El passat dijous 28 de juliol, la Mesa del Parlament de Catalunya va acordar la suspensió de la presidenta de la cambra, Laura Borràs i Castanyer, amb els vots d’ERC, PSC i la CUP, que van votar a favor d’aplicar l’article 25.4 del Reglament del Parlament, que preveu la suspensió immediata dels diputats o diputades quan s’obre un judici oral per corrupció.
Malgrat que la suspensió de “tots els drets i deures” com a diputada es preveu com a provisional i temporal, fins que conclogui el procés judicial, l’acord de la Mesa té conseqüències greus: la fins ara presidenta del Parlament no podrà votar, ni, per tant, representar als seus electors. Aquest episodi ha posat novament en evidència la divisió profunda dels partits polítics independentistes en el front estratègic i antirepressiu.
El govern del Consell, reunit per valorar el procés polític i les raons que han conduït a la suspensió de la presidenta del Parlament, vol fer pública aquesta nota que clarifica els motius pels quals considera aquesta decisió un error greu i un nou pas enrere en la defensa de drets fonamentals dels representants independentistes, que debilita el projecte compartit.
Aquesta conclusió es basa en les següents raons:
1- L’aplicació de l’article 25.4 del Reglament, sense tenir en compte el context excepcional d’emergència democràtica i de risc pels drets humans polítics que vivim, afavoreix de facto l’efectivitat del lawfare o ‘guerra jurídica’.
El lawfare, juntament amb la propagació de fake news (o notícies falses), són la principal estratègia de l’estat per combatre el moviment independentista, reprimir l’exercici del dret a l’autodeterminació i impedir l’efectivitat del mandat de l’1-O. Aquesta estratègia consisteix en l’ús de la llei i dels procediments legals per part dels agents de la justícia per investigar o perseguir -de manera no neutral sinó políticament motivada- a qui és declarat enemic, amb l’objectiu polític d’eliminar la dissidència, el lideratge o el pluralisme ideològic. Per tant, l’ordenament jurídic es manipula per donar aparença de legalitat a la persecució dels opositors polítics. L’adversari sovint és víctima d’investigacions judicials prospectives, imputat judicialment amb acusacions fabricades o agreujades amb la finalitat d’inhabilitar-lo per l’exercici del seu càrrec polític o amb finalitats electoralistes.
El lawfare utilitza l’aparença d’institucions democràtiques i d’un estat de dret per subvertir-los i debilitar-los des de dins: d’aquí se’n deriven les dificultats de combatre’l i destapar els veritables objectius que s’amaguen darrere d’una imputació o cas concret. Per aquest motiu, és incompatible amb la democràcia i els drets fonamentals, ja que es basa en l’abús del dret positiu i dels procediments legals per aconseguir finalitats polítiques il·legítimes. És el contrari de la recerca de la justícia. La presentació arbitrària de demandes o imputacions criminals sense proves tenen per propòsit intimidar i frustrar les aspiracions dels adversaris polítics, així com propagar el temor a patir difamacions que, en última instància, desincentiven l’emergència de nous lideratges. La llei esdevé el nou camp de guerra legal al marge de la democràcia.
A Catalunya, la criminalització del dret a la protesta, de la llibertat ideològica i d’expressió, la vulneració dels drets dels electors per impedir l’efectivitat dels resultats electorals o la investidura de candidats a la presidència, així com l’espionatge massiu i les suspensions de representants independentistes constitueixen proves més que concloents de lawfare. El dictamen del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU i l’Informe Cilevics del Consell d’Europa han confirmat violacions dels drets humans per part de l’estat espanyol que encaixen en aquest patró repressiu antidemocràtic.
No hi ha cap element objectiu que faci pensar en un canvi de cicle que posi fi a aquesta política repressiva de l’exercici de drets humans individuals i col·lectius. Ni amnistia, ni autodeterminació, ni reconeixement de les violacions de drets humans, ni voluntat de reforma constitucional o legal que afavoreixi el reconeixement i la llibertat col·lectiva. Cap dels compromisos que ha adquirit el govern espanyol a la Taula de Diàleg no assenyala a un compromís sòlid i real amb la fi de la repressió. No només es continua negant la legitimitat del referèndum d’autodeterminació i del mandat de l’1-O; també s’impossibilita qualsevol altra alternativa d’expressió de la llibertat col·lectiva per decidir el nostre futur com a poble.
En aquesta situació, l’aplicació d’una norma reglamentària que en un context de democràcia plena podria tenir una altra finalitat es converteix en un instrument que afavoreix l’eficàcia del lawfare.
2- En un context de lawfare, el que esdevé rellevant no és l’objecte de persecució (el delicte concret que s’imputa) sinó la motivació no imparcial de la persecució judicial contra una persona determinada (en aquest cas la presidenta del Parlament) amb els objectius abans descrits.
Les investigacions prospectives i les peticions de penes desproporcionades pretenen assolir l’objectiu declarat per part de l’estat: “decapitar” el moviment polític independentista -segons les explícites declaracions de la vicepresidenta del govern espanyol Sáenz de Santamaria el 2017- eliminant els seus lideratges i, molt especialment, aquells que l’estat identifica com a potencialment perillosos i que no són fàcilment substituïbles.
L’existència d’un poder judicial polititzat explica que aquest no es comporti com un poder de l’estat imparcial sinó, sovint, com un instrument al servei d’un projecte polític particular. En aquest sentit, el recurs a la corrupció per combatre els adversaris polítics és una estratègia ben coneguda en contextos de lawfare. En entorns semblants, és a dir, d’estats democràtics fallits amb poders judicials polititzats veiem sovint acusacions de corrupció que s’utilitzen per desacreditar i combatre l’oposició política. Al Brasil, per exemple, els judicis contra els presidents Lula de Silva i Dilma Rousseff són eloqüents en aquest sentit. Trobaríem molts casos en altres països, també aparentment democràtics.
Tanmateix, cal aclarir que els delictes imputats a la presidenta del Parlament no es corresponen amb la definició de corrupció segons els estàndards internacionals (l’organització Transparency International, per exemple, la defineix com “abús del poder confiat a representants per obtenir beneficis privats”). En canvi, se li demanen penes de privació de llibertat i d’inhabilitació clarament desproporcionades als fets en disputa.
En el nostre context de lawfare generalitzat, de criminalització de l’independentisme i de risc pels drets humans, especialment pels drets polítics, la càrrega de la prova hauria de recaure en l’estat. La presumpció d’innocència té molt més valor quan tenim sobrades raons per desconfiar de la motivació i fonaments arbitraris de qualsevol imputació criminal contra els lideratges independentistes.
3- L’article 25.4 del Reglament del Parlament és dubtosament compatible amb els drets humans polítics reconeguts al Conveni Europeu de Drets Humans i al Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics. Una disposició reglamentària és automàticament invàlida si contradiu el règim internacional de protecció dels drets humans.
La doctrina i jurisprudència consolidades en el dret internacional dels drets humans exigeixen un respecte especial a la presumpció d’innocència que impedeix avalar que la majoria parlamentària pugui suspendre a un representant electe sense proves concloents, com una sentència judicial condemnatòria. Aquesta precaució esdevé molt més rellevant en un context de sistemes democràtics fràgils o de lawfare i quan la suspensió afecta un representant de la minoria parlamentària. La raó és evident: seria molt fàcil eliminar la dissidència política – i vulnerar els drets de les minories – per mitjà d’acusacions falses que permetessin forçar procediments judicials sense proves sòlides, abans que es dictés cap sentència o que aquesta fos ferma, com una manera d’expulsar els adversaris polítics de les Cambres legislatives subvertint els resultats electorals.
Per això, organitzacions i tribunals internacionals de defensa dels drets humans consideren que calen raons prou sòlides per suspendre o inhabilitar a un diputat per l’exercici de les seves funcions parlamentàries – i això fins i tot pressuposant l’existència d’un poder judicial imparcial i independent. No només estan en joc els drets dels representants a exercir els seus drets i mandat representatiu sinó els drets dels electors a ser representats, que és l’essència mateixa de la democràcia.
