EL FRACÀS D'UNA ESTRATÈGIA, I ARA QUÈ?

L'enorme castanya que ahir Espanya va clavar als que encara  hi confien és antològica. El límit del dèficit s'ha situat a anys llum del que demanava el Govern Català, i ha demostrat clarament el fracàs d'una estratègia, la dels darrers mesos, de no elaboració els pressuposts, prorrogant-los a l'espera d'intentar convèncer Madrid, que calia arribar al més a prop possible del 2% o el 2.1%. Al final, 1,56% i a picar-te-la amb dues pedres. Fins i tot Montoro, és a dir, Rajoy, ha fet que la Sánchez Camacho sembli una independentista de pro, atès que havia reclamat un 1.7% o un 1.8%.  

Per acabar-ho d'arreglar s'exigirà per al 2014, un dèficit de l'1%, un objectiu fora de tot abast possible.

Però els espanyols mai defrauden. Sempre que poden fer mal, fan mal. És una constant històrica: si poden matar 2000, perquè matar-ne 1000? Aquesta gent practiquen des de sempre la por escència en els seus enemics.

Atès el rotund fracàs de l'estratègia negociadora del govern català, que a més a més, ha d'empassar-se el fet que Madrit faci un tracte especial a Extremadura, com diria el clàssic, què fer? O el no menys suat de "I ara què?"

Ara què, senyor Mas? Continuar amb la collonada dels percentatges? Que en la pràctica implica l'ofegament definitiu de l'autonomia, que converteix la Generalitat en un òrgan territorial prestador de serveis sota les ordres directes de Madrit, que dirà com, on i en què es gasten els seus raquítics pressupostos? Sense pressupostos propis no hi ha autonomia política. Punt. I Espanya està carregant-se, s'ha carregat ja, l'autonomia de Catalunya. I no prou satisfets amb això, avancen pel front constitucional, amb el nomenament d'un gran inquisidor al capdavant del Tribunal Constitucional, que serà l'encarregat de donar el tret de gràcia a tot plegat. 

I ara què, senyor Duran i Lleida i els seus 13 diputats al Parlament? Continuarà inasequible al desaliento amb la seva aposta per Espanya? Ara que fins i tot el propi senyor Roca, sembla haver dimitit d'aquesta tasca? 

Penso que ha arribat el moment que els autonomistes de bona fe, és a dir, els que encara es creien això d'Espanya, i que la cohabitació encara era possible, es plantin i diguin prou. Naturalment, els independentistes ja fa molt temps que ho hem fet, però encara quedava una part de la ciutadania que donava un marge a Espanya, a la tan suada Espanya plural, em refereixo, aquella que ha de fer compatible la identitat catalana, l'autogovern català i la pertanyença a Espanya. Això a hores d'ara, s'ha demostrat fals, tret que no es passi d'un pur folclorisme, és clar.

Penso també que els independentistes acomodaticis, aquells que estan de puta mare amb l'statu quo, actuïn ja d'una vegada amb visió d'estat, català, naturalment, i deixin de banda els seus interessos partidistes i fins i tot personals.

En la reunió del proper Consell de Govern, el dimarts que ve, o fins i tot abans, s'hauria d'anunciar que ERC entra al govern i que el proper mes de setembre hi ha eleccions plebiscitàries amb un únic punt: la convocatòria d'una consulta per la Independència, amb l'advertència que si es prohibeix les una o l'altra, l'actual Parlament procedirà a l'aprovació d'una declaració unilateral d'Independència i en reclamarà el reconeixement internacional.

Clar que la via més directa seria, aprovar la DUI ja, sense tants passos intermitjos, però, la imatge d'un govern prohibint la celebració d'unes eleccions o d'un referèndum, ben segur que donaria la volta al món i encara ens proporcionaria més aliats en l'escena internacional. Si a més a més, el President Mas acabés a la presó, això ja seria el súmmum!

Hem arribat al moment clau. Després de la castanya d'ahir, ja no es pot al.legar ignorància. Es vol buidar de contingut polític l'autonomia, tal i com ja fa anys que molts denunciem. Retallar 2,5 miliards, és en la pràctica carregar-se-la. 

