LLIURO UN EXEMPLAR "DEL SOFT AL HARD" A EN JORDI PUJOL

Aquest dissabte una sèrie de persones vam tenir el plaer de dinar amb En Jordi Pujol, i gaudir de les seves reflexions sobre el passat, el present i el futur -sí, el futur- durant més de tres hores. Molt interessant.

També vaig tenir l'oportunitat de lliurar-li, amb dedicatòria inclosa, un exemplar del meu darrer llibre Del Soft al Hard. Catalunya, la Independència i els Afers Exteriors.

UN DINAR PER REFLEXIONAR...

En un moment tan clau i esperançador, aquest darrer cap de setmana vaig assistir a un dinar amb l'ex-President Jordi Pujol. Va ser una oportunitat privilegiada per conèixer un dels protagonistes més importants de les darreres dècades a Catalunya. Em jugo un pèsol que no sabeu ni de qui, ni de què vam parlar...

N'APRENDREM MAI?

ARTICLE DE SUSO DEL TORO*

No enganyen a ningú, i que ningú es vulgui enganyar, tampoc. Un objectiu de la pràctica totalitat de les forces polítiques espanyoles de dins i de fora del Parlament espanyol és derrotar Catalunya. Negar-ho és part de la guerra política psicològica. No hi ha hagut diàleg democràtic i s'ha arribat aquí, i el que la societat catalana enfronta ara és la concepció de la política com una guerra per altres mitjans. Carl Schmitt va encaixar molt bé en la cultura política dominant a Espanya, el militarisme.

Carl Schmitt

La derrota de Catalunya es pretén per asfíxia i la durada del combat està calculada, menys d'un any. "D'aquí a un any les coses estaran més tranquil·les que avui", va dir fa uns dies el president del govern central referint-se a Catalunya. Naturalment, no indicava que hi hagi un diàleg o una negociació, es referia al fet que el procés polític català serà derrotat. Però aquesta victòria no seria possible per part d'un partit o un govern en solitari. És cert que el PP no té límits polítics, però les seves maniobres van acompanyades de la complicitat i la col·laboració de tot un bloc d'interessos.

Hem viscut un parell d'anys que, marcats pel procés català, la crisi econòmica i la successió a la Corona, han espantat els amos d'Espanya. Però han reaccionat, i s'ha forjat un gran pacte dels poders econòmics, l'Íbex i els dos grans partits estatals sobre alguns assumptes clau de l'Estat, i un d'ells, un pacte de ferro, és la derrota del catalanisme i de la demanda de sobirania àmpliament expressada per la societat catalana. Les altres forces polítiques comparteixen en un grau més o menys elevat aquesta posició i ningú se'n desmarcarà davant l'electorat espanyol, ningú.

¿A què es deu, si no a un pacte, que en el passat 'debat de la nació' tant el president del govern central com el portaveu de la seva lleial oposició ignoressin el conflicte polític entre Catalunya i Espanya? És el principal conflicte que afecta l'estructura de l'Estat. No s'explica merament per cautela davant l'electorat espanyol en vigílies electorals. Amagar un assumpte tan seriós per pur càlcul electoral indicaria una irresponsabilitat majúscula. Crec que és molt pitjor, les direccions dels dos partits estan d'acord que les demandes catalanes no han de sortir d'aquí, han de ser ofegades a Catalunya.

L'intent de Rodríguez Zapatero de renegociar l'encaix català dins de l'Estat va demostrar de manera clara que l'Estat no era de tots i va revelar qui el tenia en exclusiva i amb tot desvergonyiment. A aquest intent s'hi van oposar en un bloc compacte tant el PP com bona part del PSOE i tots els interessos econòmics, mediàtics i polítics madrilenys. El paper de les empreses de comunicació, molt concretament les madrilenyes, mereix un estudi i una denúncia davant la societat. Evidencien que el que s'enfronta no és una Espanya abstracta amb Catalunya, sinó un Madrid molt concret de poders que s'han apoderat de l'Estat.

En aquesta estratègia de destrucció de l'enemic s'han utilitzat i s'utilitzaran tots els mitjans de l'Estat, legals i il·legals. Una policia política secreta encarregada d'investigar i perseguir tant elements polítics com socials de la societat catalana, des d'artistes fins a futbolistes o polítics. Res del que passa és aleatori o innocent. El cas paradigmàtic és el de Jordi Pujol: les irregularitats i maniobres de la família eren conegudes pels governs fins que va interessar destapar-les. I qui les destapa és, precisament, un govern central erigit sobre la corrupció. Destapa el que hi havia, efectivament, però si no hi ha s'inventa, com li van fer a l'alcalde de Barcelona. Veurem el que treuen en les pròximes setmanes.

La utilització de la policia com a instrument d'una estratègia en la lluita política, de per si escandalós en una Europa que presumeix d'institucions democràtiques, va acompanyada de la utilització de la Justícia com una porra. "Ja tenim els vots per expulsar el jutge català", declara, referint-se al jutge Santiago Vidal, un artífex de majories als tribunals madrilenys. Pel que fa al Tribunal Constitucional, el PP ja el va prendre per assalt fa temps. Aquesta és la justícia espanyola, per si els catalans no ho tenien clar. En conjunt és evident que l'estat espanyol està actuant contra les institucions catalanes. Mai havia estat tan clara la ideologia de l'Estat.

El que poden esperar els catalans a Espanya no és cap secret, l'hi criden a veus: "No vull que a Andalusia se la mani des de Catalunya, no vull que mani un partit que es diu Ciutadans, que té un president que es diu Albert". Deu ser a això al que es refereix el senyor Francesc de Carreras quan nega l'existència del nacionalisme espanyol: deu voler dir que el que hi ha és xenofòbia pura. Encara que també hi ha polítics que es reconeixen amb naturalitat com a nacionalistes espanyols. "L'altre dia un independentista em va dir: és vostè un nacionalista espanyol. I jo li vaig respondre... Efectivament!". Són declaracions del candidat socialista a l'alcaldia de la capital d'Espanya, que continua: "En aquests moments el nostre país és una nació que volen dissoldre i aquesta dissolució mirarem d'evitar-la cada dia del nostre futur polític. Si per als antiespanyols Espanya és una nació en procés de dissolució, els prometo que la meva tasca política tractarà d'impedir-ho." No es tracta de ser de dretes o d'esquerres però tampoc de no ser ni de dretes ni d'esquerres, ja que un dirigent de Podem acaba de referir-se en la seva visita a Catalunya a Isabel i Fernando i als cinc segles de la unitat d'Espanya per explicar per què tampoc consentiran que els catalans decideixin el seu futur. Del que es tracta és de ser espanyolista. Que es preparin els "antiespanyols".

Amb escepticisme però amb la millor fe, va haver-hi persones, molt poques, que van intentar que aquesta Constitució, ara definitivament seva, permetés un reconeixement i acomodament de les nacions sense estat. Semblava que això era el menys costós i dolorós per a tots, però els últims cinc o sis anys han demostrat que és absolutament impossible. A hores d'ara són inversemblants les apel·lacions genèriques al federalisme i a una reforma vaga de la Constitució, però també és trist que les coses hagin arribat aquí com ho han fet, no és clar que Catalunya tingui la força per construir aquest estat propi. És evident per a qui no vol enganyar-se o enganyar que Madrid vol doblegar Catalunya. "Ríndanse" és la consigna, i per això crec que és un gran error lliurar-se a qui actua com un enemic. No hi va haver diàleg abans i no hi haurà pietat després. No hi haurà dignitat per al vençut.

La ciutadania catalana viu un tràngol i cada persona l'interioritza amb cert dramatisme, s'està dilucidant la sort d'un país i també es tenen en consideració els interessos i la sort particular de cadascú, però qui defensi que els partits estatals, del signe que siguin, reconeixeran Catalunya i els catalans hauria d'explicar en què es basa per defensar la rendició. I per fer-ho haurà de negar el que des de Madrid estan anunciant amb claredat.

Lliurar-se amb el carnet a la boca i els braços amunt no salvarà ningú en particular i afebleix la posició del conjunt del país. A Catalunya la volen derrotada. Davant d'un conflicte polític plantejat amb la lògica bèl·lica, com és aquest, hi ha tres sortides: guanya un, guanya un altre o es pacta armistici i es negocia. Rendir-se només és rendir-se, ser vençut. Cal tenir força tant per guanyar com per aconseguir un armistici. L'estat espanyol demostra que utilitza tota la força legal i il·legal, no li calen reforços. La societat catalana només té la seva ciutadania, i la necessita tota.

*(NOTA: Article penjat al diari Ara, 20.03.2015)

Comentari de graccus: Article genial, article que mai podrà escriure un periodista o un tertulià catalanet. Només el pot escriure algú que coneix els budells de l'espanyolisme. No he inclòs el títol, perquè no m'agrada gens ni mica. De la resta, tot és interessant, encara que l'autor fa trampa, quan deixa oberta la porta a un hipotètic armistici. Aquí, o s'està embarassada o no s'hi està. Punt. No hi ha terceres vies. O s'és un estat o no s'és un estat independent. A no ser que es refereixi al cas de Kosovo... On alguns estats el reconeixen i d'altres, cada cop menys, no. Però si fos això, em decepcionaria l'autor. Paradoxalment l'escepticisme de l'autor sobre la possibilitat que Catalunya se'n surti és molt ... espanyola. Els espanyols sempre han pensat dels catalans que som mesells i tous, i en el fons no ens prenen seriosament. Probablement no gosen ni imaginar una Espanya sense Catalunya, ja que en comptes de veure-ho com una oportunitat per a regenerar-se ho veuen com un cataclisme apocalíptic. 

Ara l'article és brutal. I diu obvietats i veritats com a punyalades. M'he permès la llibertat de posar en negreta les frases clau. I naturalment, les fotos les he posades per fer el post més digerible. Clau, la frase referida a Carl Schmitt, i la seva recepció a Espanya, és una constatació que sempre m'havia cridat l'atenció. Gran també la referència al sòmines aquest del Monedero i els seus cinc segles de vida en comú... jo és que amb aquesta suposada esquerra espanyola tan tronada, al.lucino.

15 ANYS SENSE EN CAPRI!

SENSE EN CAPRI, EN PUJOL NO S'HAGUÉS MENJAT UN QUICO!

