PERQUÈ CAP MÈDIA ESPANYOL TREU LA FOTO DEL FATXETA AL PARLAMENT?

Aixx als espanyols els fa mal la veritat. Espanya és feixisme, i no hi ha res que s'assembli més a un espanyol fatxa de dretes, que un espanyol fatxa d'esquerres. Ara es veu que està de moda dir que Espanya no ens roba, si no que ho fa el govern espanyol...

Vejam. Qui encapçala els atacs contra Catalunya? El govern espanyol? No pas. Ho fa el braç mediàtic. L'ABC, el País, el Mundo, i altres més folclòrics. Són govern espanyol? No pas.

Vejam. Qui compra i consumeix aquests mitjans de l'odi? Els ciutadans espanyols. Llavors què cony espereu que pensin, si només mamen que catalanofòbia???

Naturalment la imatge del fatxeta aixecant el braç al Parlament els posa davant del mirall. Tant als uns com als altres. Tant als de la dreta com als de l'esquerra.

I a Podemos no cal dir que també. Que no ens vinguin amb hòsties. Una pura invenció televisiva, que pensen exactament el mateix que la resta. 

Fins que no tingui la valentia de condemnar sense pal.liatius la catalanofòbia com una ideologia transversal espanyola, i reconèixer el dret a l'autodeterminació de Catalunya... a cagar a la via!

A veure si ho tenim clar d'una punyetera vegada!

UN NAZI ESPANYOL TERRORITZA LLEIDA EN PLENA HISTÈRIA DE LA BRUNETE MEDIÀTICA I ELS SEUS ACÒLITS POLÍTICS

En plena histèria mediaticopolítica de l'espanyolisme catalanofòbic, un descerebrat nazi, espanyol, per descomptat, ha apunyalat cinc ciutadans catalans pel simple fet de ser d'una altra raça. Ha succeït a Lleida, probablement, una de les ciutats que més ha patit històricament, l'odi anticatalà dels espanyols. 

No és Síria, ni Iraq, és Lleida

És un exemple fefaent de les conseqüències que provoca el bombardeig continu i per tots els canals que té per objectiu, Aznar dixit, la disgregació de Catalunya. 

Darrerament aquesta ofensiva està assolint nivells paranoics, i com ha quedat demostrat amb aquest incident, les conseqüències poden ser molt perilloses. És el moment d'aturar aquesta onada espanyolista, que per descomptat no afectarà per res la determinació del poble català de votar el proper dia 9 de novembre, i votar, per descomptat, a favor de la independència, entre d'altres raons, per tallar d'una punyetera vegada amb aquesta morralla que és un atemptat als drets humans, a la democràcia i a la dignitat.

És el moment de dir ben clar als polítics espanyolistes, i als opinadors de Fatxanet, que les seves opinions i comentaris fomenten l'odi contra tot allò que no és espanyol. Uns opinadors, per cert, que s´han fet homes i dones gràcies al procés independentista, perquè si no fos per ell, ningú no els coneixeria. 

Amb la Independència, no només hi haurà més llibertat, més benestar, i més felicitat, sinó que també no hi haurà impunitat per al feixisme, ni lleis d'amnistia, i tindrem tolerància zero amb els atacs catalanofòbics, en particular,  i xenofòbics en general.

Queden advertits,

PAPANATES ....

El meu desig hauria estat titular aquest post Si els fills de puta volessin ...Un titular ben cridaner, que és el que realment atrau l'atenció. Finalment no he fet cas al meu dimoniet interior i sí al meu Maquiavel (que no angelet) interior, i ha sortit el títol que ha sortit... 

Anem a pams. Ja vaig escriure fa unes quantes setmanes, fins i tot mesos, que el front mediàtic seria clau en el procés polític que estem vivint i que ens portarà, sense cap mena de dubte, a una victòria espatarrant el 9N. 

