Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LAURA BORRÀS. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LAURA BORRÀS. Mostrar tots els missatges
dimarts, 10 de gener del 2023
dissabte, 8 d’octubre del 2022
dimecres, 5 d’octubre del 2022
dimecres, 24 d’agost del 2022
EL LINXAMENT DE BORRÀS, per Xavier DÍEZ, 23.08.2022
Es va començar per les suposades expressions racistes que va rebre, a la sortida de la reunió, de la diputada Najat Driouechper part d’un hipotètic partidari. Van seguir un conjunt d’atacs i desqualificacions des d’alguns mitjans de comunicació i les xarxes socials, i han continuat, de moment, amb el també confús incident en la commemoració de l’atemptat del 17-A, en el qual, un cop finalitzada la cerimònia, la presidenta va saludar un nucli de manifestants descontents amb el maltractament a les víctimes i les sospitoses dificultats posades des dels mitjans polítics i judicials per aclarir uns fets on es plantegen inquietants dubtes. I, de fet, ha continuat amb un seguit d’atacs a les xarxes i tertúlies on es percep de manera poc dissimulada una estratègia planificada amb certs aires bannonians. Els politòlegs i community manager han acabat acumulant un poder excessiu i desproporcionat als propis aparells de partits, i l’independentisme que abans estava dividit, sembla com si es perseguís la seva polarització. Sobre aquesta darrera qüestió, és imprescindible recordar que entre els assistents hi ha hagut partits polítics que han vetat qualsevol investigació sobre les connexions del Deep Stateamb la cèl·lula gihadista, i d’alguns cossos policials que van negar tot el suport al grup dels Mossos que seguien de prop els grups islamistes radicalitzats (i que si haguessin comptat amb informacions internacionals, podrien haver fet avortar els atemptats). De fet, la recerca de Vicent Partal sobre la destrucció d’aquesta unitat policial encarregada ja de per sí hauria de constituir un escàndol nacional que, un cop més, les polèmiques sobre la presidenta del Parlament han servit com a cortina de fum.
No voldria que se’m malinterpretès. Servidor de vostès no és cap fan ni seguidor de la doctora Borràs. En la seva tardana trajectòria política encara ha de demostrar les seves qualitats de gestió. La seva etapa com a consellera de cultura no va destacar per cap gran iniciativa ni tampoc va implicar un canvi de rumb en la desmenjada política cultural del nostre país. Com a presidenta del Parlament, per contra, ha destacat per les seves habilitats dialèctiques, especialment en els seus duels contra alguns indocumentats representants de l’espanyolisme ranci que només es desperten quan hi ha càmeres de televisions afins per muntar algun lamentable espectacle. Alguns dels suposats escàndols brandats pel diari Ara sobre la gestió de personal del Parlament són fruit d’acords presos ja a l’època de la presidència d’Heribert Barrera. En el seu linxament, per tant, es percep una certa planificació amb rastres forenses de politòlegs i escriptors de discursos, gestors de xarxes socials i ordres vingudes de dalt, més enllà, fins i tot, dels diversos politburós de partit.
I quan parlo de rastres forenses, és inevitable recordar altres campanyes de destrucció política viscudes al nostre país en els darrers anys. Penso en Josep Lluís Carod Rovira (i de retruc el seu col·laborador Jaume Renyer, amb un tracte rebut que recorda al que avui pateix Josep Lluís Alay, amb un paper semblant respecte al president Puigdemont) i a Pasqual Maragall. Com poden comprovar, es tracta de dues personalitats polítiques de dues formacions diferents (ERC, Carod i PSC Maragall). En tots aquests episodis s’observen nombrosos paral·lelismes. Trobem l’excel·lència intel·lectual de Carod Rovira, probablement un dels polítics – pensadors amb un discurs potent, i també (encara que la majoria ho desconeixia) l’alçada intel·lectual de Pasqual Maragall, un dels assidus col·laboradors de Ruedo Ibérico, principal revista de l’exili republicà, un bon coneixedor de la teoria política, home llegit i amb una consistent obra publicada. Un segon element que caracteritza aquest “club dels polítics linxats” és la tendència irresistible a anar per lliure, pecat mortal en un país addicte al gregarisme polític i al protagonisme d’uns aparells de partits de tendències estalinianes (especialment si són d’esquerra) i altament vulnerables a les pressions dels poders fàctics. Una tercera característica compartida seria que, les intervencions d’aquesta mena de líders tendeix a sacsejar l’ordre vigent i a generar certa irritació entre l’establishment. Carod va trencar amb una dinàmica d’un independentisme tancat en la seva zona de confort de l’idealisme inconcret per bastir un projecte realista de trencament amb Espanya, especialment a còpia d’una confrontació contra el franquisme deshinibit de les forces vives de Madrid i de Barcelona. Pel que fa a Pasqual Maragall, un polític sincer que es creia allò que defensava, va plantejar un canvi de relació, una nova entesa entre Espanya i Catalunya en base a un canvi d’estatus que trenqués amb el procés de dilució de la nacionalitat catalana entre el café-para-todos de 17 comunitats autònomes inventades. La seva defenestració, i el nivell de brutalitat retòrica al qual va ser sotmès pels mitjans espanyols i catalans va ser apoteòsica, fins al punt que bona part de la intel·ligència del PSC (que era molta), es van fer independentistes, es van canviar de partit, o es van refugiar en el silenci de la seva privacitat.
Més enllà de les barbaritats que s’han dit, favorables i contràries, sobre Laura Borràs, és inevitable comparar l’actualitat amb un passat no tan llunyà. La diferència, potser, és que la seva condició de dona a qui no fa por dir el que pensa, en una política misògina com la catalana, no fa sinó agreujar les coses. A banda que a molts fa ràbia la seva alçada intel·lectual (a Catalunya, sobretot si ets dona, es tendeix a ocultar la pròpia intel·ligència per evitar inspirar la hostilitat dels iguals, com hem comprovat aquells que hem tingut el privilegi de fer de professors), el que més molesta de Borràs és la seva incapacitat d’adaptar-se a la política de resignació imposada pel sottogoverno i pels protocols no públics dels partits a canvi d’uns indults fràgils i humiliants. Ras i curt, es pretén escarmentar Borràs, no pas pel què ha fet, sinó pel que podria fer. Un avís a navegants, especialment per a aquells aliens a la vida de partit, a les persones amb una trajectòria independent que es posen en política per canviar coses. Com li va passar a Carod Rovira. Com va passar amb el president Maragall.
