Clara Ponsatí: “Ho sento, a mi no em tornaran a enredar”

Entrevista a l'eurodiputada, que parla per primera vegada sobre l'amnistia i es mostra molt crítica amb la negociació de Junts amb el PSOE

02.10.2023 - 21:40

Josep Casulleras Nualart

Ens trobem amb Clara Ponsatí a Barcelona. Ara que ja no és exiliada i que ja no té cap ordre de detenció vigent, pendent de judici per desobediència al Suprem, hi passa una bona part dels dies, en un anar i venir entre Brussel·les, Estrasburg i el Principat. El seu retorn a casa ha coincidit amb un allunyament de la seva estratègia política i la dels seus companys d’exili. Ho va escenificar al juliol arran de la sentència del TGUE sobre la seva immunitat, i ara el començament de la negociació amb el PSOE arran dels resultats del 23-J, que converteixen Junts en força decisiva, fa que ja els separi gairebé un abisme. En parlem en aquesta entrevista, en què parla per primera vegada de la possibilitat d’una amnistia, com veu la negociació, què li cal, a l’independentisme, i si hi ha espai per a més projectes polítics.

—Com és la vida de Clara Ponsatí després de l’exili?

—Encara no he arribat a una organització estable de la meva vida. Passo un parell de setmanes, més o menys, a Brussel·les, una a Estrasburg, i la resta del temps a Barcelona, bàsicament. També tinc un espai a Perpinyà, i l’he fet servir molt durant l’estiu, però ara que ja ha començat el curs sóc més a Barcelona.

—I mentalment com ho viviu? És un canvi important.

—Hi ha una qüestió, diguem-ne, pràctica, que és que tenir tantes bases és molt confós. D’ençà que va començar el setembre, he fet una vida més regular a Barcelona, i això em permet de parlar amb més gent. I és cert que poder parlar de tu a tu fa una diferència. Aquest és el gran canvi, a més de la situació política, que ha fet canvis rellevants, i això també afecta la meva vida.

—Just hem passat un altre aniversari del Primer d’Octubre. Què en queda?

—Què en queda? [Rumia, fa una pausa llarga.] En queda l’obligació política i històrica. Però com que han passat sis anys sense que aquesta obligació tingués conseqüències en la vida política pràctica, hi ha el risc que passi a ser només un símbol, una memòria. L’èxit d’aquella jornada no va anar seguit de les conseqüències polítiques a les quals s’havia compromès el Parlament de Catalunya i el govern, i després les coses han anat com han anat, i em fa patir una mica que, un aniversari rere un altre, allò que és una obligació es converteixi simplement en una commemoració.

—I vau tenir aquesta sensació, diumenge, amb el discurs del president Puigdemont i amb la concentració que es va fer?

—L’acte l’hem d’entendre en el context polític de les negociacions de Junts amb Sánchez. L’acte no era de Junts, estava significat com un acte més transversal i hi van participar més entitats, però és inevitable d’interpretar allò que hi va passar i allò que s’hi va dir i el públic que s’hi va aplegar com a eines directes o indirectes d’aquest procés de negociació.

—Per què ho dieu? Per les paraules de Puigdemont?

—He escoltat amb detall el discurs i té uns nivells que s’han d’interpretar. Mentre el discurs del dia 5 de setembre [de Puigdemont a Brussel·les] és ben clar, té molta retòrica i té una part d’èpica històrica per a fer passar tota la resta, el discurs de diumenge jo no el vaig acabar d’entendre, sincerament, no sé bé què ens deia. El president Puigdemont mesura molt bé les seves paraules i les seves intervencions públiques, i en el context de l’acte de commemoració del Primer d’Octubre parla d’una manera, i quan ho fa per a l’audiència internacional i espanyola, d’una altra. Evidentment, el 5 de setembre va ser un dia políticament molt més important, perquè es van anunciar canvis d’agenda i es van comunicar amb molta efectivitat.

—Què us va semblar aquell discurs i les condicions que va posar a Sánchez?

—El resultat de les eleccions va ser una sorpresa per a tothom, també per a Sánchez i per a Junts, i arran d’això hi ha hagut una obertura, un procés de negociació que semblava que no seria possible el dia abans de les eleccions. Junts va fer un discurs en la campanya electoral…

—Per les línies vermelles que fixaven?

—Sí, ells van fer un discurs dient, no investirem ningú, anem al parlament espanyol a blocar Espanya. I en el moment en què es posa sobre la taula que l’amnistia és una possibilitat, s’hi ha de reaccionar. I hi havia una possible reacció, que era dir “no ens interessa l’amnistia i seguim el mateix rumb que havíem marcat durant la campanya electoral”. O no. Hi ha una oferta d’amnistia –que no ha estat explícita, si més no per part del PSOE– i hi han reaccionat amb el discurs del president Puigdemont, que estava molt ben calculat. Tot el que li demana, Pedro Sánchez ho pot fer sense violentar res del seu marc polític, mediàtic i legal.

—Fins i tot l’exigència d’un mediador internacional?

—Jo crec que podria, però és cert que la part difícil quan un accepta que hi ha d’haver una mediació és posar-se d’acord sobre qui ha de fer-la. I acceptar que aquest mediador hagi de ser un agent internacional, i aquí realment estic convençuda que Sánchez té un problema molt gros. Ja ho veurem, no anticipo res.

—Parleu d’un canvi d’agenda de Junts i Puigdemont?

—Crec que hi ha un canvi de discurs.

—Perquè no hi ha l’exigència prèvia d’un referèndum?

—És que, fins ara, Junts i el president Puigdemont tampoc no havien parlat gaire de fer un altre referèndum, no? Potser n’havien parlat una mica, però molt poquet. Sempre havien fet el discurs que el referèndum ja s’havia fet…

—Però sí que havien dit que l’únic referèndum que podria substituir el Primer d’Octubre seria un altre referèndum pactat amb l’estat espanyol i amb reconeixement internacional.

—Exacte, però no havien posat sobre la taula que això fos una cosa que s’hagués de negociar en el moment polític present. De fet, no havien posat sobre la taula que s’hagués de fer política negociant amb les autoritats i els partits polítics espanyols. Per tant, això sí que és un canvi molt important i en el moment que s’hi posen calculen bé fins on poden intentar de fer moure el PSOE. Ja ho veurem.

—Què hauria hagut de fer Junts en aquesta posició aritmèticament tan important que li van donar les eleccions espanyoles? Mirar de provocar canvis reals per primera vegada en uns quants anys fent ús d’aquesta força negociadora o negar-s’hi?

—No és la meva feina d’aconsellar Junts. Atesa la diversitat que es pot endevinar dins el partit, el president Puigdemont ha fet tant com ha pogut per mantenir la cohesió dins aquest partit. I és un discurs que tant li serveix per arribar a algun acord i dir “veieu com amb aquest acord ara sí que hem aconseguit coses que aquests d’Esquerra no aconsegueixen?”, com per anar a les eleccions dient que ell ho ha intentat però que no se n’ha sortit.

“Crec fermament que l'independentisme no està encara en condicions de negociar amb Espanya”

—Que no han acceptat qualsevol cosa?

—Exacte, que no ens hem rebaixat ni hem acceptat qualsevol cosa. El discurs estava ben calculat. I té l’efecte cohesionador dins aquest partit, on segurament conviuen persones que es creien amb molta fermesa el discurs que feien electoralment amb unes altres persones segurament no es creien aquest discurs però ja els anava bé que el fessin perquè era la manera de competir electoralment amb Esquerra en aquell moment.

—I vós com ho veieu?

—Crec fermament que l’independentisme encara no està en condicions de negociar amb Espanya.

—Per què no?

—Perquè qualsevol negociació que es faci ara serà una negociació per a tornar-nos a capturar dins la política espanyola –de fet, ja hi hem tornat abans que no acabi la negociació–, i això no fa avançar l’independentisme. Però ja entenc que és difícil de demostrar una tesi o una altra segons la qual això els debilita, el fet d’aconseguir una amnistia i que es comprometin a negociar algunes coses sobre l’autodeterminació, o aconseguir que això es faci per mitjans de negociació fora del control de l’estat espanyol, que això potencialment ens pot fer avançar. És molt difícil de mesurar. L’experiència que tenim dels darrers anys, tota una dècada d’independentisme primer pujant i després retrocedint, no em fa pensar que això ens hagi de fer avançar.

—Què caldria perquè l’independentisme sí que estigués preparat per negociar amb l’estat espanyol?

—Caldria un lideratge polític disposat a posar en pràctica la decisió del poble de Catalunya el Primer d’Octubre del 2017.

—Fer valdre aquell mandat?

—Sí. Si, tenint la capacitat de fer valdre aquell mandat, s’entrés en una negociació, la situació seria diferent. Però, primer, desmobilitzes el moviment popular perquè no l’obeeixes i, després, entres en una agonia de rivalitat entre els dos principals partits, amb l’ajuda del tercer, que ha contribuït al deteriorament de la situació. Han estat un seguit de despropòsits: primer, desobeeixes el mandat, després, fas una declaració d’independència que saps que no té més conseqüències que les simbòliques perquè no penses fer res més, després, guanyes les eleccions per la mínima però ets incapaç de portar les conseqüències polítiques d’haver-les guanyat…

—Parleu tant d’ERC com de Junts.

—Alguns sempre poden donar la culpa als altres, però sí que hi ha hagut unes quantes ocasions en què, després de la no-investidura de Puigdemont, s’haurien pogut forçar unes altres eleccions, però es va preferir de constituir el govern del president Torra. Hi ha hagut unes quantes ocasions en què la posició hauria pogut ser diferent: si hi ha d’haver unes eleccions espanyoles o catalanes, que hi siguin, però les forces que preferien de no córrer aquest risc sempre s’han imposat. Per això em costa molt de pensar que ara això ens pugui fer avançar. Els problemes seriosos que té l’independentisme de tornar-se a posar en una situació de possible ruptura amb Espanya no dependran de si aquest pacte es materialitza, de si Junts arriba a un acord amb Pedro Sánchez.

“Em sembla molt problemàtic que beneficiaris de l’amnistia negociïn l’amnistia”

—Hi pot haver un acord sobre l’amnistia. Veieu bé una amnistia?

—Jo tinc molta reluctància a parlar de l’amnistia, perquè tinc un conflicte d’interessos evident, com moltes altres persones que en van parlant. És evident que argumentar-hi en contra és molt complicat, perquè hi ha una sèrie de potencials beneficiaris, i no em refereixo només a la gent més coneguda sinó a les persones de l’activisme o de base. Hi ha una possible interpretació positiva de l’amnistia, i és que els hem forçat a fer-la. Però, per una altra banda, també hem d’entendre que si Pedro Sánchez ara està interessat en una amnistia és perquè també la necessita, ha de demostrar que ha pacificat l’independentisme més definitivament que no amb els indults. Per tant, em sembla problemàtic, em sembla molt problemàtic, que beneficiaris de l’amnistia negociïn l’amnistia.

—Per la situació personal?

—Hi ha un gran discurs que això no serà una cosa per al benefici personal, però quan arriba l’hora de la veritat les situacions personals són rellevants. Jo ho entenc. Fins i tot ara, aquí, parlant amb tu, d’aquest tema, jo hi tinc una dificultat. I, després, hi ha tot el tema de quines seran les decisions del Tribunal Europeu de Drets Humans i fins a quin punt això no és un dels motors de l’amnistia per part d’Espanya. I encara hi ha un element filosòfic: no vam fer el Primer d’Octubre perquè al cap de sis anys el resultat fos una amnistia. I alguns diem que la independència tindrà costos per a nosaltres i que hem d’estar disposats a demostrar que els podem pagar. Prioritzar tant l’amnistia és problemàtic per a transmetre aquest missatge. Jo ho entenc, eh?, que hi ha uns grans incentius.

“No vam fer l’1-O perquè al cap de sis anys el resultat fos una amnistia”

—De rehabilitació política?

—Sí, i de persones que viuen una situació difícil, amenaçades de presó.

—En seríeu una beneficiària.

—En el meu cas, és un benefici menor. Que jo estigui inhabilitada o no té una certa rellevància. I per això penso que jo no hauria de seure en unes negociacions.

—Amb tot això voleu dir que el president Puigdemont no hauria de negociar l’amnistia?

—És que no ho sabem, si la negocia. No ho sabem. A veure, l’hem vist parlar amb Jaume Asens i amb Yolanda Díaz. Però la negociació important és de Junts amb el PSOE.

—I la pretensió de fer-hi entrar els policies de l’1-O què us sembla?

—És natural per part de les autoritats espanyoles. Ells també han de vendre-ho al seu electorat. Ara, com que hi ha posicions aquí que a priori són tan favorables a l’amnistia, fins i tot, ho comprenen. A mi em costa de comprendre. Ja entenc que el PSOE pugui posar una condició així, i que hi ha pressió negociadora, però fins i tot sentim catalans dir que ho comprenen.

—Ho dieu per Lluís Puig?

—De l’entrevista a Lluís Puig [a l’agència ACN], n’he vist derivades, l’entrevista sencera no me l’he escoltat, potser l’hauria d’haver buscat. Però no vull entrar a fer valoracions sobre les paraules del meu gran amic Lluís Puig, no. De vegades la gent es deixa anar per l’entusiasme.

—Si el resultat de la negociació fos que Pedro Sánchez acceptés totes les condicions que exposava el president Puigdemont el dia 5 de setembre, això tampoc seria un bon resultat?

—Suposant que s’arribés a aquest acord i que es complís, que és molt suposar, perquè la majoria de les coses que es poden acordar abans d’una investidura no són irreversibles… Suposant tot això, entenc que el resultat seria tornar a la discussió sobre l’autogovern de Catalunya dins Espanya. A mi em sap greu, però jo no m’he estat sis anys a l’exili per votar un altre estatut, per molt millorat que sigui. Però, vaja, puc entendre que hi hagi una part important de l’electorat decebuda, cansada, desanimada i que s’estimi més, si realment hi ha una oferta de reforma d’Espanya, de donar-hi suport. Només ho sabrem quan l’electorat es manifesti. Però jo m’he tornat absolutament escèptica de qualsevol cosa que pugui venir d’Espanya, no hi tinc cap mena de confiança. I trobo sorprenent que els que compartien amb mi aquesta desconfiança fa setmanes estiguin disposats a explorar-ho.

“És sorprenent que els qui compartien amb mi fa setmanes aquesta desconfiança amb Espanya estiguin disposats a explorar un acord”

—Malgrat les coses que s’han anat aconseguint? Com ara, l’oficialitat del català a la UE, l’ús del català al congrés, la petició a l’Europol perquè es desvinculi l’independentisme del terrorisme…

—A mi això no em desvetlla la fe en Espanya com a estat plurinacional amb respecte a les nacionalitats perifèriques. Ho sento, a mi no em tornaran a enredar. Ara, és evident que Espanya té pressions, encara que no siguin explícites, per fer-se un lífting, i que els grans poders europeus prefereixen un govern de Pedro Sánchez a un altre de Feijóo apuntalat per Vox, perquè prou problemes tenen a l’est d’Europa i a Itàlia. És evident que Espanya rep missatges que això s’hauria d’arreglar, i és evident que donar l’aparença que això s’arregla és impossible sense el retorn en llibertat del president Puigdemont. Són faves comptades. Els incentius d’Espanya són clars. Després de tres-cents anys de fer intents, fer-ne un en aquests moments ho trobo molt ingenu. I per això el president Puigdemont no ho verbalitza així, ni de bon tros, i per això resta per veure què farà a l’hora de la veritat. Hi ha una responsabilitat històrica que recau damunt seu i que jo no desitjaria, perquè no és gens fàcil.

—A canvi de què penseu que seria el pacte d’una amnistia?

—D’acceptar que els anys vinents la política que faran serà política espanyola. No ens precipitem, però quan es diu que, com a mínim, ara això [l’amnistia] i que d’allò altre ja en parlarem… Què vol dir que ja en parlarem, del dret d’autodeterminació dels catalans?

—Quina relació teniu ara amb Puigdemont i Comín?

