L'altre dia vaig escoltar una entrevista al President Mas. La feia la infumable de la Lídia Herèdia, que em sembla que encara no s'ha recuperat de la pallissa que va rebre el passat 1 de setembre, de mans del President Torra. Com la va rebregrar, mare de Déu Senyor! Va quedar ben retratada! Quina manera d'iniciar la temporada!
En el cas del President Mas, va ser menys incisiva, i per això no va rebre tant. Potser en va aprendre. Però vaja, en aquesta entrevista d'en Mas, l'expresident va assumir el nou rol que darrerament ha triat, tot i la seva edat. Em refereixo, és clar, al de Capità Titànic. Fidel a la seva estima pel món naval, ara sembla que aposta per ser l'últim en abandonar un vaixell que s'enfonsa inevitablement. Em refereixo, és clar, al Pdecat. Repeteixo, a la seva edat. No fa per ell, elegir el partit perdedor, però ho ha fet. O tal vegada és un pacte de sotamà que ha fet amb el President Puigdemont, que tot podria ser, llavors sí que els podríem considerar autèntics cracks maquiavèlics i una servidora es trauria el barret. Jo, al President Mas, no li faré cap retret, entre d'altres raons perquè ja li vaig fer un tou, quan va anar a la Moncloa a pactar amb ZP. Llavors, em sembla que vaig exhaurir els insults i penjaments que li vaig dedicar. Però després, tot va canviar. Ell, Mas, va ser l'artífex del 9-N, i sense el 9-N, mai no hauria existit l'1-O, i això vol dir molt. De manera que Glòria i Honor a Artur Mas.
En l'entrevista, Mas va fer referència a tres condicions imprescindibles per assolir el triomf definitiu. La primera era obtenir una victòria inapel·lable en les properes eleccions. Totalment d'acord. És totalment necessària, i a fe de Déu que ens hi estem apropant. La segona és tenir un aliat sòlid i compromès, extern, s'entén. També d'acord, faltaria plus. Jo sempre ho he defensat.
Però la darrera era, com es pot suposar el tema de la ditxosa "unitat". Però "unitat" per fer què? Jo sóc de la corda del gran Josep Costa, que a la Diada ja va dir que la "Independència" serà la que portarà la unitat i no a l'inrevès. Altrament hi ha el perill que la consecució d'aquella s'eternitzi ad calendas greccas, i l'statu quo s'imposi beneficiant els que ara s'aprofiten de la menjadora. Tipus Torrent Poltrona, per entendre'ns.
Modestament, jo suggereixo modificar aquesta tercera, que no equival a una transversalitat absolutament necessària, per una altra: la credibilitat internacional del moviment independentista. És a dir, que els actors internacionals que poden assumir el rol d'aliat en el procés d'independència, han de tenir la certesa absoluta i total, més enllà de qualsevol dubte, que anem a per totes, a per la consecució de la independència i que l'independentisme, i particularment, els seus líders, no cauran en qualsvol trampa, en forma d'oferta d'acord reformista, que l'estat espanyol faci, fins i tot de forma desesperada, que desactivi la proclamació de la independència. Un fet que deixaria amb el cul enlaire a aquell estat que s'hagués mullat a favor de la independència catalana.
No hem de tornar a caure en aquest parany. Mai més. Repeteixo que només si hi ha la certesa absoluta que anem a per totes i que no tornarem a badar, serà possible compar amb aliats sòlids exteriors que faran tot el possible per ajudar-nos i per parar els peus a la repressió espanyola en l'escenari mundial.
Guanyem-nos la credibilitat internacional que anirem sense dubtes cap a la independència i tindrem un suport sòlid internacional. Però ens l'haurem de guanyar costi el que costi. I si el guanyem tindrem una força que encara ens farà més forts i més units.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada