L'ESTAT ÉS AIXÒ, ZARZALEJOS!

José Antonio Zarzalejos, un periodista espanyol del qual ja em vaig ocupar en un post recent, va penjar un article ple d'odi i de revenja, que ha tingut un cert ressò. Anava directament, contra el senyor Jordi Pujol, i curiosament, el mateix dia el diari La Vanguardia, del qual és columnista, li regalava un semàfor verd. Un diari, per cert, que cada dia que passa, accentua més, sota la direcció del vigilant del ghetto conegut com a Màrius Carol, el seu plantejament espanyolista.

Zarzalejos, en el post referit, repeteixo, vessava odi i venjança contra Pujol. I li replicava, amb paraules que volien ser grandiloqüents, que la UDEF (és a dir la unitat policial encarregada d'investigar els delictes econòmics i financers) era "el Estado". Ignoro si quan va acabar de teclejar aquesta paraula va tenir una ejaculació sobtada... però des del meu particular punt de vista, em sembla que és altament probable que li passés. En fa tota la pinta. 

Un cop recompost, i espero que net i polit, va continuar escrivint, "España está débil y padece muchas patologías pero el Estado se defiende cuando percibe que está siendo atacado". Ahhh, aquest fragment de reconeixement que els espanyols estan patint m'encanta. 

Però com no podia ser altrament, fidel a la fatxenderia espanyola, no es va poder estar d'afegir la següent amenaça: "Si el Estado ha podido con Pujol, tanto podrá con otros". S'entèn, oi?

El que més m'interessa és aquesta percepció que els espanyols tenen del seu Estat com una força abstracta, que actua de forma contundent i contra el qual és impossible oposar-se. És exactament la mateixa percepció, i no és casualitat, que es trobava en aquella famosa declaració del llavors Ministre de l'Interior Espanyol, Pérez Rubalcaba, quan va militaritzar els controladors de vol, tot afirmant que "quien le echa un pulso al Estado pierde". Ignoro si també va orgasmar, en tot cas, sembla que cap dels periodistes presents ho va esmentar ...

Aquesta percepció de l'Estado com una quasi bé força sobrehumana, com un prodigi de la naturalesa que no pot ser derrotada, i que la seva voluntat és omnímode i incontestable, i per descomptat invencible, és falsa. 

Rere l'expressió rimbombante de "El Estado", i més concretament, rere la UDEF de marres, i deixant al marge càrrecs superiors, hi ha això:

En primer lloc, el Ministre de l'Interior espanyol, en Jorge Fernández Díaz. Àlies Pato. Màxim representant d'una de les famílies polítiques sorgides arran del franquisme a Catalunya. El seu pare va ser cap de la Guàrdia Urbana franquista. Persona, naturalment d'ideologia ultra, tant en la política, com en la religió, i que ha protagonitzat diferents episodis polèmics al llarg de la seva ja dilatada vida política. Als quals cal afegir, segons s´ha publicat en diversos mitjans de comunicació, en la seva vida privada, entre els quals hi hauria agressions a la seva dona. Home de la vella escola, darrerament no ha perdut l'ocasió de tornar a fer el ridícul, quan va afirmar que la Catalunya Independent serà un centre mundial de delinqüència, criminalitat, terrorisme i corrupció. La seva gestió davant del Ministeri s'està caracteritzant per un seguit d'escàndols i per les pugnes contínues amb algun subordinat seu, que li vol fer el llit, de manera que viu en una situació permanent d'incertesa i de percepció de perill real o suposat.

En segon lloc, trobem el Director General de la Policia, que és el cos del qual depèn la UDEF. Es tracta d'Ignacio Cosidó Rodríguez, i el podem qualificar com un element ascendent dels sectors més ultres del PP. Segons algunes fonts, és un home proper a Mayor Oreja, i que ja amb Aznar, havia ocupat càrrecs a la direcció de la Guàrdia Civil. Col.laborador habitual de la FAES, de Libertad Digital i del think tank, Grupo de Estudios Estratégicos (GEES). És un enemic aferrissat de Fernàndez Díaz, al qual considera massa tou, i les dissensions entre ambdós són múltiples i contínues. Cosidó, no és cap secret, vol subsituir Fernàndez en el Ministeri, i fa tot el possible per sortir a les fotos, i fins i tot aprofita la política de condecoracions per teixir complicitats amb els alts càrrecs policials, fet que posa dels nervis a Fernández.