Aquests dies, concretament el passat cap de setmana, hem assistit a un exemple claríssim d'això. L'estratègia espanyolista consisteix en la doctrina del xoc, del terror, per tal d'impedir que els catalans i les catalanes ens moguem i decidim com a un poble sobirà. Això ja està ben clar i ben establert. Una part molt important d'aquesta estratègia és la de la seva suposada victimització, és a dir, la de presentar-se com a víctimes d'una suposada persecució per part de l'independentisme. Ho vam veure clarament, amb el cas de l'impresentable Navarro i ara ho hem tornat a veure amb el cas de Cardedeu. Els espanyols no es cansen en muntar pseudo-notícies per fer-se un forat en les notícies i per lluitar per monopolitzar les tertúlies i d'aquesta manera eixugar el seu desavantatge entre la ciutadania. De retop, aconsegueixen quelcom cabdal: evitar que parlem dels beneficis de la Independència, per centrar-nos en el mal rotllo. Fixeu-vos com tots els tertulians de Fatxanet, utilitzen la mateixa estratègia, monopolitzar el debat en el mal rotllo, fins i tot saltant-se les normes de la tertúlia i buscant el titular que immediatament apareixerà en el diari digital de torn "Picabaralla entre A i B a Rac1 o a Catalunya Ràdio". És aquesta l'estratègia que busquen, la polarització ad infinitum per evitar parlar de la Catalunya independent immediata.

El problema, però, no és aquest. Ells fan el seu paper. I si jo estic escrivint ara això, és que l'estan fent bé. El problema és dels papanates. Els papanates, són precisament aquells que els fan el joc. Aquells que no veuen que si els espanyols parlen de simulacres al.lucinants, no contesten amb l'argument que per exemple aquest mateix cap de setmana passat a Espanya hi ha hagut un homenatge a la terrible Legió Cóndor, que no va fer precisament simulacres, ans més aviat, va omplir de centenars de milers de morts moltes ciutats i pobles. I el democràtic govern espanyol no l´ha prohibit. I els papanates no lliguen una cosa amb l'altre. 

Segon exemple. Ahir, els mitjans catalans haurien d'haver destacat la gran victòria d'Alex Salmond en el debat televisiu amb el seu adversari unionista. Més d'un 71% dels enquestats van afirmar que el líder independentista es va imposar clarament. Però no, els papanates, això de l'anglès, encara els costa una mica i sempre opten per recórrer a allò més suat, cutre i caspós que és omplir pàgines, vídeos o bites amb la darrera espanyolada. Em posen dels nervis.

En el fons, i si em permeteu un símil taurí, els papanates es comporten com els toros. Quan els espanyols branden la capota vermella, s´hi llencen de cap, s´hi abraonen, que diria el clàssic. 

Si se n´ha de ser de sòmines. Per sort, els catalans i les catalanes valem molt més que els papanates. 

Tenim un 11S excepcional per endavant per preparar un 9N encara més estratosfèric. Anem molt per davant dels nostres enemics. I la victòria és nostra i el nostre únic deure és fer-la encara més gran, encara més rotunda, encara més espectacular, encara més contundent i sobretot encara més incontestable. 

Dediquem-nos-hi amb cos i cap. I deixem que Maquiavel ens aconselli què fer amb els díscols que, pobres desgraciats, gosin o intentin tocar-nos el que no sona. 

SENTIT D'ESTAT, D'ESTAT CATALÀ, NATURALMENT

Corro el risc de repetir títol de post. Però m'és igual, si cal ho repetiré cent mil vegades, si cal. Acabo de llegir l'article de l'Agustí Colomines que posa el dit a la nafra en quant al terrible despropòsit que ERC ha comès abstenint-se en el tema del recurs al Suprem respecte l'absolució dels terroristes espanyols que  van agredir els parlamentaris catalans. En Colomines no utilitza aquest vocabulari, benentès, però essencialment coincidim en les conclusions. Vull dir que és un llenguatge meu.

En aquest post, però no repetiré els arguments que ja he plantejat en anteriors. No. Només vull remarcar  les dificultats que en Junqueras va tenir per argumentar la decisió del sentit del vot que es van fer paleses en el programa .Cat de TV3, emès el passat dijous

A pregunta del Toni Aira, Junqueras va donar una resposta confusa, embolicant-se tant en les opcions que al final va necessitar l'ajuda del gran ideòleg Joan Manel Tresserres, per ensortint-se, si bé no d'una manera gaire reeixida. Tan difícil és reconèixer que la van pifiar? Tant és el complex d'inferioritat que es té respecte l'esquerra de manual? Tanta és la por a perdre uns quants milers de vots respecte la CUP o ICV, que s'ofereix en safata un nou assalt al Parlament de Catalunya? 

Jo és que al.lucino, parlant acadèmicament, que no vegin que la dignitat és quelcom que no només s'ha de tenir sempre, per principis, sinó que a més la gent, la bona gent, ho veu amb bons ulls, i doncs, si en comptes de seguir el joc dels carronyaires, ERC s'hagués plantat, i hagués demostrat sentit d'Estat, d'Estat Català, naturalment, s'hauria guanyat llur confiança, com a opció de govern. Però no ho van fer. I en Junqueras, amb la seva resposta va posar al mateix nivell, 19 terroristes espanyols amb la dignitat del poble català. Lamentable.

Va ser una llàstima, perquè en Junqueras va començar força bé la seva intervenció en el programa televisiu. Fins i tot una mica accelerat i tot, però contundent i clar. L'exèrcit digital erky destaca en la xarxa com va massacrar una becària del complex Fatxanet, que sempre va de mosqueta morta, però que és verí amb potes, i segons he llegit no sé on, la nena del Marhuenda. Certament va ser una estossinada en tota regla, però la veritat que no calia ser el secretari general del segon partit de Catalunya per acabar, sense estressar-se gaire, amb aquest insecte insignificant del paleoespanyolisme més tronat. D'aquesta manera aquesta victòria prèvia ha servit de cortina de fum per amagar la seva desastrosa actuació posterior, quan no va saber respondre al rei de les tertúlies, que certament es troba unes quantes pantalles més evolucionat que la mosqueta.

Bé, per acabar, no vull més que felicitar l'amic Junqueras, que de la mà de l'amic Bosch ha aconseguit guanyar la nominació com a cap de llista de les eleccions municipals a Barcelona. La junkerització del Cap i Casal és un fet, i ens hem estalviat el perill d'una neo-margallització que hauria estat terrorífica. I a més suposo que això comportarà que deixarà el seu escó a Madrid, fet que permetrà que la reagrupada Ramona Vergés, el substitueixi. Serà un exercici de transparència política i evitarà una acumulació de càrrecs que en el context actual d'exigència democràtica, és d'obligat compliment.

BRUTAL FRAME DE LA CONILLA!

Aneu a saber què deixonses pensava la Conilla quan aixecava el seu dit. Potser en la propera visita del seu estimat Duran i Lleida? Ep! Ara que penso, avui és divendres, i el cerillo penjarà la seva homilia setmanal. Segur que es relaxarà de ventre i dirà allò de "Mas tonto, Independència caca!", els fatxanet aplaudiran a rebentar, i en Junqueras dirà "Oh, veieu com no podem anar amb ells!" i els seus fans, il.luminats per les paràboles del profeta, no pararan de cridar "Junqueres President, Catalunya Independent!!!". I així fins a la setmana vinent.

Si us plau, digueu-me que hi ha algú més!!!!

LA GIMNÀSTICA REFERENDÀRIA*

En els anys trenta, es va posar de moda l’expressió de la gimnàstica revolucionària. L’empraven bàsicament els grups d’acció anarquistes i consistia en portar accions armades o de mobilització obrera puntuals per tal de preparar-se per al que diríem ara el Big One, és a dir, el moment de portar a terme la Revolució, així, amb majúscules. Pressuposva doncs, un escenari en plena ebullició, l’esclat del qual semblava que es donaria a mig o fins i tot a curt termini. Per aquest motiu calia estar amatents, i sobretot preparats, amb tots els procediments i diríem que protocols interioritzats i assumits.

Salvant les distàncies, que admeto que són moltes, jo, en les darreres setmanes o mesos sempre havia pressuposat en virtut de com evolucionava la política sobiranista a casa nostra, que les eleccions europees serien un bon entorn per a practicar una mena de gimnàstica referendària. És a dir un reagrupament de totes -o quasi totes- les forces independentistes per treballar colze a colze en obtenir un esclatant èxit electoral d’una candidatura unitària o quasi del sobiranisme català al Parlament Europeu.

Amb l’experiència acumulada amb la campanya de les consultes fetes des del 2009, afegint la de la campanya unitària a les europees, pensava, arribarem al referèndum del 9 de novembre, fets uns catxes, Fet que quasi garantiria una victòria sense un excessiu o amb un moderat esforç.

Finalment, però, tot ho sembla indicar, no hi haurà candidatura conjunta a les europees. I en conseqüència, no hi haurà gimnàstica referendària. Cal tenir en compte que els entrenaments, la gimnàstica, ha de fer-se en l’entorn més proper possible a la realitat, I és evident que no és el mateix, participar en un campanya conjunta diversos partits, que que cadascun d’aquests partits facin la guerra per la seva banda, encara que comparteixin allà on es vol arribar.

Pressuposa això que tota la paradeta trontolla? No pas. No és de cap de les maneres definitiu. Senzillament pressuposa que la col.laboració independentista transversal serà una realitat molt tendra i que haurà de guanyar a la primera, sense cap dubte i vacil.lació. És possible, ho reconex. Però admeteu-me que serà més complicada que si ja existís el precedent de col.laborar conjuntament en una campanya d’àmbit europeu.

Però tingueu clar una cosa. El PP i el PSOE, recolzats pel complex Fatxanet, no tindran cap mania en col.laborar en la campanya referendària com ja han anunciat. Veurem actes conjunts? I tant qu sí, sense cap mania, repeteixo.

Veurem el mateix en el cas dels partdaris de la Independència? A hores d’ara i després dels darrers esdeveniments, se’m fa molt difícil de visualitzar-ho.

Probablement és la diferència entre tenir un estat que et va a favor, i tenir-ne un estat que et va en contra. Siguis blanc o roig.

(NOTA: Post penjat al DGS el 29.01.2014)

TRES PÀJARUS... I UNA PÀJARA

La setmana ens deixa amb el protagonisme de tres pàjarus ... i una pàjara. Anem a pams. 

El primer pàjaru ha estat l'impresentable Jordi Tapas. Us ho puc ben jurar, quan vaig saber la notícia, em vaig fer un tip de riure... i vaig donar gràcies a providència pel fet que un bocamoll com aquest individu sigui tan babau com per deixar-se enxampar. Si un se la juga, com a mínim no siguis tan imbècil perquè t'enxampin a la primera! Mare de Déu senyor, quina situació més kafkiana! El Martillo de Herejes caçat. Us ho juro, no podia. Em sembla que el contractaré com a tractament contra les hores baixes.

Però si el pàjaru Tapas no deixa de ser un tema marginal, perifèric, en definitiva un entreteniment de segon nivell, quan em vaig assabentar de la dimissió d'en Sandrusko, per boca d'un vell i digital amic, la il.lusió es va convertir en joia. Aquest pàjaru, ja eren paraules majors. Un element clau de Fatxanet liquidat. Quasi salto d'alegria i em cauen les llàgrimes de felicitat. Seriosament que un individu com el Sandrusko dimiteixi vol dir que els espanyolistes estan fatal, ja no aguanten ni un round, i fins i tot, practiquen el Froilan, és a dir, es disparen ells mateixos al peu. Com els soldats covards que volien marxar del front simulant una ferida. 

Inicialment no esperava incloure cap pàjaru més, però l'akelarre pepero dels darrers dies ens ha donat un altre cas digne d'estudi psiquiàtric. Em refereixo a Jorge (pronunciat jorja) Moragas, veritable cap del PPC i de Fatxanet, que ha declarat que una Catalunya independent seria un país de hòbbits. Aquí sí que la paranoia voreja amb el tema psiquiàtric. M'explico. El nen Moragas pateix segurament un complex freudià d'inferioritat o de petitesa sexual que el sublima fent-se espanyol -pensant, erròniament, que sent un orc, el solucionarà. Deixem el pobre noi que s'arregli ell solet, tot i que hem d'agrair-li que el seu akelarre a Barcelona, ens ha donat entre 10.000 i 30.000 independentistes més. I recordant-lo que amb la Independència, el tractament de les disfuncions sexuals tipus hobbitianes com les que ell pateix, seran una prioritat en el Servei Català de la Salut, perquè el seu cas no és, ni de lluny, l'únic.

I sí, encara que no quadri la quota, també hi ha hagut una pàjara, aquesta setmana. I m'ensumo que en tindrem per unes quantes més, fins que el seny s'imposarà. Em refereixo, és clar, a aquest insult a la deontologia professional que respon al nom de Lídia Heredia. He seguit, fent un sacrifici considerable, les quatre edicions que ha conduit dels Matins a TV3, i he de reconèixer que és insofrible. Quina cosa més cutre. Quan locuta les intencions de Rajoy d'impedir el referèndum, la seva cara s'omple de joia, els seus ulls brillen, la seva boca -de rap- exhibeix un somriure sàdic. Memorable va ser el massatge que li va fer a en Tapas, per un moment pensava que s'ho farien damunt de la taula, davant de la càmara i tot. En fi, una prova més que TV3, després de rebre per totes bandes pel seguiment de la Via Catalana, ha canviat el xip i sembla seguir l'estratègia del gran pàjaru o ocellot, Duran, de fer de contrabalança al President Mas. Veritablement penós.

