La tertúlia proscrita. Especial eleccions i primer aniversari (14.3.2024)

VilaWeb presenta un nou capítol de La tertúlia proscrita, aquesta vegada enregistrat en directe, a l’auditori de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna, a Barcelona, i amb lectors, per a celebrar que fa un any de la primera emissió. Hi ha participat, com cada setmana, Albano-Dante Fachin, Josep Costa, Txell Partal, a més del director de VilaWeb, Vicent Partal. En aquesta tertúlia, feta l’endemà d’haver-se convocat eleccions avançades el 12 de maig, s’ha analitzat què pot significar aquesta convocatòria del president Aragonès, què pot passar el dia de les eleccions, el paper de Carles Puigdemont i la situació del quart espai independentista arran d’aquest avançament. La tertúlia proscrita es fa cada dijous i es pot seguir en vídeo, com un programa de televisió, a les pàgines de VilaWeb i a YouTube. També es pot escoltar en format de pòdcast a Spotify, Apple Podcasts, Google Podcasts i Amazon Music.

ESTIRA I ARRONSA ENTRE JOSEP COSTA VS AGUSTÍ COLOMINES

 

Des de l'aparició de la Tertúlia proscrita a Vilaweb, ara fa uns mesos, s'ha posat de moda organitzar debats en diversos mèdias, alguns amb més èxit que uns altres, tot s'ha de dir. Ara és el torn del Nacional amb el seu Estira i Arronsa, on han debatut un dels referents intel·lectuals de l'independentisme, com és el cas d'en Josep Costa, i un representant típic de l'ala domesticada de l'oposició del règim del 78, com és l'Agustí Colomines, que és aquella que mai sobrepassa les línies vermelles, que tothom sabem quines són. Només cal recordar el seu galdós paper en el debat sobre el nou Estatut, l'any 2006, on va fer parella amb la nefasta i, per sort, oblidada, Rosa Cullell. No cal dir que en Costa, com era de preveure, s'imposa en el debat, quan fa referència a l'existència de pistoles, per part dels espanyols, quan seuen a negociar amb la part catalana. És llavors quan en Colomines es descol·loca, per raons òbvies. I és que parlar clar i català, sempre és un bon consell. No debades al meu menjador de casa, dit sigui de passada, penja aquell magnífic cartell d'Estat Català de la guerra, que diu el següent: "El dret es guanya per les armes".

NO a l’amnistia, per Josep Costa*

No vull cap amnistia perquè vull continuar lluitant contra ells. Cadascú que faci el que cregui convenient amb la seua situació personal. Però l’amnistia, NO en el meu nom.

Desconec si el meu nom figura entre els 1.432 represaliats que suposadament s’han de beneficiar de l’amnistia que s’està negociant amb el PSOE. En tot cas, vagi per endavant que no em consider represaliat i no vull cap amnistia. És més, les causes judicials que tenc són part de la meua lluita i vull portar-les fins al final per guanyar-les. Si l’amnistia anul·la aquestes causes, ho consideraré un menysteniment a la feina política i jurídica que he fet tots aquests anys. I no cal dir, em sabrà molt de greu.

He estat espiat amb Pegasus i no vull que s’amnistiï els espies ni els seus caps del govern socialista. Vull que els condemnin els tribunals internacionals. He estat detingut il·legalment i no vull que s’amnistiï la magistrada que va cometre el delicte, sinó que sigui jutjada i condemnada. He estat acusat en un judici que és un greu atac a la inviolabilitat del Parlament, que ja ha donat lloc a 4 causes al Tribunal d’Estrasburg. Esper poder veure les respectives condemnes contra Espanya i eventualment querellar-me contra els magistrats del TSJ. He estat agredit per un mosso, que ha falsificat un atestat per defensar-se i encausar-me a mi, i vull asseure’l a la banqueta per tal que pagui pel que ha fet.

No vull cap amnistia per mi, perquè no he comès cap delicte, ni pels que m’han perseguit o agredit, perquè no tenc cap intenció de perdonar-los. No vull resoldre cap conflicte polític sinó guanyar-lo. No vull reconciliar-me amb Espanya sinó que me’n vull independitzar. Les penes que em puguin caure a mi no tenen cap rellevància si serveixen per a l’objectiu polític de contribuir a desarmar la repressió de l’Estat. Si no pogués assumir-les, m’hauria quedat a casa escrivint articles acadèmics o divulgatius, com feia abans del 2017.

Algú em dirà, legítimament que la meua situació és especial perquè no hi ha risc que pugui anar a la presó (cosa certa, en principi, encara que l’atestat fals dels Mossos m’acusa de delictes que sí que podrien comportar penes de presó). Però aquesta no és la qüestió: la situació personal de moltes persones amb causes que comporten presó es pot resoldre al marge de les negociacions polítiques. Sigui com sigui, les solucions personals no tenen res a veure ni han de barrejar-se amb les estratègies del moviment independentista. I si parlam de persones amb càrrecs polítics, la solució personal ha de passar per abandonar totes les responsabilitats i fer un pas al costat.

Nit electoral del 2017

Per entendre’ns: cal evitar el mercadeig polític que es fa amb el patiment d’alguns represaliats, convenientment victimitzats. Tota aquesta campanya a favor de l’amnistia contribueix a fer que la gent se senti vençuda. Fa que activistes i lluitadors percebin que el que han fet no ha servit per a res. Més encara, transmet la idea que en el futur no servirà per a res. L’amnistia abarateix la lluita de molta gent que no va sortir a fer l’1O i defensar-lo per, un dia, aconseguir el perdó per haver-ho fet i que tot quedi oblidat.

Potser nosaltres tenim un problema amb els activistes, que la política oficial etiqueta com a “represaliats”, molts d’ells abandonats als peus dels cavalls i a les portes de la presó. Una etiqueta, la de represaliats, que ningú no va posar mai als insubmissos que desfilaven pels jutjats, per cert. Però el PSOE en té tres de problemes, i més urgents, que probablement són l’altra cara de la mateixa moneda: l’exili que guanya totes les batalles judicials, els càrrecs del sottogoverno de l’1-O pendents de judici i desenes de joves que podrien entrar a la presó en algun moment inconvenient.

Per mi la situació és clara. Si els segrestador té un problema de gestió de tants ostatges potencials, que els deixi anar sense cobrar el rescat. Això és el que fan tots els segrestadors quan els diners no arriben a temps. És evident que el PSOE no podrà governar mai amb gent a la presó, llevat que els propis presos li regalin els vots a canvi de la seua llibertat (glups!). Però l’amnistia seria inútil, perquè periòdicament caldria segrestar més gent per mantenir-se al poder.

Siguem clars, ja hem arribat a un punt en què (políticament parlant) la repressió fa més nosa a qui pretén governar l’Estat i l’autonomia que no al moviment independentista. Perquè el poli dolent (PP) guanya a Espanya però no té prou vots per a governar l’Estat i el poli bo (PSOE) perd les eleecions i necessita els vots dels reprimits si vol governar l’Estat. I, òbviament, perquè tant ells com l’autonomisme necessiten passar pàgina de l’1-O i consolidar la pacificació.

Mosso acusat d'agressor de Josep Costa

Durant anys l’únic front de lluita independentista en què hem mantingut moral de victòria i hem inflingit derrotes significatives a l’Estat és el front jurídic. Si nosaltres mateixos desactivam aquest front amb una amnistia, quina és exactament l’alternativa que tenim per continuar avançant cap a la independència? Supòs que ningú dirà que el diàleg amb l’Estat! Si l’1-O és l’únic camí per arribar-hi, realment volem esborrar tot el camí fet i tornar a començar?

Jo no vull amnistiar Marchena, ni els espies que em varen punxar el telèfon, ni la jutgessa que em va detenir, ni els magistrats que em varen jutjar, ni el mosso que em va agredir i va fer un atestat fals. No vull cap amnistia perquè vull continuar lluitant contra ells. Cadascú que faci el que cregui convenient amb la seua situació personal. Però l’amnistia, NO en el meu nom.

*NOTA: Article publicat a La República (24.09.2023)

*NOTA 2: Les fotos les he triades jo (J.S.)

*NOTA 3: Els textos en negreta els he posat jo (J.S.)

Josep Costa: “L’oficialitat del català a Europa no és bufar i fer ampolles com ens han venut” (vILAWEB, 18.08.2023)

Entrevista a Josep Costa per a parlar de l'acord entre Junts i el PSOE perquè el català sigui llengua oficial a la Unió Europea

Txell Partal

Aquests dies, l’ex-vice-president del parlament Josep Costa ha estat molt crític amb el pacte entre Junts i el PSOE perquè el català, l’èuscar i el gallec siguin llengües oficials de la Unió Europea. “No és bufar i fer ampolles com ens han venut.” El politòleg reclama de no oblidar-nos de la història: “Qui oblida la història, és condemnat a repetir-la. Ja ens ho van prometre i avui no tenim el català a la Unió Europea.” Costa recorda que el Consell Europeu ja va aprovar un memoràndum al respecte: “L’estat espanyol va signar acords amb les institucions europees per poder-hi fer servir el català i els altres idiomes. I no es van aplicar. De fet, s’incompleixen, per culpa d’Espanya, perquè no hi posa els recursos.” Per això ara es mostra desconfiat que la proposta tiri endavant.

—Ahir no us mostràveu gaire satisfet amb l’acord entre Junts i el PSOE perquè el català sigui llengua oficial a la Unió Europea.

—Hi ha un problema de filosofia sobre negociar amb el PSOE i arribar a acords amb un candidat a la investidura espanyola. Creia que teníem un debat estratègic dins l’independentisme entre aquells que pensaven que si investien governs espanyols feien alguna cosa correcta en el camí cap a la independència, i aquells que diem que negociar investidures espanyoles ens n’allunya. És un entrebanc des del punt de vista de blanquejar l’estat, del relat internacional, o de la legitimació del Primer d’Octubre. Per tant, hi ha un problema de concepte. La qüestió no era negociar bé o malament. El problema amb Esquerra no era que hi hagués uns incompetents negociant, que ho són. Junts ha demostrat ser més bo negociant, però ja sabíem que no era gaire difícil de fer-ho més bé. Però el camí del Primer d’Octubre no és negociar. L’independentisme no ha decidit de fer-se enrere de la via unilateral que era el Primer d’Octubre i recular a una via negociada amb l’estat. Aquesta era la discrepància que teníem, i la que tinc amb qualsevol negociació amb l’estat.

—Junts diu que és diferent negociar per decidir la mesa del congrés espanyol que la investidura. I que aquest acord no vol dir que n’arribin a un altre per a la investidura.

—És cert, però és que els acords que es van fer ahir, si no hi ha investidura, no serveixen de res. N’hi ha quatre, i dos són comissions d’investigació. Les comissions d’investigació són per a una legislatura. Si no hi ha investidura, no hi ha legislatura, i les comissions d’investigació no existiran. El català diuen que es podrà parlar, però és amb aquesta presidenta. D’això també n’hauríem de discutir molt…

—Digueu.

—Què vol dir “poder parlar català”? Només es podrà parlar i no es podrà escriure? No es podran fer propostes en català? No es podran fer esmenes en català? Es traduirà perquè ho entengui tothom? O si es volen fer entendre hauran de parlar castellà? Si el que diuen és que ens deixaran llegir poemes en català, doncs escolti’m, ja ho va fer la presidenta Armengol ahir. Molt bé, va recitar Salvador Espriu… És això el que demanen? I quan hi hagi una altra presidència, què passarà? És a dir, si es dissolen les corts espanyoles i es convoquen eleccions, se n’anirà la presidenta que tolera el català i n’hi pot haver una altra. Per tant, la tolerància amb la llengua caduca amb la dissolució del congrés espanyol, si no hi ha legislatura. I el català a Europa, evidentment, abans de la investidura no entrarà en vigor.

—Esteu convençut que no?

—L’irlandès va tardar divuit anys a estar plenament en vigor. Divuit anys de tramitació, de moratòries, d’adaptació… No hi havia traductors. És veritat que el procés es pot fer més de pressa, de fet no tothom ha tardat divuit anys. Però abans de la investidura segur que el català no estarà en vigor a Europa. I, si no hi ha investidura, no hi haurà continuïtat en la negociació amb la Unió Europea. De debò, tota aquesta legitimació de la via negociada, tota aquesta expectativa que es pot arribar a un acord, de què serveix? En positiu, no s’hi guanya res, en negatiu, s’hi perd.

—Què voleu dir?

—Per entendre’ns, la legitimitat del Primer d’Octubre es basa en moltes coses: en el projecte d’autodeterminació, en la voluntat democràtica dels catalans… Però, en l’àmbit del relat, es construeix sobre dues premisses: que Espanya és irreformable i que la via del diàleg és esgotada i no porta enlloc. Ara es crea una expectativa i es dóna credibilitat al fet que Espanya es pot reformar, perquè ara deixa parlar català i en demana l’oficialitat a Europa. Per cert, la paraula oficialitat no es diu explícitament, és a dir, no és en la petició. Generem un relat en què negociar amb Espanya pot donar algun fruit i que Espanya pot canviar. Desconstruïm el discurs de l’1-O, que es basa sobre les premisses que Espanya és irreformable i que negociant no es pot exercir l’autodeterminació.

—Junts defensa que el fet de portar-ho a la reunió del 19 de setembre farà que Espanya ho defensi, atès que encara no s’haurà arribat a un acord d’investidura.

—El reglament de llengües de la Unió Europea s’ha d’aprovar per unanimitat, no n’hi ha prou només amb Espanya. Seria la primera vegada que s’aprova una cosa per unanimitat el primer dia que es discuteix. I més una cosa tan complexa com el multilingüisme a Europa. S’ha intentat unes altres vegades, i és costós. Si algú es pensa que el 19 de setembre s’aprovarà la reforma del reglament de llengües de la Unió Europea és que no viu en el mateix món que jo. Em sembla impossible. A més, el procediment legislatiu té uns altres tràmits. No portes una proposta un dia i s’aprova. S’han de fer consultes, informes. En el procediment d’adopció de reglaments, hi ha d’opinar el Parlament Europeu. És un acte legislatiu, que té fases de consulta, de discussió, negociació. En la carta, Espanya proposa d’introduir-hi tres llengües noves. N’hi ha vint-i-quatre, introduir-ne tres de noves en el sistema de la Unió Europea, d’un dia per l’altre, no és tan fàcil. Òbviament, rectificaré si m’equivoco, però no ho veig.

—No ho veieu per les despeses?

—És un dels motius. Però també per les discussions que hi haurà. El català és llengua pròpia en més estats, igual que l’èuscar. El gallec, quina relació té amb el portuguès? I no solament a la Unió Europea. Què passa, al País Valencià? Ho he seguit poc, però la dreta blavera ja posa el crit al cel perquè no es parla del valencià.

—Sí, ara estan preocupats perquè el valencià és en perill per això… Surrealista.

—Exacte. El 2004, quan Zapatero va prometre el català a la Unió Europea, ja va ser un problema. Qui oblida la història, és condemnat a repetir-la. Ja ens ho van prometre, i avui no tenim el català a la Unió Europea. No es va complir. Va ser un engany. Molt poca gent se’n recorda, però van passar moltes coses. El Consell Europeu va aprovar un memoràndum. L’estat espanyol va signar acords amb les institucions europees per poder-hi fer servir el català i els altres idiomes. I no es van aplicar. De fet, s’incompleixen per culpa d’Espanya, perquè no hi posa els recursos. N’havia de pagar tots els costos i no ho fa. Per què tenim aquesta confiança que no tornarà a passar igual? Espanya va demanar que el català fos una llengua d’ús limitat en les institucions europees i es va aprovar. Es van generar expectatives i, de fet, es va allargar moltíssim. Vam aconseguir que hi hagués una versió en català del Tractat de la Unió, de la constitució europea, que al final no es va aprovar. La realitat de tot plegat és que el català, a les institucions europees, no hi és. Sabent aquesta història, em sembla que hi ha unes expectatives absolutament irreals. Però, tal com he dit, hi ha un problema d’enfocament de la qüestió. La manera de negociar i de reformar les institucions existents ara és vàlida? Hem decidit que allò que vàrem assumir el Primer d’Octubre ja no és vàlid? És a dir, quan tots, col·lectivament, com a poble, vam assumir que l’única via perquè el català fos oficial a la UE era la independència, estàvem equivocats? Hi havia una via per a tenir el català a la Unió Europea sense la independència? Ens vam autoenganyar l’1-O quan vam assumir que només amb la independència tindríem el català a la UE? Aquesta és una reflexió que hem de fer. Perquè, al final, si tot això no acaba en res, aquesta carta que s’ha enviat a la Unió Europea sí que queda.

—I què implica?

—Permeteu-me que sigui escèptic. No tenim cap garantia que el català serà oficial a la Unió Europea. Però tinc una certesa, que és que aquesta carta que va enviar el ministre espanyol l’exhibiran cada vegada que als tribunals internacionals al·leguem que som una minoria nacional perseguida, que som un grup objectivament identificable al qual vulneren els drets fonamentals. Cada vegada que ho al·leguem en els tribunals internacionals, aquesta carta serà exhibida per desmentir-nos. Per demostrar que no som una minoria nacional perseguida i que no es vulneren els nostres drets fonamentals. Que això acabi amb l’oficialitat del català, cap garantia. L’única garantia que tenim és l’altra.

—Puigdemont va dir que això ja no eren pas promeses, sinó fets.

—La carta és un fet. I el memoràndum Moratinos del 2005 és un acord publicat al Diari Oficial de la Unió Europea que va quedar en res. Si la presumpció és que el 2005 quan es va enredar amb tot això no es va fer res, és que hem oblidat el que va passar. Hi ha un acord del Consell Europeu sobre el català. És cert que no en demanava l’oficialitat, en demanava l’ús en convenis bilaterals, però que podien preveure un ús ampli del català si Espanya ho hagués pactat bilateralment amb cada institució, i n’hagués pagat les despeses, cosa que no ha fet. Per tant, sí, això és un fet. Però per mi no és un fet més concloent que el memoràndum Moratinos que es va publicar al Diari Oficial de la UE.

—L’oficialitat tindria més avantatges que solament l’ús del català, no?

—I qui ens diu que al reglament de les llengües de la Unió Europea no s’hi afegirà un article que digui que hi pot haver llengües de segona amb acords bilaterals amb els estats? La carta no diu que s’inclourà el català com a oficial a l’article 1 del reglament, en peu d’igualtat amb les altres llengües. Diu que s’inclourà el català al reglament. Si hi ha un text pactat, no he dit res. Però si no hi és, al reglament, jurídicament, se li pot posar un article que legalitzi el memoràndum Moratinos del 2005, que no va servir de res. Poses un article que digui que els estats poden fer acords amb les administracions europees a càrrec de cada estat, amb els traductors de cada estat i amb els diners de cada estat, a fi que els ciutadans puguin fer servir el català per relacionar-se amb la Unió Europea. De moment sóc escèptic respecte del resultat, sobretot quan requereix unanimitat dels vint-i-set països de la Unió Europea. Per tant, pactar-ho amb Espanya està molt bé i és important, però els irlandesos van tenir molta resistència per a fer oficial el gaèlic.

—Hi ha gent que diu que, en aquest cas, l’estat francès pot tenir un paper clau perquè no s’aconsegueixi…

—França, Itàlia… Vés a saber. Portugal potser posa alguna trava amb el gallec. A la Unió Europea hi ha qüestions geopolítiques i, simplement, pot haver-hi una qüestió econòmica. Que algú faci un càlcul econòmic de quant costa i digui que ho ha de pagar Espanya amb una retallada dels fons europeus Next Generation. Això ho complicaria tot. No és bufar i fer ampolles com ens han venut.

—No creieu que s’acabi aprovant, però, si s’aconsegueix, serà una millora per al català?

—Tècnicament, és clar! Cap nacionalista no pot estar en contra de l’oficialitat del català a la Unió Europea. I per això havíem arribat a la conclusió que la manera més fàcil i efectiva que ho fos era la independència i ser un estat de ple dret. Jo vull que el català sigui oficial a la Unió Europea. Crec que la independència és la manera d’obtenir-ho. I si no hi hagués dèficit fiscal a Catalunya, estaria més bé. Per tant, seria bo que tinguéssim un concert econòmic com els bascos? I tant que sí! El tindrem? El Primer d’Octubre vàrem assumir que ho tindríem amb la independència. Si ara hem canviat d’idea i pensem que podem tenir uns altres camins per a assolir coses, és un canvi d’estratègia molt substancial, que com a moviment no hem discutit.

—Creieu que dijous Junts es va fer enrere en l’estratègia de la confrontació?

—Has esmentat una paraula que fa temps que no sento dir a ningú de Junts. Evidentment, això d’aquesta setmana no té res a veure amb la confrontació. Això és la via dialogada, la via pactada. I tenia entès que Junts estava en contra de deslegitimar l’1-O per una incerta via dialogada que ja havíem descartat. Havíem quedat que el problema era que la via negociada era la via equivocada. Ningú no m’havia dit que el problema fos que no es negociava bé i que calia canviar els negociadors. Ningú no m’ha explicat que la via negociada tindrà èxit i ens portarà a la independència perquè ara posaran negociadors més competents. Si aquesta era la història, ens ho haurien d’haver explicat. El meu desacord fonamental amb tota l’estratègia de la rendició d’Esquerra Republicana és haver abandonat el Primer d’Octubre per tirar-se els braços del PSOE sota la premissa falsa que es poden fer acords amb Espanya que ens acostin a la independència. Si aquesta premissa ara resulta que no era falsa, sinó que simplement els d’Esquerra eren uns inútils i que hi havíem de posar els vells convergents perquè en sabien més, doncs ens ho haurien d’haver explicat més bé. No ho vaig entendre així.

—La conclusió és que negociant no s’arribarà mai a la independència?

—Que Junts sabria negociar millor que Esquerra no es dubtava. El llistó era tan baix que era molt fàcil de demostrar que es podia negociar més bé. El repte, realment, és demostrar que negociant amb Espanya s’avança cap a la independència. I això ho vaig dir irònicament, encara que alguns no ho han entès. Jo ho tinc clar: que negociant s’arriba a la independència ho vàrem descartar quan vàrem decidir fer el Primer d’Octubre. Tornar a obrir vies de diàleg amb la presumpció que podem avançar cap a la independència és deslegitimar el Primer d’Octubre.

—No es pot negociar i voler treballar cap a la independència?

—El problema de tot plegat és que Junts defensa totes dues coses alhora. Defensa que són més bons negociant, que el problema és que Esquerra són mals negociadors, i que ells ho farien més bé. Però hi ha una altra part del partit que diu que el problema és la via negociada. M’imagino que per mantenir la cohesió d’aquesta dualitat has de fer totes dues coses. És a dir, negociar per una banda i per una altra defensar que no s’ha d’investir un president espanyol. Tinc la intuïció que els acords de dijous són per a satisfer la negociadora i que després, quan s’hagi de negociar la investidura, prevaldrà l’ànima de plantar-se i no investir.

NOTA: Subratllats meus (JS)

Canviar Catalunya pel PSOE per JOSEP COSTA*

"Arenys de Munt va canviar la història, malgrat que governava el PSOE, perquè Espanya és la de sempre. Si no haguessin prohibit la consulta, avui seria una nota a peu de pàgina"

29.04.2023

Quan el PP va ser condemnat per corrupció i el PSOE va presentar la moció de censura, l’independentisme tenia la paella pel mànec. Però no calia ser gaire espavilat per veure que regalar-li la presidència espanyola al PSOE a canvi de res era regalar-li el mànec de la paella. Un error de conseqüències nefastes. Una d’elles, potser la principal, és la incapacitat actual de mantenir Catalunya al centre de l’agenda política.

Hi havia alternatives que no implicaven deixar governar el PP. Però una vegada els partits independentistes varen investir el PSOE, varen quedar inhabilitats per fer política independentista a Madrid. Encara va tenir sort Junts que els seus vots no varen ser necessaris per aguantar el PSOE. Si no, tots sabem qui manava i qui mana allí, al marge dels discursos que es fan en campanya.

Havent investit Pedro Sánchez, ERC ha quedat sotmesa a les seues necessitats i prioritats. Ara, Catalunya entra i surt de l’agenda política espanyola quan interessa als partits espanyols, però no quan interessa als partits catalans. Fins i tot quan sembla que el PSOE fa concessions als seus socis catalans, en realitat ho fa en clau de guanyar centralitat i poder a Catalunya.

El governet de Pere Aragonès és clarament més lleial al PSOE que al Parlament de Catalunya. Una derivada més dels pactes amb la Moncloa, que Junts va assumir quan va decidir investir-lo i entrar al govern. La desesperació per aconseguir uns indults que haurien caigut com fruita madura va emboirar l’enteniment a tots plegats. I ara, a les pròximes eleccions, ja es veurà qui en treu el rèdit polític. El seu nom comença per P i acaba per E.

Canviar la confrontació amb Espanya per la confrontació amb la “dreta” sempre ha estat un pèssim negoci per a Catalunya. Qualsevol que hagi analitzat qui va ser el principal beneficiari de la campanya del PP contra l’Estatut no hauria d’haver caigut en el parany d’aguantar el PSOE a qualsevol preu. És clar que si t’hi va la llibertat personal, perquè el rescat el cobren els socialistes, potser tot s’entén més.

Si una part dels catalans només vol la independència (o només està disposat a moure’s per aconseguir-la) quan mana “la dreta”, tenim un problema. Perquè el PSOE ja sap que és molt fàcil espantar-los amb el missatge que si no guanyen ells “tornaran els dolents”. Així varen treure el millor resultat de la història a Catalunya en plena batalla per la retallada de l’Estatut.

Els governs del PSOE són capaços de segrestar mentalment l’esquerra catalana fins al punt que ni Pegasus, ni les acusacions de l’Advocacia de l’Estat ni la manca d’inversions, ni la intervenció de les institucions catalanes no li suposa cap cost. Poden fer el que vulguin que la teoria catalanesca del mal menor els garanteix els suports per seguir fins que una força externa canviï les coses.

Diuen que ERC fa de Convergència, però no és ben bé així. La capacitat negociadora que tenia CiU era la d’un partit frontissa, que et pot votar o no. La capacitat negociadora que té ERC és zero. Són un partit subaltern, que només es pot desmarcar del PSOE de cara a la galeria quan els seus vots no són decisius. Per això són incapaços de salvaguardar les mínimes competències que encara semblava que tenia la Generalitat.

Afortunadament, no hi ha cap govern del PSOE que duri cent anys. Tot i que si depengués dels partits catalans no es mourien de la Moncloa en tres generacions. Això és tan evident que Sánchez els subcontracta la campanya catalana. Ell es dedica a treure vots a Espanya i ERC li fa la campanya a Catalunya. Ho fan tan bé que a les pròximes eleccions és probable que molta gent voti directament els socialistes.

Com sempre, ens queda el carrer i que Espanya mai no falla. Dit d’una altra manera, ens queda la mobilització i la desobediència civil. I la certesa que Espanya sempre respon igual. Arenys de Munt va canviar la història, malgrat que governava el PSOE, perquè Espanya és la de sempre. Si no haguessin prohibit la consulta, avui seria una nota a peu de pàgina dels llibres d’història que ningú no recordaria. Sabem el que hem de fer per trencar aquesta dinàmica creada per la rendició dels líders. Quan ens hi posarem d’una vegada?

*Publicat al Món, 29.04.2023

LA TERTÚLIA PROSCRITA NÚM. 3 (30.3.2023)

 

Que venen els jutges del PSOE! per Josep COSTA

2.01.2023

Ja ens podem posar la mà a la cartera!

Quan molta gent esperava la implosió d’Espanya i alguns ja havien començat a reclamar el mèrit d’haver-ho provocat, ha arribat el pacte. El pacte entre els jutges d’un partit espanyol i els de l’altre partit espanyol, vull dir. Entre Nadal i Cap d’any s’ha renovat finalment el Tribunal Constitucional i la suposada crisi constitucional se n’ha anat per on havia vengut. I ara què?

Ara, uns quants il·lusos ens intenten convèncer que amb el nou TC tot serà diferent. Per fi hi haurà una majoria progressista, diuen. Tot i que seria més adient parlar d’una majoria de magistrats proposats pel PSOE. És, en efecte, una cosa que no passava feia temps. Si fa no fa, des de poc després de la sentència de l’Estatut, que com tothom ha oblidat la va dictar un TC amb majoria de jutges del PSOE.

Dient que la sentència de l’Estatut la va dictar el TC quan hi havia una majoria de magistrats nomenats pel PSOE ja s’expliquen moltes coses. Però no menys que les que queden en evidència pel fet que la gent es pensi que la resolució que va dinamitar l’autogovern va ser cosa del PP i de la seua històrica animadversió contra Catalunya. Com si el PSOE no fos capaç de fer aquestes coses.

Hi ha qui té una tendència patològica a atribuir al PP totes les mancances democràtiques d’Espanya i tots els atacs que pateixen les institucions i la ciutadania de Catalunya. No és casual ni anecdòtic. La dependència i la submissió tenen en aquests enganys un aliat especialment valuós. Fer veure que hi ha mitja Espanya bona, capaç de tractar els catalans com a ciutadans de primera, és un dels grans arguments anti-independentistes. I sovent avalat per suposats independentistes.

La realitat és que Espanya continua sent irreformable, i res no ha canviat. I una de les principals raons és el poder dels jutges com a garants, no de la justícia, sinó dels interessos de l’Estat. Una judicatura que representa la continuïtat pura i simple, per altres mitjans, de la dictadura franquista. I perquè aquesta continuïtat és evident i no té remei, el govern del poder judicial no pot complir de cap manera amb els estàndards democràtics europeus.

Com que els jutges són molt majoritàriament “conservadors” (franquistes, pel sentit literal del que pretenen conservar), el problema és sistèmic i irresoluble. No se’ls pot deixar elegir autònomament els seus representats, com exigeix Europa, perquè aleshores sempre manarien els mateixos. Els mateixos de sempre s’entén. I quina és l’alternativa? Que els nomenin els polítics, com a Polònia, i així de tant en tant el PSOE tengui l’oportunitat de posar jutges en llocs de poder.

Espanya no pot tenir una cúpula judicial independent i demòcrata. Suposant que els del PSOE siguin demòcrates (definició que no compleixen tots els jutges que col·loca aquest partit), han de triar una cosa o l’altra. Perquè els jutges més franquistes, d’independents ja ho són. El que no són és ni remotament imparcials. Tenen una agenda política que imposaran governi qui governi a les institucions democràtiques.

Els del PSOE ni tan sols guarden les aparences. Ara mateix, al TC hi ha el Fiscal General del govern Zapatero i el Ministre de Justícia del govern Sánchez. El PP dissimula una mica millor. O té més pedrera de jutges afins que poden semblar independents del partit. Que algú pretengui justificar el control descarat del TC per part d’homes de partit (perquè el gènere no canvia) designats pel govern amb l’etiqueta de “progressistes” a mi em provoca nàusees.

Per cert, com és que en un Estat territorialment tan poc homogeni ningú no analitza la procedència dels magistrats, en comptes del partit que els ha proposat? La batalla per aconseguir que les institucions no estatals (Catalunya, País Basc, etc.) poguessin proposar alguns dels membres del TC es va perdre fa molt de temps. I ara la majoria absoluta dels magistrats són madrilenys i andalusos, com és previsible. Al Canadà hi ha sempre tres quebequesos a la Cort Suprema, per exemple. Que lluny queda…

Dels jutges del PSOE no n’esper res. Ni són mes demòcrates (ja s’ha vist amb les unanimitats sobre la repressió post-155) ni més autonomistes. L’únic que passa és que a vegades tenen més complexes a l’hora de justificar certes coses. I això, paradoxalment, sol portar-los a defensar pitjors resolucions. Per fingir una miqueta que no es carregaven l’Estatut de Catalunya, els varen acabar destrossant tots. Des d’aleshores ja no hi ha autonomia constitucionalment protegida enlloc.

Que venen els jutges del PSOE. Ja ens podem posar la mà a la cartera!

(*) Josep Costa és politòleg i advocat.

Article primer publicat a La República

Josep Costa: "Vull que es reconegui que no tenien dret a jutjar-nos"

 

TWEET DE JOSEP COSTA

L’1-O no és simbòlic, és vinculant.

No és desobediència, és sobirania.

No és resistència, és ofensiva.

No és passat, és futur.

No és nostàlgia, és política.

No va ser un intent, va ser una victòria.

No som víctimes, som els guanyadors.

No hem de tornar-ho a fer, hem d’acabar-ho!

LA CREDIBILITAT INTERNACIONAL, PRESIDENT!

L'altre dia vaig escoltar una entrevista al President Mas. La feia la infumable de la Lídia Herèdia, que em sembla que encara no s'ha recuperat de la pallissa que va rebre el passat 1 de setembre, de mans del President Torra. Com la va rebregrar, mare de Déu Senyor! Va quedar ben retratada! Quina manera d'iniciar la temporada! 

En el cas del President Mas, va ser menys incisiva, i per això no va rebre tant. Potser en va aprendre. Però vaja, en aquesta entrevista d'en Mas, l'expresident va assumir el nou rol que darrerament ha triat, tot i la seva edat. Em refereixo, és clar, al de Capità Titànic. Fidel a la seva estima pel món naval, ara sembla que aposta per ser l'últim en abandonar un vaixell que s'enfonsa inevitablement. Em refereixo, és clar, al Pdecat. Repeteixo, a la seva edat. No fa per ell, elegir el partit perdedor, però ho ha fet. O tal vegada és un pacte de sotamà que ha fet amb el President Puigdemont, que tot podria ser, llavors sí que els podríem considerar autèntics cracks maquiavèlics i una servidora es trauria el barret. Jo, al President Mas, no li faré cap retret, entre d'altres raons perquè ja li vaig fer un tou, quan va anar a la Moncloa a pactar amb ZP. Llavors, em sembla que vaig exhaurir els insults i penjaments que li vaig dedicar. Però després, tot va canviar. Ell, Mas, va ser l'artífex del 9-N, i sense el 9-N, mai no hauria existit l'1-O, i això vol dir molt. De manera que Glòria i Honor a Artur Mas.

En l'entrevista, Mas va fer referència a tres condicions imprescindibles per assolir el triomf definitiu. La primera era obtenir una victòria inapel·lable en les properes eleccions. Totalment d'acord. És totalment necessària, i a fe de Déu que ens hi estem apropant. La segona és tenir un aliat sòlid i compromès, extern, s'entén. També d'acord, faltaria plus. Jo sempre ho he defensat. 

Però la darrera era, com es pot suposar el tema de la ditxosa "unitat". Però "unitat" per fer què? Jo sóc de la corda del gran Josep Costa, que a la Diada ja va dir que la "Independència" serà la que portarà la unitat i no a l'inrevès. Altrament hi ha el perill que la consecució d'aquella s'eternitzi ad calendas greccas, i l'statu quo s'imposi beneficiant els que ara s'aprofiten de la menjadora. Tipus Torrent Poltrona, per entendre'ns.

Modestament, jo suggereixo modificar aquesta tercera, que no equival a una transversalitat absolutament necessària, per una altra: la credibilitat internacional del moviment independentista. És a dir, que els actors internacionals que poden assumir el rol d'aliat en el procés d'independència, han de tenir la certesa absoluta i total, més enllà de qualsevol dubte, que anem a per totes, a per la consecució de la independència i que l'independentisme, i particularment, els seus líders, no cauran en qualsvol trampa, en forma d'oferta d'acord reformista, que l'estat espanyol faci, fins i tot de forma desesperada, que desactivi la proclamació de la independència. Un fet que deixaria amb el cul enlaire a aquell estat que s'hagués mullat a favor de la independència catalana. 

Siguem realistes i preguntem-nos si, des de fora, es té la percepció que els líders independentistes anem a per totes. La veritat és que sovint, es generen molt dubtes al respecte. I sobretot hi ha l'episodi del 10 d'octubre, quan es va neutralitzar la independència proclamada vuit segons abans. La persona que ho va fer, ja ha reconegut per activa i per passiva el seu error, tot argumentant que es va sentir enganyat per polítics europeus, espanyols i catalans, a l'hora.

No hem de tornar a caure en aquest parany. Mai més. Repeteixo que només si hi ha la certesa absoluta que anem a per totes i que no tornarem a badar, serà possible compar amb aliats sòlids exteriors que faran tot el possible per ajudar-nos i per parar els peus a la repressió espanyola en l'escenari mundial. 

Guanyem-nos la credibilitat internacional que anirem sense dubtes cap a la independència i tindrem un suport sòlid internacional. Però ens l'haurem de guanyar costi el que costi. I si el guanyem tindrem una força que encara ens farà més forts i més units.

ACABAT DE LLEGIR... TAMBÉ...IMPRESCINDIBLE!

UN TÍCKET GUANYADOR!

Davant les properes eleccions al Parlament de Catalunya, cal presentar un tícket guanyador, que ajudi a reactivar la Declaració d'Independència del 2017. Com ja he dit en altres ocasions, aquesta reactivació s'ha de donar automàticament si els vots a candidatures independentistes superen el 50% dels vots emesos vàlids. És a dir, que si s'assoleix aquest resultat, i un cop constituït el nou Parlament, el nou president es compromet a presentar una moció de restabliment de la Independència votada el 2017. 

En el cas de no assolir-se, alternativament es pot optar per impulsar el procés constituent, a través de l'elaboració d'una Constitució de la República Catalana, seguint els passos del treball ja fet pel Consell Assessor que en el seu moment va presidir en Lluís Llach.

Sigui com sigui, el fet més rellevant és que cal que es repeteixi la majoria independentista al Parlament. Però ha de ser una majoria on hi hagi un lideratge clar, és a dir, on una de les tres forces independentistes obtingui uns resultats incontestables, que li permeti exercir un protagonisme sense discussió.

Lògicament, des del meu punt de vista, aquesta força ha de ser JxCAT, encapçalada pel President Carles Puigdemont. És una garantia d'èxit, com s'ha demostrat en les anteriors eleccions on ha anat de cap de llista.  

Però atès que la repressió judicial espanyola en contra d'ell, continua vigent, s'imposa, de forma realista, cercar un número 2, que pugui ocupar la Presidència de la Generalitat, i que sigui algú de garantia. A hores d'ara, penso que no hi ha cap mena de dubte, que aquest no pot ser altra persona que la Laura Borràs. També em direu que l'apartheid judicial espanyol li està buscant les pessigolles, però vaja, no crec que això sigui un obstacle. Que el 132è President de la Generalitat sigui una dona, serà un fet històric. 

Finalment, penso que per reforçar el ticket, cal comptar amb un número 3, igualment de garantia. I, després d'una legislatura molt dura, en la qual ha destacat per la seva competència i el seu compromís, no puc deixar de pensar que aquest ha de ser en Josep Costa, actual vice-president del Parlament, que ha fet tot el possible i més per parar els peus a la presidència de la Cambra i a les seves contínues punyalades traperes contra el President Puigdemont.

Aquesta és la proposta. Lògicament, el primer que cal és l'acceptació dels tres al·ludits. A hores d'ara, ho ignoro. Però si m'he permès fer pública aquesta desiderata és perquè considero que aquestes eleccions són molt rellevants i cal obtenir una victòria el més contundentment possible, que, sobretot a escala internacional, deixi molt clara la voluntat del nostre Poble.

Per acabar, només afegir una referència al President Quim Torra. En el seu cas, ja ha dit públicament, per activa i per passiva, que no es tornarà a presentar. Però no estaria malament que acceptés un lloc simbòlic a la candidatura. No puc deixar de reconèixer el seu paper en les darrers dos anys, on s'ha hagut d'enfrontar a l'odi dels espanyols i se n'ha ensortit. Quin President més digne que hem tingut, segurament no hauríem trobat ningú més capaç de fer el paper que ell ha fet, sobretot tenint en compte que no era un polític professional, però ha demostrat ser un patriota de pedra picada. Gràcies, President!

D'AIXÒ SE'N DIU DIGNITAT

Lliçó de dignitat nacional del Vicepresident Primer del Parlament, en Josep Costa i Rosselló. Amb ell, no cal patir per les ocurrències del Calvin Klein català.

Per cert, us havia dit que amb en Costa som col·legues d'estudis... i de candidatura... Aquí a la nit electoral.