Tres. El cap de la Comissaria General de la Policia Judicial (CGPJ), de la qual depèn la UDEF, és José Santiago Sánchez Aparicio, àlies Chati. Una navegació de dues hores per la xarxa, ha permès saber les següents informacions. Nomenat responsable de la CGPJ, el mes de juliol del 2013, se´l considera molt proper al PP, i segons alguns periodistes, el seu paper és el de controlar la informació que generen les brigades a les seves ordres i que van destinades als jutges de l'Audiència Nacional, sobretot en tot el que fa referència als casos de corrupció que afecten al PP (Gurtel, Bárcenas...). És  interessant assenyalar que, en tant que Llicenciat en Ciències de la Informació, se´l considera especialista en Intel.ligència Policial i en Anàlisi i Tractament de la Informació. Anteriorment va ser responsable, precisament, del GATI (Grupo de Análisis y Tratamiento de la Información). També va ocupar càrrecs de responsabilitat en la Unidad de Documentación de Españoles (és a dir, el DNI), i més darrerament en la de Formació i Perfeccionament. En totes dues destinacions ha rebut crítiques o s´ha vist implicat en episodis controvertits, com quan va ser interceptat portant milers de DNIs dins d'una maleta quan s'anava a entrevistar amb una empresa privada. Fins i tot se l´ha titllat com el pitjor cap de formació policial des de la 2a República, que ja és dir!!!

Quatre. Si no vaig errat, l'actual cap directe de la UDEF, és el comissari principal Manuel Vázquez López, que ja ho era quan es va difondre l'informe fals atribuït a la seva unitat durant les eleccions al Parlament de Catalunya del 2012. Tot i això, des de determinats sectors governamentals, se'l considera de poca confiança política, i han estat diverses les vegades que, en els darrers mesos, es donava per certa la seva substitució. És un especialista en temes de ciberdelinqüència, abans havia estat cap de la Brigada d'Investigació tecnològica (BIT). 

D'ell depenen les brigades d'investigació del Blanqueig de Capitals i Anticorrupció, de Delinqüència Econòmica i Financera, d'Investigació del Banc d'Espanya, entre d'altres. 

Com es pot veure, en definitiva, rere "El Estado", que fa trempar en Zarzalejos, hi ha persones amb noms i cognoms, que no tenen res de sobrenatural ni de màgic, sinó més aviat de bastant mundà, tirant cap a cutre.

I no vull acabar aquest post sense recordar la notícia de la qual ja em vaig fer ressò ahir, segons la qual, el CNI està investigant persones o organitzacions que, al seu torn, investiguen l'enriquiment personal de l'anterior cap de l´estat espanyol, i pare de l'actual, per cert, fet que no podem oblidar. No debades, ja es pot veure com la política comunicativa d'aquest últim és la d'aïllar al màxim la resta de la família... per raons ben comprensibles.  Dit això, repeteixo que aquesta notícia és ben significativa de com si fas bondat i ets una alta institución del Estado, no et busquen les pessigolles, encara que les tinguis.

És un exemple del que no farem, en la República Catalana, si realment volem ser un estat capdavanter. Qui la fa la paga. 

I és que Espanya, senyor Zarzalejos, si és exemple d'alguna cosa, sempre ho és en negatiu.

LA CAIXA: NINGÚ NO N'HA DE DIR RES?

Aquestes darreres setmanes estan passant coses molt grosses a l'entorn de la primera entitat privada del país. És a dir La Caixa. I malgrat això, sembla que els mèdia catalans no mostren cap interès per esbombar-ho. Estrany, oi? Anem a pams.

El 22 de juny, quan tots ens preparàvem per la revetlla, van desaparèixer 110 anys d'història. Va passar en només tres hores. En concret, va desaparèixer La Caixa, com a caixa d'estalvis, i en el seu lloc es va constituir la Fundació Bancària La Caixa, que, com el seu nom indica, és una Fundació. Va ser un harakiri en tota regla. Més enllà dels cercles especialitzats, algú n'ha parlat? Ha estat objecte de debat en les tertúlies? Em sembla que no. Si no vaig errat, la nova Fundació és la tercera del món en fons propis.   

La Fundació tindrà com a objecte la gestió de la seva importantíssima Obra Social mentre que la gestió dels negocis es vehicularà a traves de Criteria Caixaholding, un holding empresarial que controla al 100%. 

Aquest holding, al seu torn controla Caixabank, que és un banc, i una cartera industrial i immobiliària molt important. Actualment, Criteria controla el 60,5% de Caixabank, però és previst que disminueixi fins al 55%, fet que no és ben vist per alguns sectors.

La creació d'aquest nou conglomerat, o la seva reconversió respecte l'anterior, ha donat lloc a un ball d'altes i baixes, de nomenaments en les diferents instàncies. Alguns dels quals són força interessants o força indicatius. 

Així, la instància podríem dir que superior, el Patronat de la Fundació està compost per un seguit de personatges alguns dels quals força coneguts:

Hi trobem des del seu President, i home fort, Isidre Fainé, passant pel multimilionari mexicà Carlos Slim; el president de Telefónica, Cèsar Alierta; Javier Godó; el tertulià somnífer Juan José López Burniol; l'exconseller d'Economia, Francesc Homs, un espanyolista recalcitrant i enemic declarat d'Artur Mas, per cert; l'ex-Abertis, Salvador Alemany, i  president del CAREC (Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement), nomenat, precisament, per Artur Mas, o Javier Solana, entre d'altres. 

És significatiu que en la foto que es va difondre del nou Patronar,
els dos patrons espanyols, Alierta i Solana, són els que flanquegin Fainé

Un cop nomenat el Patronat, el 30 de juny va saltar una altra notícia bomba, com era el cessament del fins llavors número 2 de Caixabank, el vicepresident i conseller delegat Joan Maria Nin. Malgrat la rellevància de la notícia, és de destacar que la seva repercussió mediàtica va ser més aviat modesta, fet altament sorprenent. Segons sembla les relacions entre l'1 i el 2, és a dir, entre Fainé i Nin, no eren gaire bones. Però el que crida l'atenció és que l'estrella emergent que es beneficia de la marxa de Nin és Gonzalo Gortázar, que passa a ocupar el càrrec de conseller delegat de Caixabank, mentre que la vicepresidència l'ocuparà Antoni Massanell. En aquests canvis, s'ha assenyalat que per primera vegada, un no català arribà a les instàncies més altes del grup. Gortázar, a més, hi entrà el 2009, fet que tampoc és ben vist pels directius més veterans.

De tot plegat, se'n poden treure unes conclusions:

1. Fainé, un cop eliminat Nin, que era l'únic que li podia fer ombra, acapara el poder omnímode, atès que assumeix les presidències de les tres entitats clau: la Fundació, el Hòlding i Caixabanc. Una situació que haurà de variar el 2016, que és quan, per llei, haurà de deixar algun d'aquests càrrrecs.

2. Aquesta acumulació de càrrecs ha anat paral.lel a l'operació de sostreure's de la tutela de la Generalitat. Efectivament, a diferència de la finiquitada Caixa de Pensions, que jurídicament exercia la seva tasca principalment a la Catalunya Principat, la nova entitat té en els seus Estatuts que la seva àrea d'actuació és l'Estat espanyol, de manera que la Generalitat ja no la pot condicionar. Aquesta nova situació era una obsessió per Fainé, que va viure molt d'aprop, la dimissió de Josep Vilarasau, del qual va ser la seva mà dreta durant molts anys, impulsada entre d'altres, però de forma destacada, pel llavors Conseller d'Economia, Artur Mas. Arran d'aquella experiència traumàtica, Fainé sempre ha tingut una desconfiança envers l'ara President de la Generalitat. La prova més fefaent és que la Generalitat no ha tingut pràcticament cap informació prèvia dels canvis recents i només ha pogut més que acceptar-los per la força.

Gest de submissió al nou amo?

3. Fainé ha estat des de sempre un joancarlista convençut. Era un dels pilotes oficials de l'anterior cap de l'Estat. Ara, en el context del procés cap a la Independència, encetat per Artur Mas, els espanyols el pressionen cada cop més fort perquè es posicioni clarament en contra d'aquest. No fa pas gaires dies, una de les veus mediàtiques i polítiques més destacades de l'espanyolisme, José Antonio Zarzalejos, del qual ja me n'he ocupat en aquest bloc, li va enviar un míssil en forma d'article digital, que va fer parlar molt. Li exigia que es deixés de mitges tintes i que sortís a l'arena en contra de la Independència. I és que gràcies a l'actuació de Fainé, ara els espanyols consideren que La Caixa ja és a tots els efectes una entitat d'àmbit espanyol i on la Generalitat ja no pinta res.

Paradoxalment, en el ball de nomenaments, qui ha entrat també és un gran empresari de l'Íbex 35, i que és qui més probablement s'ha definit a favor d'Artur Mas. Em refereixo, és clar a Víctor Grifols, que acaba de ser fitxat com a conseller del hòlding Criteria, una decisió que, de ben segur, no haurà agradat a Madrid.

En definitiva, l'espanyolització del grup pot arribar a ser definitiva el 2016, en funció de qui substitueixi Fainé en alguna de les seves actuals presidències. Però, segurament, abans, aquest s'haurà de mullar, sobretot de cara al 9N. En aquest sentit, es pot interpretar l'eliminació de Nin en clau política?  O plantejant-ho d'una altra manera, té la seva defenestració un origen polític? I l'entrada de destacades personalitats espanyolistes en els òrgans màxims? Segurament que haurem de deixar passar unes setmanes, per saber-ho, però, és evident que el wait and see, en aquest context, no funcionarà.

ZARZALEJOS ENS ASSENYALA EL CAMÍ*

Si la setmana passada era en Felipe Gonzalez qui ens assenyalava el camí, amb les seves declaracions favorables a un govern PP-PSOE que, per cert, uns dies després se les va haver d’empassar, si més no de cara a la galeria, ara és l’inefable José Antonio Zarzalejos, qui ens continua mostrant el camí. Mai agraïrem prou a aquesta gent que ens faciliti el camí cap a la Independència…

Que qui és en J.A. Zarzalejos? Un periodista nascut al Pais Basc, però espanyol espanyol hasta las catxas, amb vocabulari orteguià. Ex-director del diari ABC, és fill d’un governador civil i jefe provincial del Movimiento de Biscaia, amb la qual cosa ja està tot dit. El seu papà era una fatxa a Euskadi en els anys setanta. Vell guàrdia doncs. I el seu germanet, Francisco Javier, va ser Secretari General de la Presidència, durant els vuit anys de govern d’Aznar i ara és el director o secretari de la FAES. Aznarista 100%, doncs. Un angelets, aquesta família, com es pot veure.

Però tornem al José Antonio. Va sortir en globus de l’ABC i des de llavors s’arrossega per diversos mitjans escrits, audiovisuals, digitals, etc., escrivint columnes i participant en tertúlies. Per cert, escriu una columna a La Vanguardia, on naturalment tota la seva obsessió és carregar-se la transició cap a la Independència. Els seus articles ja són fins i tot reiteratius i sense cap interès.

Tanmateix, darrerament, ens ha regalat un petit tresor. Ha escrit que aquestes eleccions europees tenen importància cabdal si s’aconsegueix que ERC tregui més vots que CiU. I no perquè en Zarzalejos hagi patit un canvi sobtat d’ideologia, no. El seu argument és que un resultat com aquest afebliria definitivament a Artur Mas, i faria que els elements contraris a l’aposta independentista dins de CiU, es mobilitzessin per descavalcar-lo. I fent això, tocarien de mort el procés.

És evident que Artur Mas, pels espanyols, ha esdevingut l’objectiu a abatre. Mort el gos, morta la ràbia. És una visió molt antiga de la política. De quan els adversaris es liquidaven amb verins, tipus Game of Thrones, per entendre’ns. Artur Mas, encara que sembli mentida, ja ocupa un lloc en la història de Catalunya. No li ha calgut 23 anys de govern, ni proclamar cap República des del balcó de la Generalitat … encara. No, aquest lloc l’ocupa pel simple fet que és el polític català que en els darrers 300 anys ha aguantat més el pols amb Espanya,  i no sembla que tingui intenció d’afluixar. Més encara, és el polític català que ha posat més dels nervis els governants, els periodistes, les forces fàctiques espanyoles, i que està portant a terme una campanya internacional totalment exitosa. I tot això, no li ho perdonen.

Per això, el pla B alternatiu és un altre vell conegut. Fomentar que siguin els propis independentistes qui se’l carreguin. És un pla maquiavèlic, però acostuma a funcionar. Es tracta d’alimentar la gana de poder que tenen els competidors de Mas a ocupar el seu lloc. Una competició ben imbècil, perquè Mas ja ha dit per activa i per passiva que no té cap intenció de ser actiu en la post-independència. Però, naturalment, les llopades no estan per donar crèdit o peixet… si el pots destrossar avui, perquè esperar a demà?

No és d’estranyar, doncs, que aquells que frisen per ser Presidents de la República Catalana, puguin arribar a cometre l’error que Espanya, via Zarzalejos, els para. Hi ha qui s’ofereix com a garantia última de la celebració de la consulta. I no se n’adona que quan diu aquesta frase, està sembrant la desconfiança, el mal rotllo entre els independentistes, perquè posa en qüestió el compromís de l’única persona que té en les seves mans la capacitat legal de convocar-la. I això, suposant-li bona voluntat, que és molt suposar, tenint present que darrerament està més preocupat per la transversalitat ideològica, que per la transversalitat nacional. Precisament ara. O de passejar impúdicament persones malaltes com si fossin el Sant Cristo Gros, o fent el paripè en una processó típica del franquisme més garrulo, carca i fatxa que et pots tirar a la cara.

I naturalment, utilitzar com a arma llancívola el gran Satan, no adonant-se, o més aviat sí, que quant més se l’esmenta més creix.

En definitiva, els espanyols tenen entre cella i cella que d’aquestes eleccions, ha de sortir un Mas molt més afeblit. I criden fins i tot els propis independentistes a donar-li, així ho voldrien, el tret de gràcia. Naturalment, s’equivoquen, perquè el procés no depèn d’un sol home, però, si ho aconsegueixen, i a fe de Déu que n’hi ha que s’hi posen bé, tindran carnassa per una estoneta.

Del que es tracta és de no proporcionar-la. I que els Zarzalejos de torn corrin a amagar-se als seus cataus a purgar la ràbia que això els suposi.

Cal omplir les urnes europees de vots, com hem omplert els carrers de patriotes darrerament.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 21 de maig del 2014)