QUAN FERNÀNDEZ DÍAZ ESMENTA GOEBBELS...

... Sap realment d'allò que parla!

L'ENDEMÀ DE LES AMENACES... DOS "INCIDENTS"

Hauríem de fer per manera que no ens tractessin d'imbècils. Com ja va dir en Joan Sales, no hem de deixar de ser catalans, hem de deixar de ser imbècils...

L'endemà mateix de les amenaces de l'ultra Fernandez Díaz, que com recordareu va dir que la denúncia pública dels Mossos d'Esquadra sobre la connivència entre la policia espanyola amb el terrorisme integrista (i recordo que un dels detinguts clau és un ultra que havia participat en el 12-O a Barcelona),  "tindria conseqüències", l'endemà mateix, repeteixo, succeeixen dos incidents on candidatures espanyolistes es fan les víctimes. Totes dues més que sospitoses i produïdes en circumstàncies prou estranyes.

Ambdós incidents fan un tuf de vella escola que tomba d'esquena. Suposats agressors que no se saben ben bé qui són i d'on surten victimitzen els pobres espanyolets que de seguida presenten denúncia davant la policia i obtenen un ressò mediàtic colossal. Ufff, molt vist, massa vist, sobretot si ho comparem quan les agressions van en sentit invers. Llavors l'actuació de la justícia sovint no existeix o és lenta, i naturalment, el ressò mediàtic és infinitament menor.

Ras i curt, Sr. Fernandez Díaz, vostè vol aprofitar aquests incidents i d'altres que passaran en els propers dies, em jugo un pèsol, per estendre la brama que a Catalunya no hi ha llibertat d'expressió i que es persegueix els espanyolistes. Naturalment el responsable d'aquesta situació, argumentarà, són els Mossos d'Esquadra, que no actuen professionalment, sinó que són una policia política, etc., etc. 

El següent pas, serà exigir o bé una retallada de competències, o bé un nou desplegament de policies espanyols, o bé, ras i curt, posar els Mossos sota el Comandament del govern espanyol, a través de la Delegada del Govern o així. En tot cas, l'objectiu és sembrar la desconfiança envers els Mossos, una mesura, per cert, que ja ha provocat que dos agents del cos fossin morts en acte de servei, fa uns mesos, com ja es va denunciar des d'aquest bloc en el seu moment.

La millor manera de tallar aquesta campanya espanyolista és fer dels municipis catalans, de tots i cadascun d'ells, una autèntica fortalesa a favor de la Independència i contra l'espanyolisme embogit que intenta fer saltar la democràcia catalana. És una tasca que hem de fer possible en els dies que queda de campanya. 

L'ESTAT ÉS AIXÒ, ZARZALEJOS!

José Antonio Zarzalejos, un periodista espanyol del qual ja em vaig ocupar en un post recent, va penjar un article ple d'odi i de revenja, que ha tingut un cert ressò. Anava directament, contra el senyor Jordi Pujol, i curiosament, el mateix dia el diari La Vanguardia, del qual és columnista, li regalava un semàfor verd. Un diari, per cert, que cada dia que passa, accentua més, sota la direcció del vigilant del ghetto conegut com a Màrius Carol, el seu plantejament espanyolista.

Zarzalejos, en el post referit, repeteixo, vessava odi i venjança contra Pujol. I li replicava, amb paraules que volien ser grandiloqüents, que la UDEF (és a dir la unitat policial encarregada d'investigar els delictes econòmics i financers) era "el Estado". Ignoro si quan va acabar de teclejar aquesta paraula va tenir una ejaculació sobtada... però des del meu particular punt de vista, em sembla que és altament probable que li passés. En fa tota la pinta. 

Un cop recompost, i espero que net i polit, va continuar escrivint, "España está débil y padece muchas patologías pero el Estado se defiende cuando percibe que está siendo atacado". Ahhh, aquest fragment de reconeixement que els espanyols estan patint m'encanta. 

Però com no podia ser altrament, fidel a la fatxenderia espanyola, no es va poder estar d'afegir la següent amenaça: "Si el Estado ha podido con Pujol, tanto podrá con otros". S'entèn, oi?

