EL FRACÀS D'UNA ESTRATÈGIA, I ARA QUÈ?

L'enorme castanya que ahir Espanya va clavar als que encara  hi confien és antològica. El límit del dèficit s'ha situat a anys llum del que demanava el Govern Català, i ha demostrat clarament el fracàs d'una estratègia, la dels darrers mesos, de no elaboració els pressuposts, prorrogant-los a l'espera d'intentar convèncer Madrid, que calia arribar al més a prop possible del 2% o el 2.1%. Al final, 1,56% i a picar-te-la amb dues pedres. Fins i tot Montoro, és a dir, Rajoy, ha fet que la Sánchez Camacho sembli una independentista de pro, atès que havia reclamat un 1.7% o un 1.8%.  

Per acabar-ho d'arreglar s'exigirà per al 2014, un dèficit de l'1%, un objectiu fora de tot abast possible.

Però els espanyols mai defrauden. Sempre que poden fer mal, fan mal. És una constant històrica: si poden matar 2000, perquè matar-ne 1000? Aquesta gent practiquen des de sempre la por escència en els seus enemics.

Atès el rotund fracàs de l'estratègia negociadora del govern català, que a més a més, ha d'empassar-se el fet que Madrit faci un tracte especial a Extremadura, com diria el clàssic, què fer? O el no menys suat de "I ara què?"

Ara què, senyor Mas? Continuar amb la collonada dels percentatges? Que en la pràctica implica l'ofegament definitiu de l'autonomia, que converteix la Generalitat en un òrgan territorial prestador de serveis sota les ordres directes de Madrit, que dirà com, on i en què es gasten els seus raquítics pressupostos? Sense pressupostos propis no hi ha autonomia política. Punt. I Espanya està carregant-se, s'ha carregat ja, l'autonomia de Catalunya. I no prou satisfets amb això, avancen pel front constitucional, amb el nomenament d'un gran inquisidor al capdavant del Tribunal Constitucional, que serà l'encarregat de donar el tret de gràcia a tot plegat. 

I ara què, senyor Duran i Lleida i els seus 13 diputats al Parlament? Continuarà inasequible al desaliento amb la seva aposta per Espanya? Ara que fins i tot el propi senyor Roca, sembla haver dimitit d'aquesta tasca? 

Penso que ha arribat el moment que els autonomistes de bona fe, és a dir, els que encara es creien això d'Espanya, i que la cohabitació encara era possible, es plantin i diguin prou. Naturalment, els independentistes ja fa molt temps que ho hem fet, però encara quedava una part de la ciutadania que donava un marge a Espanya, a la tan suada Espanya plural, em refereixo, aquella que ha de fer compatible la identitat catalana, l'autogovern català i la pertanyença a Espanya. Això a hores d'ara, s'ha demostrat fals, tret que no es passi d'un pur folclorisme, és clar.

Penso també que els independentistes acomodaticis, aquells que estan de puta mare amb l'statu quo, actuïn ja d'una vegada amb visió d'estat, català, naturalment, i deixin de banda els seus interessos partidistes i fins i tot personals.

En la reunió del proper Consell de Govern, el dimarts que ve, o fins i tot abans, s'hauria d'anunciar que ERC entra al govern i que el proper mes de setembre hi ha eleccions plebiscitàries amb un únic punt: la convocatòria d'una consulta per la Independència, amb l'advertència que si es prohibeix les una o l'altra, l'actual Parlament procedirà a l'aprovació d'una declaració unilateral d'Independència i en reclamarà el reconeixement internacional.

Clar que la via més directa seria, aprovar la DUI ja, sense tants passos intermitjos, però, la imatge d'un govern prohibint la celebració d'unes eleccions o d'un referèndum, ben segur que donaria la volta al món i encara ens proporcionaria més aliats en l'escena internacional. Si a més a més, el President Mas acabés a la presó, això ja seria el súmmum!

Hem arribat al moment clau. Després de la castanya d'ahir, ja no es pot al.legar ignorància. Es vol buidar de contingut polític l'autonomia, tal i com ja fa anys que molts denunciem. Retallar 2,5 miliards, és en la pràctica carregar-se-la. 

Qui a partir d'ara continui apostant per Espanya és que vol la pura i simple folcorització de Catalunya, la seva residualització i submissió a l'estat espanyol, lluny, molt lluny de la visió de l'Espanya plural i per descomptat, de la fantasia de l'Espanya federal. Ara ja no hi ha ni una sola excusa.