Concedeixo la possibilitat que Borràs, potser no està a l’alçada de les circumstàncies. Podria resultar que no és una bona gestora, o a l’hora de la veritat, li pot mancar coratge. No ho podem saber. Del que sí podem estar convençuts és de la seva no culpabilitat en un procediment judicial, com tants d’altres, que forma part de la repressió preventiva. També resulta ben curiós el doble raser sobre els dubtes que genera la gestió del patrimoni familiar del president Aragonès. O la incapacitat de tancar policies, periodistes i polítics corruptes amb una polsereta amb la rojigualda. En qualsevol cas, en aquests abrusadors dies d’aquest estiu hem sentit massa soroll i rebut poca informació i llegit notícies esbiaixades amb una clara intencionalitat de descavalcar algú, si més no retòricament, disposada a arriscar-se per avançar vers la independència. Servidor de vostès, de formació historiador, considera que els judicis s’han de fonamentar en fets documentats i més o menys comprovables, i de manera global a una determinada trajectòria pública i privada. I no ens hauríem de deixar enganyar per prejudicis o interessos obscurs.
NOTA:
dimarts, 2 d’agost del 2022
Comunicat sobre la suspensió de la presidenta del Parlament Laura Borràs pel Govern del Consell per la República
El passat dijous 28 de juliol, la Mesa del Parlament de Catalunya va acordar la suspensió de la presidenta de la cambra, Laura Borràs i Castanyer, amb els vots d’ERC, PSC i la CUP, que van votar a favor d’aplicar l’article 25.4 del Reglament del Parlament, que preveu la suspensió immediata dels diputats o diputades quan s’obre un judici oral per corrupció.
Malgrat que la suspensió de “tots els drets i deures” com a diputada es preveu com a provisional i temporal, fins que conclogui el procés judicial, l’acord de la Mesa té conseqüències greus: la fins ara presidenta del Parlament no podrà votar, ni, per tant, representar als seus electors. Aquest episodi ha posat novament en evidència la divisió profunda dels partits polítics independentistes en el front estratègic i antirepressiu.
El govern del Consell, reunit per valorar el procés polític i les raons que han conduït a la suspensió de la presidenta del Parlament, vol fer pública aquesta nota que clarifica els motius pels quals considera aquesta decisió un error greu i un nou pas enrere en la defensa de drets fonamentals dels representants independentistes, que debilita el projecte compartit.
Aquesta conclusió es basa en les següents raons:
1- L’aplicació de l’article 25.4 del Reglament, sense tenir en compte el context excepcional d’emergència democràtica i de risc pels drets humans polítics que vivim, afavoreix de facto l’efectivitat del lawfare o ‘guerra jurídica’.
El lawfare, juntament amb la propagació de fake news (o notícies falses), són la principal estratègia de l’estat per combatre el moviment independentista, reprimir l’exercici del dret a l’autodeterminació i impedir l’efectivitat del mandat de l’1-O. Aquesta estratègia consisteix en l’ús de la llei i dels procediments legals per part dels agents de la justícia per investigar o perseguir -de manera no neutral sinó políticament motivada- a qui és declarat enemic, amb l’objectiu polític d’eliminar la dissidència, el lideratge o el pluralisme ideològic. Per tant, l’ordenament jurídic es manipula per donar aparença de legalitat a la persecució dels opositors polítics. L’adversari sovint és víctima d’investigacions judicials prospectives, imputat judicialment amb acusacions fabricades o agreujades amb la finalitat d’inhabilitar-lo per l’exercici del seu càrrec polític o amb finalitats electoralistes.
El lawfare utilitza l’aparença d’institucions democràtiques i d’un estat de dret per subvertir-los i debilitar-los des de dins: d’aquí se’n deriven les dificultats de combatre’l i destapar els veritables objectius que s’amaguen darrere d’una imputació o cas concret. Per aquest motiu, és incompatible amb la democràcia i els drets fonamentals, ja que es basa en l’abús del dret positiu i dels procediments legals per aconseguir finalitats polítiques il·legítimes. És el contrari de la recerca de la justícia. La presentació arbitrària de demandes o imputacions criminals sense proves tenen per propòsit intimidar i frustrar les aspiracions dels adversaris polítics, així com propagar el temor a patir difamacions que, en última instància, desincentiven l’emergència de nous lideratges. La llei esdevé el nou camp de guerra legal al marge de la democràcia.
A Catalunya, la criminalització del dret a la protesta, de la llibertat ideològica i d’expressió, la vulneració dels drets dels electors per impedir l’efectivitat dels resultats electorals o la investidura de candidats a la presidència, així com l’espionatge massiu i les suspensions de representants independentistes constitueixen proves més que concloents de lawfare. El dictamen del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU i l’Informe Cilevics del Consell d’Europa han confirmat violacions dels drets humans per part de l’estat espanyol que encaixen en aquest patró repressiu antidemocràtic.
No hi ha cap element objectiu que faci pensar en un canvi de cicle que posi fi a aquesta política repressiva de l’exercici de drets humans individuals i col·lectius. Ni amnistia, ni autodeterminació, ni reconeixement de les violacions de drets humans, ni voluntat de reforma constitucional o legal que afavoreixi el reconeixement i la llibertat col·lectiva. Cap dels compromisos que ha adquirit el govern espanyol a la Taula de Diàleg no assenyala a un compromís sòlid i real amb la fi de la repressió. No només es continua negant la legitimitat del referèndum d’autodeterminació i del mandat de l’1-O; també s’impossibilita qualsevol altra alternativa d’expressió de la llibertat col·lectiva per decidir el nostre futur com a poble.
En aquesta situació, l’aplicació d’una norma reglamentària que en un context de democràcia plena podria tenir una altra finalitat es converteix en un instrument que afavoreix l’eficàcia del lawfare.
2- En un context de lawfare, el que esdevé rellevant no és l’objecte de persecució (el delicte concret que s’imputa) sinó la motivació no imparcial de la persecució judicial contra una persona determinada (en aquest cas la presidenta del Parlament) amb els objectius abans descrits.
Les investigacions prospectives i les peticions de penes desproporcionades pretenen assolir l’objectiu declarat per part de l’estat: “decapitar” el moviment polític independentista -segons les explícites declaracions de la vicepresidenta del govern espanyol Sáenz de Santamaria el 2017- eliminant els seus lideratges i, molt especialment, aquells que l’estat identifica com a potencialment perillosos i que no són fàcilment substituïbles.
L’existència d’un poder judicial polititzat explica que aquest no es comporti com un poder de l’estat imparcial sinó, sovint, com un instrument al servei d’un projecte polític particular. En aquest sentit, el recurs a la corrupció per combatre els adversaris polítics és una estratègia ben coneguda en contextos de lawfare. En entorns semblants, és a dir, d’estats democràtics fallits amb poders judicials polititzats veiem sovint acusacions de corrupció que s’utilitzen per desacreditar i combatre l’oposició política. Al Brasil, per exemple, els judicis contra els presidents Lula de Silva i Dilma Rousseff són eloqüents en aquest sentit. Trobaríem molts casos en altres països, també aparentment democràtics.
Tanmateix, cal aclarir que els delictes imputats a la presidenta del Parlament no es corresponen amb la definició de corrupció segons els estàndards internacionals (l’organització Transparency International, per exemple, la defineix com “abús del poder confiat a representants per obtenir beneficis privats”). En canvi, se li demanen penes de privació de llibertat i d’inhabilitació clarament desproporcionades als fets en disputa.
En el nostre context de lawfare generalitzat, de criminalització de l’independentisme i de risc pels drets humans, especialment pels drets polítics, la càrrega de la prova hauria de recaure en l’estat. La presumpció d’innocència té molt més valor quan tenim sobrades raons per desconfiar de la motivació i fonaments arbitraris de qualsevol imputació criminal contra els lideratges independentistes.
3- L’article 25.4 del Reglament del Parlament és dubtosament compatible amb els drets humans polítics reconeguts al Conveni Europeu de Drets Humans i al Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics. Una disposició reglamentària és automàticament invàlida si contradiu el règim internacional de protecció dels drets humans.
La doctrina i jurisprudència consolidades en el dret internacional dels drets humans exigeixen un respecte especial a la presumpció d’innocència que impedeix avalar que la majoria parlamentària pugui suspendre a un representant electe sense proves concloents, com una sentència judicial condemnatòria. Aquesta precaució esdevé molt més rellevant en un context de sistemes democràtics fràgils o de lawfare i quan la suspensió afecta un representant de la minoria parlamentària. La raó és evident: seria molt fàcil eliminar la dissidència política – i vulnerar els drets de les minories – per mitjà d’acusacions falses que permetessin forçar procediments judicials sense proves sòlides, abans que es dictés cap sentència o que aquesta fos ferma, com una manera d’expulsar els adversaris polítics de les Cambres legislatives subvertint els resultats electorals.
Per això, organitzacions i tribunals internacionals de defensa dels drets humans consideren que calen raons prou sòlides per suspendre o inhabilitar a un diputat per l’exercici de les seves funcions parlamentàries – i això fins i tot pressuposant l’existència d’un poder judicial imparcial i independent. No només estan en joc els drets dels representants a exercir els seus drets i mandat representatiu sinó els drets dels electors a ser representats, que és l’essència mateixa de la democràcia.
dijous, 14 de juliol del 2022
Les 10 excepcionalitats jurídiques que ha patit Catalunya, segons el jutge Guillem Soler
El magistrat Soler sosté que les excepcionalitats han provocat “insensibilitat al dolor jurídic” en la societat catalana
Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Diumenge, 10 de juliol de 2022
El magistrat de Barcelona i membre de l’associació Àgora judicial, Guillem Soler Solé, afirma que l’intent de secessió de Catalunya s’ha combatut, des de la tardor de 2017, amb una “excepcionalitat jurídica” que s’ha convertit en “permanent i general”, vista la seva durada en el temps i l’afectació a diversos àmbits socials. Defineix com a excepcionalitats jurídiques “aquelles decisions públiques imperatives de govern o, especialment, judicials que s’allunyen del que fins a un moment determinat havia estat la regla o criteri general”. No tot canvi és dolent, sosté. En el cas català, però, el magistrat exposa que “aquests canvis o excepcions han implicat l’afectació o vulneració de drets fonamentals” i que aquestes “excepcionalitats jurídiques operen sempre, casualment o sospitosament, en el mateix sentit de reprimir o limitar les capacitats d’actuació d’una de les dues parts «enfrontades» en el conflicte”. La catalana.
La propera tardor farà cinc anys d’aquesta “cronificació de les excepcionalitats jurídiques” i, a parer del magistrat Guillem Soler, una de les seves conseqüències és que “ha pujat dramàticament el nivell de tolerància social al dolor jurídic” a Catalunya. S’han vist afectats polítics, activistes socials, ciutadans sense càrrecs públics o, ara, les institucions d’Ensenyament. I manifesta: “L’acumulació accelerada d’excepcionalitats jurídiques successives, esdevingudes, sense descans, una rere l’altra, ens furta el temps necessari per analitzar-les i assimilar-les, per adquirir consciència de la destrossa jurídica i el dolor que causen. Un dolor que sovint no és sinó la traducció personal o institucional de la vulneració d’un dret fonamental implicat.” Un fenomen que el jutge bateja com a “insensibilitat al dolor jurídic”. I insisteix: “Vivim ja immersos en una fatalitat jurídica plenament acceptada i contra la qual només s’hi oposa, de moment, certes dosis de resignació, humor o cinisme, tan característics, per altra banda, del tarannà català.”
