.

En la reunió del proper Consell de Govern, el dimarts que ve, o fins i tot abans, s'hauria d'anunciar que ERC entra al govern i que el proper mes de setembre hi ha eleccions plebiscitàries amb un únic punt: la convocatòria d'una consulta per la Independència, amb l'advertència que si es prohibeix les una o l'altra, l'actual Parlament procedirà a l'aprovació d'una declaració unilateral d'Independència i en reclamarà el reconeixement internacional.

Clar que la via més directa seria, aprovar la DUI ja, sense tants passos intermitjos, però, la imatge d'un govern prohibint la celebració d'unes eleccions o d'un referèndum, ben segur que donaria la volta al món i encara ens proporcionaria més aliats en l'escena internacional. Si a més a més, el President Mas acabés a la presó, això ja seria el súmmum!

Hem arribat al moment clau. Després de la castanya d'ahir, ja no es pot al.legar ignorància. Es vol buidar de contingut polític l'autonomia, tal i com ja fa anys que molts denunciem. Retallar 2,5 miliards, és en la pràctica carregar-se-la. 

Qui a partir d'ara continui apostant per Espanya és que vol la pura i simple folcorització de Catalunya, la seva residualització i submissió a l'estat espanyol, lluny, molt lluny de la visió de l'Espanya plural i per descomptat, de la fantasia de l'Espanya federal. Ara ja no hi ha ni una sola excusa. 

DOS ZOMBIES ENTREN A ESCENA

Avui assistirem, aquesta tarda vespre, a una nova operació autonomista per intentar capgirar la transició nacional des de les ones. I l'executor implacable d'aquesta operació serà, per variar, en Josep Cuní, la Cunilla, per a nosaltres. Des de la seva trona de 8TV i amb el vist-i-plau, naturalment, del seu amo, el Condecito, portarà davant de les càmeres a dos veritables zombies, dead men walking com són en Miquel Roca i en Felipe Gonzàlez, per tal que alliçonin la massa sobre quin és el camí correcte i no vagin pel camí del pedregar.

Naturalment, amb aquest post corro el risc de fer-ne propaganda, i llavors em tiro pedres a la meva teulada. Algú diria que el millor és ignorar-los. Però no, penso que el millor, i sobretot, el més urgent i necessari, és denunciar, cridar l'atenció, assenyalar qui són aquells enemics de Catalunya que estan fent tots els esforços per evitar que sigui lliure i plena. I en aquesta estratègia cal emmarcar el programa d'avui d'en Cuní i l'actuació dels dos maromos que avui ens diran que el poble català, l'11 de setembre passat va agafar... no ho endevineu? Va agafar, naturalment, una falsa ruta, la de la independència i la construcció nacional, en comptes de la correcta, que és la subordinació a Espanya.

Estem arribant a uns moments claus i no podem badar, avui el Cuní, el Condecito i tota la patuleia espanyola des de 8TV intentaran capgirar la dinàmica política dels darrers mesos. Cal que en siguem conscients.