El que més m'interessa és aquesta percepció que els espanyols tenen del seu Estat com una força abstracta, que actua de forma contundent i contra el qual és impossible oposar-se. És exactament la mateixa percepció, i no és casualitat, que es trobava en aquella famosa declaració del llavors Ministre de l'Interior Espanyol, Pérez Rubalcaba, quan va militaritzar els controladors de vol, tot afirmant que "quien le echa un pulso al Estado pierde". Ignoro si també va orgasmar, en tot cas, sembla que cap dels periodistes presents ho va esmentar ...

Aquesta percepció de l'Estado com una quasi bé força sobrehumana, com un prodigi de la naturalesa que no pot ser derrotada, i que la seva voluntat és omnímode i incontestable, i per descomptat invencible, és falsa. 

Rere l'expressió rimbombante de "El Estado", i més concretament, rere la UDEF de marres, i deixant al marge càrrecs superiors, hi ha això:

En primer lloc, el Ministre de l'Interior espanyol, en Jorge Fernández Díaz. Àlies Pato. Màxim representant d'una de les famílies polítiques sorgides arran del franquisme a Catalunya. El seu pare va ser cap de la Guàrdia Urbana franquista. Persona, naturalment d'ideologia ultra, tant en la política, com en la religió, i que ha protagonitzat diferents episodis polèmics al llarg de la seva ja dilatada vida política. Als quals cal afegir, segons s´ha publicat en diversos mitjans de comunicació, en la seva vida privada, entre els quals hi hauria agressions a la seva dona. Home de la vella escola, darrerament no ha perdut l'ocasió de tornar a fer el ridícul, quan va afirmar que la Catalunya Independent serà un centre mundial de delinqüència, criminalitat, terrorisme i corrupció. La seva gestió davant del Ministeri s'està caracteritzant per un seguit d'escàndols i per les pugnes contínues amb algun subordinat seu, que li vol fer el llit, de manera que viu en una situació permanent d'incertesa i de percepció de perill real o suposat.

En segon lloc, trobem el Director General de la Policia, que és el cos del qual depèn la UDEF. Es tracta d'Ignacio Cosidó Rodríguez, i el podem qualificar com un element ascendent dels sectors més ultres del PP. Segons algunes fonts, és un home proper a Mayor Oreja, i que ja amb Aznar, havia ocupat càrrecs a la direcció de la Guàrdia Civil. Col.laborador habitual de la FAES, de Libertad Digital i del think tank, Grupo de Estudios Estratégicos (GEES). És un enemic aferrissat de Fernàndez Díaz, al qual considera massa tou, i les dissensions entre ambdós són múltiples i contínues. Cosidó, no és cap secret, vol subsituir Fernàndez en el Ministeri, i fa tot el possible per sortir a les fotos, i fins i tot aprofita la política de condecoracions per teixir complicitats amb els alts càrrecs policials, fet que posa dels nervis a Fernández.

Tres. El cap de la Comissaria General de la Policia Judicial (CGPJ), de la qual depèn la UDEF, és José Santiago Sánchez Aparicio, àlies Chati. Una navegació de dues hores per la xarxa, ha permès saber les següents informacions. Nomenat responsable de la CGPJ, el mes de juliol del 2013, se´l considera molt proper al PP, i segons alguns periodistes, el seu paper és el de controlar la informació que generen les brigades a les seves ordres i que van destinades als jutges de l'Audiència Nacional, sobretot en tot el que fa referència als casos de corrupció que afecten al PP (Gurtel, Bárcenas...). És  interessant assenyalar que, en tant que Llicenciat en Ciències de la Informació, se´l considera especialista en Intel.ligència Policial i en Anàlisi i Tractament de la Informació. Anteriorment va ser responsable, precisament, del GATI (Grupo de Análisis y Tratamiento de la Información). També va ocupar càrrecs de responsabilitat en la Unidad de Documentación de Españoles (és a dir, el DNI), i més darrerament en la de Formació i Perfeccionament. En totes dues destinacions ha rebut crítiques o s´ha vist implicat en episodis controvertits, com quan va ser interceptat portant milers de DNIs dins d'una maleta quan s'anava a entrevistar amb una empresa privada. Fins i tot se l´ha titllat com el pitjor cap de formació policial des de la 2a República, que ja és dir!!!

Quatre. Si no vaig errat, l'actual cap directe de la UDEF, és el comissari principal Manuel Vázquez López, que ja ho era quan es va difondre l'informe fals atribuït a la seva unitat durant les eleccions al Parlament de Catalunya del 2012. Tot i això, des de determinats sectors governamentals, se'l considera de poca confiança política, i han estat diverses les vegades que, en els darrers mesos, es donava per certa la seva substitució. És un especialista en temes de ciberdelinqüència, abans havia estat cap de la Brigada d'Investigació tecnològica (BIT). 

D'ell depenen les brigades d'investigació del Blanqueig de Capitals i Anticorrupció, de Delinqüència Econòmica i Financera, d'Investigació del Banc d'Espanya, entre d'altres. 

Com es pot veure, en definitiva, rere "El Estado", que fa trempar en Zarzalejos, hi ha persones amb noms i cognoms, que no tenen res de sobrenatural ni de màgic, sinó més aviat de bastant mundà, tirant cap a cutre.

I no vull acabar aquest post sense recordar la notícia de la qual ja em vaig fer ressò ahir, segons la qual, el CNI està investigant persones o organitzacions que, al seu torn, investiguen l'enriquiment personal de l'anterior cap de l´estat espanyol, i pare de l'actual, per cert, fet que no podem oblidar. No debades, ja es pot veure com la política comunicativa d'aquest últim és la d'aïllar al màxim la resta de la família... per raons ben comprensibles.  Dit això, repeteixo que aquesta notícia és ben significativa de com si fas bondat i ets una alta institución del Estado, no et busquen les pessigolles, encara que les tinguis.

És un exemple del que no farem, en la República Catalana, si realment volem ser un estat capdavanter. Qui la fa la paga. 

I és que Espanya, senyor Zarzalejos, si és exemple d'alguna cosa, sempre ho és en negatiu.

FERNANDEZ DIAZ, ESPERANÇA DE FATXANET

Ahir els dos principals diaris de Barcelona, La Vanguardia i El Periódico de Catalunya, felicitaven amb semàfors verds i estrelletes, aquest fatxa que exerceix de Ministre de l'Interior, fill del sots-inspector en cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona, en ple franquisme, que respon al nom de Jordi Fernàndez Díaz.

El motiu de la felicitació, era suposadament el de la reducció de la mortalitat viària. Però, és clar, a aquestes alçades, tots ja ens afaitem, i a ningú no se li escapa la doble lectura d'aquesta coincidència. 

Precisament, el mateix dia, l'interessat feia unes declaracions de tall profundament aznarista, en la línia que abans de fracturar-se Espanya, es fracturaria la societat catalana. Clavat. Estratègia ètnica, de crear una suposada guerra civil catalana, davant la qual el govern de Madrid haurà d'actuar com a pacificador i de passada, anul.lar o disminuir les competències de la Generalitat -els Mossos, segur.

Que les dues capçaleres de premsa -per sort hi ha més canals de comunicació- coincideixin en elogiar un individu que va gosar posar en un mateix nivell una agressió a persones físiques que la crema d'una bandera, és altament simptomàtic.

El que podríem anomenar complex Fatxanet, compost per tota la faramalla de tertulians i mitjans de l'odi que intenten impedir la independència de Catalunya per totes les vies possibles, compta ara amb aquests dos elements més. 

Un complex que, per altra banda, elogiant Fernàndez Díaz, està dirigint un altre missatge, que és el que cal arraconar definitivament l'agent Sànchez Camacho com a líder del PPC -pesta porcina clàssica, en diuen. Una agent que ja està més que cremada per tot l'afer Método 3 (cliqueu aquí si voleu escoltar, sencera, la famosa gravació amb la tal Vicki).

En definitiva, tot plegat no deixa de ser una prova de com de desesperat estan els espanyolistes a l'inici del 2014, que veuen que la transició cap a la Independència continua la seva marxa ferma. 

L'acord sobre la data i la pregunta els ha fet mal. I la campanya d'internacionalització que s'està portant a terme, encara més. Estan desesperats i plens d'odi i de ràbia. No podran aguantar fins al 9 de novembre amb aquesta actitud de tancament. Més d'hora que tard, hauran de cedir, i si no ho fan de grat, ho faran pressionats per la UE o pel sun sun corda. 

La camama aquesta que és un "afer intern" espanyol s'ha d'acabar. Millor dit, nosaltres, els catalans, l'hem de liquidar el més aviat possible. Hem de fer avinent que és un afer europeu,  tot i que ells ja ho saben perfectament, però intenten dissimular, perquè segur que tenen una mandra enorme d'haver d'aguantar les fatxenderies dels espanyols, dels quals ja n'estan fins al capdamunt.