Guillem Soler Solé, magistrat de Barcelona i membre d'Àgora Judicial.
Pel magistrat Soler les excepcionalitats jurídiques “sembla que no hagin de marxar fins que no s’abandonin definitivament els plantejaments polítics (secessionistes) que l’han motivada”. Aquesta excepcionalitat catalana li recorda teories polítiques i del dret tan perilloses com les desenvolupades per Günther Jakobs i Carl Schmitt. Del primer, l’anomenat dret penal de l’enemic, amb el qual es relaxen les garanties penals per perseguir l’opositor d’un estat. A més, “certes doctrines de Carl Schmitt, un jurista antiliberal convertit miserablement al nazisme, ens ofereixen unes analogies ineludibles respecte del cas català”, manifesta Soler. Com ara “la distinció, també, entre amic i enemic i l’acceptació, precisament, de l’excepcionalitat jurídica per combatre el segon”.
El magistrat detalla deu excepcionalitats que s’han produït a Catalunya per combatre la política independentista.
1a: Un TC que impedeix precipitadament el debat parlamentari
El magistrat Guillem Soler afirma que la primera excepcionalitat jurídica és “sovint massa obviada, tot i la seva extraordinària importància”, com és “l’anormalitat que un Tribunal Constitucional (TC) no es limiti a pronunciar-se sobre la constitucionalitat de normes ja aprovades pels Parlaments, sinó que ampliï excepcionalment la seva actuació fins a impedir que es produeixi el mateix debat parlamentari previ a l’aprovació de les normes”. Hi detalla que la funció d’aquest tipus de tribunal sempre ha estat posterior a l’aprovació de les normes. Així ho havia establert el mateix TC en casos precedents. “Però, és clar, -afegeix Soler- una actuació posterior a l’aprovació de la norma no era eficaç per prevenir l’avenç del procés secessionista: el TC va canviar el criteri, perquè necessitava canviar-lo, i va mutar substancialment (i fatal) la seva mateixa naturalesa i funció.”
El jutge afegeix: “Que quedés aniquilada l’autonomia parlamentària i el dret dels elegits i electors a la possibilitat del debat polític parlamentari era un dany col·lateral que calia assumir, si és que se’n va arribar a ser conscient en algun moment.” El jutge recalca que “aquest canvi de criteri va ser determinant per a la resta d’excepcionalitats jurídiques. Va ser, podríem dir, la «mare dels ous», perquè una vegada el TC va declarar que el mer debat i tramitació (no només l’aprovació) de la norma era contrària a la Constitució, qualsevol acte vinculat, directament o indirecta, a aquesta mera tramitació podia esdevenir un delicte de desobediència. És a dir, una actuació delictiva, amb tot el que això implica.”
Els membres sobiranistes de la Mesa del Parlament, presidida per Carme Forcadell, van ser condemnats per desobediència al TC en permetre el debat i l’aprovació de les lleis de Transitorietat Jurídica i la del Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya. I ara, amb major gravetat, es jutjarà per desobediència la Mesa, presidida per Roger Torrent, per haver permès només el debat de proposicions sobiranistes i contra el rei el 2019.
El president del Parlament, Roger Torrent,i dos membres de la Mesa, Josep Costa i Espejo Saavedra, el 2018
2a: una desobediència sense requeriment previ
La segona excepcionalitat jurídica, segons el jutge Guillem Soler, reforça la primera. “Sempre s’havia considerat, com a qüestió de la màxima obvietat (de primer de carrera de dret, podríem dir), que per poder cometre un delicte de desobediència calia haver estat requerit prèviament de manera personal i clara amb una ordre, que precisament s’incomplia”, exposa el magistrat i afegeix: “De nou, però, això podia tenir un inconvenient: només podrien cometre el delicte els membres de la Mesa del Parlament, que estaven preparant el debat parlamentari i que havien estat expressament requerits. No podrien cometre el delicte altres diputats o diputades que haguessin tingut un altre tipus d’intervenció, com per exemple presentar una proposició de llei. Calia, per tant, un nou canvi de criteri, que implicava, de nou, mutar fatalment l’estructura mateixa del delicte de desobediència. Semblava jurídicament impossible. Però el miracle va esdevenir-se i va deixar d’exigir-se, com a mínim en el «cas català», l’existència d’un requeriment previ per poder cometre el delicte de desobediència.”
El magistrat Soler situa l’inici d’aquesta excepcionalitat en la imputació a l’exdiputada de la CUP Anna Gabriel per haver registrat en el Parlament la proposició de Llei de Transitorietat Nacional i fundacional de la República i la proposició de llei del Referèndum, el 6 de setembre de 2017. Gabriel es va exiliar a Suïssa, mentre Mireia Boya, investigada pel mateix, va ser absolta pel TSJC, el 2020.
La diputada de la CUP, Anna Gabriel en el ple de la DUI /
3a: Catalunya no es troba a Catalunya
En la tercera excepcionalitat, el magistrat Soler arrenca amb una obvietat: “Estarem tots d’acord que els fets del cas català van succeir a Catalunya.” Explica que en l’àmbit legal el que determina quin jutge o tribunal té la competència per investigar un delicte és el lloc on s’ha comès aquest fet, però que en el cas del procés d’independència de Catalunya “tenia un inconvenient no desitjat”: el judici s’havia de celebrar en el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), ubicat a Catalunya. “Aquesta eventualitat no era, per algun motiu, desitjada. I per ser evitada, exigia, de nou, un canvi de criteri. Un canvi no gens fàcil i pel qual calia disposar d’un estómac jurídic molt resistent”, afirma amb ironia el jutge.
