A hores d'ara, a cap persona mínimament raonable, se li escapa que l'Estat espanyol en el seu conjunt, incloent-hi doncs, els dos principals partits, està en estat de guerra contra la transició a la independència impulsada pel President Mas. Els atacs són constants des de tots els fronts: el legal, el polític, el mediàtic, el digital, el psicològic, el financer, l'esportiu, el diplomàtic, etc.
Normalment, la resposta del govern català a aquests atacs, quan n'hi ha, perquè molt sovint no n'hi ha, és dins de l'aparell institucional espanyol, i es caracteritza per apel·lar al capteniment democràtic dels jutges o altres funcionaris corresponents. És a dir, se'ls vol tocar la fibra més íntimament democràtica. Òbviament, entre les autoritats espanyoles, segur que n'hi ha de verament democràtiques, però permeteu-me que tingui els meus dubtes sobre si aquesta estratègia de sensibilització té uns rèdits suficients. Els demòcrates espanyols viuen en un entorn clarament hostil, viciat i mediàticament pudent, on corren sistemàticament el risc de ser considerats deslleials si no segueixen el discurs nacionalista d'esclafar la diferència, sobretot si aquesta és catalana. Exigir-los actituds heroiques, però quasi suïcides, penso que és exigir-los massa, i a més és un risc que els catalans no ens podem permetre. Per això, quan una via és poc prometedora, com en el muntanyisme, cal obrir-ne una altra. I aquesta altra és, naturalment, la via internacional, o exterior.
En aquest sentit, el govern català ha de sistemàticament impugnar els atacs espanyols en instàncies exteriors. I qui diu el govern català, diu també la resta d'institucions catalanes, des del Parlament, als Ajuntaments, els consells comarcals o les diputacions. També ho ha de fer la societat civil sobiranista, impulsant campanyes internacionals al respecte.
Un exemple recent seria el cas de les declaracions del Rodriguez Ibarra sobre el President Mas. Són unes declaracions clarament delictives des de tots els punts de vista. En aquest cas, la Generalitat ha de pressionar instàncies com les pròpies ambaixades d'Israel, Alemanya, Itàlia i fins i tot també Àustria pel cap baix. El govern d'Israel hauria de protestar per una banalització tan grollera de l'Holocaust. Alemanya, Itàlia i Àustria, perquè van patir enormement els règims nazi i feixista i no es poden permetre el luxe que hi hagi ni tan sols una ombra de dubte al respecte.
Naturalment, l'ideal fos que aquestes ambaixades, davant el despropòsit monumental que signifiquen aquestes declaracions, actuessin motu propio, però ja se sap que els diplomàtics, si ho poden evitar, sempre prefereixen nedar i guardar la roba. En canvi, una pressió per part de la Generalitat, els podria portar a reaccionar mínimament. I això sol ja seria un gran pas endavant. Com aquest exemple, n'hi hauria molts altres. Un altre cas, ha de ser denunciar el ministre Montoro per portar a terme una acció sistemàticament d'ofegament financer de la Generalitat, que provoca enormes danys al benestar dels ciutadans de Catalunya. Una acció que té una clara motivació política, i que ha de ser denunciada a escala internacional.
En definitiva, es tracta que la Generalitat no accepti jugar amb les regles del joc marcades per Espanya. Intentar que les institucions espanyoles ens treguin les castanyes del foc tot confiant en el bonisme democràtic d'una part dels funcionaris espanyols és una actitud benintencionada, però no deixa de ser un anar amb el lliri a la mà. Cal jugar més fort i cal cercar complicitats internacionals arreu del món. És imprescindible fer-ho per guanyar.
*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, 03.04.2013, tot i que es va enviar el 09.03)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada