EL GOVERN PUIGDEMONT PREN FORMA DEFINITIVAMENT*

Una de les tesis més compartides en la política catalana era que, quan el mes de gener del 2016, el llavors President Artur Mas va proposar a Carles Puigdemont, substituir-lo per fer viable una sessió d’investidura i evitar així unes noves eleccions (el famós dilema d’O Mas o març), i aquest darrer acceptà el repte, i hi reeixí, es trobà amb un govern fet, pactat per les cúpules dels dos partits centrals de Junts Pel Sí.

Doncs bé, podríem dir que els esdeveniments dels darrers dies, fins a la renúncia ahir mateix del Director General dels Mossos d’Esquadra, un polític que havia quedat totalment en fals atesa l’evolució dels fets, certifiquen que a poques setmanes de l’1 d’octubre, ja es compta amb un govern Puigdemont amb tots els ets i uts. O si més no, amb un govern on els consellers en representació del partit presidencial, el PDeCAT, es troben cohesionats rere el President, després dels cessaments d’aquells que per activa o per passiva exhibiren dubtes o hesitacions envers la celebració del referèndum, o bé no es veieren amb prou empenta per acceptar-ne les conseqüències de la pressió espanyola.

Podem dir, doncs, que Puigdemont ha aconseguit fer quadrar el seu propi partit, i això ho ha fet des d’una posició d’aparent feblesa, atès que en el seu moment ja va anunciar que no es presentaria a la reelecció, generant immediatament un efecte lame duck (literalment ànec mullat o xop), que fa que els candidats a rellevar-lo, normalment se’n desmarquin i, d’aquesta manera l’afebleixin i converteixin els darrers mesos del seu mandat en un veritable malson.

I ho ha aconseguit amb el suport del propi Artur Mas, que cada cop es veu més clar que hi ha tingut un paper clau. L’astut, ha hagut de veure com alguns dels seus col·laboradors més estrets sota la seva presidència, com els consellers Baiget o la pròpia Neus Munté, eren cessats, i d’altres, com Germà Gordó, arranconats i exclaustrats del partit. Però, malgrat el dolor que això ha generat, Mas té una cosa clara: el PDeCAT només podrà arrelar, créixer i expandir-se en el marc d’una Catalunya independent, mai dels mais en una Catalunya autonòmica, on la seva data de caducitat seria immediata. De manera que el destí del nou partit està íntimament lligat a la consecució de la Independència, que li donaria un amplíssim camp per córrer, sense cap competència ideològica, al contrari del que passa en l’àmbit del centre-esquerre on hi ha una acumulació de partits i partidets, que no paren de ficar-se els uns amb els altres, enmig de crides frontistes, que sonen més falses que un duro sevillano.

Puigdemont, en aquest sentit, amb la seva determinació total envers la celebració del referèndum és instrumental pel projecte d’un PDeCAT que es veurà clarament beneficiat per l’adveniment de la Independència i que no té cap futur dins l’Espanya i la Catalunya autonòmica.

L’entrada al govern de dirigents com Jordi Turull,  a la conselleria de Presidència, i de Joaquim Forn, a la d’Interior, deixa ben a les clares que es va a per totes. Difícilment s’hagués pogut trobar polítics que posessin més dels nervis l’establishment espanyol, tant polític, com també mediàtic, aquest últim cada cop més extremista anti-independentista.

Però la jugada mestra dels darrers canvis, pot ser la tria de la nova consellera d’Ensenyament, Clara Ponsatí, pel fet de ser una independent, procedent del sobiranisme civil i no de l’antiga CDC, ni tan sols del PDeCAT, en una aposta clau pel procés de desconvergencialització, que demostra una visió clarament oberta, i que recull també altres qualitats molt ben valorades per la ciutadania catalana, com és l’excel·lència acadèmica i com la internacionalització. Un procés en el qual haurà d’aprofundir per tallar amb un passat immediat que encara genera més d’un maldecap.

En aquest context, Puigdemont ja compta amb un govern, que si més no pel que fa al seu component demòcrata, li és totalment fidel, i del qual se n’ha desempallegat d’algun element aberrant que, atesa l’evolució de les circumstàncies havia quedat en fora de joc i que només va caldre una petita pressió des de sectors independentistes sòlids, perquè caigués com una fruita madura. No tenia cap sentit exigir molt a la primera línia i desentendre’s de la segona.

*(NOTA: Publicat a l'UNILATERAL, 18.07.2017)

APROVADA L'AGÈNCIA DE CIBERSEGURETAT, UNA ESTRUCTURA D'ESTAT*

El Parlament de Catalunya va aprovar ahir, per una àmplia majoria, la Llei de creació de l’Agència de Ciberseguretat de Catalunya, (ACS) l’organisme que s’encarregarà de prevenir, detectar, respondre i investigar incidents o amenaces a les xarxes de comunicacions electròniques i al sistema d’informació públics.

Segons la consellera de la Presidència, Neus Munté, la creació de l’ACS és “la base i una de les millors garanties per assolir la plenitud digital com a país”, i destacà el “compromís” del Govern, del Parlament i “d’un poble, que vol poder gaudir dels beneficis del desenvolupament de la societat digital de forma segura i amb les màximes garanties possibles”.

 

Munté explicà que es tracta d’una llei “important i necessària per al país” perquè en aquest segle de la revolució digital “la ciberseguretat hi juga un paper transcendental”. Per això, el Govern, “amb la voluntat de dotar-se d’una administració digital eficient i a l’abast de tothom”,fa una aposta clara per “la plena implantació de la societat digital” amb una llei que “dibuixa la historia d’un país del segle XXI que s’escriu en termes de ciberseguretat i llibertat”.

Durant la seva intervenció, Munté es referí a la tasca essencial que fan les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) i el tractament que en fan les empreses, entitats i ciutadans “per a l’actual desenvolupament econòmic i social” i per garantir “la continuïtat de les activitats i oferir seguretat jurídica en les accions del ciutadà i el tràfic mercantil”.

Tanmateix, tots i els grans beneficis d’aquesta transformació, ”la societat digital es troba afectada per noves i diverses amenaces que posen en perill la seguretat de sistemes d’informació i les seves dades” i per això la ciberseguretat ha esdevingut “un pilar bàsic” del desenvolupament d’aquesta societat digital i la seva confiança vers els ciutadans.

“Catalunya té els actius i la capacitat per acollir els màxims avantatges de la revolució digital” i “vol tenir el millor actiu per evitar-ne les pitjors conseqüències.”, reblà Munté.

La nova agencia substituirà el Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya (CESICAT). La consellera de la Presidència destacà la feina feta per aquest darrer organisme al llarg de sis anys d’existència “per garantir la seguretat informàtica de la Generalitat”, tot i que els reptes de la nova societat “fan necessari disposar de més eines per assegurar la ciberprotecció” tant a l’Administració pública com a tot el país.

Investigar i analitzar ciberatacs i ciberincidents

La votació parlamentària ha tingut un resultat força sorprenent. Així, la nova agència s’ha aprovat amb el vot afirmatiu de Junts pel Sí, el PSC i CSQP. Ciutadans ha votat en contra, mentre que el PP i la CUP s’han abstingut.

L’única esmena aprovada ha estat de Junts per Sí, que dota l’ACS de la competència d’investigar i analitzar ciberatacs i ciberincidents, com el que es va patir a Catalunya, durant el 9N.

Foment de la ciberindústria catalana

En declaracions a una emissora de ràdio, Jordi Puigneró, Secretari de Telecomunicacions i Societat de la Informació, ha afegit que una altra conseqüència de l’aprovació de l’ACS, serà el del foment de la ciberindústria catalana. Segons el seu parer, Catalunya és una potència mundial en àmbits com els drons i la impressió en 3D, i també és capdavantera en àmbits com les Smart City o el Mobile World Congress. Però, en temes de ciberseguretat es troba més endarrerida respecte estats com Israel o Holanda. En aquest sentit, considera que l’ACS fomentarà la creació d’start ups catalanes en ciberseguretat, atès que una part de les seves activitats seran realitzades per empreses privades o mixtes.

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, 13.07.2017)

DESPRÉS DE VENÈCIA, ESTRASBURG*

Ahir es donava a conèixer una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans, amb seu a Estrasburg, que condemnava el Regne d’Espanya per no proporcionar un judici just a tres membres de la mesa del Parlament Basc, entre els quals el seu president, Juan Mari Atutxa, els quals van ser inhabilitats per 18 mesos per a l’exercici de qualsevol càrrec públic i una multa de 18.000 euros. La sentència del Tribunal Suprem espanyol, emesa l’abril del 2008, i que després va ser mantinguda pel Tribunal Constitucional, que no hi va trobar cap violació dels drets dels acusats, feia referència a uns fets esdevinguts el 2003. Llavors, la Junta de Portaveus de la cambra legislativa basca, es va negar a dissoldre el grup parlamentari Sozialista Abertzaleak (SA), després de la dissolució, del partit Batasuna per via de la Llei de Partits polítics.