Però nosaltres ens hi juguem el present i el futur, i no pararem fins aconseguir acabar la feina d'una punyetera vegada. Que falta poc, però encara falta.

LA INQUISICIÓ ECSPANYOLA ATACA DE NOU

Amb l'expulsió de Noureddinne Ziani per la via ràpida, podem dir que l'ofensiva ecspanyola contra el dret a decidir s'ha convertit en una croada de la Inquisició ecspanyola en ple segle XXI. Penso que Europa hauria d'agafar cartes en aquest assumpte, i no amagar-se en el fàcil i còmode recurs de dir que és un afer privat ecspanyol. Recomanaria als eurodiputats catalans, que per altra banda, estan fent una feina excel.lent, que facin encara més per fer veure als seus col.legues que aquí estan passant coses que en qualsevol altre país serien titllades de marcianes, i que Europa ha de posar ordre per a preservar els valors fonamentals sobre els quals es construeix la unitat política. Fem-ne un recompte.

El mes de març, l'assetjament al qual va ser sotmès el llavors fiscal general de Catalunya, Martin Rodríguez Sol, per part del seu superior jeràrquic i de tota la caverna mediàtica i els partits polítics ecspanyols, el va portar a presentar la seva dimissió. Ho va fer avançant-se a la seva més que cantada destitució pel delicte d'opinar que el poble català tenia el dret a decidir sobre el seu futur. Només per dir això, va començar a rebre atacs per totes bandes i particularment des del Ministeri de Justícia, encapçalat pel gran inquisidor Alberto Ruiz Gallardón. Remarco que el fiscal no es va pronunciar en cap moment en el sentit del vot, sinó es declarà partidari de la possibilitat de votar o decidir. Realment al.lucinant.

El mes d'abril, el gran inquisidor José Ignació Wert, va vetar la renovació de la professora Clara Ponsatí, a la Càtedra Príncep d'Astúries de la Universitat de Georgetown, en represàlia per la participació de l'acadèmica en un vídeo que propugnava la Independència. La decisió no es basava en qüestions docents, atès que la professora Ponsatí era molt ben valorada en aquest aspecte, sinó únicament i exclusiva en arguments estrictament polítics. En aquest sentit, un altre gran inquisidor, José Manuel Garcia Margalló va confirmar que els motius de la destitució en la pràctica de la professora era per motius estrictament polítics.

I ara, en el mes de maig, hem assistit a la detenció i expulsió express del membre de l'associació Nous Catalans, Noureddinne Ziani, ordenada pel gran inquisidor Jordi Fernàndez Díaz, Ministre de l'interior ecspanyol. Una decisió que de lluny és la de més càrrega política: Ziani és un natural marroquí que feia anys que residia a Catalunya i treballava per la integració dels marroquins a la societat catalana i també pel dret a decidir dels catalans. Proper a Convergència, els ecspanyols l'acusaven de ser un militant salafista. Concretament ho feia el CNI, sota la dependència política de la gran inquisidora Soraya Sáenz de Santamaria, argumentaven que era un perill per a la seguretat nazional ecspanyola. De fet, aquest moviment coincideix amb la campanya permanent que la dreta extrema (FAES) i l'extrema dreta (Alianza Nacional, Espanya 2000, etc) ecspanyoles, d'associar la independència de Catalunya amb el fonamentalisme islàmic yihaddista, per tal d'impedir que els Estats Units i la Unió Europea, particularment, hi simpatitzin. Per altra banda, l'expulsió de Ziani és un avís per a navegants a tots aquells nous catalans que simpatitzin amb la causa independentista. L'objectiu és aterrir-los i impedir que s'hi pronuncïin a favor.

Last but not least, el sorollós silenci de l'esquerra multiculti, superguai i alternativa al cas Ziani, ha estat de manual. Aquesta gentola que suposadament sempre diu defensar els drets dels immigrants, han callat com a morts davant la detenció i expulsió d'aquest activista. D'aquesta manera han perdut tota la legitimitat que suposadament tenien. Ells només es mouen per aquells que consideren de la seva corda: pur i dur sectarisme, això sí, d'esquerra superguai.

Però tornant als inquisidors. Hem vist que en tres mesos, tres represaliats polítics. I això només és el començament! Una raó de més per escurçar el màxim possible el procés de transició nacional. Millor tenir-lo enllestit el més aviat possible per impedir només atzagaiades inquisitorials. 

Hem d'aconseguir la victòria i la llibertat el més aviat possible!