NO ACONSEGUIREU QUE EM SOLIDARITZI AMB EN PUJOL*

Hi estic més que temptat. Hi ha dies que dic, cony doncs si és un evasor fiscal, segurament és per que ho pot fer. Quants que ho poden fer, ho fan, al capdavall? Suposo que si volessin, com els altres, no veuríem mai el sol…

Em refereixo, és clar, a la campanya d’odi desfermada contra Jordi Pujol i la seva família. Una campanya que l’agafa com a excusa. Però que va  molt més allà. Amb l’excusa del tema Pujol es passen tres, quatre o mitja dotzena de pobles… Però tranquils. No aconseguiran que em solidaritzi amb Pujol. Ni de conya. Pujol ja no és Catalunya. Pujol ara és, i em temo que ho serà per sempre més, Espanya. Mal que el pesi. Pujol és l’exemple fefaent que Espanya perdona la corrupció, el frau i la delinqüència. Però el que no perdona, mai, és la traïció. I Pujol els ha traït. O ells ho veuen així. I l’odi els surt per tot arreu. Com va dir el seu cunyat, en Cabana, el destrossaran.

Pujol és Espanya. És l’Espanya del Borbó. La de Suárez, la de González, i la d’Aznar, pel cap baix. Amb tots ells va pactar. Amb tots ells se’n va anar al llit, i s´ho va passar pipa. Ara, però, quan de forma inesperada ha canviat de tren, o així ho deixava entreveure, els espanyols han tirat de la manta. És així com es funciona en els estats colonials: si el capo indígena fa el milhomes i vol anar  més enllà, l’autoritat colonial li llegeix la cartilla i si s’escau ventila els seus drapets bruts, que, amb el pas dels anys ha anat acumulant en compensació pels seus serveis a l’Imperi. “Tu”, diuen els  espanyols, “mentre tinguis el galliner tranquil, tira milles, que nosaltres no en volem saber res”. Però és clar, els espanyols no són babaus i, per si de cas,van acumulant dossiers, perquè en el fons saben que el galliner s’acabarà descontrolant.

Fa un parell de dies, es va arribar a comparar Pujol amb Gaddafi i Mubàrak. Exacte: la mateixa col-i-flor sinó que era un bròquil. Ho va fer un periodista que va de progre i que respon al nom d’Ignacio Escolar. Jo pensava que després de la frase del Pedro Sanchez comparant l’independentisme amb la violència de gènere, cap altra manifestació  dels progres espanyols (perquè van de progres) la podia superar. Però vet aquí que el tal Escolar va i la supera.

Molt bé, nens, ja podeu dir totes les bajanades que vulgueu. Però penseu que, per molt que us esforceu, no aconseguireu que em solidaritzi amb en Pujol. Entre d’altres raons perquè ha estat el nou escenari polític el que n’ha motivat l’esclat del cas. I a aquest nou escenari molts hi hem contribuït, en major o menor mesura. I solidaritzar-se amb ell, encara  que a vegades em vinguin temptacions, fóra com llançar pedres a la teva pròpia teulada o, com es diu darrerament, fer-se un Froilan. I ja som massa grandets per fer aquests errors de passerell.

*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, 16.09.2014)

L'ESTAT ÉS AIXÒ, ZARZALEJOS!

José Antonio Zarzalejos, un periodista espanyol del qual ja em vaig ocupar en un post recent, va penjar un article ple d'odi i de revenja, que ha tingut un cert ressò. Anava directament, contra el senyor Jordi Pujol, i curiosament, el mateix dia el diari La Vanguardia, del qual és columnista, li regalava un semàfor verd. Un diari, per cert, que cada dia que passa, accentua més, sota la direcció del vigilant del ghetto conegut com a Màrius Carol, el seu plantejament espanyolista.

Zarzalejos, en el post referit, repeteixo, vessava odi i venjança contra Pujol. I li replicava, amb paraules que volien ser grandiloqüents, que la UDEF (és a dir la unitat policial encarregada d'investigar els delictes econòmics i financers) era "el Estado". Ignoro si quan va acabar de teclejar aquesta paraula va tenir una ejaculació sobtada... però des del meu particular punt de vista, em sembla que és altament probable que li passés. En fa tota la pinta. 

Un cop recompost, i espero que net i polit, va continuar escrivint, "España está débil y padece muchas patologías pero el Estado se defiende cuando percibe que está siendo atacado". Ahhh, aquest fragment de reconeixement que els espanyols estan patint m'encanta. 

Però com no podia ser altrament, fidel a la fatxenderia espanyola, no es va poder estar d'afegir la següent amenaça: "Si el Estado ha podido con Pujol, tanto podrá con otros". S'entèn, oi?

El que més m'interessa és aquesta percepció que els espanyols tenen del seu Estat com una força abstracta, que actua de forma contundent i contra el qual és impossible oposar-se. És exactament la mateixa percepció, i no és casualitat, que es trobava en aquella famosa declaració del llavors Ministre de l'Interior Espanyol, Pérez Rubalcaba, quan va militaritzar els controladors de vol, tot afirmant que "quien le echa un pulso al Estado pierde". Ignoro si també va orgasmar, en tot cas, sembla que cap dels periodistes presents ho va esmentar ...

Aquesta percepció de l'Estado com una quasi bé força sobrehumana, com un prodigi de la naturalesa que no pot ser derrotada, i que la seva voluntat és omnímode i incontestable, i per descomptat invencible, és falsa. 