Segons el Tribunal Europeu, els condemnats per Espanya, no van tenir la possibilitat de declara davant del Tribunal Suprem que els va condemnar, és a dir, de defensar-se. En conseqüència, els jutges europeus sentencien que es va vulnerar el dret a un judici just i amb totes les garanties, que reconeix l’article 6.1 de la Convenció Europea dels Drets Humans.

Reaccions immediates a Catalunya

La sentència condemnatòria contra el Regne d’Espanya, que no és la primera, ni la segona, va generar una immediata reacció a Catalunya, per raons òbvies. No debades, tots els que fins ara han estat condemnats pel 9N, ja van anunciar que un cop esgotada la jurisdicció espanyola, no dubtaran en recórrer al mateix tribunal, el d’Estrasburg, si s’escau, en defensa dels seus drets fonamentals.

El President Carles Puigdemont va penjar un tuit, on literalment es podia llegir, “Nova vergonya internacional. Es van passar l’Estat de Dret pel clatell. Avís per als de querella fàcil i politització de la justícia“. 

Per la seva banda, la portaveu del govern, la consellera Neus Munté, en la roda de premsa posterior a la reunió setmanal del consell executiu, va ser molt dura quan afirmà que “Hi ha molta pressa i hi ha molta afició a la querella, però després Europa els dona un toc d’atenció. Representa una vergonya des del punt de vista democràtic i és un missatge molt clar per a aquells que constantment recorren a la judicialització. Les institucions europees són absolutament contundents a l’hora de criticar i condemnar aquestes pràctiques”.

Finalment, un dels polítics ja inhabilitats, Francesc Homs, també va recórrer a l’inevitable twitter per escriure, primer, que “Sí, a Europa hi ha Dret i hi ha Justícia! Estrasburg condemna Espaya per culpar Atutxa de desobediència“. I, després, afegir “Matí d’emocions telefòniques amb JM Atutxa davant la condemna a Espanya per haver-lo inhabilitat”. I acabava amb un taxatiu, “Els de la “ley” calleu d’una vegada!”.

Venècia, Estrasburg, Espanya no les té totes

Més enllà del cas concret, la veritat és que aquesta és una nova targeta vermella que les institucions europees que vetllen pels drets fonamentals, i el bon funcionament dels estats democràtics al vell continent, ensenyen al Regne d’Espanya.

Fa pocs dies, com es recordarà, la Comissió de Venècia ja va instar a arribar a un acord per pactar el referèndum. D’aquesta manera, s’esmenava de ple l’estratègia espanyola d’oposar-se a qualsevol negociació amb el Govern de Catalunya.

Sembla evident, doncs que les autoritats espanyoles prenen decisions molt sensibles que després són corregides totalment per les institucions europees. Una lliçó que han de tenir present per a les properes setmanes i mesos.

*(NOTA: Post penjat a l'UNILATERAL, 14.06.2017)

A LA PRIMERA NO S'HI VAL, NI A LA SEGONA...*

El repte de fer del Partit Demòcrata Europeu Català (PdeCAT), la força transversal, serena, ferma i compromesa amb una Cataluny independent, segura i cohesionada, no pot quedar en entredit a la primera de canvi. Ens estem jugant massa, no només com a associats, sinó com a catalans i catalanes. El PDeCAT no pot donar mostres de vella política. Cal ser molt clars, diàfans, que som un projecte nou, que beu de l'experiència de molts anys enrere i de l'empenta d'aquells i d'aquelles que tenen anys, dècades, endavant, per desenvolupar una Catalunya lliure, neta, i plena.

Si no tenim aquesta visió clara, diàfana, interioritzada, començarem amb mal peu. No portem ni un any d'existència, i tothom sap que n'hi ha que esperen que fem errors, i ho esperen assedegats. Uns per uns motius, d'altres, per d'altres. No els ho hem de posar en safata. Cal que actuem amb intel.ligència, i, com algú va dir, no fa pas gaire, amb astúcia. Però també perquè realment és el que pertoca.

Un partit polític, que aspira a ser, si més no, un, dels fonaments d'una nova República, que trenqui definitivament amb un estat contaminat, caduc, retrògrad, supremacista i, per damunt de tot, profundament catalanòfob, ha de donar exemple de sinceritat i de connexió tant amb les generacions que ens han permès arribar on som ara, tot i els patiments i ensurts que han tingut al llarg dels anys, com amb les generacions que tindran, ben aviat, la responsabilitat d'assumir el lideratge d'un país lliure, democràtic i republicà. És sobretot en elles que hem de pensar, perquè els que ara hem de decidir, els que ara tenim l'obligació -i l'honor- de decidir, el nostre capteniment els repercutirà en elles, i jo estic segur que volem que ho faci de la millor manera possible, i mai d'una manera nociva. Cal recordar sempre, i gravar-ho amb ferro roent que només que uns pocs fallin, molts en surten esquitxats, injustament malparats.