Afegeix, amb sorna, que “la fatalitat jurídica” va esdevenir-se de nou: “Va passar a ser irrellevant que els fets violents del delicte de rebel·lió s’haguessin produït a Catalunya o que les decisions parlamentàries clau s’haguessin pres a Barcelona (més concretament, a la mesa del Parlament, una taula les quatre o més potes de la qual, literalment, reposen sobre sòl barceloní).” La localització geogràfica d’aquests dos fets -precisa- va donar pas a “fets secundaris o a criteris jurídics de certa extravagància que acudien desesperadament al rescat per arrossegar el coneixement del judici a Madrid: una conferència celebrada a l’estranger per parlar (sí, només per parlar) del projecte de referèndum o una noció gairebé «moral» d’Espanya que permetria entendre que si els fets afectaven una de les seves regions, llavors es veia afectat tot el «territori nacional» i calia, per tant, portar el judici a la capital del regne.“
Per rematar-ho, el magistrat explica una realitat interna dels jutjats: “Habitualment els tribunals no assumeixen més feina que la que els correspon. Per tant, fer-ho quan és evident que no calia no deixa de palesar un cert interès a conèixer de la causa. Un interès, però, que, sigui quin sigui, no sembla massa compatible, com a mínim, amb la necessària imparcialitat (manca d’interès, de qualsevol interès) que hauria de guiar, en teoria, tota actuació judicial.”
Certament, el Tribunal Suprem va assumir, de forma excepcional, la competència per jutjar els líders independentistes catalans i els va condemnar per sedició, malversació de fons i desobediència. El dret a tenir el jutge predeterminat per la llei és una de les principals vulneracions que els catalans han presentat en les seves demandes al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) i un dels motius pels quals ha estat denegada ja alguna ordre europea de detenció.
Els set magistrats del Tribunal Suprem, presidit per Manuel Marchena, que va jutjar els independentistes catalans, el 2019./
4a: euroordres de detenció i retirada
La causa penal del procés independentista ha provocat una immersió en el món judicial de gran part de la societat catalana. En aquest cas, el jutge Guillem Soler recorda que una euroordre de detenció l’emet un tribunal d’un Estat membre de la Unió Europea cap a un altre estat on sap que hi ha un investigat. Mentre no es resol el cas, el tribunal emissor espera quina serà la resposta, que pot ser positiva o negativa. “El que no és gens habitual -afirma el jutge Soler- és que el tribunal emissor retiri l’euroordre abans que el receptor s’hi pronunciï i que ho faci per temor que no sigui acceptada íntegrament respecte de tots els delictes que s’hagin pogut cometre, com el de rebel·lió.” El jutge Soler manifesta: “Pel lector no jurista aquesta pot semblar una incidència menor, però cal destacar que posa de manifest una actuació judicial estratègica de nou escassament compatible amb la imprescindible imparcialitat judicial. Dit d’una altra manera, una causa penal, si hi ha indicis, ha de continuar endavant ininterrompudament, utilitzant tots els mecanismes d’investigació a l’abast. Per contra, no pot operar com un badulaque al qual el tribunal pot acudir, quan vulgui, fins i tot els diumenges, per comprar o recomprar el que en cada moment li convingui més o per revendre el que ja no necessiti.” “Actuar així és, indubtablement, una excepcionalitat jurídica. I de les més cridaneres que s’han vist”, conclou.
Aquestes retirades d’ordres de detenció les ha acordades el jutge instructor del Suprem en el cas del procés, Pablo Llarena.
El magistrat del Tribunnal Suprem,Pablo Llarena
5a: una violència no violenta per suspendre càrrecs públics
La cinquena excepcionalitat jurídica hauria estat assumida per la fiscalia, l’instructor del Tribunal Suprem i el mateix tribunal sentenciador fins abans de dictar sentència, declara el magistrat Soler. Es refereix al fet que les accions de la tardor de 2017 fossin qualificades de violentes. “Se’n va parlar molt de fins a quin punt era sorprenent que uns fets en els quals la policia va exercir violència contra els ciutadans poguessin ser interpretats com una violència dels ciutadans contra la policia”, afirma Soler, que afegeix que “acudir a una interpretació tan estranya com aquesta era necessari per poder qualificar els fets com a delicte de rebel·lió, segons la redacció del Codi Penal, que exigeix la violència”.
El magistrat de Barcelona recorda que “de sobte, a la mateixa sentència, semblava que s’imposava el sentit comú: els fets no es consideraven ja constitutius de rebel·lió (ho eren, només, de sedició), perquè no hi havia la necessària violència que exigeix aquell delicte. I es pregunta com és que aquest plantejament “exposat de manera tan clara a la sentència -en un sol paràgraf força expeditiu- no l’hauria pogut seguir el tribunal també en fases anteriors del procediment, especialment si tenim en compte que els fets eren des d’un inici notoris i coneguts per tothom?” I apunta a una possible resposta: “Descobrim que per a poder suspendre cautelarment dels seus càrrecs públics a una part dels acusats abans de dictar-se sentència condemnatòria, calia que el delicte pel qual se seguia el procediment fos de rebel·lió. I perquè fos de rebel·lió calia sostenir, encara que fos provisionalment, que els fets eren violents. Algú podria especular que per això es va incórrer, estratègicament, en aquesta nova excepcionalitat jurídica”. I un cop condemnats per sedició i ja a presó, no calia ja forçar aquesta interpretació: “Que cadascú en tregui les conclusions que li semblin més pertinents”, indica Soler.
Advocats dels líders independentistes catalans, en el judici al Tribunal Suprem /
6a: ara els partits poden impugnar els indults
La sisena excepcionalitat jurídica plantejada pel jutge Soler està en un procediment contenciós administratiu actualment obert. El govern espanyol va concedir un indult parcial als nou presos polítics catalans el 22 de juny passat, que els va permetre sortir de la presó després de més de tres anys tancats. El canvi és que fins ara el Tribunal Suprem (TS) havia considerat que els partits polítics no tenien legitimació per poder instar l’anul·lació d’un indult. I, de fet, inicialment el tribunal va refusar els seus recursos, però no en el segon recurs, amb el canvi d’un dels magistrats del tribunal. “Després d’un canvi providencial en la composició de la sala o secció que decidia, s’ha invertit el criteri i s’ha consagrat aquesta sisena excepcionalitat jurídica. Els arguments, força tècnics, no deixen de remetre’s a les especials circumstàncies del cas, per la qual cosa no deixen de corroborar que ens trobem davant d’una «excepcionalitat jurídica», que, de nou, era necessària perquè pogués continuar viva l’eventualitat que s’anul·lin algun dia aquests indults”, sosté Soler.