Qui a partir d'ara continui apostant per Espanya és que vol la pura i simple folcorització de Catalunya, la seva residualització i submissió a l'estat espanyol, lluny, molt lluny de la visió de l'Espanya plural i per descomptat, de la fantasia de l'Espanya federal. Ara ja no hi ha ni una sola excusa. 

AMB ELS DEMÒCRATES ESPANYOLS NO N'HI HA PROU!*

A hores d'ara, a cap persona mínimament raonable, se li escapa que l'Estat espanyol en el seu conjunt, incloent-hi doncs, els dos principals partits, està en estat de guerra contra la transició a la independència impulsada pel President Mas. Els atacs són constants des de tots els fronts: el legal, el polític, el mediàtic, el digital, el psicològic, el financer, l'esportiu, el diplomàtic, etc.

Normalment, la resposta del govern català a aquests atacs, quan n'hi ha, perquè molt sovint no n'hi ha, és dins de l'aparell institucional espanyol, i es caracteritza per apel·lar al capteniment democràtic dels jutges o altres funcionaris corresponents. És a dir, se'ls vol tocar la fibra més íntimament democràtica. Òbviament, entre les autoritats espanyoles, segur que  n'hi ha de verament democràtiques, però permeteu-me que tingui els meus dubtes sobre si aquesta estratègia de sensibilització té uns rèdits suficients. Els demòcrates espanyols viuen en un entorn clarament hostil, viciat i mediàticament pudent, on corren sistemàticament el risc de ser considerats deslleials si no segueixen el discurs nacionalista d'esclafar la diferència, sobretot si aquesta és catalana. Exigir-los actituds heroiques, però quasi suïcides, penso que és exigir-los massa, i a més és un risc que els catalans no ens podem permetre. Per això, quan una via és poc prometedora, com en el muntanyisme, cal obrir-ne una altra. I aquesta altra és, naturalment, la via internacional, o exterior.

En aquest sentit, el govern català ha de sistemàticament impugnar els atacs espanyols en instàncies exteriors. I qui diu el govern català, diu també la resta d'institucions catalanes, des del Parlament, als Ajuntaments, els consells comarcals o les diputacions. També ho ha de fer la societat civil sobiranista, impulsant campanyes internacionals al respecte.

Un exemple recent seria el cas de les declaracions del Rodriguez Ibarra sobre el President Mas. Són unes declaracions clarament delictives des de tots els punts de vista. En aquest cas, la Generalitat ha de pressionar instàncies com les pròpies ambaixades d'Israel, Alemanya, Itàlia i fins i tot també Àustria pel cap baix. El govern d'Israel hauria de protestar per una banalització tan grollera de l'Holocaust. Alemanya, Itàlia i Àustria, perquè van patir enormement els règims nazi i feixista i no es poden permetre el luxe que hi hagi ni tan sols una ombra de dubte al respecte.

Naturalment, l'ideal fos que aquestes ambaixades, davant el despropòsit monumental que signifiquen aquestes declaracions, actuessin motu propio, però ja se sap que els diplomàtics, si ho poden evitar, sempre prefereixen nedar i guardar la roba. En canvi, una pressió per part de la Generalitat, els podria portar a reaccionar mínimament. I això sol ja seria un gran pas endavant. Com aquest exemple, n'hi hauria molts altres. Un altre cas, ha de ser denunciar el ministre Montoro per portar a terme una acció sistemàticament d'ofegament financer de la Generalitat, que provoca enormes danys al benestar dels ciutadans de Catalunya. Una acció que té una clara motivació política, i que ha de ser denunciada a escala internacional.

En definitiva, es tracta que la Generalitat no accepti jugar amb les regles del joc marcades per Espanya. Intentar que les institucions espanyoles ens treguin les castanyes del foc tot confiant en el bonisme democràtic d'una part dels funcionaris espanyols és una actitud benintencionada, però no deixa de ser un anar amb el lliri a la mà. Cal jugar més fort i cal cercar complicitats internacionals arreu del món. És imprescindible fer-ho per guanyar.

*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, 03.04.2013, tot i que es va enviar el 09.03)