El PDeCAT, va aprovar un règim d'incompatibilitats en el seu moment. Va ser una aprovació massiva, honesta, i serà un immens error, que ara, a la primera de canvi, a la segona, a la tercera, a l'enèsima, ens n'oblidéssim.

Vull remarcar el capteniment valent, desacomplexat, exemplificador, de la vice-presidenta Neus Munté que ha donat un pas endavant renunciant, molt a contracor, no en tinc cap dubte, al seu escó, per donar així compliment, i d'aquesta manera aplicant-lo, l'esmentat règim. Ella ha estat la primera que ho ha fet, i el seu gest és d'una gran trascendència i digne de reconeixement. Demostra que s'ho creu el que estem fent. Demostra la seva honestedat, la seva honorabilitat.

Cridem, doncs, que cap associat o associada demani una excepció en el règim d'incompatibilitats. Aquesta temptació ja no s'ha de plantejar a aquestes alçades. Cal fixar-se, repetim-ho, en l'exemple de la vice-presidenta.

Tanmateix, si malgrat això, algú o alguna cau en la temptació de fer-ho, demanem al Consell Nacional que no l'hi concedeixi, en cap cas.

Tenim una enorme tasca a fer en els propers mesos. Guanyar un país, fer-lo lliure, i no podem perdre ni un segon, en haver-nos d'explicar, que ens distraurà de portar-lo a terme. Els nostres esforços han de centrar-se en la victòria en el referèndum. I a ningú no se li escapa que quant més contundent, més clara sigui aquesta victòria, millor. No cometem errors que la minvin. La tenim a l'abast i no només la volem, sinó que per damunt de tot, la necessitem.

*(NOTA: Article a Nació Digital, 20.01.2017)

BALL DE NOMS A JXSÍ*

 

El President Carles Puigdemont va confirmar fa pocs dies que després del referèndum d’independència que se celebrarà com a molt tard durant la segona quinzena de setembre, es convocaran eleccions, a les quals, per cert, no se sap si finalment acabarà presentant-s’hi. En principi, sembla que no. Però, és clar, en política, una cosa és com es comença i l’altra com s’acaba. Unes eleccions que, un cop venci el Sí a la Independència, seran, lògicament, de caràcter constituent, és a dir, que s’escolliran els diputats que elaboraran la nova Constitució de la República de Catalunya, la qual serà sotmesa a un referèndum ratificatori per part de la ciutadania catalana.

Tot plegat fa que els propers nou mesos, seran molt rellevants, perquè, entre d’altres coses, veurem el tan repetit xoc de trens amb Espanya, les autoritats de la qual, cada setmana que passa, cada Consell de Ministre que celebra, sembla que perden més el control d’elles mateixes. I com a prova, el cafarnaüm que han muntat amb el tema de la cavalcada de reis a Vic.

En aquest sentit, l’estabilitat del principal grup parlamentari, JuntsxSí, esdevè un element clau, per assegurar un transició el més fluida possible. Paradoxalment, la notícia de la imminent dimissió de Neus Munté, com a diputada, ha generat un cert enrenou, al qual convé donar un cop d’ull. Una dimissió que, teòricament no ha de ser l’única.

Arran les eleccions del 27S, el grup parlamentari de JuntsxSí resultant el componien 62 diputats, dels quals 29 provenien de CDC, 18 d’ERC, 1 de Demòcrates i 1 de Moviment d’Esquerres i 13 independents (alguns molt vinculats a ERC). Aquesta composició inicial, ha variat lleugerament en el moment present. Concretament s’han produit cinc canvis. Quatre a la circumscripció de Barcelona i 1 a la de Tarragona. Així les baixes de Muriel Casals(defunció), Artur Mas, Oriol Amorós, Pere Aragonès i Josep Lluís Salvadó, han estat cobertes, respectivament, per Adriana Delgado (ERC), Fabian Mohedano (Avancem), Titon Lailla (Demòcrates), Maria Assumpta Rosell (CDC/PDeCAT) i Carles Prats (Demòcrates). Això ha fet, que la distribució interna hagi variat lleugerament: 29 CDC/PDeCAT, 16 ERC, 3 Demòcrates, 1 Moviment d’Esquerres, 1 Avancem, 12 Independents.