—Tenim la col·laboració parlamentària que hem tingut sempre des del principi, els equips treballen junts a l’hora de determinar com hem de votar, a l’hora de fer preguntes i la feina parlamentària que fem a Brussel·les i a Estrasburg… Igual que fèiem abans. I jo no he estat mai associada a Junts, i no participo orgànicament en cap fòrum de discussió de Junts. Si en parlem de manera privada, crec que queda dins l’àmbit privat.

—Ho deia a propòsit de la crítica que vau fer de com s’enfocava l’estratègia judicial a l’exili, per part de Junts i de Puigdemont.

—La meva crítica no va ser directa al president Puigdemont. Jo vaig fer una crítica a la política que consistia a dir que quan es resolguin els casos a Estrasburg i a Luxemburg tindrem les eines per a un possible retorn del president Puigdemont sense permís d’Espanya. No he vist que aquest discurs fos explícit a Waterloo ni Brussel·les, però era molt explícit a Junts, i en les opinions de la premsa amiga. S’han creat moltes expectatives. Òbviament, el president Puigdemont es va sentir al·ludit, però em sembla que és una crítica que es podria discutir amb tranquil·litat i amb franquesa, no és cap desqualificació.

—No s’ha tractat amb tranquil·litat ni amb franquesa?

—No. Perquè dins l’independentisme els debats es defugen. Tota la resposta que va tenir la meva intervenció va ser que no era el dia ni l’hora, però ningú va entrar a discutir-ne el contingut, si sobre allò que jo deia tenia raó o no en tenia. No he rebut arguments de per què jo estava equivocada. Reconec que ho vaig fer en el lloc i el moment que se m’escoltava, perquè jo havia expressat opinions molt similars en altres circumstàncies, en entrevistes amb vosaltres, etc., i la posició de Junts era passar-les per alt i fer veure que jo era una més del seu ventall de personatges que els agrada mostrar davant els mèdia. Hi ha una gran dificultat per a tenir debats oberts, per a discutir arguments… No hi ha espai. És una llàstima.

—Al juliol dèieu a l’Ara: “Estic molt disposada a implicar-me amb altra gent perquè l’independentisme es reiniciï.” Què volíeu dir? Què li cal, a l’independentisme?

—Li calen noves eines institucionals i de mobilització. Això vol dir organitzacions polítiques, no et sabria especificar si han de ser associacions d’activisme o organitzacions més explícitament polítiques, o totes dues coses alhora, o assemblees de discussió… És imprescindible de reconstruir els lideratges polítics de Catalunya, i difícilment això passarà dins els partits que ja tenim. I hi ha altres persones que poden ser més actives en política, però que necessiten espais per a fer-ho. Això és molt complicat. A mi la gent em para i em demana que sigui més activa en política. És veritat que hi ha una demanda, i hi ha també una crítica: hi ha veus que m’ho demanen i veus que em diuen “ni se t’acudeixi”. Jo, personalment, no hi tinc un especial interès, però abans de deixar-ho estar crec que s’ha de prendre el pols. És evident que hi ha espai, però: tenim els recursos, les persones, la força per a engegar un nou projecte polític independentista? És una pregunta oberta i jo, de moment, no tinc la resposta.

—No la teniu?

—Jo intueixo que sí, però no tinc res a anunciar.

—Intuïu que sí que hi hauria espai per a un altre projecte polític independentista.

—Sí, perquè els projectes polítics catalans tenen aquesta etiqueta, que no els la discuteixo, però quan l’independentisme és un horitzó, uns principis, uns desigs, però les implicacions polítiques pràctiques que s’observen són de col·laboració amb l’ocupació, doncs fa la impressió que calen unes altres eines o cal que aquestes forces polítiques revisin molt seriosament la seva pràctica.

—Entenc que ara valoreu la possibilitat…

—…si hi ha un grup de gent prou solvent, prou potent, prou capaç i decidida a arriscar-se (perquè, evidentment, això és una operació de risc), de poder-los ajudar. Això és una tasca de les generacions més joves, i si això existís, jo els ajudaria.

—Fa un any ho dèieu…

—Sí, i ho deia en termes potser menys polítics. Ara s’ha convertit en una necessitat política més urgent.

—Dèieu: “Els qui formem part del passat, sobretot, hem d’intentar de posar plataformes d’aterratge per als qui vindran després, més que no continuar ocupant la primera línia.”

—Jo estic d’acord amb això. I és sorprenent que els principals líders hi siguin, per les seves circumstàncies. Potser és comprensible. Això té data de caducitat, o no, ja ho veurem. Però s’han comès massa errors per a continuar pensant que aquestes persones ens portaran a la independència.

—Però per allò que dèieu, la vostra ajuda a un projecte polític com aquest no seria anant a unes llistes electorals?

—No he descartat res, però no en tinc gens de ganes.

—Per què ara sí? Per la urgència política que dèieu?

—Sí. Però potser d’aquí a sis mesos ho serà menys.

—El vostre judici al Suprem arribarà tard o d’hora…

—Si hi ha amnistia, potser no, no ho sabem. I si s’acaba el meu mandat com a eurodiputada i encara no m’han jutjat, ho hauran de treure del Suprem. Suposo que per això tenen tanta pressa.

—Però si el judici es fa, hi compareixereu?

—No ho sé encara. Fins ara he tingut l’actitud de no col·laborar amb ells de cap manera i, per tant, quan m’han volgut interrogar m’han hagut de detenir. Ara hauré de valorar políticament si allò que els molesta més és que hi vagi o que no hi vagi, i faré el que els pugui molestar més.

—Per acabar, com veieu la situació del Consell de la República?

—D’ençà de la constitució de l’Assemblea de Representants vaig tenir la sensació que el detall de l’organització i de la gestió no es feia amb l’encert que calia. I, per una altra banda, hi havia un grup de gent, patriotes, activistes, que hi havien dipositat unes grans il·lusions i que pensaven que la constitució d’aquesta Assemblea de Representants seria un revulsiu perquè el Consell fos realment una eina de mobilització i per a fer política, tant de dalt com de baix, i s’han trobat que les seves expectatives han estat frustrades, per uns quants motius. No vull entrar en els texts de segons quins documents que han circulat, que potser tenien un punt de mesquinesa.

—Per totes dues bandes?

—Home, hi ha una banda que ha pogut ser més elegant, però en tot cas ja fa temps que em va semblar que no es feia servir com, potencialment, s’hauria pogut fer. I ha arribat el moment present, amb un ambient massa enrarit, i penso que el govern del Consell de la República s’ha estimat més eliminar l’assemblea. No m’ha semblat elegant la manera com s’ha dissolt l’Assemblea de Representants. S’ha volgut evitar una nosa, sortien iniciatives de resolucions que molestaven, no es podia controlar. I no quedava clar que el govern tingués majoria en segons quines iniciatives, i això és molt incòmode. No li veig gaire futur.

—Aquesta institució no serveix per a això que reclamàveu de reactivar l’independentisme?

—Crec que aquesta no serveix, i ja en van unes quantes. Alguna vegada ens hi hauríem de posar amb més encert.

Puigdemont, Comín i Ponsatí compareixen arran de la sentència que els retira la immunitat

 

Clara Ponsatí: “L’abstenció reflecteix que hi ha necessitat d’organitzacions polítiques noves” Clara PONSATÍ*

Entrevista a l'eurodiputada, que valora els resultats electorals i les conseqüències de l'abstenció, que repetirà a les eleccions espanyoles

ANDREU BARNILS

09.06.2023

Clara Ponsatí (1957), eurodiputada per Junts, ha estat una de les personalitats que van posicionar-se a favor de l’abstenció a les darreres eleccions municipals. I ara diu que a les eleccions espanyoles, segurament tornarà a abstenir-se. En aquesta entrevista feta dijous, Ponsatí defensa el valor de l’abstenció, que veu no com a mostra de menfotisme, sinó com a indicador que calen noves organitzacions polítiques independentistes, i que molts votants estan orfes. Segons Ponsatí, la llista cívica de l’ANC no és la solució, perquè calen polítics i partits professionals. Ponsatí va rebre VilaWeb animada i vital al centre de Barcelona, just aterrada, i aquest n’és el resultat.

—Els resultats de les municipals, com els ha vist Clara Ponsatí?

—Ja vèiem que aquestes municipals eren una disputa en què no es dirimiria tot allò que el país realment necessita discutir. El PSC ha mantingut els seus feus. N’ha recuperat algun que semblava que havia perdut temporalment. Però sobretot s’ha enfonsat Esquerra. Junts sembla que aguanta el tipus. Poden intentar-ho maquillar tant com vulguin, però segons quines lliçons treguin del fet que han perdut menys vots, potser encara tenen més problemes que els que ja tenien. Crec que la candidatura de Trias a Barcelona a curt termini ha ajudat a parar el cop. Potser la notícia més significativa per a l’independentisme és el volum de l’abstenció en el vot en blanc i el vot nul. Ja veurem si això indica una tendència. Crec que indica un buit d’oferta política, però s’haurà de veure com s’acaba expressant en unes altres formes, a més de l’abstenció.

—Hi ha una paradoxa en aquestes eleccions: la gran patacada de l’independentisme ha estat tapada per la victòria de Trias. És paradoxal.

—És evident que Trias ha fet una campanya d’oblidar-nos del combat per la independència. Ara discutirem coses de la ciutat de Barcelona, ha dit, però tampoc és que hagin fet una campanya especialment creativa en termes de polítiques de ciutat. Han fet una gran aposta per ser els que acumulaven el vot del descontentament contra la Colau, i ha sortit bé. Però basar el futur del partit que acull Trias i Puigdemont en aquest resultat, ja ho veurem. En tot cas, no sembla que sigui una gran aposta independentista.

—Vau dir que us abstindríeu a Barcelona. I a les espanyoles, què fareu?

—Ara també m’abstindré. La gent que s’absté, s’absté per diversos motius. Perquè no interessa prou, perquè està avorrida, perquè està fastiguejada, perquè l’oferta electoral que li ofereixen no li sembla interessant. Crec que l’abstencionisme independentista és un abstencionisme actiu arran de la manca d’oferta política. I en el cas de les municipals, això ho veia molt clar a la ciutat de Barcelona, perquè era clar que no hi havia una oferta. En el cas de les generals, encara no s’han constituït les candidatures, i potser m’avanço als esdeveniments. Però és poc probable que canviï d’opinió. Em sembla que ja fa massa temps que els arguments que es donen a la gent per discutir-li l’abstenció són: “No ho facis, perquè, si no, l’altre és pitjor.” Això que ens hàgim de fer responsables que vindrà una cosa pitjor i que, per tant, ens conformem amb qualsevol cosa perquè n’hi haurà una de pitjor, arriba un punt en què no pot ser un argument polític. I, per una altra banda, crec que hem de reconèixer el valor polític que té en aquest cas l’abstenció. No és una actitud d’inhibició. Crec que a la gent que ha estat molt implicada en el procés d’independència, i que voldria continuar, costa molt de prendre la decisió de deixar de votar els partits que fins ara representaven políticament l’independentisme. Ha estat una cosa que ha sortit de la insatisfacció de les bases independentistes. No he parlat abans de la CUP, però crec que també els toca una part, en tot això. I crec que l’abstenció és una opció política molt respectable. Quan sento arguments com ara: “Jo sempre voto perquè he estat massa anys sense poder votar”, em sembla demagògic. Que estiguéssim molts anys sense poder votar no vol dir que ens hàgim de conformar amb el que tenim. L’abstenció reflecteix que hi ha necessitat de noves ofertes i de noves organitzacions polítiques.

—Heu dit dues vegades que l’abstenció pot ser un reflex que hi ha un buit electoral i que hi ha ganes d’un partit nou.

—És evident que l’abstenció independentista reclama ofertes polítiques.

—La pregunta surt sola. Us agradaria que es creés un partit nou? Una oferta independentista nova?

—A qui no li agradaria que hi hagués un partit per la independència? En principi els partits existents podrien reformular l’oferta. Però és evident que perquè es reformulin amb credibilitat han de passar moltes coses que no han passat. Per exemple, això que ha passat després del resultat d’Esquerra, que és que no ha plegat ningú, fa poc creïble que, si ara canvien una mica les narratives, el que ofereixin sigui gaire diferent. O que després de mostrar gran satisfacció per la victòria de l’independentisme, via Trias, a Barcelona, ara ens arribi un missatge aparentment molt rupturista de Junts. No sé fins a quin punt és creïble. Per tant, hi ha un problema de credibilitat. Hi ha un problema de credibilitat molt seriós.

—Si jo us dic que acabareu fundant un partit amb gent jove, què em responeu?

—Crec que la gent jove, i no tan jove, no siguem edatistes, ha de ser més activa en política i que això, entre més qüestions, implica crear noves organitzacions, sí.

—I com hauria de ser, aquesta nova organització? Què creieu que no tenen les actuals que hauria de tenir la nova?

—S’ha de reconèixer que encara tenen un electorat. Però han tingut una majoria del 52% i l’han malbaratada. I això difícilment s’arregla. A més, tenim tota la història de com es va gestionar el resultat del referèndum. No puc posar-me a donar lliçons sobre què hauria de ser un partit polític. Sí que es pot veure quins són els problemes que tenen els partits d’ara. Fruit del sistema electoral, i tal com hem viscut la política aquests darrers anys, és evident que la gent que encara hi és, amb excepcions, no destaca per la seva brillantor. Han aconseguit de convertir-se en un imant de gent que no té alternatives professionals. Això és molt problemàtic. El que premien les organitzacions polítiques és la fidelitat, l’obediència, no l’originalitat i l’atreviment. Els originals i atrevits es dediquen a unes altres activitats. En aquest moment, és evident que rellançar el combat per la independència requereix més atreviment i menys obediència que no pas el que veiem en les organitzacions que ara ens ofereixen llistes electorals.

—Quan vau tornar i vau fer aquella conferència de premsa, vau dir que s’havia de donar espai a gent nova. I està bé donar pas a la gent nova, però la gent voldrà Clara Ponsatí.

—Jo puc ajudar. El que no faré ara és un projecte personalista construït al voltant del prestigi que hagi pogut acumular, fruit de l’exili i de la meva presència al Parlament Europeu. Això té un valor i vull posar-ho a servei d’una cosa més gran.

—Legalment, podríeu ser candidata?

—De moment, sí.

—Què vol dir, de moment?

—Que un dia d’aquests potser em jutjaran per desobediència i m’inhabilitaran per un temps.

—Parlàvem que el sistema actual premia fidelitats. Però Primàries, que va voler fer un nou mètode, també s’ha demostrat que té els seus contrapunts.

—De l’experiència de Primàries crec que hi ha unes quantes lliçons, però no em sembla que la més positiva sigui l’exercici de democràcia directa per a seleccionar les llistes, perquè al final el problema és qui són els que hi participen.

—Els noms són importants.

—Els noms són importants.

—Un altre partit, doncs?

—Però qui et diu que un altre? Potser en necessitem tres o potser no és ben bé un partit el que necessitem.

—Ho deia perquè potser anem més coixos per unes altres bandes: els sindicats, la premsa, les cambres, els sindicats, i no tant els partits.

—Coixegem per moltes bandes, però és evident que la política també necessita renovació. Em sembla evident, i de moment els partits que hi són no donen cap símptoma que faran l’exercici de renovació que seria necessari. I després també hi ha una qüestió de responsabilitat. Quant de temps pots inhibir-te i dir “això que ens ofereixen no ens agrada, fem una altra cosa”? Tampoc no és una proposta política. Ho és temporalment, però hi ha un moment en què si el combat per la independència s’ha de reprendre, necessita fer ofertes polítiques, i crec que no sorgiran d’això que hi ha ara. I després hi ha un altre problema.

—Quin?