Rere l'expressió rimbombante de "El Estado", i més concretament, rere la UDEF de marres, i deixant al marge càrrecs superiors, hi ha això:

En primer lloc, el Ministre de l'Interior espanyol, en Jorge Fernández Díaz. Àlies Pato. Màxim representant d'una de les famílies polítiques sorgides arran del franquisme a Catalunya. El seu pare va ser cap de la Guàrdia Urbana franquista. Persona, naturalment d'ideologia ultra, tant en la política, com en la religió, i que ha protagonitzat diferents episodis polèmics al llarg de la seva ja dilatada vida política. Als quals cal afegir, segons s´ha publicat en diversos mitjans de comunicació, en la seva vida privada, entre els quals hi hauria agressions a la seva dona. Home de la vella escola, darrerament no ha perdut l'ocasió de tornar a fer el ridícul, quan va afirmar que la Catalunya Independent serà un centre mundial de delinqüència, criminalitat, terrorisme i corrupció. La seva gestió davant del Ministeri s'està caracteritzant per un seguit d'escàndols i per les pugnes contínues amb algun subordinat seu, que li vol fer el llit, de manera que viu en una situació permanent d'incertesa i de percepció de perill real o suposat.

En segon lloc, trobem el Director General de la Policia, que és el cos del qual depèn la UDEF. Es tracta d'Ignacio Cosidó Rodríguez, i el podem qualificar com un element ascendent dels sectors més ultres del PP. Segons algunes fonts, és un home proper a Mayor Oreja, i que ja amb Aznar, havia ocupat càrrecs a la direcció de la Guàrdia Civil. Col.laborador habitual de la FAES, de Libertad Digital i del think tank, Grupo de Estudios Estratégicos (GEES). És un enemic aferrissat de Fernàndez Díaz, al qual considera massa tou, i les dissensions entre ambdós són múltiples i contínues. Cosidó, no és cap secret, vol subsituir Fernàndez en el Ministeri, i fa tot el possible per sortir a les fotos, i fins i tot aprofita la política de condecoracions per teixir complicitats amb els alts càrrecs policials, fet que posa dels nervis a Fernández.

Tres. El cap de la Comissaria General de la Policia Judicial (CGPJ), de la qual depèn la UDEF, és José Santiago Sánchez Aparicio, àlies Chati. Una navegació de dues hores per la xarxa, ha permès saber les següents informacions. Nomenat responsable de la CGPJ, el mes de juliol del 2013, se´l considera molt proper al PP, i segons alguns periodistes, el seu paper és el de controlar la informació que generen les brigades a les seves ordres i que van destinades als jutges de l'Audiència Nacional, sobretot en tot el que fa referència als casos de corrupció que afecten al PP (Gurtel, Bárcenas...). És  interessant assenyalar que, en tant que Llicenciat en Ciències de la Informació, se´l considera especialista en Intel.ligència Policial i en Anàlisi i Tractament de la Informació. Anteriorment va ser responsable, precisament, del GATI (Grupo de Análisis y Tratamiento de la Información). També va ocupar càrrecs de responsabilitat en la Unidad de Documentación de Españoles (és a dir, el DNI), i més darrerament en la de Formació i Perfeccionament. En totes dues destinacions ha rebut crítiques o s´ha vist implicat en episodis controvertits, com quan va ser interceptat portant milers de DNIs dins d'una maleta quan s'anava a entrevistar amb una empresa privada. Fins i tot se l´ha titllat com el pitjor cap de formació policial des de la 2a República, que ja és dir!!!

Quatre. Si no vaig errat, l'actual cap directe de la UDEF, és el comissari principal Manuel Vázquez López, que ja ho era quan es va difondre l'informe fals atribuït a la seva unitat durant les eleccions al Parlament de Catalunya del 2012. Tot i això, des de determinats sectors governamentals, se'l considera de poca confiança política, i han estat diverses les vegades que, en els darrers mesos, es donava per certa la seva substitució. És un especialista en temes de ciberdelinqüència, abans havia estat cap de la Brigada d'Investigació tecnològica (BIT). 

D'ell depenen les brigades d'investigació del Blanqueig de Capitals i Anticorrupció, de Delinqüència Econòmica i Financera, d'Investigació del Banc d'Espanya, entre d'altres. 

Com es pot veure, en definitiva, rere "El Estado", que fa trempar en Zarzalejos, hi ha persones amb noms i cognoms, que no tenen res de sobrenatural ni de màgic, sinó més aviat de bastant mundà, tirant cap a cutre.

I no vull acabar aquest post sense recordar la notícia de la qual ja em vaig fer ressò ahir, segons la qual, el CNI està investigant persones o organitzacions que, al seu torn, investiguen l'enriquiment personal de l'anterior cap de l´estat espanyol, i pare de l'actual, per cert, fet que no podem oblidar. No debades, ja es pot veure com la política comunicativa d'aquest últim és la d'aïllar al màxim la resta de la família... per raons ben comprensibles.  Dit això, repeteixo que aquesta notícia és ben significativa de com si fas bondat i ets una alta institución del Estado, no et busquen les pessigolles, encara que les tinguis.

És un exemple del que no farem, en la República Catalana, si realment volem ser un estat capdavanter. Qui la fa la paga. 

I és que Espanya, senyor Zarzalejos, si és exemple d'alguna cosa, sempre ho és en negatiu.

ENCARA NO HA DIMITIT PUJOL? ENCARA NO HA ESTAT CESSAT?

JA TRIGA (M'ha costat trobar aquesta foto!)