La dimissió de Munté, hauria d’anar acompanyada d’algunes altres, totes del mateix partit, el PDeCAT, com a conseqüència de l’aplicació del nou règim d’incompatibilitats aprovat per aquesta formació. Concretament, el nou règim estableix que els seus dirigents poden compatibilitzar màxim dos càrrecs -de partit o d’elecció pública. Tanmateix, aquest requisit canvia pel que fa concretament als membres de la seva direcció executiva, que només se’ls permet un, si l’altre és una responsabilitat dins de Govern. En aquesta situació es troben tres diputats, Lluís Guinó, Montserrat Candini i Albert Batet. Tots tres són alcaldes, diputats i membres de la direcció executiva, per la qual cosa o bé han de renunciar al primer o al segon. Tots tres són militants destacats, no només en el seu respectiu territori, sinó fins i tot a escala nacional. Aquest fet podria explicar l’existència d’unes certes reticències a aplicar-se el nou règim d’incompatibilitats. Val a dir, també, que el propi reglament d’incompatibilitats estableix que el Consell Nacional té capacitat d’aprovar excepcions,  per una majoria de 3/5 parts prèvia demanda expressa dels afectats. Això els permetria mantenir els càrrecs que actualment exerceixen. Aquesta possibilitat, però, no seria ben vista, atès que donaria una imatge de vella política, que és la que es pretén esborrar. En aquest sentit, l’anunci a bombo i platerets de la renúnica de Munté, tindria un sentit exemplaritzant, i de fet de pressió per als implicats. 

En el cas que finalment es produïssin les quatre baixes, la dels tres esmentats i la ja confirmada (Munté), el grup parlamentari registraria els següents canvis. Les dues baixes a la circumscripció de Barcelona (Munté i Candini), serien cobertes per Àngels Ponsa (PDeCAT) iJaume Profitós (ERC). La baixa a Girona (Guinó) hauria de ser coberta per Sergi Miquel Valentí. Aquest però, a més de ser el Secretari General de la JNC, actualment és Diputat al Congrés des de les darreres eleccions espanyoles. En cas de no renunciar-hi, la següent en la llista de la demarcació és Maria Jesús (Meius) Ferrés Fluvià (ERC). Finalment, la baixa a la circumscripció de Tarragona (Batet), seria substituïda per Ester Alberich (ERC). És a dir, en definitiva, que 3 dels quatre nous diputats, podrien ser d’Esquerra i només un del PDecat. Això tornaria a modificar lleugerament la composició del grup parlamentari, on el PDeCAT passaria a tenir 26 escons, i ERC, 19.

La hipotètica inhabilitació

Un altre canvi que es podria produir, tot i que molt hipotètic, és que Irene Rigau, exconsellera d’Educació, acabés sent inhabilitada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per la consulta del 9N, o que hi renunciés. Això provocaria, recursos judicials a banda, la seva substitució al Parlament per Marc Viñolas (foto), actualment secretari general de Reagrupament Indepedentista (RCAT), organització que malgrat haver estat associada amb CDC en els darrers anys, i d’haver participat en el Congrés Fundacional del PDeCAT, decidirà en una Assemblea Nacional propera, si continua donant-li suport o opta per un camí propi de defensa de la Declaració Unilateral de la Independència i la Transparència democràtica. En el cas que, finalment no ocupés l’escó, la següent en la llista seria Patrícia Gomà (ERC).

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, el 05.01.2017)

AVUI TOCA VOTAR

El mínim que es pot dir és que el Partit Demòcrata Català ha tingut un naixement complex. Fins i tot, algun representant de la vella política, és a dir, "à l'espanyola", s'ha passat de llest, i, probablement, aprofitant el buit de poder, ha donat carnassa a tots i totes aquelles que fa dies que no dormen obsessionats com estan en com matxacar-lo. I és que entre altres raons els demòcrates no patim cap complex ideològic, ni estem obsessionats en tenir l'esquerra més llarga. Però per llarga, la que tenim és la transversalitat. I aquest valor és el que fa realment por.

Avui, per sort, comença la part final d'aquesta primera etapa, la de l'elecció dels nous responsables del Partit. I aquestes són les meves opcions:

A la Presidència del Partit

Artur Mas i Neus Munté

A la Direcció Executiva Nacional 

Ignasi Planas (Renovació PDC)

A la Presidència del Consell Nacional

Mercè Conesa

A defensor de les persones associades

Enric Llauger

ELLA ÉS UNA PERSONA HUMANA COM CAL ...

Això ....