—Que hem perdut discurs, hem perdut orgull. Ho dic en primera persona, però ja no me’n sento partícip. El país, si més no les institucions, han fet tant l’exercici de la submissió que ha desaparegut tota la narrativa nacionalista i d’alliberament nacional. No existeix. I si existeix, és marginal, i és fora dels mitjans de comunicació públics. Necessitem aquesta discussió sobre com ens alliberem i com reconstruïm l’orgull de ser catalans i el projecte de futur que tenim davant. Això té un component polític i uns altres components: culturals, artístics, etc. Per exemple, que el Teatre Nacional de Catalunya faci tan poc teatre nacional de Catalunya és un problema. I no sembla que causi gaire angoixa el problema que tenim amb el retrocés de la llengua, perquè tenim davant una ofensiva nacionalista espanyola de l’alçada d’un campanar i les reaccions són molt limitades. Com si caigués una tempesta que no podem evitar. I no és veritat. Tot el país necessita reforçar-se i enfortir-se. I una de les coses principals que hem de fer és deixar de preguntar-nos què hem fet malament. La pregunta sempre és què hem fet malament. Preguntem-nos què hem fet bé a la vida i com podem fer-ho millor. I tornem a aixecar la bandera del combat, perquè, si no, desapareixerem.

—No crec que ho solucionem amb una entrevista, però davant la violència, no vam saber què fer. A més, no era una violència d’exèrcit, era una violència de policia. Davant d’això, no vam saber fer res.

—La responsabilitat va ser dels lideratges polítics, que van preferir lliurar-se o intentar de negociar, potser perquè tenien l’esperança que en traurien alguna cosa, o perquè sempre havien plantejat el procés per a aquesta negociació que després no hi va ser. I després, sobre la violència, ja ho he dit unes quantes vegades, però torno a insistir: nou persones a la presó, deu persones a la presó, vint persones a la presó. Evidentment que és antidemocràtic, autocràtic, és violència, però aturar moviment només amb això… Home, ja em trec el barret davant d’Espanya. Hi ha consciència que hi ha hagut un moment de desconcert i tota una etapa de xantatge polític, però crec que aquesta etapa ja s’ha acabat. “Voteu-nos perquè hem estat a la presó.” Això ja s’ha acabat.

—“Aneu a casa”, ens van dir. Sí, però nosaltres vam anar-hi…

—Abans he criticat tothom i no les organitzacions civils. Clarament, eren al servei, no se sap ben bé de què… Necessitem un altre partit? Home, necessitem organitzacions polítiques, perquè les organitzacions civils, per la manera com són construïdes, per les seves missions fundacionals, no són eines d’acció política. En alguns moments han tingut un paper molt important, ara ho és menys, i per a la construcció no faran propostes polítiques. Per tant, els ciutadans ens hem d’organitzar per fer-ne, i quan els ciutadans s’organitzen per fer-ne, fan partits polítics.

—Com veieu això de la llista cívica?

—Bé, és que el país no necessita una llista cívica, necessita política. I això de la llista cívica suposo que és fruit de l’interès de gent que és fora dels partits. Si tenen propostes, que s’organitzin políticament. Però necessitem polítics, no gent que no són polítics, i per això ho faran més bé que els polítics. Necessitem polítics seriosos i gent compromesa i valenta. En el món de l’associació civil n’hi ha, però aleshores la gent ha de fer el pas a la política. Això de la llista cívica suposo que té a veure amb el fet que l’ANC té uns reglaments que impedeixen de fer una proposta política i aleshores han de fer propostes indirectes. Al final ens perdem amb les propostes indirectes i no acabem de saber de què parlem.

—Segur que a fora algú us ha dit alguna idea, o heu llegit un llibre, que heu dit: “Ens ha calat.” Un bon consell que us hagin donat?

—La gent de fora té la gràcia de veure les coses simples molt directament. No es pot negociar sense posició de força. Però això ja ho sabíem. A fora, la narrativa espanyola va calar durant la temporada. Ara ja no. Però no hi ha una narrativa catalana.

—A mi em va agradar Matt Qvortrup: “Si el govern espanyol reacciona amb violència, teniu una sola carta. Us heu d’aliar amb un país més fort que Espanya: els Estats Units.”

—Ho diu. Però com es fa? I per què als Estats Units els ha d’interessar? Quan siguem independents i tinguem govern, encara. Però després.

—Ell deia que els necessitem abans, els EUA, perquè frenin els espanyols.

—Els espanyols els hem de frenar nosaltres. Em sap greu, però els somnis que hi haurà una situació geopolítica externa que ens traurà les castanyes del foc de moment són molt exagerats. No ho veig.

*NOTA: Publicat a Vilaweb

(Subratllats meus, pel seu interès per reflexionar, JS)

Clara Ponsatí: “Si volem ser catalans, no tenim més remei que ser independents”*

 Vídeo de la primera presentació del llibre de Clara Ponsatí a Arenys de Mar

Assumpció Maresma Matas

19.05.2023 - 21:50

Molta expectació, butaques del Teatre Principal d’Arenys de Mar totes plenes i gent sense poder-hi entrar. Clara Ponsatí, un any després d’haver publicat el llibre Molts i ningú, finalment, el pot presentar en directe, sense pantalles intermèdies. Sense que Llarena ho pugui impedir, malgrat les ganes de fer-ho. Les circumstàncies han fet triar Arenys de Mar, el poble on passava els estius quan era petita, per a fer-hi la presentació. Quan, fa un any, la vaig entrevistar per la publicació del llibre vam parlar dels estius, d’aquella infantesa amb molt de mar. I també de rierades, de personatges pintorescs, com el pescador Montserrat o l’Amàlia Tineo, amiga d’Espriu, de paraules que transcendien el seu sentit, com “eixida” o “quillat”. Arenys també era el meu poble i ella en parlava en el llibre amb una nitidesa lluminosa. Un dia el podríem presentar en directe, vam dir totes dues.

Tal dit, tal fet. Ponsatí no és dona d’entretenir res i de seguida que hi va haver senyals que el vent bufava de cara em va dir: ja pots preparar la presentació. I així ho vam fer, amb l’ajuda de l’ANC i el Consell de la República local. Dissabte, 13 de maig, es feia realitat aquell desig. L’acte es convertia en una metàfora d’una batalla guanyada.

En el vídeo gravat per Joan Gorro, que podeu veure íntegrament, es palpa la força i singularitat de l’acte. Res sobrer. Vam parlar del llibre. Vam parlar d’Arenys, del país, de la família i de política. Què es va fer malament? Què podem fer ara? La conversa va començar amb la pregunta que era a l’aire: Llarena ha entès, finalment, que la justícia europea existeix? Ponsatí la va encaixar amb humor i contundència: “Home, que existeix, crec que ja ho sap. Que l’ha de respectar, crec que no. Però vaja, s’ha trobat en una situació en què les coses no eren tan simples com ell hauria volgut… Hi ha gent que aprèn les coses amb experiència.”

Per què és un llibre tan diferent del dels altres polítics: “Vaig fer un llibre que a mi em deixés mínimament satisfeta. Podria ser millor, eh? Però jo no volia fer un llibre perquè la gent que fa col·lecció de llibres del procés també tingués el meu. Ho hauria pogut fer de pressa i s’hauria venut. Això és el que em demanaven els editors, però jo m’hi vaig resistir. Va venir la pandèmia i l’aïllament corresponent i vaig arribar a la conclusió que jo volia fer un llibre que expliqués la meva experiència, però que també expliqués qui era jo. I a l’hora d’explicar qui era jo, vaig dir-me: sóc jo, però sóc el país en què he crescut, el país en què he viscut, i el país en què, per una carambola de l’existència, m’he trobat estant amb el govern de manera totalment inesperada. Em va semblar que, a part d’explicar qui era jo estrictament, volia explicar el meu context familiar i històric. Vaig anar estirant el fil i al final vaig escriure uns quants capítols més històrics, que són els que a mi m’agraden del llibre. Va molt bé, pensar en la nostra història, perquè ens ajuda a reconèixer-nos, ens ajuda a entendre com és que, malgrat totes les patacades, encara som tan resistents, i ens dóna unes quantes pistes de veure per on hem de tornar a posar-nos. Aquest moment de fa cent anys és un moment que em sembla molt il·luminador.”´

Entrant en la part més política, la conversa s’atura en el capítol “Jo no anava de catxa”. “Sí, no n’era conscient, quan ho vaig dir. M’havien convidat a participar en una videoconferència, que sempre dóna una noció del que passa molt distorsionada, especialment al principi. Jo era a casa meva, això em sembla que devia ser la primavera del 2018, a Escòcia, sopant. Em van dir, farem una trobada amb la gent de l’ANC de Londres, si et pots connectar, i vaig dir, bé, ja em connectaré. I em vaig connectar, i jo anava parlant amb aquesta gent, que alguns els coneixia, altres no, amb molta sensació que era a casa. I jo vaig parlar amb la franquesa que parlo quan sóc a casa sopant, que és veritat, que no és gaire diferent de la franquesa amb què us parlo ara. No vaig dir catxa, vaig dir farol, perdoneu pel barbarisme. I vaig dir, el que passa és que volien anar a negociar. Si voleu, avui es pot veure d’una manera més fina. Tots els moviments que es portaven a terme, fins i tot el referèndum, eren una eina per a negociar, per a negociar què? No ho sé ben bé. Però no vam jugar la partida. Es va fer molt famosa, la frase.”