ARTUR MAS SEGUEIX TALLANT CAPS

Fa unes setmanes ja vaig penjar un post on em referia a Artur Mas com a king-slayer. I és que el seu camí cap al capdamunt de la política és farcit de cadàvers de tota mena i condició. Començant pel Josep Vilarasau, pels tots que es presentaren en algún moment com a possibles delfins o candidats a la successió de Jordi Pujol (els Cullell, Miró i Ardèvol, Pujals). El propi Roca (tot i que aquest, més aviat se'l va carregar en Pujol). Més endavant els Recoder, Triadú. I ara, en Duran i Lleida. I naturalment, el Borbó, que va abdicar per no haver de fer front a una tardor calenta encetada per la perseverança del nostre home de mantenir-se ferm en la convocatòria de la consulta.  

Des d'ahir sabem que hi ha un altre cap. Bé, de fet, dos. Els del Pujol, pare i fill. El passat i el que volia ser el futur, i que no ho serà. Déu n´hi do, l'escampall.

Des d'ahir sabem que hi ha un altre cap. Bé, de fet, dos. Els del Pujol, pare i fill. El passat i el que volia ser el futur, i que no ho serà. Déu n´hi do, l'escampall.

De la caiguda del Gran Ioda, però, cal fer-ne una lectura molt positiva. És la constatació que un gat vell com el Pujol, s'ensuma que ara va de veres, i que calia deixar llast, perquè cada dia que passava el risc era més gran. I és precisament aquest el detall significatiu. Durant quasi 34 anys Pujol s´ha sentit segur amb el seu secret, sabia que líntercanvi de favors (jo no parlo de tu si tu no parles de mi), el tenia protegit. En definitiva, l´statu quo de la transició el protegia.

Un escenari que ha canviat radicalment i que l´ha convençut de fer un pas endavant. No debades, la millor defensa és un bon atac, o, en altre cas, avançar-se a l'enemic. I Pujol si ho ha fet és perquè ha comprès que no podia cercar la complicitat d'en Mas. De manera que, l'escenari impulsat per l'actual President de la Generalitat, com també ha passat amb el Borbó i amb el Duran, ha estat determinant per la caiguda d'en Pujol. Un escenari, tot s´ha de dir, que incorpora elements tant al.lucinants com el de la CUP convertint-se en hooligans de l'Audiència Nacional, mentre que ERC pensa més en clau de partit, que de país.

Ahir, 25 de juliol, CDC va tancar una etapa iniciada el 1974, fa quaranta anys, i en va encetar una altra. Caldrà veure si aquesta nova etapa arriba a tots els capil.lars del territori, i provoca una neteja com déu mana. El nou número 2 de la formació ja ha suggerit que en Pujol es desvinculi del partit, és a dir que plegui com a President d´Honor, o com es digui el càrrec que ostenta encara en la formació. És de calaix. Una actitud que també s´hauria d'estendre a tots els privilegis que gaudeix com a expresident de la Generalitat. A tots. No n´ha de quedar ni un de viu.

Segur que molts catalans i catalanes se senten dolguts. Però jo penso que el que ha passat és una oportunitat. El bloc sobiranista s´ha desfet un pes mort, d'un llast, i ha donat exemple, cosa que el bloc espanyolista mai gosarà fer, ja que en els seus rengles, la corrupció, el nepotisme, el robatori, l'abús, no és l'excepció, és més aviat la norma, és allò que els defineix i els caracteritza, sense la qual no són res. Per això, els darrers esdeveniments els han posat més pressió. I això és un argument més, si cal, per fer el darrer esforç per aconseguir la independència.

ARTUR MAS, KING-SLAYER*

Poca gent ho reconeixerà, encara, fins i tot el propi afectat, atès que no l’interessa que se sàpiga. O l’interessa poc. Però Artur Mas, l’actual President de la Generalitat, s’està convertint en un autèntic matagegants, fins i tot ha arribat a la categoria de king-slayer, és a dir, assassí de rei, si se’m permet aquest manlleu de la famosa sèria Game of Thrones, que una servidora segueix en VO i per internet, els dimarts per la nit.

Abans de fer un breu repàs del body count, és a dir, del recompte de morts que ha deixat pel camí, vull recordar que molts analistes, entre els quals m’hi compto, blasmàvem en els inicis del seu lideratge, la seva manca d’èpica i de carisma. Òbviament, també el vam deixar a l’alçada del betum per l’anomenat Pacte de la Moncloa, del gener del 2006, que amb el pas del temps s’ha demostrat que va ser una jugada mestra de política maquiavèlica, que va dur directament Pasqual Maragall a la seva mort política. Tanmateix, els beneficis no els va cobrar fins quatre anys després, i encara força rebaixats.

Aquesta creu, però, la va compensar amb la cara del setembre del 2012, quan després de la gran manifestació de la Diada, va decidir posar-se al capdavant de la demanda d’una consulta per la Independència. Un fet mai vist, en els darrers trenta anys al nostre país, que un polític interpreti els anhels del poble, si se’m permet l’expressió nostrada, i els assumeixi com a propis.

Quant als cossos que ha deixat escampats al llarg d’aquests darrers anys, comencen a ser legió. Els primers van ser aquells que a cavall entre els darrers vuitanta i primers noranta, van sonar com a possibles delfins del propi Jordi Pujol. És ben cert, que en alguns casos, els propis perjudicats li van fer en gran part la feina, de manera, que quasi no es va haver ni d’arreglar el seu antològic tupé per desfer-se’n.