Els presos polítics homes, en ser indultats, en sortir de la presó de Lledoners /
7a: l’article 155 o l’autocancel·lació de la Constitució
El magistrat Guillem Soler admet que “la gravetat de la situació a Catalunya el 2017 podia justificar que el govern central acudís a aquest mecanisme excepcional d’intervenció d’una autonomia”, que recull l’article 155. Afirma que en la decisió política “no hi entra”, però que “l’article 155 pugui habilitar mesures com les que es van acordar: cessar un govern autonòmic, la seva substitució pel govern central o dissoldre anticipadament un Parlament és, ja, clarament més dubtós”. I continua: “Acceptar-ho implica admetre una paradoxa jurídica per mitjà de la qual un instrument constitucional habilita la cancel·lació (l’aniquilació) de l’estructura institucional dissenyada per la mateixa Constitució.” Soler explica que hi havia dues alternatives interpretatives per aplicar la intervenció de Catalunya: la restrictiva i l’expansiva. “Els genèrics termes del mateix article 155 no imposaven ni excloïen cap de les dues. La segona era, evidentment, molt més funcional per qui tenia el poder de decisió. I aquest va optar per la segona, la qual és, indubtablement, una excepcionalitat jurídica”, assenyala.
Conmemoración de la República, al Palau Generalitat.
8a: investigacions prospectives o «catch-all»
En l’àmbit penal, la investigació s’ha de referir a uns fets concrets i dirigir contra unes persones determinades. “Els fets i les persones es poden anar precisant progressivament, però sempre es manté un anhel de concreció o restricció, per la senzilla raó que l’existència mateixa del procediment penal genera uns efectes, uns perjudicis, que cal contenir en la mesura del possible”, afirma el magistrat Soler, que, amb sinceritat, raona: “No sembla, però, que s’hagi seguit aquest criteri en algunes causes obertes contra el moviment català. Causes que es mantenen latents en el temps. Sempre estan obertes i a disposició 24h/365 dies, per permetre anar-hi encabint tot el que convingui i anar adoptant, en el seu marc, les mesures restrictives de drets que es necessitin respecte de qualsevol persona relacionada en algun grau amb el Procés.”
El jutge Soler manifesta que “hi ha més d’una causa prospectiva oberta, de tal manera que es podrà escollir el tribunal a qui sol·licitar cada mesura en funció de les probabilitats que sigui concedida. Només caldrà ajustar («afinar») l’argumentació”. I reflexiona: “Segur que a Carl Schmitt li semblaria bé, aquest sistema d’investigacions penals catch-all. Però ja és més dubtós que sigui prou respectuós amb una concepció democràtica de la instrucció penal.”
En aquesta vuitena excepció, el magistrat fa referència, per exemple, al cas del jutjat d’instrucció 13 de Barcelona, que va assumir investigar les afirmacions del llavors senador d’ERC i magistrat Santi Vidal, en unes conferències sobre el futur de Catalunya. Primer en secret, va investigar càrrecs del Govern i empresaris, i al final, una trentena estan processats per organitzar l’1-O del 2017.
El magistrat Santiago Vidal, ara jubilat, en anar a declarar al jutjat per l'1-O/
9a: una immunitat parlamentària no immune
El magistrat de Barcelona també qualifica d’excepcionalitat jurídica el que va passar al Tribunal Suprem (TS) amb el líder d’ERC Oriol Junqueras. Relata que és sabut que el Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) va reconèixer la immunitat parlamentària de Junqueras per la seva condició de membre electe del Parlament Europeu. “La resolució judicial europea havia d’implicar, en principi, aixecar la mesura de presó preventiva i que el TS demanés una autorització (un suplicatori) al Parlament Europeu per poder continuar la causa”, afirma el magistrat Soler, que comparteix: “Així havia estat entesa, sempre, la immunitat parlamentària en el marc d’un procediment penal. Només una excepcionalitat jurídica tècnicament molt elaborada podia impedir-ho. Semblava, també en aquest cas, inviable. Però, de nou, va esdevenir-se el miracle: raons temporals (el fet que la vista ja hagués acabat i que la causa només estès pendent de dictar-se sentència) feien innecessari, segons el TS, respectar la immunitat reconeguda pel TJUE.” Per Soler aquest plantejament pot implicar “un buidatge substancial de la garantia de la immunitat parlamentària”, ja que Junqueras va seguir en presó preventiva i després va ser condemnat “sense que arribés a poder donar-hi el seu parer el Parlament Europeu”.
Oriol Junqueras en l'acte d'ERC en el primer any dels induts i amb el lema 'Prou Repressió'
10a: un tribunal legisla de facto sobre el català a les aules
En la desena excepcionalitat, el jutge de Barcelona ens informa d’un tema ben actual i polèmic. “Tots sabem que els parlaments aproven les normes i que els tribunals les apliquen i interpreten”, declara, i que si els tribunals creuen que no poden aplicar les normes o tenen dubtes de la seva constitucionalitat, poden preguntar-ho al Tribunal Constitucional. Els tribunals de la jurisdicció contenciós-administrativa, per la seva banda, controlen els actes administratius dels governs. Ara bé, sosté Soler, “el que no poden fer ni fan els tribunals, tampoc els del contenciós-administratiu, és crear normes. Bé, no ho poden fer tret que es tracti d’una nova excepcionalitat jurídica”.