No vull acabar aquest resum setmanal sense donar carabasses a uns col.legues que aquests dies m'han demanat que em fes seguidor (follower) del seu compte de twitter. Són aquests.

Què catxondos que són. No els penso seguir, però catxondos sí que ho són. Ja veurem si també ho continuen sent el 10 de novembre.

FERNANDEZ DIAZ, ESPERANÇA DE FATXANET

Ahir els dos principals diaris de Barcelona, La Vanguardia i El Periódico de Catalunya, felicitaven amb semàfors verds i estrelletes, aquest fatxa que exerceix de Ministre de l'Interior, fill del sots-inspector en cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona, en ple franquisme, que respon al nom de Jordi Fernàndez Díaz.

El motiu de la felicitació, era suposadament el de la reducció de la mortalitat viària. Però, és clar, a aquestes alçades, tots ja ens afaitem, i a ningú no se li escapa la doble lectura d'aquesta coincidència. 

Precisament, el mateix dia, l'interessat feia unes declaracions de tall profundament aznarista, en la línia que abans de fracturar-se Espanya, es fracturaria la societat catalana. Clavat. Estratègia ètnica, de crear una suposada guerra civil catalana, davant la qual el govern de Madrid haurà d'actuar com a pacificador i de passada, anul.lar o disminuir les competències de la Generalitat -els Mossos, segur.

Que les dues capçaleres de premsa -per sort hi ha més canals de comunicació- coincideixin en elogiar un individu que va gosar posar en un mateix nivell una agressió a persones físiques que la crema d'una bandera, és altament simptomàtic.

El que podríem anomenar complex Fatxanet, compost per tota la faramalla de tertulians i mitjans de l'odi que intenten impedir la independència de Catalunya per totes les vies possibles, compta ara amb aquests dos elements més. 

Un complex que, per altra banda, elogiant Fernàndez Díaz, està dirigint un altre missatge, que és el que cal arraconar definitivament l'agent Sànchez Camacho com a líder del PPC -pesta porcina clàssica, en diuen. Una agent que ja està més que cremada per tot l'afer Método 3 (cliqueu aquí si voleu escoltar, sencera, la famosa gravació amb la tal Vicki).

En definitiva, tot plegat no deixa de ser una prova de com de desesperat estan els espanyolistes a l'inici del 2014, que veuen que la transició cap a la Independència continua la seva marxa ferma. 

L'acord sobre la data i la pregunta els ha fet mal. I la campanya d'internacionalització que s'està portant a terme, encara més. Estan desesperats i plens d'odi i de ràbia. No podran aguantar fins al 9 de novembre amb aquesta actitud de tancament. Més d'hora que tard, hauran de cedir, i si no ho fan de grat, ho faran pressionats per la UE o pel sun sun corda. 

La camama aquesta que és un "afer intern" espanyol s'ha d'acabar. Millor dit, nosaltres, els catalans, l'hem de liquidar el més aviat possible. Hem de fer avinent que és un afer europeu,  tot i que ells ja ho saben perfectament, però intenten dissimular, perquè segur que tenen una mandra enorme d'haver d'aguantar les fatxenderies dels espanyols, dels quals ja n'estan fins al capdamunt.

Però nosaltres ens hi juguem el present i el futur, i no pararem fins aconseguir acabar la feina d'una punyetera vegada. Que falta poc, però encara falta.

VINGA QUE EL 2014, SE US ACABA EL XOLLO!

SENSE COMENTARIS...

Davant el nou ridícul de l'akelarre espanyolista d'avui, amb quatre gats mal comptats, ha quedat confirmat que tot depèn de nosaltres. La minoria espanyolista és paupèrrima i no suposa cap obstacle a la Independència.

Només els independentistes podem guanyar, els espanyols no pinten res, més enllà de les seves trones mediàtiques. 

La victòria és nostra i no podem deixar que passi més temps del necessari. De fet, ja triguem.