Em refereixo, òbviament a casos com en Josep Maria Cullell, en Josep Miró i Ardèvol o en Joan Maria Pujals, i, naturalment, el propi Miquel Roca. Després de trencar-se la cara a la Sibèria convergent, és a dir, l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona, va fer el salt a la política nacional catalana, i en tant que Conseller d’Economia i Finances, podem dir que va tenir el seu primer gran trofeu, mèrit 100% seu, no com els més amunt esmentats, quan va aconseguir el cap de la que probablement és la persona amb més poder de Catalunya. Em refereixo al President de la Caixa. I és que Mas va aconseguir fer dimitir el llavors totpoderós Josep Vilarasau. Un peça major i fet que va determinar que a partir de llavors l’entitat d’estalvis tingui en Mas, com a un enemic declarat, sobretot sota la presidència actual d’Isidre Fainé, I això, malgrat les aparences.

En els darrers anys, el pols ha estat amb en Duran i Lleida, l’home que aspirava rellevar, càndidament, Jordi Pujol. L’odi de Duran, com el de Fainé, cap en Mas és sense mesura. I, fins que la salut li va permetre, jo també hi afegiria en aquesta llista, en Pasqual Maragall. Un polític, amb aquests enemics, poc hagués durat, però vet aquí que en Mas, com sempre se n’ha ensortit, i aguanta a peu dret, talment com un almogàver, això sí, ben repentinat.

La penúltima i inesperada peça que ha capturat és, vés per on, Joan Carles de Borbó, el rei espanyol. Ja és públic i notori que aquest ha abdicat per no haver de fer front al 9N. I si el 9N és a hores d’ara a l’agenda política, és per la voluntat expressa d’Artur Mas, sense la qual, és una evidència, que ningú no en parlaria d’aquesta data. D’aquesta manera, Artur Mas s’ha convertit en l’assassi de reis, el king-slayer, una consideració que ja el fa entrar en la història per la porta gran.

Però la seva darrera víctima no ha estat aquesta. Cal afegir, encara, la dimissió no d’un rei, sinó més aviat d’un hòbit, em refereixo a la de Pere Navarro, una desgràcia d’home que ha estat entabanat com ha volgut pel propi Mas, fins a deixar-lo humiliat sistemàticament en els debats parlamentaris pel propi Artur Mas.

En definitiva, Mas, amb la pinta de pijo que té, i amb l’ambició que supura d’esdevenir com un Moisès per al poble català, que de vegades fa una mica riure, ha anat tallant caps i esquivant situacions complicades, de forma sàvia. I sap com recompensar i com penalitzar els seus amics i els seus adversaris respectivamnt.

Cal, doncs, no menysprear-lo. Ha demostrat que, quan l’interessa és sigilós i letal com una mala cosa. Ara esperem que també ho sigui per acabar el bròquil espanyol i assolir la Independència.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 12.06.2014)

ENDAVANT, CAP A LA INDEPENDÈNCIA!

Avui, en un acte envoltat d'una gran solemnitat i desenvolupat en un edici de l'Escola Industrial, la Torre del Rellotge, que per cert, desconeixia totalment, s'ha signat definitivament l'acord d'associació entre Reagrupament i Convergència Democràtica de Catalunya.

Com es pot veure en aquesta magnífica foto del company Josep Lluís Gonzàlez, l'escenari imposava i feia patxoca. Comencem a treballar bé les coses i a tenir sentit d'Estat, d'Estat Català, naturalment.

Naturalment, l'acte ha estat protagonitzat pels dos màxims dirigents de sengles organitzacions. El Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, i President de CDC, Artur Mas, i l'Honorable senyor i President de Reagrupament Independentista, Joan Carretero, acompanyats tots dos pels seus més estrets col.laboradors i militants i associats, respectivament,

Carretero i Mas, per aquest ordre, han pronunciat unes paraules, que han atret una més que nodrida representació dels mitjans de comunicació. 

En Carretero, ha promès una lleialtat indestructible a l'única persona que pot liderar el procés cap a la Independència, en les condicions actuals.

Per la seva banda, el President Mas, ha posat l'èmfasi en el compromís de la celebració de la consulta i ha alertat d'aquells que volen que tot plegat fracassi.

L'acte també ha comptat amb la presència del Molt Honarable senyor Jordi Pujol i Soley que fidel al seu estil personal, s'ha pres el seu temps per conèixer tots i cadascun dels membres de la delegació de Reagrupament, amb els quals ha encaixat i parlat un cop l'acte s'havia acabat.

En definitiva, un acte molt important, que pel seu impacte mediàtic, es pot ben bé dir, que ha reforçat la moral de molts catalans i catalanes, i que no tinc cap dubte que donarà una empenta al procés en marxa.

Avui, més que mai, endavant cap a la Independència!

PD. Més info a RCAT i CDC. Més fotos

LA DECREPITUD D'UN CADÀVER POLÍTIC*

La flor política d’en Duran i Lleida s’està marcint a marxes forçades. Ja a hores d’ara podem dir que és un veritable cadàver polític. Tot i això, encara està fent un darrer servei a Espanya. Ha esdevingut l’excusa perfecta per que no sigui possible la coalició independentista per a les eleccions europees. 

Segons una enquesta que no s’ha fet pública, si aquesta coalició s’hagués presentat, estava assegurat més d’un milió de vots. Un milió de vots a una sola candidatura catalana i en unes eleccions europees! Hauria estat brutal. Pero no ha estat suficient, toca’t els ous!Els espanyols deuen estar ben cofois que fins i tot en les escorrialles de la seva vida política, aquest agent encara els faci algun servei.