El magistrat Soler fa referència a la sentència del TSJC que imposa el 25% de castellà en totes les escoles de Catalunya. “El TSJC ha acabat fixant directament, com si d’un legislador es tractés, el ja famós 25% de castellà a les escoles·, afirma. El jutge no vol entrar en els detalls del cas i indica que l’interès està en preguntar-se “fins a quin punt és anòmal i excepcional que un tribunal fixi, en una sentència, quin ha de ser, en forma de percentatges, el sistema educatiu català pel que fa al bilingüisme oficial, en uns termes que no estan previstos en cap norma i que només hauria de poder fixar la instància legislativa competent, en aquest cas el Parlament de Catalunya”. Assegura que “estem, com a mínim, davant d’una estranya concepció de la separació de poders”. A més, afegeix una nova, molt recent, “excepcionalitat” o canvi de criteri, ja que ara ha passat a admetre’s la legitimació d’un sol pare per instar l’execució d’una sentència que fixa el sistema lingüísitc general a Catalunya.
Cartells en defensa del català a les escoles del país
Un exposició del “dret degenerat”?
El magistrat afirma que hi ha “moltes altres excepcionalitats jurídiques”, com ara: les restriccions en el dret de defensa durant el judici del procés; les presons provisionals acordades arran de les protestes per la sentència del Suprem; les causes per terrorisme obertes o mantingudes molt de temps “sobre la base d’indicis que farien riure si no fessin plorar”, etc. I insisteix que “la velocitat amb què se succeeixen aquestes excepcionalitats n’impedeix la seva assimilació. Un queda atordit, anestesiat. No hi ha marge per adquirir consciència de l’abast del seu efecte acumulat.”
Per no oblidar, Guillem Soler apunta que una manera de preservar la memòria històrica sobre aquests fets podria ser una “exposició àmplia i exhaustiva, amb textos, imatges i vídeos, organitzada en un museu o un espai que oferís les condicions de tranquil·litat i distanciament adequades. Potser aíxí podria fer-se justícia a l’explicació que mereix aquesta part de la història de Catalunya”, plena d’excepcionalitats jurídiques des de 2017. Es pregunta si aquesta hipotètica exposició tindria un “paral·lelisme invertit, és clar, amb la que es va fer a Munic l’any 1937, en el camp de l’art, en els temps nacional-socialistes de Carl Schmitt: sota el títol «art degenerat», s’hi van exhibir les obres que no s’ajustaven al nou cànon estètic nazi, entre d’altres, d’autors com Kandinsky, Max Ernst o Schiele”.
I el títol de l’exposició? “Dret degenerat. Degenerat respecte del que havíem cregut que era, fins a un moment determinat, el dret”. I planteja fer-la itinerant, “que pogués ser visitada, per exemple, en altres països de la Unió Europea”. Recorda que alguns tribunals de països europeus ja s’han pronunciat sobre alguna de les excepcionalitats jurídiques que ha exposat, i amb humor assegura: “Si l’exposició se celebrés a Schleswig-Holstein, el títol de l’exposició hauria de ser, indubtablement, entartete Rechts “. És a dir, “dret degenerat”.
Els eurodiputats Carles Puigdemont, Clara Ponsati i Toni Comin /
El tribunal Scheleswig-Holstein va refusar l’entrega del president Puigdemont el 2018 en considerar que els fets recollits en del delicte de rebel·lió de l’euroordre no són cap delicte a Alemanya.
Qui recull la proposta de l’exposció?
dimecres, 4 de maig del 2022
REAGRUPAMENT DONA SUPORT A LAURA BORRÀS PER LIDERAR JUNTS PER CATALUNYA (NOTA DE PREMSA, 04.05.2022)
Des de Reagrupament celebrem la decisió de Jordi Sanchez de deixar la Secretaria General de Junts. No podem amagar les discrepàncies que hem mantingut amb ell i la seva manera de gestionar el partit.
Per altra banda també valorem com a positiu el fet de que el MHP Carles Puigdemont abandoni la Presidència. Sempre hem defensat la incompatibilitat entre la direcció del Consell per la República i la de Junts.
Per tot això donem suport total a la decisió de la MHP Laura Borràs a presentar-se a la presidència o on ella cregui convenient i creiem que ha de ser ella mateixa qui esculli l’equip amb qui es vol envoltar, sense imposicions de les “families” de Junts.
Cal un partit independentista fort i que aposti decididament i sense por pel camí de la llibertat de Catalunya, veient com les altres forces, dites independentistes, cada cop estan més allunyades d’aquest camí.
Estem totalment d’acord en que la MHP Laura Borràs ha de ser qui lideri aquesta nova etapa ja que ella mai s’ha desviat del camí cap a la Independència, tal com la volem a Reagrupament des de la nostra fundació.
Ens oferim a donar-li tot el suport necessari per fer aquest trajecte. Cal que aquesta nova etapa de Junts sigui la darrera etapa de la Catalunya autonòmica i cal un lideratge fort que només ens pot oferir la MHP Laura Borràs. Per això ens tindrà al seu costat
dimarts, 3 de maig del 2022
divendres, 18 de desembre del 2020
FER HISTÒRIA, AMB LA LAURA*
Quan es llegeixin aquestes línies, probablement ja sabrem si hem fet història. Espero i desitjo que sí. Perquè això voldrà dir que la Laura Borràs haurà guanyat les primàries per ser la candidata efectiva a a Presidència de la Generalitat per part de Junts per Catalunya. Lògicament, encara caldrà imposar-se a les eleccions del 14 de febrer, bé mitjançant una majoria absoluta, bé mitjançant una nova coalició independentista. Llavors sí que haurem fet història, perquè entre altres esdeveniments, significarà que tindrem, per primera vegada, «una» presidenta de la Generalitat, després de 131 presidents.¿I no seria especial que fos, precisament, amb una dona presidenta que assolíssim definitivament la Independència?