Ponsatí continua explicant-se, amb un auditori atent que a vegades aplaudeix i a vegades riu per les respostes sempre afilades: “Hi ha gent que li va agradar interpretar-la d’una manera i gent que la va fer servir també com una manera de menystenir el que s’havia fet en aquell moment. Per tant, té múltiples interpretacions, però jo crec que potser va fer una mica de desembussador. A vegades jo em trobo que dic coses que fan aquesta funció una mica de salfumant. I a vegades potser ets inconscient de què fas. Desgraciadament, crec que jo ja he perdut una mica d’espontaneïtat, perquè com que m’he convertit en un personatge tan públic, he d’anar amb el fre de mà posat. I és una llàstima, però què voleu que hi faci? Sigui com sigui, això va ajudar al fet que es comencés a obrir un debat. Va molestar molta gent, però segurament és allò que quan pica, cura. I, després, ja s’ha anat estenent el diagnòstic sobre què va passar. Una part del gran problema que té l’independentisme és que encara no hem acabat de fer net de diagnosticar què va passar. Si vaig contribuir que això anés progressant, doncs benvingut sigui.

Per concentrar els grans temes, fem les dues preguntes que fa anys que reboten en el cervell de molts independentistes. Què es va fer malament? “Es van fer malament moltes coses, i algunes coses es van fer bé. Siguem positius, per començar. Hi va haver tota una part del govern i de la societat civil que van preparar el referèndum, i el van preparar excel·lentment. Sí, perquè totes les urnes eren al seu lloc, la gent era als col·legis, la policia no se’n va sortir, o sigui, tot això va sortir molt bé. No es va fer la tasca de com portaríem a terme l’execució del resultat. Podem pensar que no es va fer perquè hi havia la previsió que el referèndum no es faria, perquè la policia ho impediria i la gent no resistiria o perquè les ordres no arribarien, no sé amb quines hipòtesis treballaven, de veritat. Jo no tenia ni punyetera idea de res, de res! A mi ningú m’explicava res. I com que estàvem ocupats, tampoc vaig donar gaire batalla perquè m’expliquessin res, i hi havia aquesta mena de mística que això no ho hem de saber perquè hi ha qui se’n cuida i confiem-hi.

I en aquest punt de la conversa Ponsatí diu que la confiança no pot ser cega: “Una confiança pot ser molt intensa, però no ha de ser cega. Hi havia els lideratges polítics, hi havia els lideratges de les associacions civils, i quan aquests lideratges no van respondre al resultat del referèndum, la societat civil, la gent, es va quedar sense mecanismes de reacció. Aquesta és una de les lliçons del que va anar malament. I, sobretot, ha anat malament allò que ha vingut després. La política des del dia 28 d’octubre en endavant ha anat molt malament. Hi ha moments en què dius que això no ens ho esperàvem. D’acord, no ens ho esperàvem, i per tant es pot ser més o menys comprensiu amb la dificultat de reaccionar davant de coses que no ens esperàvem. Però un cop es proclama la independència i no penses fer res més, quin pla tens?” Aquí el to de veu es torna més agre i més enèrgic: “I llavors, els uns se’n van a l’exili, els altres al Tribunal Suprem, estem atrapats mesos i mesos de dol perquè hi ha nou presos. No n’hi ha per a tant, perdoneu, no n’hi ha per a tant! I això va xuclar les energies del país durant mesos i mesos. Les ha xuclades tant, les ha vampiritzades absolutament, i ara necessitem tornar-ho a engegar, i és complicat. Hem de tenir paciència i esperança, totes dues coses.”

I ara què? És l’altre gran interrogant sobre el qual tothom dóna voltes. La pregunta més fàcil, la resposta més difícil. Ponsatí no ve amb receptes màgiques sota el braç i li agrada deixar-ho clar, ve amb constatacions que vol que es mirin de cara. Però la gent no es desenganya, ans al contrari. Posa paraules a allò que la gent mira de reüll. “Si insistim que volem ser catalans, no ens queda més remei que insistir que volem ser independents.” Molts aplaudiments. Ho remata amb un “bé, agraeixo els aplaudiments, però no és un pensament gaire elevat”, perquè el públic torni a aterrar.

La pregunta final abans de passar el micròfon al públic és què pensa fer ara: “Jo disposo d’eines que crec que he de posar al servei de la represa. Les eines són que jo sóc eurodiputada, que sóc una persona coneguda, que sóc una persona que desperta un cert respecte i, per tant, el meu compromís és ajudar amb aquests recursos dels quals disposo ara perquè el combat per la independència remunti. No serà cosa de tres dies, però vaja, com que tampoc pot ser cosa de tres segles, ens hi hem de posar amb les eines que tinguem. Jo ara tinc unes eines que intentaré aprofitar de la millor manera. El que em preocupa ara mateix és construir equips, persones que deixin de banda la tristesa i la confusió i s’hi tornin a posar. Si puc contribuir d’una manera més o menys organitzada a reforçar la formació de les noves generacions de dirigents del nostre país, crec que aquesta és una tasca a la qual probablement puc contribuir. Per tant, s’ha de fer. Ara encara no és el moment de pensar com tallarem segons quines vies de comunicació o com ocuparem segons quins punts importants de la geografia, etcètera. És una cosa en què, evidentment, s’ha de pensar. I aquí ho deixo, perquè segur que hi ha molta gent que hi pot pensar. Hi ha una cosa que és molt rellevant, i és que això de la independència ho podem fer perquè nosaltres juguem a casa. Nosaltres coneixem els rials, nosaltres coneixem les senyes. I, per tant, hi ha molta part de política, però hi ha una part d’autoconfiança i realment tornar-nos-hi a posar.”

“Hem de reconèixer que vam ser a punt de posar-nos en una situació per a lliurar la batalla, i no es va lliurar. I avui no passaré comptes amb ningú, però això és un fet. I per tornar-nos-hi a posar necessitem una onada que té moltes components. Té un component de mobilització civil, de mobilització ideològica, d’esperança, de convenciment, de producció cultural i artística, etcètera. I també té un component de política. Necessitem tornar a tenir un Parlament de Catalunya que faci el que havia de fer el Parlament de Catalunya, que va fer moltes coses, però després no va… Però, vaja, per construir tot això necessitem pensar, necessitem formar, necessitem resistir i necessitem explicar-ho. Per tant, si em demanes què he vingut a fer jo, he vingut a fer aquestes quatre coses.”

Els aplaudiments tornen a omplir la sala… “El que ens fa més mal de tot no és la rendició, és el cinisme. Hem d’acabar. No podem continuar permetent que s’estengui el cinisme, perquè el cinisme és corrosiu, és una malaltia. Acabaríem el país. Si el cinisme es continua escampant i no el contrarestem amb l’esperança intel·ligent, deixarem d’existir.”

*NOTA: Publicat a Vilaweb (19.05.2023)

Crits d'independència en l'inici de l'acte de presentació del documental 'Autodeterminació'

RULE OF LAW.CAT

Clara Ponsatí: "El comportament dels Mossos no ha estat l'adient com es requereix en un estat de dret"

 

GONZALO BOYE: "EL JUTGE LLARENA HAURIA DE RESPECTAR EL DRET DE LA UE I TANCAR EL PROCEDIMENT CONTRA CLARA PONSATÍ"

Clara Ponsatí: "A les eleccions municipals, crec que m'abstindré. Barcelona necessita una sacsejada, però cap projecte m'il·lusiona"

ANTIC, PERÒ MOOOLT BO!