Duran ha anat perdent un a un tots els seus combats amb Artur Mas. El primer, naturalment, i el més punyent, el de la successió de Jordi Pujol. Estic segur que això el va colpir d’allò més. Després de no ser quantes legislatures havent-se d’empassar les humiliacions més salvatges que li provocava en Miquel Roca, i després dels lideratges passatgers d’en Joaquim Molins i del Xavier Trias al capdavant del grup parlamentari a Madrid, Duran es va consolidar en el càrrec i el va fer servir com a recurs principal per anar incrementant la seva influència política. Però van anar passant els anys, i finalment va haver de reconèixer la derrota davant de l’apparatxik convergent.

Ni tan sols tota l’ajuda proporcionada per La Vanguardia al llarg dels anys ha estat suficient per donar-li una empenta endavant. Poc a poc, el seu moment ha anat passant. I això que ha arribat a tocar la glòria amb els dits. Amb ell com a cap de llista a Madrid, CIU ha tingut alguns resultats notables, però la veritat és que ja fa molt temps que CDC ha Madrid no perd gaire el temps. Els seus diputats són més aviat de perfil baix, la qual cosa no vol dir que siguin mediocres, sinó que fan el que s’espera d’ells, i punt. En canvi, Duran no ha parat de jugar fort en la política espanyola i ha aconseguit ocupar la presidència de la Comissió d’Afers Exteriors que li dóna una gran visibilitat internacional… com a diputat espanyol. Fins i tot ha tingut la temptació de cortcircuitar el protagonisme internacional del President Mas, fins i tot recurrint a la vella tàctica d’obrir la boca i deixar-les anar grosses quan l’altre era de viatge pel món, per tal de robar-li protagonisme.

Encara que sembli agosarat, jo diria que l’inici mediàtic de la seva decrepitud polític s’inicia amb la famosa foto de l’Hotel Palace de Madrid, on apareix en una habitació mileurista (és a dir a mil euros la nit) llegint La Vanguardia) quan tot just començava la crisi econòmica dels darrers anys.

Ens els darrers temps, no para de rebre trompades. La dimissió del “seu” delegat a Madrid, la purga de la seva gent que controlava els afers exteriors de la Generalitat, la seva pròpia dimissió de la comissió bilateral, l’augment de la contestació interna dins d’Unió, reprimida, això sí amb mà de ferro. I la darrera humiliació, el vet al seu nen a les eleccions europees, el “pencaire” Sedó, que al final ha hagut de ser sacrificat per imperatiu de CDC.

Duran ja no pinta res, però com els que no volen marxar sense fer-ne alguna de grossa, encara pot descarregar alguna fuetada. De moment, ha aconseguit ser l’excusa per evitar la unió independentista,com ja he dit més amunt.Us enrecordeu la imatge patètica de la gran manifestació de l-11S del 2012, quan hi va assistir amb crosses, per no quedar penjat? Pocs dies després, naturalment, va gosar dir que no era per la Independència… I és que tants anys a Madrid, forgen una cara no dura, sinó duríssima.

*(NOTA: Post penjat al DGS el 05.03.2012)

"QUAN EL POBLE ELEGIRÀ", MÉS DE 37 ANYS DESPRÉS...

ARTICLE

En el marc d'una recerca acadèmica que estic portant a terme, m'he ensopegat amb aquesta article publicat el 7 de setembre del 1976, és a dir fa més de 37 anys. Naturalment, el primer que m'ha cridat l'atenció és el títol. "Roda el món, i torna al Born", he pensat. La peça va ser escrita pel patriota Manuel Cruells i Pifarré (1910-1988), un dels referents de la Catalunya Resistent, dels anys més durs del franquisme. Tant que fins i tot en una de les diverses vegades que el van detenir, aquest cop en la dècada dels cinquanta, li van prendre les seves dades físiques i psicològiques, com a cabecilla separatista. 

L'article en qüestió, s'escriu en un context molt diferent de l'actual, òbviament. Ens trobem quan encara no fa un any de la mort del Dictador, i en ple procés de reforma política, impulsada pel Suarez, a uns pocs mesos de la celebració del referèndum sobre aquesta reforma. I tot just a uns dies de la celebració del primer 11 de setembre postfranco, aquell on hi haurà unes 100.000 persones a Sant Boi, i on Jordi Carbonell pronuncià les mítiques paraules, premonitòries, "Que la prudència no ens faci traïdors!". 

L'article es va publicar en la mítica pàgina 3 del diari Avui, que era la pàgina d'Opinió, en la primera etapa del diari, llavors dirigit per Josep Faulí i Olivella. Curiosament, comparteix espai amb un altre article, en aquest cas escrit per Jordi Pujol, que porta per títol "L'Onze de setembre d'enguany".

Tanmateix, l'article de Cruells crida l'atenció pel fet que reflexiona sobre l'actitud dels polítics catalans d'aquell moment, que com és sabut, es va caracteritzar per intentar situar-se en el millor lloc per a primera cursa electoral que ja s'albirava, i que comportava el correlatiu abandonament de les instàncies unitàries, que com és ben sabut van morir d'abandonament per part de la majoria de partits.