Aquestes darreres setmanes hem assistit a unes primàries en el sí de Junts per Catalunya que han estat exemplars i que marcaran un abans i un després. Diguem-ho clar i sense embuts. Reagrupament ha fet públic el seu suport a Laura Borràs. Perquè considerem que és una persona eficient, intel·ligent, patriota, compromesa. Amb una enorme capacitat de feina i de raonament. Amb una retòrica excel·lent. Perquè amb ella es poden sentir molt identificades moltes persones, homes i dones. I perquè pot assolir un triomf rotund enfront els partits espanyolistes i ètnics, que pretenen acabar amb Catalunya com a nació.
La victòria de Junts per Catalunya serà definitiva, també, per que compta amb el President legítim, Carles Puigdemont, que cada cop està assumint un protagonisme en la política europea, en el Parlament Europeu, flanquejat de forma convincent per la Clara Ponsatí i el Toni Comin.
Tot plegat dibuixa un escenari d’optimisme i de victòria, en un context de repressió espanyola, de catalanofòbia extrem, cada cop més desaforat. I malgrat això, no fem més que avançar. Però cal tenir en compte que mai no n’hi ha prou. Les eleccions del 14F poden esdevenir claus per al futur immediat del nostre poble i no podem deixar-nos ensarronar. Hem de guanyar i hem de guanyar de forma convincent, sense discussió, de forma abassagadora i que ens permeti afirmar que no necessitem el permís de ningú altre per la independència que el del poble català. De nosaltres mateixos, de nosaltres sols, per emprar una expressió ben coneguda.
Amb el Carles, amb la Laura, amb la Clara, amb el Toni i amb centenars, milers i milions de catalans podem guanyar i restablir la República Catalana. Hem de parar els peus als espanyols que no deixen de reprimir-nos i hem de fer que els europeus, i el món sencer, ens reconegui com un poble lliure i amant de la pau. Perquè ni ens aturarem, ni ens aturaran. Volem la victòria i l’obtindrem. Per això cal treballar i treballar sense pausa. No hi ha marxa enrera. És una crida pel triomf i la República, per obtenir tots els recursos que ens permetin fer front a fenomen com la pandèmia sanitària, la crisi econòmica i social, per millorar les condicions de vida dels catalans i les catalanes i no caure mai més en els ridículs que provoca l’autonomia. Ja han mort 15.000 compatriotes, i tothom sap que haurien estat molts menys si haguéssim tingut a les nostres mans els recursos que generem amb el nostre esforç. I no puc deixar de recordar la figura del President Quim Torra que va trencar-se el pit per evitar-ho i que tant el trobem a faltar unes poques setmanes després de la seva inhabilitació vergonyant.
En definitiva, fem una crida a seguir endavant, sempre endavant. Per Catalunya, per tots nosaltres, per fer, junts història, és a dir, República!
*(NOTA: Post publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, núm. 105, Desembre 2020)
dimecres, 11 de novembre del 2020
dijous, 11 de juny del 2020
UN TÍCKET GUANYADOR!
Davant les properes eleccions al Parlament de Catalunya, cal presentar un tícket guanyador, que ajudi a reactivar la Declaració d'Independència del 2017. Com ja he dit en altres ocasions, aquesta reactivació s'ha de donar automàticament si els vots a candidatures independentistes superen el 50% dels vots emesos vàlids. És a dir, que si s'assoleix aquest resultat, i un cop constituït el nou Parlament, el nou president es compromet a presentar una moció de restabliment de la Independència votada el 2017.
En el cas de no assolir-se, alternativament es pot optar per impulsar el procés constituent, a través de l'elaboració d'una Constitució de la República Catalana, seguint els passos del treball ja fet pel Consell Assessor que en el seu moment va presidir en Lluís Llach.
Sigui com sigui, el fet més rellevant és que cal que es repeteixi la majoria independentista al Parlament. Però ha de ser una majoria on hi hagi un lideratge clar, és a dir, on una de les tres forces independentistes obtingui uns resultats incontestables, que li permeti exercir un protagonisme sense discussió.
Lògicament, des del meu punt de vista, aquesta força ha de ser JxCAT, encapçalada pel President Carles Puigdemont. És una garantia d'èxit, com s'ha demostrat en les anteriors eleccions on ha anat de cap de llista.
Però atès que la repressió judicial espanyola en contra d'ell, continua vigent, s'imposa, de forma realista, cercar un número 2, que pugui ocupar la Presidència de la Generalitat, i que sigui algú de garantia. A hores d'ara, penso que no hi ha cap mena de dubte, que aquest no pot ser altra persona que la Laura Borràs. També em direu que l'apartheid judicial espanyol li està buscant les pessigolles, però vaja, no crec que això sigui un obstacle. Que el 132è President de la Generalitat sigui una dona, serà un fet històric.
Finalment, penso que per reforçar el ticket, cal comptar amb un número 3, igualment de garantia. I, després d'una legislatura molt dura, en la qual ha destacat per la seva competència i el seu compromís, no puc deixar de pensar que aquest ha de ser en Josep Costa, actual vice-president del Parlament, que ha fet tot el possible i més per parar els peus a la presidència de la Cambra i a les seves contínues punyalades traperes contra el President Puigdemont.
Aquesta és la proposta. Lògicament, el primer que cal és l'acceptació dels tres al·ludits. A hores d'ara, ho ignoro. Però si m'he permès fer pública aquesta desiderata és perquè considero que aquestes eleccions són molt rellevants i cal obtenir una victòria el més contundentment possible, que, sobretot a escala internacional, deixi molt clara la voluntat del nostre Poble.
Per acabar, només afegir una referència al President Quim Torra. En el seu cas, ja ha dit públicament, per activa i per passiva, que no es tornarà a presentar. Però no estaria malament que acceptés un lloc simbòlic a la candidatura. No puc deixar de reconèixer el seu paper en les darrers dos anys, on s'ha hagut d'enfrontar a l'odi dels espanyols i se n'ha ensortit. Quin President més digne que hem tingut, segurament no hauríem trobat ningú més capaç de fer el paper que ell ha fet, sobretot tenint en compte que no era un polític professional, però ha demostrat ser un patriota de pedra picada. Gràcies, President!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)