 

CARTA DE CLARA PONSATÍ A PERE ARAGONÈS

FER HISTÒRIA, AMB LA LAURA*

Quan es llegeixin aquestes línies, probablement ja sabrem si hem fet història. Espero i desitjo que sí. Perquè això voldrà dir que la Laura Borràs haurà guanyat les primàries per ser la candidata efectiva a a Presidència de la Generalitat per part de Junts per Catalunya. Lògicament, encara caldrà imposar-se a les eleccions del 14 de febrer, bé mitjançant una majoria absoluta, bé mitjançant una nova coalició independentista. Llavors sí que haurem fet història, perquè entre altres esdeveniments, significarà que tindrem, per primera vegada, «una» presidenta de la Generalitat, després de 131 presidents.¿I no seria especial que fos, precisament, amb una dona presidenta que assolíssim definitivament la Independència? 

Aquestes darreres setmanes hem assistit a unes primàries en el sí de Junts per Catalunya que han estat exemplars i que marcaran un abans i un després. Diguem-ho clar i sense embuts. Reagrupament ha fet públic el seu suport a Laura Borràs. Perquè considerem que és una persona eficient, intel·ligent, patriota, compromesa. Amb una enorme capacitat de feina i de raonament. Amb una retòrica excel·lent. Perquè amb ella es poden sentir molt identificades moltes persones, homes i dones. I perquè pot assolir un triomf rotund enfront els partits espanyolistes i ètnics, que pretenen acabar amb Catalunya com a nació. 

La victòria de Junts per Catalunya serà definitiva, també, per que compta amb el President legítim, Carles Puigdemont, que cada cop està assumint un protagonisme en la política europea, en el Parlament Europeu, flanquejat de forma convincent per la Clara Ponsatí i el Toni Comin. 

Tot plegat dibuixa un escenari d’optimisme i de victòria, en un context de repressió espanyola, de catalanofòbia extrem, cada cop més desaforat. I malgrat això, no fem més que avançar. Però cal tenir en compte que mai no n’hi ha prou. Les eleccions del 14F poden esdevenir claus per al futur immediat del nostre poble i no podem deixar-nos ensarronar. Hem de guanyar i hem de guanyar de forma convincent, sense discussió, de forma abassagadora i que ens permeti afirmar que no necessitem el permís de ningú altre per la independència que el del poble català. De nosaltres mateixos, de nosaltres sols, per emprar una expressió ben coneguda. 

Amb el Carles, amb la Laura, amb la Clara, amb el Toni i amb centenars, milers i milions de catalans podem guanyar i restablir la República Catalana. Hem de parar els peus als espanyols que no deixen de reprimir-nos i hem de fer que els europeus, i el món sencer, ens reconegui com un poble lliure i amant de la pau. Perquè ni ens aturarem, ni ens aturaran. Volem la victòria i l’obtindrem. Per això cal treballar i treballar sense pausa. No hi ha marxa enrera. És una crida pel triomf i la República, per obtenir tots els recursos que ens permetin fer front a fenomen com la pandèmia sanitària, la crisi econòmica i social, per millorar les condicions de vida dels catalans i les catalanes i no caure mai més en els ridículs que provoca l’autonomia. Ja han mort 15.000 compatriotes, i tothom sap que haurien estat molts menys si haguéssim tingut a les nostres mans els recursos que generem amb el nostre esforç. I no puc deixar de recordar la figura del President Quim Torra que va trencar-se el pit per evitar-ho i que tant el trobem a faltar unes poques setmanes després de la seva inhabilitació vergonyant. 

En definitiva, fem una crida a seguir endavant, sempre endavant. Per Catalunya, per tots nosaltres, per fer, junts història, és a dir, República!

*(NOTA: Post publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, núm. 105, Desembre 2020)

BRUTAL, LA CLARA, COM LES CANTA A BRUSSEL·LES!

 

Tot procés de diàleg i negociació amb l’Estat espanyol ha de comptar amb relators i mediadors

TOTHOM A PERPINYÀ!

Benvolgut/da,

Queden molts pocs dies per retrobar-nos a Catalunya. Aquest dissabte 29 de febrer t'esperem a Perpinyà amb el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí. Un acte del Consell per la República que volem que sigui el més gran fet mai a la Catalunya Nord!

En aquesta recta final fins a dissabte ens cal el teu suport. Aquesta convocatòria suposa pel Consell que treballa amb les limitacions de l'exili, un esforç econòmic, humà i tècnic molt important. Com que estem determinats a que sigui un èxit i volem que tingueu totes les facilitats logístiques, haurem de fer una inversió sense precedents.

Si tots els que formem part del Consell fem una aportació, farem possible un acte històric. Ajuda'ns!

El teu suport és clau perquè el Consell i la feina que fem des de l'exili pugui acomplir la seva missió: culminar el camí iniciat l’1-O.

BRUTAL!

EL GOVERN PUIGDEMONT PREN FORMA DEFINITIVAMENT*

Una de les tesis més compartides en la política catalana era que, quan el mes de gener del 2016, el llavors President Artur Mas va proposar a Carles Puigdemont, substituir-lo per fer viable una sessió d’investidura i evitar així unes noves eleccions (el famós dilema d’O Mas o març), i aquest darrer acceptà el repte, i hi reeixí, es trobà amb un govern fet, pactat per les cúpules dels dos partits centrals de Junts Pel Sí.

Doncs bé, podríem dir que els esdeveniments dels darrers dies, fins a la renúncia ahir mateix del Director General dels Mossos d’Esquadra, un polític que havia quedat totalment en fals atesa l’evolució dels fets, certifiquen que a poques setmanes de l’1 d’octubre, ja es compta amb un govern Puigdemont amb tots els ets i uts. O si més no, amb un govern on els consellers en representació del partit presidencial, el PDeCAT, es troben cohesionats rere el President, després dels cessaments d’aquells que per activa o per passiva exhibiren dubtes o hesitacions envers la celebració del referèndum, o bé no es veieren amb prou empenta per acceptar-ne les conseqüències de la pressió espanyola.

Podem dir, doncs, que Puigdemont ha aconseguit fer quadrar el seu propi partit, i això ho ha fet des d’una posició d’aparent feblesa, atès que en el seu moment ja va anunciar que no es presentaria a la reelecció, generant immediatament un efecte lame duck (literalment ànec mullat o xop), que fa que els candidats a rellevar-lo, normalment se’n desmarquin i, d’aquesta manera l’afebleixin i converteixin els darrers mesos del seu mandat en un veritable malson.

I ho ha aconseguit amb el suport del propi Artur Mas, que cada cop es veu més clar que hi ha tingut un paper clau. L’astut, ha hagut de veure com alguns dels seus col·laboradors més estrets sota la seva presidència, com els consellers Baiget o la pròpia Neus Munté, eren cessats, i d’altres, com Germà Gordó, arranconats i exclaustrats del partit. Però, malgrat el dolor que això ha generat, Mas té una cosa clara: el PDeCAT només podrà arrelar, créixer i expandir-se en el marc d’una Catalunya independent, mai dels mais en una Catalunya autonòmica, on la seva data de caducitat seria immediata. De manera que el destí del nou partit està íntimament lligat a la consecució de la Independència, que li donaria un amplíssim camp per córrer, sense cap competència ideològica, al contrari del que passa en l’àmbit del centre-esquerre on hi ha una acumulació de partits i partidets, que no paren de ficar-se els uns amb els altres, enmig de crides frontistes, que sonen més falses que un duro sevillano.

Puigdemont, en aquest sentit, amb la seva determinació total envers la celebració del referèndum és instrumental pel projecte d’un PDeCAT que es veurà clarament beneficiat per l’adveniment de la Independència i que no té cap futur dins l’Espanya i la Catalunya autonòmica.

L’entrada al govern de dirigents com Jordi Turull,  a la conselleria de Presidència, i de Joaquim Forn, a la d’Interior, deixa ben a les clares que es va a per totes. Difícilment s’hagués pogut trobar polítics que posessin més dels nervis l’establishment espanyol, tant polític, com també mediàtic, aquest últim cada cop més extremista anti-independentista.

Però la jugada mestra dels darrers canvis, pot ser la tria de la nova consellera d’Ensenyament, Clara Ponsatí, pel fet de ser una independent, procedent del sobiranisme civil i no de l’antiga CDC, ni tan sols del PDeCAT, en una aposta clau pel procés de desconvergencialització, que demostra una visió clarament oberta, i que recull també altres qualitats molt ben valorades per la ciutadania catalana, com és l’excel·lència acadèmica i com la internacionalització. Un procés en el qual haurà d’aprofundir per tallar amb un passat immediat que encara genera més d’un maldecap.

En aquest context, Puigdemont ja compta amb un govern, que si més no pel que fa al seu component demòcrata, li és totalment fidel, i del qual se n’ha desempallegat d’algun element aberrant que, atesa l’evolució de les circumstàncies havia quedat en fora de joc i que només va caldre una petita pressió des de sectors independentistes sòlids, perquè caigués com una fruita madura. No tenia cap sentit exigir molt a la primera línia i desentendre’s de la segona.

*(NOTA: Publicat a l'UNILATERAL, 18.07.2017)

AMB EL PRESIDENT I AMB ELS NOUS CONSELLERS

La formació del nou govern de Catalunya per la Independència. És una gran notícia. Anem endavant, i els que, per les raons que siguin, no s'han vist amb coratge de tirar endavant, han fet un pas al costat. Cal agrair-los els serveis prestats, que han estat molts. Però ara cal mirar endavant, i penso sincerament, que l'actual govern és molt més potent que l'anterior. 

Per una banda l'entrada de dos cracks de la política com són Jordi Turull i Joaquim Forn, tots dos amb una llarga experiència, ha tingut la virtut de posar dels nervis els espanyols.

Turull és un maquiavel de la política, amb una capacitat de provocar i de picar allà on fa mal magistral. A més no hi ha cap mena de dubte que anirà a per totes, i la conselleria que ocuparà és, no cal dir-ho estratègica, com sempre ho ha estat en tots els governs de la Generalitat. És una garantia pel procés, de manera que el President Puigdemont pot tenir la tranquil·litat de tenir les espatlles cobertes, per aquest Richelieu al qual li espera un gran futur polític. Endavant, Jordi!

Joaquim Forn representa una generació de polítics que ha lluitat contra els governs espanyolistes de Barcelona. És una de les trinxeres més dures on es forja un polític independentista. I en Forn no és un independentista de darrera hora, ben al contrari. Fa molts anys que el conec, des de la distància, i el seu nomenament m'ha agradat molt, perquè també dóna seguretat i confiança. La seva conselleria, no cal dir-ho, és també estratègica, i no tinc cap dubte que en unes poques hores o, màxim, dies anunciarà el cessament d'aquest agent del CNI que ocupa la direcció dels Mossos d'Esquadra. No s'entendria que es depurés la primera línia i no es fes amb la segona, que sovint és més important en el dia a dia. Joaquim, si us plau, no demoris la decisió. Quant més trigui, més pressions patiràs. Fes-ho ja, fes-ho ràpid!

També és una enorme notícia el nomenament de Clara Ponsatí com a consellera d'ensenyament, per un doble motiu. El primer perquè es tracta d'una independent, una persona vinculada a la universitat i amb un gran prestigi. Ahir, el sòmines d'en Màris Carol, va escopir que aquest govern és menys intel·ligent.... què n'ets d'ignorant, nen, ni amb tot el teu metrenorantisme ets incapaç de dir-ne una de bona, Només amb la inclusió de Ponsatí, la intel·ligència es reforça, la societat civil es reforça, la universitat es reforça... i tu, bufó de la SSS, fas per enèsima vegada el ridícul. Et queden pocs TN, noi! L'altra raó de la importància del seu nomenament, és que la nova consellera incorpora una enorme experiència internacional, fet que sense cap dubte ens ajudarà molt en el procés.

En definitiva, President, compta amb el meu suport i amb el de tots els reagrupats per anar in al final. Un Govern per la independència!

LA INQUISICIÓ ECSPANYOLA ATACA DE NOU

Amb l'expulsió de Noureddinne Ziani per la via ràpida, podem dir que l'ofensiva ecspanyola contra el dret a decidir s'ha convertit en una croada de la Inquisició ecspanyola en ple segle XXI. Penso que Europa hauria d'agafar cartes en aquest assumpte, i no amagar-se en el fàcil i còmode recurs de dir que és un afer privat ecspanyol. Recomanaria als eurodiputats catalans, que per altra banda, estan fent una feina excel.lent, que facin encara més per fer veure als seus col.legues que aquí estan passant coses que en qualsevol altre país serien titllades de marcianes, i que Europa ha de posar ordre per a preservar els valors fonamentals sobre els quals es construeix la unitat política. Fem-ne un recompte.

El mes de març, l'assetjament al qual va ser sotmès el llavors fiscal general de Catalunya, Martin Rodríguez Sol, per part del seu superior jeràrquic i de tota la caverna mediàtica i els partits polítics ecspanyols, el va portar a presentar la seva dimissió. Ho va fer avançant-se a la seva més que cantada destitució pel delicte d'opinar que el poble català tenia el dret a decidir sobre el seu futur. Només per dir això, va començar a rebre atacs per totes bandes i particularment des del Ministeri de Justícia, encapçalat pel gran inquisidor Alberto Ruiz Gallardón. Remarco que el fiscal no es va pronunciar en cap moment en el sentit del vot, sinó es declarà partidari de la possibilitat de votar o decidir. Realment al.lucinant.

El mes d'abril, el gran inquisidor José Ignació Wert, va vetar la renovació de la professora Clara Ponsatí, a la Càtedra Príncep d'Astúries de la Universitat de Georgetown, en represàlia per la participació de l'acadèmica en un vídeo que propugnava la Independència. La decisió no es basava en qüestions docents, atès que la professora Ponsatí era molt ben valorada en aquest aspecte, sinó únicament i exclusiva en arguments estrictament polítics. En aquest sentit, un altre gran inquisidor, José Manuel Garcia Margalló va confirmar que els motius de la destitució en la pràctica de la professora era per motius estrictament polítics.

I ara, en el mes de maig, hem assistit a la detenció i expulsió express del membre de l'associació Nous Catalans, Noureddinne Ziani, ordenada pel gran inquisidor Jordi Fernàndez Díaz, Ministre de l'interior ecspanyol. Una decisió que de lluny és la de més càrrega política: Ziani és un natural marroquí que feia anys que residia a Catalunya i treballava per la integració dels marroquins a la societat catalana i també pel dret a decidir dels catalans. Proper a Convergència, els ecspanyols l'acusaven de ser un militant salafista. Concretament ho feia el CNI, sota la dependència política de la gran inquisidora Soraya Sáenz de Santamaria, argumentaven que era un perill per a la seguretat nazional ecspanyola. De fet, aquest moviment coincideix amb la campanya permanent que la dreta extrema (FAES) i l'extrema dreta (Alianza Nacional, Espanya 2000, etc) ecspanyoles, d'associar la independència de Catalunya amb el fonamentalisme islàmic yihaddista, per tal d'impedir que els Estats Units i la Unió Europea, particularment, hi simpatitzin. Per altra banda, l'expulsió de Ziani és un avís per a navegants a tots aquells nous catalans que simpatitzin amb la causa independentista. L'objectiu és aterrir-los i impedir que s'hi pronuncïin a favor.

Last but not least, el sorollós silenci de l'esquerra multiculti, superguai i alternativa al cas Ziani, ha estat de manual. Aquesta gentola que suposadament sempre diu defensar els drets dels immigrants, han callat com a morts davant la detenció i expulsió d'aquest activista. D'aquesta manera han perdut tota la legitimitat que suposadament tenien. Ells només es mouen per aquells que consideren de la seva corda: pur i dur sectarisme, això sí, d'esquerra superguai.

Però tornant als inquisidors. Hem vist que en tres mesos, tres represaliats polítics. I això només és el començament! Una raó de més per escurçar el màxim possible el procés de transició nacional. Millor tenir-lo enllestit el més aviat possible per impedir només atzagaiades inquisitorials. 

Hem d'aconseguir la victòria i la llibertat el més aviat possible!