I és aquí on veig un cert paral.lelisme, si voleu una mica forçat, entre llavors i ara. El 1976, hi havia un dubte sobre el futur de Catalunya en el nou escenari polític, podem dir que encara era tot possible, perquè el reformisme suarista encara no havia triomfat, de manera que el poble català semblava tenir el futur a les seves mans. Hi havia incertesa, hi havia risc, molt de risc, però encar"a no s'havia arribat al consens constitucional, tot i que ja s'intuïa la proximitat d'allò que Lluís Maria Xirinacs va anomenar, magistralment, La Traïció dels Líders. 

Més de 37 anys després, ens trobem en un escenari també ple d'incerteses, però on el poble català, després d'una experiència autonòmica decebedora que ens ha dut a una situació de crisi en quasi tots els sentits, ha dit que ja n'hi ha prou, i que cal fer un pas endavant. Que ja no ens alimenten ni les molles de l'autonomisme, ni la realitat virtual del federalisme, i que la independència és la via a seguir.

Fixem-nos, en aquest sentit, quina era l'opinió de Cruells a l'hora d'alertar a la classe política de llavors, i que, això és el que m'ha meravellat, podria ser d'aplicació al moment actual. A continuació assenyalaré potser alguns dels fragments més reveladors del text, segons el meu parer, tot i que es tracta d'una tasca difícil, perquè l'escrit, és tot ell interessant.

Diu Cruells, "El polític català no ha de tenir cap por de fer trancadissa, car només fent-la podrem aclarir tants anys de silenci". I afegeix, "I una política tímida i insegura és una política fracassada...". 

 Més endavant, "I si hi ha una política de joc brut per part d'uns, a ella s'ha d'atenir el polític que té ambició de dir alguna cosa. Si més no ha de tenir l'audàcia de dir-la a crits a l'opinió pública. El seu joc net ha de consistir, precisament, en aquesta acció d'assenyalar-la". 

I alerta respecte "Als falsos demòcrates que no els agraden gaire els vots i les urnes; per això voldrien inundar-les amb crits i gestos". 

Naturalment la cirereta de l'article és, tot sencer, el darrer paràgraf de l'article, que m'estalvio reproduir, perquè el podeu llegir directament.

És evident que la situació no és la mateixa, a nivell conjuntural. Però pel que fa a les actituds, als comportaments, als principis que ha d'adoptar "el polític català", és extraordinari el fet que sembla que es parli d'avui en dia. 

La més gran diferència, en aquest sentit és que llavors, no existia un element referencial, atès que el President Tarradellas, encara romania a l'exili. Llavors era quasi bé impossible o impensable adreçar-se-li. 

Més de trenta-set anys després, sortosament, en aquest sentit, la situació ha canviat radicalment. 

ELS HOOLIGANS DEL DURAN

O com el procés d'ensorrament de la federació comença a fer via

Estem assistint a l'ensorrament paral.lel de les dues forces polítiques que han monopolitzat el poder a la CAC els darrers trenta anys. Em refereixo, és clar, al PSC i a CiU. Sobre el PSC no cal dir res, perquè quant abans desapareguin, millor.

Centrem-nos, doncs, en el cas de CiU. El llast d'en Duran i Lleida pesa cada cop més, i ja es pot dir ben alt i ben fort que mantenir aquest individu dins de la federació és un acte de suicidi polític, com avui es constata arran del Baròmetre del CEO.

Fins ara, és cert, que UDC no ha gosat mai separar-se de CDC, perquè li ha donat una sobrerepresentació política extraordinària. Segurament UDC deu ser el partit que té una ràtio de militància:càrrec públic més baixa de tots els partits, de manera que la lleialtat dels militants està molt laboralment condicionada.

Ara, Duran, després de fer tot el possible per enfonsar en Mas, s'està desmelenant -perdoneu per l'acudit fàcil- i ja fins i tot insinua que vol assumir el càrrec de presidenciable, si l'altre no continua. En una paraula, l'està matant políticament.

Però si hi ha una cosa dura en la política catalana, aquesta és Convergència Democràtica de Catalunya. Potser aquesta és l'herència més definitiva del seu fundador, Jordi Pujol. I CDC, els seus homes i dones de base, no estan per punyetes. N'estan fins al capdamunt d'en Duran, el voldrien mort i enterrat.

En Duran això ho sap, i per això, davant l'eventualitat d'un trencament amb CDC, i després d'haver-se desfet del sector sobiranista, i haver aconseguit que en Vila d'Abadal marxés del partit, ara comença a preparar un escenari post-CiU.

En aquest sentit, l'ingrés de gent procedent de la plataforma Sentit Comú, autèntics hooligans del duranisme, només es pot interpretar com un pas cap a reforçament de l'espanyolisme i un allunyament definitiu de qualsevol veleïtat favorable a la Independència.

Fins i tot diria que en Duran s'està treballant el lideratge del futur Bloc del No, en el cas d'una consulta per la Independència. Un bloc que comptaria, naturalment amb la col.laboració entusiasta de La Vanguardia i amb El Periódico de Catalunya, el braç mediàtic del CNI a casa nostra.

Això suposaria el desmantellament total de CiU, que caldria repensar-se de nou. CDC, internament potser tindria també fuites, sobretot del sector negocis, però s'obriria  un nou escenari on destacats líders independentistes podrien jugar un paper referent en una formació compromesa amb la construcció d'un estat propi, membre de la Unió Europea, i que trenqués definitivament amb el llast espanyol.